diari: meandres

PicsArt_09-27-04.26.05.jpg

Ara que ja tinc certa perspectiva, puc dir que a la vida es tenen amics, molts o pocs, més propers o més superficials, amics per sempre, per una època o circumstancials. Que tenir una gran connexió no té relació amb el temps que dura l’amistat sinó amb un conjunt d’elements sovint indesxifrables.  Que els  amics, els de debò, són una xarxa  molt difícil de trencar i és la que et permet explorar, amb confiança, el món.

Però també hi ha persones que ens toquen la vida d’una manera tan efímera que difícilment els podríem anomenar amics, amb les que en canvi hem intercanviat quatre paraules, un gest o una mirada,  que acabarà sent essencial a les nostres vides. Les circumstàncies, el moment, o qui sap lo què, els acabarà gravant a la memòria emocional.

Avui, un petit gest, natural i tendre, m’ha portat del pensament  a la reflexió sobre els vincles que fem amb les altres persones, sobre el què sabem dels altres, sovint més del què imaginem, sobre accions no racionals, sobre reaccions, sobre el què callem i potser diríem, en un altre lloc, un altre moment, una altra vida.

Després he transformat la reflexió en un riu que passava vora de casa meva, i estalviaré els meandres i aniré directe a la desembocadura. Aquest petit gest, tendre i natural i la seva acceptació tendra i natural, m’ha fet veure que amb aquesta persona,  sense cap més vincle que la paraula cordial i ocasional,  ens hauríem  abraçat molt fort, còmplices, segurament, d’aguantar el tipus i altres fenòmens meteorològics.

Baixar la guàrdia, caldria.
Com a mínim.
De tant en tant.

Anuncis

europa

murs
portes miratge
bressols de faquir

l’oratge esborra el so
del silenci agressor

esmorzar amarg
llum de dia al fons de l’armari

wpid-20150918_205537.jpg

wpid-20150918_205641.jpg

wpid-20150918_205424.jpg

wpid-2015-09-25-17.57.22.jpg.jpeg

wpid-20150918_205136.jpg

wpid-20150918_211102.jpg

Les imatges són de l’exposició “Terra Nullius” que aquests dies es pot visitar a la Capella de Sant Joan de Vilafranca.

“Terra Nullius” és un mosaic d’obres de diferents integrants del col·lectiu Ras El Hanut que posen en evidència, a través de l’art,  la problemàtica i absurditat de les fronteres nord-sud, coincidint, precisament amb el drama dels refugiats de Síria i els murs artificials de la vella europa.

Malgrat tot el que es va patir al segle passat, malgrat el 10 de desembre de 1948 es signà a París la Declaració Universal de Drets Humans, malgrat tot… no aprenem.

Especialment emocionanant va ser l’explicació de l’artista palestina Rana Bishara, que denuncia a través de la seva pintura el genocidi lent al que viu sotmès la població palestina, ara fins i tot els hi prenen les oliveres, fins i tot…