“La edad media” tour: Penedès-València-Bullas

la edad media

Fa dies que l’Olga em va proposar d’acompanyar-los a un dels seus “tours” de presentacions, havien arribat entusiasmats de Múrcia i volia compartir-ho amb als seus amics. L’Olga i el Paco ja ho tenen això, s’entusiasmen i entusiasmen, són fabulosos. Xerrant, xerrant la cosa va quedar en ser una sortida femenina, l’Olga, la Conchi, també de la tribu penedesenca, escriptora infantil i juvenil i profe de matemàtiques i jo, baixaríem fins a València i d’allà cap Oriola i Múrcia. El llibre que es presenta és “La edad media” la opera prima de Leonardo Cano que a mi m’ha agradat moltíssim, no només pels recursos literaris que utilitza amb originalitat sinó pel fons, el moment vital, el sentit de l’humor que la impregna, el retrat d’una època, el retrat d’un sistema judicial, el retrat de l’amor, de la frustració, en definitiva del pas del temps viscut de manera molt diferent a com s’havia previst. Un retrat magistral i negatiu de la condició humana.

20160513_104924.jpg

La primera presentació és a La Casa del Libro de València, arribem just a temps, l’Alberto Torres Blandina és el presentador en una sala pleníssima, el Leonardo transmet serenitat, és una novel•la gestada amb molt de temps, molt treballada, sap molt bé que es va exprimir al màxim, que no ha deixat res a l’atzar. El presentador fa una introducció sobre la innovació en les maneres d’escriure, el fons sempre és el mateix, la condició humana no innova, el Leonardo ha experimentat en la forma, i n’ha sortit molt ben parat, tres personatges, tres veus, tres maneres d’explicar la seva historia per acabar confluint en un final comú. Personalment m’agraden les presentacions en les que s’interpel•la a l’autor i l’Alberto ho fa, el Leonardo es pot esplaiar, explica el procés d’escriptura, de creació dels personatges… Convenç al públic perquè a l’acabar signa llibres durant una bona estona. Entre els assistents hi ha un antic company seu de classe, des de que la vaig llegir m’he preguntat que deuen dir els seus companys i si molts es deuen sentir retratats d’alguna manera, és el que té l’autoficció, saber on es posa la ratlla entre la imaginació i la realitat, tot i que de fet , una vegada a les mans de nosaltres els lectors, és ben indiferent.

20160512_193504.jpg

A València retrobo als meus estimats orfes, el Paco i el Ramon, i desvirtualitzo a un bon amic del fb, el Manuel, amb el que coincidim, diria, en la manera d’observar la realitat i en procesar els sentiments, és un moment emocionant, llàstima que no tenim temps de seguir parlant, ell ha de tornar a casa seva. L’endemà passaré per l’autovia a prop d’on viu i me n’adonaré de la distància entre els seus fabulosos oliverars i la ciutat de València.

Sopem a Lalola, beníssim, sense gluten inclòs, serà el preludi de tres dies de menjar meravellosament bé i beure bons vins, amb la sensació que aquí a casa alguna cosa estem fent malament perquè està baixant la qualitat en picat alhora que els preus són molt més alts.

Ens acomiadem amb abraçades i m’enduc més portes literàries, contes encadenats de dones valencianes i paisatges de cels, terres i oliverars.

Divendres correm cap a Oriola, arribem just per dinar un arròs amb crosta que està boníssim, que ens fa la tieta de la María a La Posada, un luxe d’arròs, i després anem a visitar la casa de Miguel Hernández, respirem la vida que es deuria viure, l’Olga pensa en tot i ha vingut plena de poemes, al pati, sota les figueres i el llimoner en llegim un cada una, busquem la casa on va néixer, i se’ns escapa el temps per visitar l’escola.

20160513_181830.jpg

Anem corrent cap a Codex on en Ramón Bascuñana presenta “La edad media”, m’encanta la presentació, fins i tot fa una espècie de “trailer” barrejant les tres veus, remarca la valentia de l’autor al tractar-se d’una primera novel•la, la seva capacitat de trenar les tres veus, les tres històries per fer-ne al final un nus mariner, la seva tasca arquitectònica, l’habilitat d’explicar en els silencis, l’humor que impregna tota la novel•la i sobretot que cal ser un optimista radical per llegir-la… podeu llegir aquí la ressenya sencera perquè val molt la pena. La sala també plena, la Maria i la seva família, amics, lectors habituals, una altra presentació exitosa regada amb cava del Penedès i embotits de Cal Mallart. Jo m’enduc una mostra de la poesia del presentador, que diu que és gran d’edat però que no ho és, i el que sí que és és prolífic en versos i prosa, l’anirem seguint, perquè em va agradar moltíssim.

20160513_215559.jpg
A la presentació ve l’Ángel que feia 25 anys que no veia, 25 anys que semblen un sospir perquè ell està igual i les converses, malgrat els dos ben segur que tenim somnis frustrats com els dels personatges de la novel•la (tot i que crec que ens en hem sortit molt millor que ells), sembla que només hagin en estat en mode pausa. Una alegria de les bones que augura properes trobades.

Acabem sopant a la terrassa de l’As de oros (si no recordo malament) on el vent ens regala un vespre fred, que el cambrer, que és un tresor, el bon humor dels comensals i el menjar que està boníssim s’encarreguen de fer càlid.Arribem a Múrcia just per dormir, i dissabte anem cap a Bullas on ens espera la darrera presentació del tour.

20160514_000210.jpg

Als núvols se’m queden el cap i el cor. En las nubes de Bullas, perquè allà conflueixen literatura, música y amistat. Entrar a una casa de façana blau cel, plena de núvols, ocells, llibres, vins i cava. Entrar i conèixer a la Isa i l’Emilia, plenes de nervis i emoció. En las nubes celebra el seu primer any, i vint-i-cinc del primer disc de Iluminados, l’Isa és la iluminada major, tornaran a actuar després de molt de temps. Les cadires plenes, la llibreria plena, plena, també de persones dretes. L’Isa i l’Emilia incien l’acte, expressen la seva emoció, un any feliç, es percep, la llibreria està desborda bona gust. L’Olga explica l’emoció seva i del Paco quan van conèixer En las nubes, ara ja forma parte de sles seves rutes llegendàries, tambén explica la il•lusió de publicar “La edad media” de Leonardo Cano, transmet passió, com sempre, i aquesta admirable capacitat de fer coincidir persones meravelloses en llocs meravellosos. A Bullas la presentació de “La edad media” va a càrrec de Diego Sánchez Aguilar, al Diego la novel•la li ha encantat, fa una presentació intel•ligent i tranquil•la, elll transmet les mateixes qualitats, però a més a més l’omple d’emoció, es nota l’amistat que uneix a presentador i escriptor. En Leonardo es veu còmode, fins i tot somriu, diria que mira amb satisfacció i respecte la sala pleníssima de persones que desitgen endinsar-se en la vida dels seus personatges i de tornar a moure’s al ritme de Iluminados.

Destapem les ampolles de cava, las copes de vidre corren por la llibreria, els embotits Mallart ( La Llacuna) i Escámez (Bullas) fan de coixí del cava de Àngela Marqués, del Penedès i el vi de les bodegues Balcona de Bullas. Tot són somriures, petons i abraçades. Fins i tot podem conèixer personalment a la Tatiana Abellán, la gran artista que va inspirar a Miguel Ángel Hernández per al seu “Instante de peligro”, admiro la seva feina, ens explica el seu nou projecte, m’impacta, ella mateixa forma part d’ell, es a la vegada tela i consciència de la seva obra, no sé fins a quin punt és explicable només amb paraules, seguirem de ben aprop el seu impactant treball/vida, i tant de bo pogués exposar a prop.

Comença el concert, es un dejà vu, no coneixia als Iluminados però som de la mateixa generació, sona a aquella joventut que vam procurar viure a fons, les lletres són per ser llegides també, espero que la Isa les publiqui. El cos es mou encara que no vulguis, el vi vola, el cava s’ha acabat… La Isa i la resta de membres del grup emanen emoció veritable, el públic es lliura. Acabem als núvols de Júpiter, just a temps d’aterrar lentament i anar a dinar. Mengem a “Entretempos”, fantàstic el menjar i la companyia, converses que van pujant de to fins a les rialles, la Isa és una amfitriona fabulosa divertidíssima i l’amor veritable existeix, seguríssim.

No sumem les hores que portem menjant i bevent, fem una visita al museu del vi, construït sobre unes antigues bodegues que segueixen fen olor a vi. Ens abastem de vi de Bullas, i ens conviden a collir albercocs just quan es pon el sol. Bullas formarà part, per sempre, de la meva memòria. Tornaré.

*No es pot sortir d’una llibreria sense un llibre, m’acompanyen les “Nuevas teorías sobre el orgasmo femenino” de Diego Sánchez Águilar que promet, i la Conchi que és un sol i amb la que ens uneix el convenciment (igual que a la Isa) que sí que existeix l’amor veritable ( encara que l’Olga ens digui que som una mica (o un molt) cursis), a més a més d’una passió absoluta pels llibres il·lustrats, em regala “El amor” de la il·lustradora Raquel Díaz Reguera.

20160514_154442.jpg

Acabem el dia o la nit sopant amb uns altres amics de l’Olga, el Josep M. i la Bego que casualment també es troben de visita a Múrcia, i que són encantadors, menjant altra vegada de manera excel·lent , amb un vi boníssim a la copa.

I diumenge, esmorzem a la plaça Belluga i des d’allà refem el camí cap a casa, on la Conchi ens explicarà el seu proper projecte literari.

Tres dies rodons, plens de llibres, presentacions, llibreries, amics i persones encantadores, àpats i vins fabulosos, compartits amb un parell de dones brillants i amb el Leonardo que a més a més de ser un escriptor excel·lent és encara millor persona.

20160515_105249.jpg

Anuncis

somriu

I és que estic segura que funciona (a part de la part ensucrada de la història)  si ens dediquem a dir les coses positives i bones dels altres generem unes corrents harmòniques on  tots hi sortim guanyant…  ningú diu que sigui fàcil i encara ho és menys amb qui convivim, però ho hauríem de fer més sovint,  va molt bé rebre afalacs, encara que ens sorprengui, encara que ens costi acceptar-los, i fer-los també, i tant!

Gràcies Anna Rafecas per compartir-ho!

QUARANTE ANS, EN ROUTE

wpid-img_20141202_230320.jpg

Cada any fem 40 anys, cada any ho celebrem marxant un cap de setmana “children free”,  com cada any hi ha una comissió organitzadora que s’encarrega de tot  i com ja fa tres anys amb destí sorpresa…

Deixar-se portar, amb la ment oberta, no haver de pensar pràcticament en res, és una experiència a la que no estem habituats, les incerteses sempre ens fan trontollar i només la confiança cega en la comissió fa que gaudim moment a moment de tot el viatge… i el gaudim, i tant si el gaudim!

Enguany un element atmosfèric ha condicionat els tres dies, ens ha deixat mullats, humits i encongits, però no per això ha faltat l’alegria, potser fins i tot, en algun moment, l’ha fet incrementar.

Divendres

Considerats com ells sols, la COMI 2014 va permetre que tothom acompanyés a la canalla a escola i per tant vam sortir a una hora prudentíssima, la pluja nocturna havia deixat pas a un matí humit i càlid, amb la gran incògnita i els mil intents d’endevinar el destí de l’aventura.

A la primera rotonda ja es feu evident que el súper xofer és una aliat més a la causa de  la Comi, després de quatre o més voltes a la rotonda decisiva, enfila cap a la C-15 direcció muntanya, deixem per tant, l’entrada cap a d’altres destins al sud, a Òdena descartem l’oest i continuem amunt… els que apostaven per França comencen a fregar-se les mans quan deixem el trencall cap Andorra… bé!!!

Com cada any, tenim alguns amenitzadors de sala o millor dit d’autocar, acudits, records, històries que fan que ningú acluqui l’ull, no fos cas que sigui la propera víctima. Aquest any, han innovat i s’han dedicat a fer corrandes

Estem ‘nant tots d’excursió
I està conduint l…. (bis)
a saber on ens portarà

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tenim una comissió de tres
dosjamones i un bon fuet  (bis)
de gana no en passarem

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Estem anant cap al Nord
descartem ja cap el sud  (bis)
je ne sé pas on nous allons

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Estem anant al Pirineu
diuen els esquiadors  (bis)
No hi aneu, si no hi ha neu

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Ara que ja hem esmorzat
ho veiem tot molt millor  (bis)
Que segueixi l’excursió

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Passem per davant de Montlluís, sense parar…, passem per davant de Vilafranca del Conflent sense parar… aquí les cares d’estranyesa es fan evidents… no… tornem enrere, parem a Vilafranca, la nostra no, l’altra, encara no plou, poblet bonic i mig mort… és  migdia… dinem un pícnic a la plaça de l’Església, passegem i tornem a l’autocar… les muralles estan tancades.

wpid-dsc_0436.jpg

I ara… Comi… on anirem.? a… Sant Miquel de Cuixà, on en Bernat,  ens il·lustra de manera exhaustiva sobre la construcció i importància del monestir, sempre és un plaer quan algú t’explica les coses amb entusiasme i amb català del nord.

Tornem a l’autocar i a les juguesques d’on dormirem… et voilà … Perpinyà!! en un MercurEEEE, deu minuts per descarregar i a baix, a fer un tour i a provar Muscats i Banyuls… Desfilem cap al restaurant, llampega, trona, cauen una, dues, tres i quatre gotes i de sobte, un diluvi, correm, hem de saltar per damunt d’un cotxet, suposem que algú ha agafat el què realment importava, la criatura, ens despistem, arribem. Una crêperie, ens espolsem l’aigua, seiem, de primer une galette, de segon amanida, de postres un crêpe… tot biològic, ecològic i fins i tot sans gluten (la comi ha fet una gran tasca de conscienciació)

wpid-img_20141202_225754.jpg

Ja no pararà de ploure fins diumenge al matí, a bots i barrals, ens diuen que a les 8 del matí hem de ser a dalt de l’autocar… les 8… dissabte… mon dieu…

Dissabte

Som obedients, a les 8 a l’autocar,  nets, esmorzats i ben equipats… a les 9 comencem a pujar cap a St. Martí del Canigó, plovent, plovent, plovent… un paisatge immens, groc, vermell, boira… arribem sota una tromba d’aigua, no tenim visita concertada fins a les 10, i es veu que la caritat cristiana no funciona amb la pluja, ens fan esperar, religiosament, sense lloc on aixoplugar-nos,  molls de peus i cames i amarats de suor per la pujada… els núvols baixos fan encara més poètic el paisatge, però tenim ganes d’entrar i escalfar-nos.

wpid-img-20141129-wa0029.jpg

A les 10 surt la germana Cecília, sembla sortida d’una pel·lícula, jove, rossa, ulls blaus, amb una espècie d’abric-manta, una monja fashion, que no ens deixa passar fins que els comptes estan saldats, continua plovent i nosaltres mullant-nos, finalment entrem, ens explica que a St. Martí hi ha tres branques, una de monges, una de monjos i una de laics… que conviuen en l’espiritualitat i la pregària… aixx diuen alguns, ens fa una explicació de tres quarts d’hora sobre els capitells, l’aire corrent al claustre és fred, nosaltres estem molls, ella parla molt lentament i amb un castellà justet, li hem d’acabar les frases i ens ho agraeix reiteradament, ens fa preguntes i ens dóna punts, sobretot als cantants que l’obsequien amb “Muntanyes del Canigó”, els laics que passen per darrere no poden evitar el somriure …

Estem glaçats… en fa passar a la cripta, quina bellesa… i s’hi està tan calentó, continua l’explicació, el concurs de punts i els càntics… finalment pugem a l’església on ens diuen que permanentment hi ha algun vetllant el cos de crist i no es pot parlar, sortim, no ens han ofert ni un te ni una tassa de brou…una llàstima, tant bé que ens hauria anat, i tant que ens ho mereixíem, continua plovent a bots i barrals, iniciem la baixada.

Xops, ens canviem a dalt de l’autocar… anem a les grutes de Caneletes,  intentem prendre alguna cosa calenta per recuperar-nos… i  a dinar. Dinem, nens i nenes separats, els temes de conversa es van animant, ens queda molt clar, perquè ho va dir un expert, que les abraçades perquè siguin efectives i per tant aportin tots els beneficis que diu aquí,  han de durar com a mínim sis segons, per comptar-los no es pot fer 1, 2, 3… sinó 101, 102, 103… cada dia aprenent… discutim sobre les abraçades i la seva durada i sobre moltes altres coses… el lloc és curiós sobretot per la decoració de parets i plats…

wpid-img_20141201_005637.jpg

És ben sabut que tothom té un talent o altre, hi ha persones que de ben menudes ja destaquen per els seus i que els exploten reiteradament, d’altres els van traient de l’armari amb el transcurs dels anys, i hi ha qui cada any treu un talent que no coneixíem,  aquest any la que ens va sorprendre fa un parell d’anys per la seva afició al micròfon, s’ha destapat com a cantant, i és que la confiança ja ho té això, una cantant fantàstica, una cançó d’amor tremenda… que atura la pluja. Esperem molt més repertori per l’any vinent.

I continuen les corrandes:

Hem arribat al monestir
I ningú ens volia obrir  (bis)
La mare que els va parir

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Una monja rossa hem vist
de Jesús enamorada  (bis)
Segur que va mal …

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Una cançó li hem cantat
I molt li ha agradat  (bis)
30 punts ens ha donat

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Aquest coi de monestir
Sant Martí de Canigó  (bis)
Ens hem mullat que déu n’hi dó

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tots hem vist a Sant Galderich
El cabrón portava abric  (bis)
I de l’… n’era amic

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Hem estat al Conflent
A Sant Miquel de Cuixà (bis)
Vule vú cuixé avec mua

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

… ets un trempat
Elles t’estan esperant  (bis)
Però tu mira endavant

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tornem a Perpinyà i anem al Castell del rei de Mallorca, allà ens esperen entre merlet i merlet els que, per culpa d’un examen,  encara no s’havien pogut incorporar. Degut a les inundacions, el Castell tanca abans d’hora i no tenim guia… fem una visita autoguiada, curta i intensa, però suficient.

wpid-img-20141129-wa0095.jpg

Acabem la tarda Chez Olivier Bajard, mestre pastisser, provant torrons i  comprant xocolata…

Abans d’anar a sopar, els Folking cats (Paqui y sus cachorros) ens fan un súper concert,  toquen L’Irlandesa, Ball pla i Jan del riu, Zorzico, el Rengle i Sardana curta (Marieta cistellera), fins i tot ens en fan ballar algunes i tornem a quedar xops, aquesta vegada de suor… Aquest famós grup, format pels millors músics de la colla (n’hi ha més però el món de la faràndula no els hi acaba de fer el pes) inclou un flabiol, una guitarra, i un violí.

wpid-img_20141202_225446.jpg

I acabem amb el súper i esperat concert del nostre cantautor/guitarrista preferit… aquí la llista a l’spotify de les cançons que ens va tocar i cantar… ahhh hi havia coristes també! (a la llista hi ha altres cançons que han anat sortint durant el cap de setmana, no cal ni dir que és ampliable… les dels Folking cats no les he trobat …)

I a sopar, plovent encara, aquesta vegada cuina argentina-francesa… boníssim, sobretot l’ambient… dues hores i mitja de riure continuat, seguit, sense parar… anar treien tot allò que només es pot treure en situacions de distensió absoluta, com aquesta. Mandíbules desencaixades, panxes adolorides… al showman habitual s’hi sumen uns quants… tothom hi col·labora… sobretot a riure.

Al sortir del restaurant el diluvi ha fet estralls, els carrers són canals, els més valents se’n van de farra, els menys anem al MercurEEE a continuar els riures…

Diumenge

Ens donen una mica més de marge, però a ¼ de 10 dalt de l’autobús a punt de partida, anem cap a la costa, ho endevinem, continua plovent, a bots i barrals, ens dirigim a Port Vendres, però la carretera està tallada, ens fan recular fins a Perpinyà i agafar l’autopista fins a Cotlliure, allà el temporal també ha fet estralls però s’hi pot arribar bé, anem directes al cementiri, a saludar en Machado, hi ha un ambient de pel·lícula de zombies, algunes tombes estan enfonsades, però tornant a en Machado, la setmana anterior havia sigut el 75è aniversari de la seva mort, la tomba encara està guarnida de flors, sempre impressiona veure la data de la mort de la seva mare només tres dies després…  llegim “Caminante no hay camino” i per art de màgia para de ploure… podem, a la fi, fer una visita sense aigua!

wpid-img_20141202_232446.jpg

El mar brau ens hipnotitza i allà davant, els experts fan el primer i únic pilar del viatge…  continuem la visita pel poble, preciós, acolorit  i tranquil… cerveseta i autocar

wpid-img-20141130-wa0028.jpg

Dinem a La Junquera, i de baixada un nou diluvi, arribem a casa plovent a bots i barrals.. i acabem el viatge, amb abraçades de 2,3 o 6 segons a gust de cada ú…

Ja tenim Comisió nova
E…, J… i J….  (bis)
Haureu de currar un montón

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tots 3 són molt eixerits
I simpàtics i trempats  (bis)
Per això són els escollits

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

A Cotlliure avui hem anat
La mar estava arrissada  (bis)
I un pilar hem plantat

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

A la tomba de Machado
L’… poema ha llegit  (bis)
I la Lluvia ha marchado

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Finalment per acabar
farem un de picantillu  (bis)
Avui tothom a …

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

wpid-img-20141130-wa0022.jpg

Han tornat a ser tres dies d’amistat profunda, de sumar anècdotes per a futures trobades, de recordar-ne de tants i tants anys, tres dies de riure intens, de descobrir nous talents, de confirmar els que ja sabem, de gaudir de cada ú del grup, d’abraçades, de moltes abraçades, i de cançons, moltes cançons. Amb una súper comi que ho ha fet tot meravellosament bé, i un crack de xofer que ho ha fet tot molt més fàcil!

Au, gent, que us estimo molt!!!

Avís: la propietat intel·lectual de les corrandes i de les fotografies és dels seus autors…

DIARI: d’argila, guerres, quadres, llibres… i platja…

platja

Ja fa uns dies que no tinc temps, temps per pràcticament res…ni per explicar que vaig anar a Madrid a aprendre moltíssim , de grans professionals, argila polimèrica que tinc un pèl abandonada, però no deixa de ser normal, em falta l’ingredient principal… el temps….

Va ser fantàstic, les mestres, les companyes, el lloc, la companya de viatge i habitació… fins i tot vaig tenir temps, aprofitant que “Vinyoli” era a Madrid, d’anar a gaudir d’una taula rodona… veus a Madrid… vas tenir temps… fins i tot d’anar a una llibreria.. i de llegir a l’ave de tornada, “Quanta, quanta guerra” que no vaig poder acabar fins ahir, amb el cor una mica encongit i amb la sensació d’haver-me perdut alguna cosa i la necessitat de tornar-lo a començar, i amb la curiositat de veure la pel·lícula que va inspirar a la Rodoreda “El Manuscrit de Saragossa” del polonès  Has.

I de guerra en guerra, acabo davant la batalla/Victòria d’Enric V al Lliure, magnífica al meu (segurament poc) entendre… els actors, les actrius fent d’actors, el vestuari, el calçat, oh oh quines botes tan ben escollides, i la música…la música en directe…magnífic, magnífic.. . remarcant la feina del Pol López, amb un agraïment immens a la persona que m’ha dut a les dues “guerres”.

I després de tanta batalla cal un bàlsam, millor  ple de colors, com el de la nova presentació d’art modern del MNAC, oh mareta meva (per què vaig deixar d’anar a visitar museus amb ella…?) quin bé de déu de bellesa comprimida…ohhhh , i tant ben col·locada, aneu-hi sense pressa…

Ah, abans casualment topo amb la Caníbal, llibreria aconsellada per l’Olga i el Paco i que per sorpresa meva està al costat d’on vivia de petitona… reivindicació social i feminista en format d’assaig, de novel·la, de poesia i de molts contes infantils… em recomanen la revista Pikara, però encara no he tingut temps…

Temps també de (re)presentar la gran novel·la de l’Eduardo, aquesta vegada al costat d’un amic d’aquells com n’hi ha pocs ..com la pròpia novel·la… i acabem sopant amb tota la tribu Candaya (que dirien alguns)…llibres, rialles i promeses de dinars… S’esgota el temps de ser a prop de l’Eduardo i la María, sort de la virtualitat…

I finalitzo el cap de setmana amb una galipàndria monumental, un esgotament encara més gran, misèries que no cal explicar i un mar preciós per observar, ara sí, sense pràcticament ningú prenent un bany i és que la pluja ja ho té això, fa neteja.. infal·lible per fer buidar el dipòsit de tristeses acumulades…i a punt per continuar sense temps i afrontar una setmana plena de coses…apassionants…
 

POSTALS DES DE L’ÍNDIA: MERCAT DE VIDA -GIORDANO BRUNO

mercat 001

 

 

I MÚSICA

El bell so d’una música constant.

D’homes, de dones, de nens,

D’esperances, de presses.

Música de llum, d’olors.

D’ahir, de sempre.

Música de vida.

 

II LLUM

I mentre jau a terra la vella Idirasi

Bellament vestida amb un sari rònec pel pas de massa vida.

Prima i menuda. Pansida pels anys i l’enyorança de tot allò que mai va passar.

Amb la mirada eterna del que res no espera i el gest sempre precís, ofereix discretament, un manat de plàtans que l’ajudaran a seguir dreta. Com fa seixanta anys.

Com ja feu la mare.

Sempre amb la bellesa del qui mai ningú no l’observa, més que els savis que saben llegir la força i la llum als ulls dels ignorats.

 

III HARMONIA

I de sobte de nou les búfales aturen el temps.

Tot es mou. Tot immòbil.

Al ritme serè de les belles dames.

Tot guarda harmonia.

Les olors, els colors, els crits, els somriures, les esperances, el desconsol, les disputes, les constants transaccions. Les presses i la calma.

El seu pas dóna sentit de totalitat.

I el so profund, constant i nascut de la terra de la Maraz.

Cinc cops al dia. Marcant la vida.

Tot és un.

I que ho sap, la bella Adirasi

somriu al cel del seu Mercat.

Com ahir. Com sempre.

 

GIORDANO BRUNO

 

Una nova col·laboració de l’amic Giordano.

DIARI: males nits, bona música i bons amics

Una altra nit de son discontinua, de sorolls nocturns, de somnis esqueixats…un matí de tràmits, deconstruir per continuar construint, sempre endavant, sempre procurant avançar, com l’Anna Roig i l’Ombre i el seu magnífic nou treball, Un pas i neu i un pas, no deixant mai de caminar, malgrat els entrebancs, avançant sempre cap a la felicitat *

I que bé, ser aquí!

(Obro parèntesi : L’Anna Roig i l’Ombre de ton chien, van fer un tast del seu nous disc ahir a l’Auditori de Vilafranca, un disc més intimista, més reflexiu, una posada en escena diferent, més silenciosa, moviments harmònics i ben escollits, passos fixats que aniran agafant solera actuació darrere actuació, ahhh i amb sorpresa final, les actuacions del grup aniran maridades amb una copa de vi de la DO Penedès, una gran idea per promoure els productes de casa, vi i música…

wpid-dsc_0219_1.jpg

I el tanco)

I mentre retornes al matí, i prens un tè, intentant despertar els sentits, reps un vídeo, d’un bon amic*, res, uns segons d’una vella/bella pel·lícula, uns segons de felicitat comprimida, segons d’alegria que faran girar el dia.

I després recordes que has de passar per la llibreria a recollir un regal que un altre bon amic t’ha “deixat” allà, des de la distància, sempre present, i el dia s’il·lumina del tot.

wpid-img_20140918_140230.jpg

Us estimo nois, gràcies per ser-hi!!

 

 

 

 

 

*Aquesta frase tan magnífica que sempre faig meva i utilitzo tan sovint, no ho és gens de meva, l’he manllevat al bon amic que ha enviat el vídeo.

VULL VOTAR

wpid-dsc_0104.jpg

A veure…no sé ni per on començar… estic molt contenta d’haver participat a la V , molt i per diferents motius, però abans d’exposar-los m’agradaria explicar una mica els antecedents, perquè tinc sentiments contradictoris.

No sóc independentista, no ho he sigut mai, no sé si ho seré mai. No, tampoc sóc espanyolista, no ho he sigut mai. I suposo que no sóc cap de les dues coses per les mateixes raons, perquè em van educar explicant-me que en primer lloc sempre hi ha les persones, després el pam de terra, la frontera i la divisió administrativa, mentre que alhora m’inculcaven l’amor al meu país, a la meva cultura i a la meva llengua, de petita vaig entendre, i és d’aquelles coses que dubto que mai pugui canviar, que el significat de país va molt més enllà del d’estat, com a ens polític.

Vaig créixer sentint-me catalana, sentint que formava part d’un Estat espanyol que  reconeixia la nostra idiosincràsia i, sobretot, la respectava, però també em sentia europea, molt europea i sobretot molt mediterrània, els viatges de joventut a Itàlia i Grècia em demostraven que potser la llengua no era la mateixa però la cultura sí.

M’he fet gran, i veig que les coses no són tan inamovibles com em pensava, i que el respecte i reconeixement que durant la carrera em van argumentar amb lleis i sentències del constitucional esdevenien paper mullat en funció dels resultat electorals.

M’he fet gran, i he vist com el meu antic partit de referència no ha sigut capaç de defensar el reconeixement i el respecte, i la concepció d’igualtat del meu país respecte l’Estat. I no defensa, ni amb vehemència ni sense, la capacitat de decidir, l’exercici directe de la democràcia i que s’escuda en unes lleis aprovades pel mateix mecanisme que es demana, el dret a votar, convertint-se en un peix que es mossega la cua, un cercle viciós d’impossible sortida.(i ja no parlo d’altres partits…)

M’he fet gran, i estic convençudíssima que si des de la resta d’Espanya, i sobretot dels seus governants,  la reacció a la voluntat de votar del poble català no s’hagués vist com una amenaça, no s’hagués atacat de la manera més rància possible   i no s’hagués traslladat el missatge dia darrera dia de no estar Catalunya en un pla d’igualtat sinó tot el contrari. Que si s’hagués actuat tal i com ho fa el govern del Regne Unit, si hagués sigut així, avui Barcelona no hauria estat plena de gent i segurament no parlaríem del 9N com a “dead line”, i en cas de votar ja veuríem amb quin resultat.

Personalment el què més em preocupa, i no ara, sinó fa molt de temps, els del meu voltant ho saben perfectament, és la gestió emocional de tot plegat, perquè desenganyem-nos, frustració n’hi haurà i molta, per un costat o per l’altre, si no es permet votar, si no es poden complir fites marcades al calendari, si es fa sentir la gent exclosa, si s’etiqueta, si es tenen actituds sectàries… i em preocupa perquè la factura d’un trencament emocional té un cost molt elevat i sobretot de llarga durada.

Crec que una majoria més que considerable de la població ha manifestat any rere any la necessitat de fer sentir la seva veu, i jo tinc ganes de dir-hi la meva, i tinc ganes de saber què pensa realment la gent, per saber on som, per saber on volem anar, per construir…així és la democràcia…ara com ara el sistema de govern més just que es coneix, més respectuós i més igualitari.

Estic molt contenta d’haver anat  a la V , perquè VULL VOTAR, i em vull treure el barret i felicitar a la impecable organització, perquè hi havia persones de tota condició, de tot arreu, amb la mateixa voluntat, la de manifestar-se democràticament. Ningú m’hi ha arrossegat, ningú m’ha convençut per anar-hi, és una decisió que he pres soleta, després de molta reflexió, i sí continuo sense ser independentista, però tampoc espanyolista, sóc catalana, i em sento molt mediterrània i molt europea…i ciutadana i m’agrada pensar que sóc lliure i tinc tot el dret d’expressar-me i dir la meva, al carrer, al blog i a les urnes…

I no, tot això, no em fa oblidar que els darrers anys ens han retallat drets que consideràvem segur i sòlids i va costar suor i llàgrimes que es consolidessin, i sóc molt conscient que vivim una de les pitjors crisis del darrer segle, financera, econòmica i social… i que cal que cada dia ens mullem i ens mobilitzem per la seva defensa, i tant de bo, quan hi hagués una defensa tan fervorosa de l’educació i de la sanitat…perquè realment el què ens farà lliures és tenir una bona salut i encara més una millor educació.

EL PETÓ DE BARCELONA

wpid-dsc_0039.jpg

Quasi com seguint les pistes d’un joc vaig arribar davant d’aquest immens petó, l’havia vist a través de les xarxes però personalment encara no, i sí, és impactant, situat en un indret que ara ja es podria qualificar d’idílic i que si no m’equivoco aviat estarà soprepoblat.(ara em sap greu no haver fet una foto de la placeta per veure l’efecte que fa en el seu entorn)

Es tracta d’un fotomosaic realitzat per Joan Fontcuberta a partir de fotografies enviades per lectors del diari El Períodico.

El títol del mural és EL MÓN NEIX EN CADA BESADA,  l’excusa és el tricentenari i el fil conductor  que lliga mural i 1714 (està clar que les fotos no tenen 300 anys, suposo que els petons sí que eren igual d’apassionats i suggeridors) és la llibertat, les fotos demanades havien de representar un “moment de llibertat”. I si bé fer-se un petó així al mig d’una plaça sembla ara mateix una cosa normal i corrent, no ho era fa un cert temps, i no ho és a molts llocs del món, on fins i tot les dones no poden mostrar la cara…i és que tot és relatiu i subjectiu…i sí, hem de celebrar ser on som i fer néixer el món sovint, intentant que la llibertat arribi a tothom, a tot arreu.

wpid-dsc_0038.jpg

 La cita que hi surt (pels curts de vista com jo), d’Oliver Wendell Holmes,  diu:

“El soroll d’un petó no és tan ensordidor com el d’un canó,

però el seu ressò dura molt més”

wpid-dsc_0041.jpg

No cal ser massa perspicaç per endevinar que serà un punt obligat de pas i petó per a tots els visitants (en parella) de Barcelona. Ai si fos emprenedora … “parelles ocasionals de petons”, un carret amb mirall i pintallavis, venedors de roses,… ahh i a la paret del costat, cada vespre “Barcelona, nit d’estiu” (ho estic visibilitzant tot…)

wpid-dsc_0040.jpg

Barcelona, ciutat de l’amor, o és que no és així?

Aprofiteu aquests dies que hi ha la Setmana del Llibre en Català i us queda al costat (petó i llibre, què més es pot demanar?)

ahhh però ara he recordat que Barcelona ja tenia un altre indret petoner…s’hi hauran de fer rutes petoneres…

petons

DIARI: D’ÀNIMA, GYOTAKUS, VIKINGS I SOROLLA

wpid-dsc_0038.jpg

Ahir va ser un dia intens, molt intens, la nit abans havia anat a dormir tard amb el cor encongit i la cara plena de llàgrimes, enganxada a les pàgines d’Ànima de Wajdi Mouawad i em vaig despertar molt d’hora perquè no podia suportar no saber com continuava, vaig continuar plorant i amb el cor petit, havia quedat per dinar i veure la exposició de Sorolla, però també tenia pendent una visita al Museu Marítim que sense tenir prevista per ahir un impuls em va fer entendre que era el dia indicat, per tant vaig decidir deixar les darrers pàgines pel tren, em vaig llevar amb el cap molt embotit però amb determinació.

Vaig acabar Ànima a mig camí, el trajecte fins a Martorell em va passar sense ser-ne conscient, i l’altra meitat intentant païr el dolor que m’havia empassat els dos dies anteriors, digerint la immensitat de la novel·la, procurant destriar els aspectes menys evidents, que queden soterrats per la brutalitat de la història, no en vaig ser capaç, encara estava massa impressionada.

Un dels motius per visitar el Museu Marítim (a part de la Mireia), era veure l’exposició dels Gyotakus de la Victòria Rabal, que utilitzant una tècnica antiga japonesa, que encara s’utilitza molt, impremta qualsevol tipus de peix o animal marí en paper d’arròs, amb uns resultats fabulosos, que han instal·lat al Museu amb un muntatge extraordinari. La part més poètica d’aquesta tècnica diu que serveix per capturar l’ànima dels peixos, i així a més d’alimentar-nos fisiològicament també ho fem espiritualment.

wpid-dsc_0023.jpg

Veure l’exposició i per tant totes les ànimes capturades, immediatament després d’acabar Ànima és tota una experiència, precisament perquè en el llibre entens que les ànimes no s’haurien de capturar ni amagar ni negar mai, sinó les conseqüències poden ser terribles.

wpid-dsc_0022.jpg

Al Marítim també hi ha l’exposició Vikings, que desmitifica força de les idees preconcebudes que tenim i demostra, igual que al llibre, que el món és molt petit i anem reproduint les mateixes conductes a tot arreu, les bones i les dolentes. I a més a més que les dones portaven uns collarets preciosos de boletes de colors que poc es distingeixen dels que porto o fins i tot dels que faig .

 

wpid-dsc_0024.jpg

 

Sortint del Marítim els peus em porten al brollador de fora i el fotografio a les carpes i a les tortugues, a aquests encara ningú els hi ha atrapat la seva ànima…el cor poc a poc s’ha anat eixamplant i el dolor tirant avall.

I a vegades no saps si les casualitats existeixen o és que hi ha llocs que ens uneixen, em trobo amb la Sícoris, en el mateix indret que vam estar quatre mesos enrere, l’alegria és mútua, i l’ànima continua eixamplant-se.

Dino ben acompanyada i després d’una llarga i sempre interessant conversa anem a veure el mar de Sorolla, el vaivé de les ones acaba tornant-me la pau trasbalsada. Sorolla i els seus blaus, Sorolla i la seva llum,  la transparència de les aigües, els gestos de les dones i els nens, els núvols, el cel…. crec que podria viure dins d’un dels seus quadres, dels mediterranis…

sorolla nen

Al vespre vaig fer  la ressenya pels orfes que podeu llegir aquí.

Conclusió: dia farcit de meravelles.
Recomanacions: llegiu Ànima, és una lectura dolorosa, colpidora i dura, però val la pena, aneu a visitar els Gyotakus i els Vikings al MMB  i el mar de Sorolla al CaixaForum.

Gràcies Martí per animar-me a llegir Ànima i aguantar els meus comentaris, Mireia per la visita al MMB i Èric pel Sorolla i la conversa.

OH MY GOD!!!

 

wpid-img_20140722_141025.jpg

 

 

No havia fet mai un taller d’escriptura creativa. La setmana passada vaig rebre un e-mail del Jaume C. Pons Alorda que exerceix de vilafranquí de soca-rel, proposant un taller amb la senyora Lisa Lieberman Doctor, una crack nord-americana que, després d’haver sigut guionista a Hollywood, fa una pila d’anys que es dedica a ensenyar a escriure.

Només hi havia un handicap, res, un detallat, el taller era en anglès…d’entrada vaig fer una ganyota, impossible, el meu sempre intermediate anglès no superaria la prova, però com que el Jaume és un animador  nat em va dir que no hi havia cap problema, que ell faria de diccionari vivent… apa doncs, amb decisió.

Dissabte a les 10 del matí, tots allà a punt, d’entrada la Sra. Lieberman Doctor (des d’ara Lisa) em va resultar una persona senzilla  i molt agradable, els companys de curs es podien classificar entre els que dominaven l’anglès com a llengua pròpia o fins i tot l’era, la majoria professors d’anglès, i els que només ens defensàvem (la minoria),   i entre els avesats o molt avesats a la creació literària  i els aficionats (algun amb molt futur).

La Lisa, va començar explicant-nos la importància dels personatges, les veus dins d’una novel·la, la connexió necessària entre aquests i l’autor, la combinació d’imaginació i experiència pròpia, la necessitat de construir-los-hi un passat per tal que resultin creïbles, sentiments,  la importància del gènere del personatge,  la importància del què no s’explica però que l’autor ha de tenir claríssim…i molt més….

També vam haver de treballar, fer un petit escrit que després llegíem i analitzava un per un, on ens continuà demostrant que és una dona intel·ligent, brillant, empàtica, amb els colzes pelats de fer classes, ens donà a cada ú allò que necessitàvem, ens va fer sentir bé a tots, valorant allò que havíem escrit, fos brillant o mat, ens tractà exactament igual que si fóssim grans guionistes que hem decidit passar-nos a la novel·la, sempre amb un somriure, i amb la boca farcida d’agraïments i bones paraules,  ensenyant i animant,  transmetent-nos a tots optimisme i ganes de continuar escrivint.

Les sis hores de classe es feren curtíssimes, gràcies a l’Odissea per la organització, al Jaume per proposar a la Lisa que ens fes el “workshop” oferint-nos aquesta ocasió d’aprendre, i també pels seus consells, i a  la Lisa mil agraïments per venir fins a  Vilafranca i destinar part de les seves vacances a transmetre’ns els seus grans coneixements i per la manera com ho va fer,  sense pressió, fàcil, amb alegria. Esperem fer la segona part l’estiu vinent (prometo millorar l’anglès)

 

CANDAYA – 10 ANYS

IMG_20140513_143803

Feia temps que els hi volia dedicar una entrada i els 10 anys em semblen l’excusa perfecte, la tribu Candaya com els anomenen afectuosament, aquesta família dedicada al món de l’edició, professors de secundària vocacionals que no en tenen prou amb transmetre la passió pels llibres als seus alumnes sinó que la fan extensiva a la resta de la humanitat. Amb la idea inicial de publicar autors iberoamericans inèdits a aquest costat de l’Atlàntic i de donar les primeres oportunitats a autors novells que publiquen en castellà, Candaya ha anat creixent i consolidant-se, amb un fons bibliogràfic que quan el veus tot junt et fa sortir un “UAUUUU” impossible de dissimular.

Entusiastes, que van a buscar els seus autors on faci falta, passant la seva obra pel sedàs de l’exigència i amb un criteri molt ben definit, que adopten als seus escriptors, en el sentit més familiar del mot, només cal veure com parlen els uns dels altres, n’hi havia prou amb anar a la festa dels seus deu anys per confirmar-ho, deu anys de vida, deu anys de llibres, deu anys d’escriptors, deu anys de passions lectores.

De seguida es veu que al seu entorn es genera un núvol de bonhomia, de bones vibracions, de senzillesa, de caliu, d’anècdotes farcides de literatura i d’amistat. Aquest fou el “trending topic” de la festa, de totes les boques entre copa de cava i “delicatessen” casolanes, sortien les mateixes impressions, totes entranyables.

I és que saben trobar l’equilibri entre l’obra i l’autor, abans i després de la separació definitiva, quan l’obra passarà de les darreres llambregades del seu autor a ser nostra, dels lectors, i ens la farem a mida, la transformarem tant com ens convingui amb la plaent empenta inicial que suposarà la presentació, sigui on sigui, Barcelona, València, Madrid, Sabadell, Cuenca o Vilafranca del Penedès….els hi ho agrairem mai prou?

Moltes felicitats Olga, Paco i Miquel, fou un plaer assistir als 10 anys de Candaya, és un plaer tenir-vos tan a prop i poder gaudir de les vostres aventures literàries.

Enllaç a la web de l’Editorial Candaya

abril…

*

Aquest abril ha sigut màgic….he fet tres coses que mai havia fet abans i provablement mai haguera pensat que les faria… res que no hagi anat anunciant als quatre vents…presentar un llibre…de fet vaig presentar un gran llibre d’un encara més gran autor d’una editorial enorme, l’experiència va ser extraordinària perquè em va permetre llegir el llibre més a consciència, rellegir-lo parcialment, treballar-lo des de l’òptica del presentador cosa mai feta i per tant un repte. Extraordinària perquè em va permetre conèixer a l’Eduardo, un gran intel•lectual del que en sentirem dir moltíssimes coses i sempre em quedarà la sensació d’haver-li fet una miqueta de padrina i el plaer d’haver-li presentat la seva primera novel•la, perquè he conegut més Mèxic en quinze dies que en quaranta-tres anys, perquè de retruc i gràcies a la confiança que em van dipositar la família Candaya, he pogut conèixer i admirar la seva gran tasca encara millor, sempre em trec el barret davant la seva tenacitat i encert en escampar, com una taca d’oli , la passió lectora i teixint xarxes humanes d’interessos lectors. Extraordinària des d’un punt de vista personal perquè vaig ser capaç de seure a l’altra banda i parlar tranquil•lament en públic, gràcies sobretot al sentir-me tan ben acompanyada i recolzada per la família i els millors amics i les millors amigues del món, n’hi ha alguns que fins i tot necessiten un paràgraf propi.

Alguns dels amics que em varen acompanyar eren Orfes en el sentit més bloggaire de la paraula, amics virtual que fa un temps que van esdevenir de carn i ossos i que vaig tenir el privilegi que vinguessin uns des del Túria i l’altra de més enllà del Llobregat, això amics meus és impagable i mai de la vida us ho agrairé prou!! El dia següent vaig tenir el privilegi de compartir el matí visitant expos a la ciutat…un privilegi.

Segona cosa….vaig llegir un poema de Vinyoli en públic, crec que hauré de tornar a agrair a l’Olga i al Paco que foragitessin la meva por escènica, així zaaaaas, fora pànic, cert és que era un poema curt i en un indret meravellós com la Masia d’en Cabanyes, que era una lectura conjunta que es celebra cada any per Sant Jordi i que aquest any s’ha inclòs dins la celebració de l’Any Vinyoli, aquí també un agraïment al comissari Llavina, sense el qual, seguramanent, la poesia de Vinyoli no formaria part de les meves lectures poètiques, i a més a més ho organitzava la meva germana i ja se sap que per una germana el què convingui…

Tercera…L’Exposició, així en majúscula… vuit vitrines al hall del Centre Cultural La Bóbila de l’Hospitalet, amb una mostra de peces d’argila polimèrica realitzades entre la Mònica i jo, aquí l’agraïment súper especial al Ricardo! Emocionant veure que l’afició nascuda fa tres anys ha anat creixent fins el punt de fer peces “exposables”, el feedback amb els que se les miren i opinen, l’estímul que suposa haver de pensar com omplir les vitrines, el procés creatiu, començant pel cap, escollint tècnica i forma de la peça, l’execució, la prova, l’error, la prova, l’adaptació del pensat amb el creat, el polit, el muntatge…el caos al menjador de casa, la paciència dels que t’envolten… tot plegat una experiència inimaginada, que produeix gran satisfacció.

Però l’abril no s’acaba aquí, just avui fa catorze anys vaig ser mare per primera vegada, un món nou, amb un resultat sempre positiu i d’alta sensibilitat. Des de que vaig ser mare em costa molt més contenir les emocions, vaja les llàgrimes…ho parlava fa poc amb la mare d’una criatura d’un any i una de les millors mestres que ha tingut el meu fill gran, que em deia que les emocions la desbordaven, tot el relacionat amb els nens l’emocionava fins al punt de plorar, i té tota la raó, des de fa catorze anys l’emoció em brolla pels ulls, va començar amb qualsevol estímul relacionat amb els menuts, pensant al principi que era hormonal, després que era de cansament, excés de feina…. però no, és tracta senzillament d’un excés emocional, devem tenir un dipòsit petit per tanta emoció, de fet ja fa un temps que la simple contemplació o gaudi de la bellesa, sigui en la forma que sigui: bona música, un bon poema, un bon llibre, un bon paisatge, els nens cantant, ballant, una peli…..m’omple d’emoció i aquesta ha de sortir per alguna banda, si no tens temps de canalitzar-la amb les mans, escrivint, cantant…acaba sortint pels ulls, és magnífic.

Ara toca continuar i renovar projectes, alguns de dolços, altres per cantaires, continuar aprenent, llegint, ressenyant i compartint…perquè el millor de la vida és poder compartir allò que ens agrada, que ens emociona, que ens fa feliços…

*peces d’argila polimèrica realitzades amb la tècnica de transferència d’una aquarel·la de la meva germana Núria Tomàs, inspirada en la forja de balcons i entrades de Vilafranca

DE SONETS I TINTES DE VI

contrada tinta

M’agraden molt les presentacions de llibres, i ahir va tenir la sort d’assistir  a una presentació rodona,  rodona perquè a més de presentar-s’hi un gran llibre de poesia també s’hi  presentava un projecte original i curiós realitzat per un equip de dissenyadors vilafranquins, rodona perquè van aconseguir, entre tots, crear un ambient  acollidor d’aquells que desitjaries que no s’acabés mai més o que ho repetissin cada setmana.

“Contrada” era el llibre, un recull de 40 sonets d’en Jordi Llavina, presentats per en Jaume C. Pons Alorda, gran poeta també, que ens va deixar amb la boca oberta  no només per la profunditat de l’anàlisi de la poesia llaviniana sinó també pel somriure permanent que provoquen les seves paraules.

En Jordi ens va obsequiar amb la lectura d’uns quants sonets, m’encanta que els autors llegeixin la seva pròpia obra, perquè hi donen el to just, el de la seva concepció, el de la seva plasmació sobre paper/pantalla,  els lectors, en canvi,  amos de les nostres lectures des del moment que tenim el llibre a les mans, li donem el nostre to, diferent, possiblement bo igual, però mai l’original.


Video streaming by Ustream

“Tinta de Vi” és el projecte que van presentar  l’equip de dissenyadors vilafranquins “Ladyssenyadora”, un projecte que inclou l’etiquetatge exclusiu de 125 ampolles de costers del Segre, amb unes etiquetes impreses amb tinta de vi que han “fabricat” ells mateixos. Fa uns dies van deixar anar per la xarxa el vídeo que explica el procés de producció de la tinta, de les etiquetes i de la làmina que embolcalla l’ampolla. L’etiqueta inclou un sonet d’en Jordi Llavina que els ha servit d’excusa a tots plegats per fer aquesta exitosa presentació conjunta.  Varen explicar d’on sorgí la idea de la tina de vi, de com de bé s’ho van passar realitzant-la, de les errades de les que sempre s’aprèn, de l’èxit final en l’obtenció de la tinta i la impressió sobre paper… només cal veure el vídeo…

 

TINTA DE VI from Ladyssenyadora on Vimeo.

Els assistents, el restaurant també llavínic “El cigró d’or”  ple a vessar, vam poder gaudir de tastets del xef i caves de la comarca, però sobretot de l’excusa que suposa una presentació com aquesta, per  saludar,  parlar i relacionar-te amb tranquil·litat  i evidentment per poder felicitar als autors.

NÚVOLS DE COLORS




Quan de bon matí sento crits que em diuen “Mamaaaaa, vineeee”, acostuma a ser per una baralla, un mitjó que s’ha perdut en la immensitat de la nostra llar, una samarreta que no vol entrar o qualsevol altra fotesa que, mal m’està dir-ho, acostumo a ignorar fins que considero el crit esdevé molest, més que res perquè la majoria de vegades els mitjons surten, les samarretes entren i les baralles s’acaben sense la meva intervenció.

Aquest matí però el “Mammaaa vineee, correeeee vineeee..” era en un altre to, no en el de “mama si m’estimes vine ara mateix”, sinó en el de “mama vine que això no t’ho pots perdre”…o sigui que m’esperava una dent caiguda, algú fent el pi o qualsevol altra originalitat que requeria sense excusa la meva presència.

Però no, el “Mamma vineee, correeeee vineeee..” d’aquest matí, era diferent…s’hi afegia “miraaaa núvols de l’arc de sant martí….” i jo que de bon matí, tinc poc vocabulari…”què?”, “sí, mira’ls, i no plou ehhh!”

I tenia raó, tota la raó, els núvols eren de l’arc de sant martí, i jo veloç com una daina (els que em coneixeu us en podeu fer una idea…) he agafat la càmera de fer fotos (sempre a punt) i he sortit al balcó….la càmera no tenia la tarja de memòria, he tornat a entrar, l’he agafat de l’ordinador l’he col.locat…he tornat a sortir…la càmera no feia clic… no tenia prou bateria…he grunyit al meu fill gran, no per la fal·lera fotogràfica que li ha agafat darrerament, de la que n’estic molt orgullosa,  sinó per no posar la bateria a recarregar-se, he agafat el mòbil i el resultat és el que podeu observar a la foto, o sigui poca cosa.

Però la realitat és que el meu observador del cel tenia tota la raó i els núvols aquest matí eren de tots colors. Després ha vingut tota la bateria de preguntes del perquè eren així i jo m’he hagut d’empescar una teoria sobre la llum i l’aigua i els prismes .

Tant de bo tots els matins els núvols fossin de l’arc de sant martí.

EL CAMÍ DELS SOMNIS



Emocionada i admirada és com he quedat després de veure aquest documental de Joan Soler que relata el segon viatge de l’Alba i la Núria, la primera invident i la segona pràcticament, a la Índia per ensenyar l’ús d’ordinadors a infants i joves amb dificultats visuals o també invidents que estudien en un centre de la Fundació Vicenç Ferrer. Emocionada i admirada per la força d’aquestes dues noies, per la capacitat de lluita, per l’energia que transmeten, per la lliçó que ens donen, per tan petita com m’he sentit per tan grans que són elles, perquè del què a la majoria ens semblaria una lluita elles en fan la cosa més natural del món i sobretot perquè res no les atura.

Gràcies Nàtius, Mireia i sobretot Dina per compartir aquesta meravella!! (sé que l’Alba del Toro ha publicat un llibre que espero llegir ben aviat!)