jazz

double bass

El dia s’exhibeix obscè d’absència,
farcit de xiuxiuejos d’estiu
que ensordeixen l’anima,
fiblades al cor,
el silenci no existeix,
som, sempre, abismes
en procés de construcció,
i mentre la suor regalima
entre els dos pits,
l’intangible et sacseja
i et diu a cau d’orella:
prou de planys,
crida un nom secret,
desperta l’ànima d’olivera
que et manté dreta i sent
l’anhel arrelat de fer explotar
l’amor que duus dintre.
I amb ulls clucs nota el so
que centra l’univers sencer
en el teu punt d’equilibri,
et cal el batec aliè,
(encara que sigui instrumental)
per compassar el teu propi ritme.

Anuncis

DIARI: males nits, bona música i bons amics

Una altra nit de son discontinua, de sorolls nocturns, de somnis esqueixats…un matí de tràmits, deconstruir per continuar construint, sempre endavant, sempre procurant avançar, com l’Anna Roig i l’Ombre i el seu magnífic nou treball, Un pas i neu i un pas, no deixant mai de caminar, malgrat els entrebancs, avançant sempre cap a la felicitat *

I que bé, ser aquí!

(Obro parèntesi : L’Anna Roig i l’Ombre de ton chien, van fer un tast del seu nous disc ahir a l’Auditori de Vilafranca, un disc més intimista, més reflexiu, una posada en escena diferent, més silenciosa, moviments harmònics i ben escollits, passos fixats que aniran agafant solera actuació darrere actuació, ahhh i amb sorpresa final, les actuacions del grup aniran maridades amb una copa de vi de la DO Penedès, una gran idea per promoure els productes de casa, vi i música…

wpid-dsc_0219_1.jpg

I el tanco)

I mentre retornes al matí, i prens un tè, intentant despertar els sentits, reps un vídeo, d’un bon amic*, res, uns segons d’una vella/bella pel·lícula, uns segons de felicitat comprimida, segons d’alegria que faran girar el dia.

I després recordes que has de passar per la llibreria a recollir un regal que un altre bon amic t’ha “deixat” allà, des de la distància, sempre present, i el dia s’il·lumina del tot.

wpid-img_20140918_140230.jpg

Us estimo nois, gràcies per ser-hi!!

 

 

 

 

 

*Aquesta frase tan magnífica que sempre faig meva i utilitzo tan sovint, no ho és gens de meva, l’he manllevat al bon amic que ha enviat el vídeo.

TEACH THE CHILDREN WELL – CROSBY, STILLS AND NASH


Cada any quan acaba el curs escolar, a casa (suposo que com a quasi totes les cases amb canalla) fem un gran sospir, sospir que inclou la fi d’uns horaris i una obligacions que han durat 9 mesos, la fi de correr amunt i avall per intentar arribar puntual als llocs, la fi d’un curs i la vista posada a l’horitzó de les vacances, cada dia una mica més properes.

 El sospir, però, també inclou, l’estrena d’un mes més complicat, amb motxilles també per fer, amb esmorzars també per preparar, d’horaris diferents i que mai concilien amb els dels pares, d’entrar i sortir, d’anar a dormir més tard, de platja i piscina, de mosquits i abelles (la pitjor part de l’estiu em deia ahir el més menut de tots), i evidentment també de deures…(calen els deures d’estiu?? no valdria més la pena que lleigissin i pintessin i dibuixessin i cantessin i fessin el que realment els vingués de gust…) 



La lletra de la cançó
You, who are on the road, must have a code, that you can live by.

And so, become yourself, because the past, is just a good bye.
Teach, your children well, their father’s hell, did slowly go by,
And feed, them on your dreams, the one they picked, the one you’re known by.
Don’t you ever ask them why, if they told you you would cry,
So just look at them and sigh, and know they love you.

And you, of the tender years, can’t know the fears, that your elders grew by.
And so please help, them with your years, they seek the truth before they can die.
Teach, your parents well, their children’s hell, will slowly go by.
And feed, them on your dreams, the one they picked, the one you’re known by.
Don’t you ever ask them why, if they told you you would cry,
So just look at them and sigh, and know they love you.

La traducció casolana (agraïria millores)
Tu, que estàs caminant, has de tenir un codi  per seguir,
Per tant, sigues tu mateix, perquè el passat  és només un adéu.
Ensenya bé als teus fills  que el teu infern poc a poc  se’n va anar.
I alimenta’ls dels teus somnis,  n’escolliran un, pel qual seràs recordat.
No els preguntis mai  el perquè, si te’l diguessin ploraries,
Per tant, només mira-te’ls i sàpigues que ells t’estimen.
I tu, amb la teva joventut, no pot saber les pors amb les que van créixer els teus pares.
Per tant, ajuda’ls amb la teva edat, busquen la veritat abans de morir.
Ensenya bé als teus pares i l’infern dels nens anirà desapareixent.
I alimenta’ls dels teus somnis,  n’escolliran un, pel qual seràs recordat.
No els preguntis mai  el perquè, si te’l diguessin ploraries,
Per tant, només mira-te’ls i sàpigues que ells t’estimen.

VICTOR SALVATTI -NOSSA TERRA


Feia dies que tenia pendent aquesta entrada, des de que vaig comprar el CD no hem parat d’escoltar-lo i alguns fins i tot ballar-lo!

En Víctor va descobrir la guitarra als 15 anys i des de llavors no  només no l’ha abandonat sinó que s’ha convertit en la seva vida! Des de  Sao Paulo va venir a Barcelona de molt jovenet (encara és molt jove!), i des de llavors no ha parat de fer música i d’ensenyar-la.

La primavera passada va treure nou CD Nossa Terra, i en va fer aquest vídeo promocional, on  en Víctor es presenta tal com és, i tal com és ell  és la seva música, jo la descriuria com una música dolça, harmoniosa, rítmica, sense estridències, que convida al moviment… podeu escoltar la seva música a la seva plana web  i trobar el seu disc Nossa Terra a l’iTunes.

Espero que us agradi tant com a mi!

RENEE & JEREMY – yellow


Avui, tafanejant pel facebook (gràcies Mònica), he descobert una altra revista fantàstica de temàtica infantil, plena d’idees, projectes, propostes, decoració… SMALL MAGAZINE encara no he tingut massa temps per dedicar-m’hi, però fent una ullada ràpida al seu bloc, he descobert aquest grup per petits i grans, RENEE & JEREMY, que han versionat YELLOW de Coldplay, entre molts d’altres, us he penjat aquest vídeo perquè m’ha semblat molt bonic, però a la seva web en tenen d’altres que també valen la pena!


EL MEU VIJAZZ




M’encanta el Vijazz, m’encanta la perfecta combinació de bona música i bons vins, m’encanta l’ambient dels carrers, la gent contenta, el ritme lent i harmoniós de les corrues formades per les colles d’amics i famílies que es desplacen de les paradetes de vi fins als espais de música, tots amb el penjoll en forma de copa, de vi o de cava, que dringuen amb els collarets.
M’agrada començar la nit fent un tastet d’algun blanc desconegut per mi, no en sé massa, però tinc un paladar molt exigent, cada vegada més de la terra, més sec i menys amorosit, les varietats autòctones fins ara menystingudes, barrejades i dissimulades amb chardonnay, imagino que per donar- li més glamour,  ara cobren una nova existència més autèntica, més pròpia, menys empallegosa…. 3 Macabeus  d’Albet i Noya o Virolet d’Oriol Rossell (100% xarel·lo), en són bons exemples….
Tastant el vi emprenem el camí cap a Santa Maria, on sempre arribem amb el concert ja iniciat i la proesa es situar-se prou endavant, malgrat la bellesa del lloc (és impressionant la imatge de Santa Maria, del Palau Baltà, del Vinseum  amb  l’escenari al fons) el terra no acompanya, és molt complicat poder veure els músics si tens una alçada corrent.
Altra cosa és escoltar-los, per això no cal alçada però sí avançar el suficient per deixar enrere els individus, mascles i femelles, pels que la plaça esdevé punt de conversa, amb independència de la primera figura que es deixa la veu, la bufera, les mans  o els dits dalt de l’escenari, i dels centenars de persones que han decidit deixar el cansament a les butxaques i aprofitar l’ocasió que ens porten els bons a casa (si us plau si no us agrada quedeu-vos a la zona vi i deixeu la jazz pels que la  gaudim).
Una vegada situats en el punt màxim d’avançada sense violència, vull dir sense donar cops de colze ni empentes, comença l’espectacle, el particular, l’altre fa estona que ho ha fet, i llavors s’inicia el ball, el del meu propi cos que no puc evitar quan sento música, molt discret això sí, però també el d’adaptació al dels altres, al que està just davant que es mou espasmòdicament al ritme de la bateria, el de la parella d’enamorats que es mouen a l’uníson, ara a la dreta ara a l’esquerra, impedint que els que estem darrere puguem veure res de res, la del darrera que la música li arriba més endins i necessita expressar el seu moviment amb més espai del que hi ha, el dels pares novells que en un atac de “encara que tinguem un fill nosaltres també podem”  decideixen abandonar la plaça plena  amb el cotxet i al criatura a dins i els de la colla de vint-i-cinc que donen per finalitzada l’hora del jazz per passar a l’hora vi abans que la resta i així no haver de tornar a jugar al joc dels colzes, obliden però que la zona vi ja és plena a vessar dels que deixen la música per un altre dia.
Finalment com per art de màgia ens trobem veient l’escenari des d’una distància acceptable, escoltant la música diguem que prou bé i movent-nos al nostre propi ritme… i just, just  llavors s’acaba l’espectacle, sort que els bisos estan inclosos en els contractes que si no….

Al Jarreau impressionant als seus 72 anys, el ritme i l’entusiasme s’han anat incrementant tema a tema, amb un moment màgic amb la cançó Spain (I can recall) i les campanes de Santa Maria tocant de fons.
Per tant, podem dir que l’hem vist, l’hem escoltat, l’hem ballat, l’hem aplaudit, l’hem xiulat, perquè en cantés una altra o fins i tot dues, i per acabar hem girat cua i xino-xano cap al vi.
Ara és el moment de tenir la boca humida perquè , comencem a trobar-nos a amics i coneguts,  i si els amics tenen bodega la cosa encara és més explosiva… i vinet i xerrera, i es fan quarts de dues i les paradetes comencen a tancar…hi ha qui en aquest moment inicia el Ginjazz (auguro un bon futur a aquesta  derivada del festival), perquè el Vijazz, sincerament, acaba massa d’hora, els més prudents o els que l’endemà tenim altre tipus de responsabilitats, obeïm els horaris marcats i fem retirada cap a casa.
Fins l’any vinent Vijazz!!!!