“La edad media” tour: Penedès-València-Bullas

la edad media

Fa dies que l’Olga em va proposar d’acompanyar-los a un dels seus “tours” de presentacions, havien arribat entusiasmats de Múrcia i volia compartir-ho amb als seus amics. L’Olga i el Paco ja ho tenen això, s’entusiasmen i entusiasmen, són fabulosos. Xerrant, xerrant la cosa va quedar en ser una sortida femenina, l’Olga, la Conchi, també de la tribu penedesenca, escriptora infantil i juvenil i profe de matemàtiques i jo, baixaríem fins a València i d’allà cap Oriola i Múrcia. El llibre que es presenta és “La edad media” la opera prima de Leonardo Cano que a mi m’ha agradat moltíssim, no només pels recursos literaris que utilitza amb originalitat sinó pel fons, el moment vital, el sentit de l’humor que la impregna, el retrat d’una època, el retrat d’un sistema judicial, el retrat de l’amor, de la frustració, en definitiva del pas del temps viscut de manera molt diferent a com s’havia previst. Un retrat magistral i negatiu de la condició humana.

20160513_104924.jpg

La primera presentació és a La Casa del Libro de València, arribem just a temps, l’Alberto Torres Blandina és el presentador en una sala pleníssima, el Leonardo transmet serenitat, és una novel•la gestada amb molt de temps, molt treballada, sap molt bé que es va exprimir al màxim, que no ha deixat res a l’atzar. El presentador fa una introducció sobre la innovació en les maneres d’escriure, el fons sempre és el mateix, la condició humana no innova, el Leonardo ha experimentat en la forma, i n’ha sortit molt ben parat, tres personatges, tres veus, tres maneres d’explicar la seva historia per acabar confluint en un final comú. Personalment m’agraden les presentacions en les que s’interpel•la a l’autor i l’Alberto ho fa, el Leonardo es pot esplaiar, explica el procés d’escriptura, de creació dels personatges… Convenç al públic perquè a l’acabar signa llibres durant una bona estona. Entre els assistents hi ha un antic company seu de classe, des de que la vaig llegir m’he preguntat que deuen dir els seus companys i si molts es deuen sentir retratats d’alguna manera, és el que té l’autoficció, saber on es posa la ratlla entre la imaginació i la realitat, tot i que de fet , una vegada a les mans de nosaltres els lectors, és ben indiferent.

20160512_193504.jpg

A València retrobo als meus estimats orfes, el Paco i el Ramon, i desvirtualitzo a un bon amic del fb, el Manuel, amb el que coincidim, diria, en la manera d’observar la realitat i en procesar els sentiments, és un moment emocionant, llàstima que no tenim temps de seguir parlant, ell ha de tornar a casa seva. L’endemà passaré per l’autovia a prop d’on viu i me n’adonaré de la distància entre els seus fabulosos oliverars i la ciutat de València.

Sopem a Lalola, beníssim, sense gluten inclòs, serà el preludi de tres dies de menjar meravellosament bé i beure bons vins, amb la sensació que aquí a casa alguna cosa estem fent malament perquè està baixant la qualitat en picat alhora que els preus són molt més alts.

Ens acomiadem amb abraçades i m’enduc més portes literàries, contes encadenats de dones valencianes i paisatges de cels, terres i oliverars.

Divendres correm cap a Oriola, arribem just per dinar un arròs amb crosta que està boníssim, que ens fa la tieta de la María a La Posada, un luxe d’arròs, i després anem a visitar la casa de Miguel Hernández, respirem la vida que es deuria viure, l’Olga pensa en tot i ha vingut plena de poemes, al pati, sota les figueres i el llimoner en llegim un cada una, busquem la casa on va néixer, i se’ns escapa el temps per visitar l’escola.

20160513_181830.jpg

Anem corrent cap a Codex on en Ramón Bascuñana presenta “La edad media”, m’encanta la presentació, fins i tot fa una espècie de “trailer” barrejant les tres veus, remarca la valentia de l’autor al tractar-se d’una primera novel•la, la seva capacitat de trenar les tres veus, les tres històries per fer-ne al final un nus mariner, la seva tasca arquitectònica, l’habilitat d’explicar en els silencis, l’humor que impregna tota la novel•la i sobretot que cal ser un optimista radical per llegir-la… podeu llegir aquí la ressenya sencera perquè val molt la pena. La sala també plena, la Maria i la seva família, amics, lectors habituals, una altra presentació exitosa regada amb cava del Penedès i embotits de Cal Mallart. Jo m’enduc una mostra de la poesia del presentador, que diu que és gran d’edat però que no ho és, i el que sí que és és prolífic en versos i prosa, l’anirem seguint, perquè em va agradar moltíssim.

20160513_215559.jpg
A la presentació ve l’Ángel que feia 25 anys que no veia, 25 anys que semblen un sospir perquè ell està igual i les converses, malgrat els dos ben segur que tenim somnis frustrats com els dels personatges de la novel•la (tot i que crec que ens en hem sortit molt millor que ells), sembla que només hagin en estat en mode pausa. Una alegria de les bones que augura properes trobades.

Acabem sopant a la terrassa de l’As de oros (si no recordo malament) on el vent ens regala un vespre fred, que el cambrer, que és un tresor, el bon humor dels comensals i el menjar que està boníssim s’encarreguen de fer càlid.Arribem a Múrcia just per dormir, i dissabte anem cap a Bullas on ens espera la darrera presentació del tour.

20160514_000210.jpg

Als núvols se’m queden el cap i el cor. En las nubes de Bullas, perquè allà conflueixen literatura, música y amistat. Entrar a una casa de façana blau cel, plena de núvols, ocells, llibres, vins i cava. Entrar i conèixer a la Isa i l’Emilia, plenes de nervis i emoció. En las nubes celebra el seu primer any, i vint-i-cinc del primer disc de Iluminados, l’Isa és la iluminada major, tornaran a actuar després de molt de temps. Les cadires plenes, la llibreria plena, plena, també de persones dretes. L’Isa i l’Emilia incien l’acte, expressen la seva emoció, un any feliç, es percep, la llibreria està desborda bona gust. L’Olga explica l’emoció seva i del Paco quan van conèixer En las nubes, ara ja forma parte de sles seves rutes llegendàries, tambén explica la il•lusió de publicar “La edad media” de Leonardo Cano, transmet passió, com sempre, i aquesta admirable capacitat de fer coincidir persones meravelloses en llocs meravellosos. A Bullas la presentació de “La edad media” va a càrrec de Diego Sánchez Aguilar, al Diego la novel•la li ha encantat, fa una presentació intel•ligent i tranquil•la, elll transmet les mateixes qualitats, però a més a més l’omple d’emoció, es nota l’amistat que uneix a presentador i escriptor. En Leonardo es veu còmode, fins i tot somriu, diria que mira amb satisfacció i respecte la sala pleníssima de persones que desitgen endinsar-se en la vida dels seus personatges i de tornar a moure’s al ritme de Iluminados.

Destapem les ampolles de cava, las copes de vidre corren por la llibreria, els embotits Mallart ( La Llacuna) i Escámez (Bullas) fan de coixí del cava de Àngela Marqués, del Penedès i el vi de les bodegues Balcona de Bullas. Tot són somriures, petons i abraçades. Fins i tot podem conèixer personalment a la Tatiana Abellán, la gran artista que va inspirar a Miguel Ángel Hernández per al seu “Instante de peligro”, admiro la seva feina, ens explica el seu nou projecte, m’impacta, ella mateixa forma part d’ell, es a la vegada tela i consciència de la seva obra, no sé fins a quin punt és explicable només amb paraules, seguirem de ben aprop el seu impactant treball/vida, i tant de bo pogués exposar a prop.

Comença el concert, es un dejà vu, no coneixia als Iluminados però som de la mateixa generació, sona a aquella joventut que vam procurar viure a fons, les lletres són per ser llegides també, espero que la Isa les publiqui. El cos es mou encara que no vulguis, el vi vola, el cava s’ha acabat… La Isa i la resta de membres del grup emanen emoció veritable, el públic es lliura. Acabem als núvols de Júpiter, just a temps d’aterrar lentament i anar a dinar. Mengem a “Entretempos”, fantàstic el menjar i la companyia, converses que van pujant de to fins a les rialles, la Isa és una amfitriona fabulosa divertidíssima i l’amor veritable existeix, seguríssim.

No sumem les hores que portem menjant i bevent, fem una visita al museu del vi, construït sobre unes antigues bodegues que segueixen fen olor a vi. Ens abastem de vi de Bullas, i ens conviden a collir albercocs just quan es pon el sol. Bullas formarà part, per sempre, de la meva memòria. Tornaré.

*No es pot sortir d’una llibreria sense un llibre, m’acompanyen les “Nuevas teorías sobre el orgasmo femenino” de Diego Sánchez Águilar que promet, i la Conchi que és un sol i amb la que ens uneix el convenciment (igual que a la Isa) que sí que existeix l’amor veritable ( encara que l’Olga ens digui que som una mica (o un molt) cursis), a més a més d’una passió absoluta pels llibres il·lustrats, em regala “El amor” de la il·lustradora Raquel Díaz Reguera.

20160514_154442.jpg

Acabem el dia o la nit sopant amb uns altres amics de l’Olga, el Josep M. i la Bego que casualment també es troben de visita a Múrcia, i que són encantadors, menjant altra vegada de manera excel·lent , amb un vi boníssim a la copa.

I diumenge, esmorzem a la plaça Belluga i des d’allà refem el camí cap a casa, on la Conchi ens explicarà el seu proper projecte literari.

Tres dies rodons, plens de llibres, presentacions, llibreries, amics i persones encantadores, àpats i vins fabulosos, compartits amb un parell de dones brillants i amb el Leonardo que a més a més de ser un escriptor excel·lent és encara millor persona.

20160515_105249.jpg

Anuncis

El instante de peligro

NH554_El instante de peligro.indd

Tal como escribió la admirada Anaïs Nin “No vemos las cosas tal como son, sino tal como somos”, vivimos la vida desde el subjetivismo más genuino, faltaría más… aun así nos llenamos de teorías, de creencias, de dogmas, de lo que haga falta para hacerla más “fácil”, para no tener que escucharnos, pero siempre llega el día, el momento, el instante, el instante que lo quiebra todo.

Martín es profesor de historia del arte, como el autor, diez años atrás disfrutó de una beca en el Clark Art Institut de Williamstown, USA, y ahora lo invitan a colaborar en la obra de una artista italiana, Anna Morelli, per dotar de historias unas películas de las que no se sabe nada y en las que aparentemente no pasa nada, una sombra proyectada en una pared.

Martín podría ser el sucesor de Marcos, el protagonista de la primera novela de Miguel Ángel Hernández “Intento de escapada”, Marcos estudiante de último curso, entusiasta teórico del arte sufre una profunda decepción cuando tiene que confrontar teoría y realidad (no diré nada más, leedla, que bien lo merece, aquí el enlace a la reseña que hice en su momento), Martín tan hondamente decepcionado del mundo universitario, y de su propia vida, acepta la propuesta de Anna Morelli, sin pensárselo, la acepta como huida pero también como excusa para volver a instantes de felicidad vivida.

Escrita en segunda persona, un largo crescendo en forma de carta a una tal Sophie, iremos aprendiendo quien es a medida que la novela vaya avanzando, dónde va desgranando toda su decepción, la teoría engullida sobre arte, sobre amor, sobre vida, sus emociones, sus miedos, sus deseos, en definitiva, la colisión entre teoría y vida. La continuación del viaje iniciático empezado por Marcos en la primera novela, Martín, en ésta, comienza a abrir los ojos, a ilusionarse, a reconectar con la vida, consigo mismo, traza el camino hacia la esencia…

Las cinco partes del libro están precedidas de pequeños fragmentos de Walter Benjamín, que transmiten la idea que del pasado solo nos llega el recuerdo filtrado por la subjetividad del transmisor, por el paso de les circunstancias y el tiempo, la historia no es lo que pasó, es el recuerdo de lo que pasó, porqué si no hay un hilo que ate pasado y presente, el pasado deja de existir. Y eso es lo que Anna Morelli quiere de Martín, que construya hilos entre unas películas que ha encontrado sin recuerdos, sin explicaciones, quiere que él construya el relato, que les dé algún sentido en el presente. ¿Qué hay de nosotros en nuestra sombra? ¿Qué queda de nosotros en el espejo cuando dejamos de reflejarnos?

Mientras escribo esta reseña, el arquitecto, Miquel del Pozo, realiza un análisis de teoría artística a través de Twitter #MA140 (cómo cada domingo por la noche) en esta ocasión el artista escogido es Rembrandt, ¿Qué busca con sus autorretratos, nuestra mirada o su propio reflejo? Dice Miquel del Pozo “Pintar para Rembrandt es abrazarse a la vida” Hago algún “retwitt”, y el arquitecto y también artista, fotógrafo y amigo, Ton Salvadó, me envia un texto escrito hace algunos años sobre la arquitectura de la sombra, que encabezaba hablando, también, de la mirada de Rembrandt, nada es casual dicen, me quedo con este fragmento:

“No hay silencio sin tiempo, de la misma forma que no hay sombra sin sol. Somos conscientes de la presencia del sol por su ausencia… La sombra es una forma de silencio, la mínima expresión de la energía.

Si somos capaces de entrar en el interior de la sombra, del mismo modo que Alicia consigue entrar al interior del espejo, es cuando descubrimos la penumbra. Ese es el gran reto de la arquitectura de Javier Corvalán y Solano Benítez: construir la penumbra, construir sombras llenas de vida.”

Y ésta es, a mi entender, la clave del arte de Anna Morelli, buscar su propia penumbra, la sombra llena de vida, a través de fotografías antiguas de desconocidos, dónde se busca, se encuentra y borra todo lo que no es ella. Los hilos aquí no van de pasado a presente, van de presente a pasado, necesita anclar en algún lugar, seguramente emocional, desde donde volver al presente para ser capaz de vivirlo, necesita el arte, como Rembrandt, para abrazarse a la vida. Anna Morelli, por lo tanto, representa a la artista, a la artista de verdad, la que no se ha dejado pervertir por las leyes de la sociedad, la artista para quien el arte es vida, situada en un plano de sensibilidad superior, que mira, respira y ama a través del arte. El trabajo artístico de Anna Morelli está basado o inspirado en el de la artista Tatiana Abellán.

Una gran novela, pensada hasta el último detalle, llena de contenido, con una escritura estudiada y bien ben trabada, en la que va desmontando teorías y dogmas, y a la vez define la teoría del instante de peligro, aquellos instantes que todos hemos vivido y han sido determinantes en nuestras vidas, y otra, que me ha conmovido especialmente, la necesidad de ser mirados ligada a la necesidad de ser reconocidos, de ser amados, queridos. Me ha llegado a lo más hondo.

“… Morelli pretendía “buscarse en los otros”. Y lo que hacía, por resumirlo de algun modo, era viajar por el mundo tratando de encontrar fotografías y objetos en los que reconocerse. Bajo la ieda qe la identidad y la memoria no solo nos pertenecen a nosotros, quería componer una especie de álbum familiar e íntimo a través de las familias de los demás”

“Toda búsqueda es una destrucción. Sólo encuentras si destruyes… Borrar para ver… Sólo podemos ver aquello que hemos perdido. El resto, lo que creemos tener, es invisible. Incomprensible.”

“…las sombras en el fondo no dejan nunca de caminar con nosotros. Se quedan ahí. Nos cobijan. Son ecos del tiempo.”

“Ella necesitaba ser vista…. Lo que yo aún no sabia es que yo también necesitaba ser visto. Incluso más que mirar. Todos lo necesitamos. Aunque no siempre lo sepamos…

“…Ver lo que solo a veces puede ser visto”

“…hay un momento concreto en el que todo se quiebra, un punto de abismo. Y el amor también se destroza así. En ese punto de fisura en el que las costuras se sueltan, los hilos se rompen y el vestido se raja para siempre.”

Recomiendo mucho, también, el blog del autor No (ha) lugar

Aquesta és la versió en castellà de la ressenya publicada al blog “Els orfes del senyor Boix”

Familias de cereal

portadafamilias259x385

Familias de cereal
TOMÁS SÁNCHEZ BELLOCCHIO
Editorial Candaya, 2015

“Familias de cereal” es el relato que da título al primer libro del escritor argentino Tomás Sánchez Bellocchio,  le da título y a la vez sentido: las familias de cereal son aquellas familias perfectas que vemos en los anuncios  de cereales o de galletas o de leche… aquellas familias que raramente existen, pero que pueblan las conciencias y los deseos de muchos. El autor toma el nombre de un poema de Carla Pravisani, escritora y publicista como él,  con la que comparte la misma seducción por las imágenes,  por todo lo que puede llegar a esconder una imagen. Sánchez Bellocchio, sin embargo,  parte del negativo de la fotografía, de familias que no servirían para anunciar ni cereales ni seguramente nada: las protagonistas de  estos doce cuentos  son  familias poco amables y en crisis, desestructuradas o inmersas en algún drama. Y posiblemente  por ello, en cada historia encontramos un abanico enorme de sensaciones, emociones y sentimientos, susceptibles de provocar profundas reflexiones en el lector. Al fin y al cabo todos tenemos familia y a lo largo de nuestras vidas, deberemos enfrentar también crisis y dramas no tan diferentes a los que se cuentan en Familias de cereal.

No pasa desapercibida la voluntad, más o menos explícita, del autor por introducir tres grandes temas de mucha actualidad: la brecha tecnológica o digital, la generacional y la brecha social.  Los cuentos acaban resultando puentes para saltarlas.

Las nuevas tecnologías,  las  redes sociales o el nuevo concepto de “nube” forman parte intrínseca de algunos relatos, al igual que lo son en muchas de nuestras vidas. El autor no emite ningún juicio, en este tema ni en ninguno, sólo  fotografía realidades. Será el lector quien saque conclusiones, pero sí podemos leer que un padre empieza a conocer a su hijo muerto a través de su ordenador o como la “nube” que frecuentan unas ancianas puede hacerlas quizás inmortales.

La mayoría de cuentos se explican desde una voz joven o casi infantil que dota de ingenuidad y fuerza al relato. En todos se refleja,   desde distintos enfoques o perspectivas, el problema de la incomunicación intergeneracional, que a veces, como en “La nube y las muertas” se  resuelve con mucha ternura. Pero cuando no se resuelve,  tampoco hay crítica: sólo  otra fotografía de nuestro tiempo.  La comunicación siempre requiere voluntad por ambas partes.

La brecha social apunta a las diferencias económicas y sociales, desde una visión, como en la impactante historia de “Interrupción del servicio”, muy extrema e hiriente que en Europa nos queda tal vez algo lejana, pero que, aunque  en otra escala,  podemos reconocer perfectamente. Tomás Sánchez Bellocchio habla asimismo de la estigmatización de la diferencia, incidiendo especialmente en las enfermedades   mentales. Y es entonces -cuando se nos habla de obesidad, vigorexia, depresiones, suicidio, cáncer, miedos, obsesiones- cuando el autor me parece menos neutro.

En los doce cuentos de Familias de cereal el lector encontrará fantasía, animales,  finales redondos, finales abiertos, relatos que podrían llegar a ser grandes novelas y otros que son sencillamente perfectos. Hay sentido del humor, hay ironía, incluso algún punto un poco gore, hay perplejidad y ausencia absoluta de culpa (lo cual está muy bien en estos tiempos en que vamos cargando con tantas culpas innecesarias), y no hay nada superfluo ni nada que desencaje. La de Tomás Sánchez Bellocchio es una escritura armoniosa, con ritmo propio en cada cuento: todos son distintos y a la vez forman parte de un conjunto,  conforman una familia tal vez desestructurada, pero unida sutilmente por un hilo de ternura.

Tomás Sánchez Bellocchio extrema las situaciones complejas de las que parte hasta límites a veces tan fantásticos que parece imposible casarlas con la realidad (aunque todos sabemos que la realidad siempre acaba superando a la ficción) y  desdramatiza las duras historias que cuenta mediante un humor subcutáneo y muy inteligente, dándonos lecciones emocionales sin pretenderlo (en este aspecto, utilizar la fantasía para desdramatizar, Familias de cereal me ha recordado a los sorprendentes cuentos de Etgar Keret).

Lo más importante, una vez que finalizas Familias de cereal y te dices a ti misma lo que has disfrutado con los cuentos,  es lo segura que estás de que acabas de descubrir a  un  escritor  que  tiene un don al alcance de muy pocos: el de tener una voz absolutamente genuina, una voz tan natural que consigue hacer desaparecer al autor y abducirte como lector, una voz que me ha trasladado a gozosas lecturas de cuentos como los de Gianni Rodari o Italo Calvino, una voz que  fluye y te atrapa . Y eso, lograr una voz propia,  solo lo consiguen los buenos cuentistas, los buenos narradores,  los buenos escritores. Y  no hay duda,  Tomás Sánchez Bellocchio lo es, un escritor fantástico:

 “Solo quería que terminara de una vez, estar en uno u otro lado, y no en esa zona indefinible que significaba una casa partida en dos, ser mensajero en el silencio hostil, o custodio de secretos que no corresponden a un chico de trece años”

“A papá le gustaba leer y leernos. Lo de escribir era un hábito nocturno y privado, que no compartía con nadie. Pero en cualquier momento, en cualquier parte, sacaba un libro no sé de dónde y nos sentábamos en sus rodillas”

“Ves: catorce años pueden contener una vida”

“Desde que se fue papá, aprendí a recitar fórmulas de aliento”

“Contarse la vida como un libro hace menos terrible el final”

 

 Enlace a las primeras páginas del maravilloso cuento “La nube y las muertas”

 

Aquesta ressenya és la versió en castellà de la publicada al blog “Els orfes del Sr. Boix”

 

 

 

 

 

Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)

Intento de escapada – Miguel Ángel Hernández

intento

Agafem l’art, en abstracte, un jove que tot just surt de l’ou, per tant amb altes dosis d’ingenuïtat i d’il·lusió i alhora d’inseguretat i inexperiència, una amiga intensa i carregada de problemes, un gran artista egòlatra, una professora d’art brillant i atractiva i una petita ciutat de províncies, ho col·loquem en un pot i ho sacsegem ben fort, i el resultat és fantàstic ( i més si tenim en compte i no oblidem, que es tracta d’una primera novel·la).

Miguel Ángel Hernández ens col·loca al costat del protagonista, ens el fem nostre, les seves il·lusions i les seves pors, anem descobrint la trama amb ell i assimilant i veient com la mateixa història el va transformant, és tracta per tant, des d’aquest punt de vista, d’una novel·la iniciàtica, de creixement personal d’en Marcos, que recorrerà un camí que el portarà a conèixer, de primera mà, allò que ha estudiat d’una manera teòrica, a topar contra la realitat i les profunditats de la condició humana.

L’altre gran protagonista és la concepció de l’art com a instrument transformador de la societat o com a mínim com a provocador i per tant susceptible de generar una transformació. Fins a quin punt l’artista ha d’estar compromès o ha de ser objectiu? fins a quin punt estan separats el creador, l’obra i l’efecte que produeix en el públic? L’art ha de ser agradable? Ha de transmetre bellesa? Tot està permès en una obra artística? Hi ha d’haver uns límits morals i ètics? Tot s’hi val si el rerefons és la prevalença de l’interès artístic o de la lliure creativitat? Apassionant…

¿I si a més a més l’objecte de l’obra artística és la immigració? En Marcos ha de recollir moltes dades, s’ha d’informar, ha de conèixer les condicions de vida dels immigrants en la situació més precària de la seva ciutat, ha d’obrir els ulls al que fins ara no ha vist, ha d’anar fins el cas concret, saber per tot el què passa algú amb noms i cognoms, per tal d’oferir-ho al gran artista que ho exprimirà per arribar a la conceptualització.

Tot plegat regat amb una mica de sang i fetge, poc, amb un protagonista massa seriós per l’edat que té i a qui li costa relacionar-se amb els seus companys i sobretot amb les noies. En Marcos i l’obra artística ocupen els llocs de privilegi, és la seva novel·la, mentre que la resta de personatges tenen un paper secundari, són els coadjuvants, els que ens ajuden a entendre el períple del Marcos, d’entre els que destacaria especialment el de l’Helena, la professora. Tot plegat un còctel artístic i humà que m’ha deixat molt bon gust i a l’espera de la propera novel·la de l’autor.

Enllaç a la web de l’autor on podreu trobar les primeres pàgines
Enllaç al blog de l’autor on hi trobareu un munt de ressenyes

EL MÓN RESPLANDENT – SIRI HUSTVEDT

wpid-dsc_0165.jpg

M’he llegit el nou llibre de la Siri Hustved  i com sempre la seva escriptura m’ha enamorat, atrapat i encantat. No té format de novel·la clàssica, relata la vida d’una artista que ja ha mort i a través de múltiples veus, des dels seus propis diaris, fins a articles, entrevistes i declaracions dels seus coneguts i familiars… La Harriet Burden, una dona força madura, que no acompleix cap cànon de bellesa, massa gran físicament, massa estrafolària, molt intel·ligent i amb molt de caràcter, que havia estat casada amb un exitós marxant  d’art.

Ella viu convençuda que les seves obres d’art no interessen a ningú  perquè és una dona lletja i gran, per tant decideix posar-se d’acord amb tres homes per tal que facin veure que les obres són d’ells i així demostrar la seva teoria. Són tres homes que li faran de màscara, els tres molt diferents i amb cada un d’ells obtindrà resultats molt diversos, no només pel què fa al seu art sinó també emocionalment.

Amb aquest fil argumental l’autora intenta treure l’entrellat del món de l’art a Nova York (una ciutat post 11S)  evidentment traslladable arreu: l’èxit, el fracàs, la crítica, la hipocresia, la manipulació, les veus dels que decideixen quin és el bon art, les modes… però també fa una crítica aferrissada del masclisme inherent  i projectable a qualsevol altra disciplina o àmbit vital, el masclisme heretat, transmès de mares a filles, de pares a fills, el mossegar-se la llengua, l’acotar el cap. El paper de la dona, la renúncia a ser una mateixa per dedicar-se a la família, els segons plans, el concepte de bellesa en l’art i en les persones, el desig, la maternitat, la relació amb els pares, l’engany, la identitat, també la sexual…

L’autora dóna totes les eines al lector perquè vestim un gran personatge, la Harriet, la Harry… colgat de contradiccions, capaç d’obrir casa seva a tot tipus de persones excèntriques i necessitades, una dona brillant, que descol·loca amb la seva intel·ligència a pràcticament tothom que s’hi apropa, amant de la filosofia,  amb totes les contradiccions de la condició humana.  Que plasma a través del seu art les seves angoixes, els seus desitjos, les seves pors, les seves necessitats, els seus somnis…

Un llibre que obre molts focus d’interès, que donaria per un munt de converses, que recomano molt, tot i que aviso que no és una lectura fàcil, no és un personatge fàcil, no tracta temes fàcils, però sí que es tracta d’una novel·la molt intel·ligent, d’una protagonista molt potent intel·lectualment, molt rica emocionalment i que tracta de temes sobre els que, malgrat ens afecten,  acostumem a tancar els ulls i deixar passar.

“Per a ell, l’art era la part embruixada de la vida, la part on tot pot passar. La pintura li agradava de manera especial, i era extremadament sensible a les formes, el color i el sentiment, però sempre deia que amb la bellesa no n’hi havia prou. La bellesa podia ser superficial, eixuta i avorrida. Ell buscava “pensament i víscera” en una mateixa obra, però sabia que amb això no n’hi havia prou per vendre-la. Per vendre art, calia “crear desig”, i el “desig”, deia, “no es pot satisfer, perquè aleshores ja no és desig”. El que realment s’anhela ha de faltar sempre. “Un marxant d’art ha de ser un mag de la fam””

“La mare creia, i jo també, en la importància de mirar les coses amb atenció, perquè al cap d’una estona el que veus no s’assembla gens al que et pensaves que veies fa un moment.”

 Aquí podeu llegir la fabulosa ressenya que va fer el Toni al blog dels orfes del Sr. Boix.

El traductor és en Ferran Ràfols Gesa.

 

DIARI: d’argila, guerres, quadres, llibres… i platja…

platja

Ja fa uns dies que no tinc temps, temps per pràcticament res…ni per explicar que vaig anar a Madrid a aprendre moltíssim , de grans professionals, argila polimèrica que tinc un pèl abandonada, però no deixa de ser normal, em falta l’ingredient principal… el temps….

Va ser fantàstic, les mestres, les companyes, el lloc, la companya de viatge i habitació… fins i tot vaig tenir temps, aprofitant que “Vinyoli” era a Madrid, d’anar a gaudir d’una taula rodona… veus a Madrid… vas tenir temps… fins i tot d’anar a una llibreria.. i de llegir a l’ave de tornada, “Quanta, quanta guerra” que no vaig poder acabar fins ahir, amb el cor una mica encongit i amb la sensació d’haver-me perdut alguna cosa i la necessitat de tornar-lo a començar, i amb la curiositat de veure la pel·lícula que va inspirar a la Rodoreda “El Manuscrit de Saragossa” del polonès  Has.

I de guerra en guerra, acabo davant la batalla/Victòria d’Enric V al Lliure, magnífica al meu (segurament poc) entendre… els actors, les actrius fent d’actors, el vestuari, el calçat, oh oh quines botes tan ben escollides, i la música…la música en directe…magnífic, magnífic.. . remarcant la feina del Pol López, amb un agraïment immens a la persona que m’ha dut a les dues “guerres”.

I després de tanta batalla cal un bàlsam, millor  ple de colors, com el de la nova presentació d’art modern del MNAC, oh mareta meva (per què vaig deixar d’anar a visitar museus amb ella…?) quin bé de déu de bellesa comprimida…ohhhh , i tant ben col·locada, aneu-hi sense pressa…

Ah, abans casualment topo amb la Caníbal, llibreria aconsellada per l’Olga i el Paco i que per sorpresa meva està al costat d’on vivia de petitona… reivindicació social i feminista en format d’assaig, de novel·la, de poesia i de molts contes infantils… em recomanen la revista Pikara, però encara no he tingut temps…

Temps també de (re)presentar la gran novel·la de l’Eduardo, aquesta vegada al costat d’un amic d’aquells com n’hi ha pocs ..com la pròpia novel·la… i acabem sopant amb tota la tribu Candaya (que dirien alguns)…llibres, rialles i promeses de dinars… S’esgota el temps de ser a prop de l’Eduardo i la María, sort de la virtualitat…

I finalitzo el cap de setmana amb una galipàndria monumental, un esgotament encara més gran, misèries que no cal explicar i un mar preciós per observar, ara sí, sense pràcticament ningú prenent un bany i és que la pluja ja ho té això, fa neteja.. infal·lible per fer buidar el dipòsit de tristeses acumulades…i a punt per continuar sense temps i afrontar una setmana plena de coses…apassionants…
 

DIARI: males nits, bona música i bons amics

Una altra nit de son discontinua, de sorolls nocturns, de somnis esqueixats…un matí de tràmits, deconstruir per continuar construint, sempre endavant, sempre procurant avançar, com l’Anna Roig i l’Ombre i el seu magnífic nou treball, Un pas i neu i un pas, no deixant mai de caminar, malgrat els entrebancs, avançant sempre cap a la felicitat *

I que bé, ser aquí!

(Obro parèntesi : L’Anna Roig i l’Ombre de ton chien, van fer un tast del seu nous disc ahir a l’Auditori de Vilafranca, un disc més intimista, més reflexiu, una posada en escena diferent, més silenciosa, moviments harmònics i ben escollits, passos fixats que aniran agafant solera actuació darrere actuació, ahhh i amb sorpresa final, les actuacions del grup aniran maridades amb una copa de vi de la DO Penedès, una gran idea per promoure els productes de casa, vi i música…

wpid-dsc_0219_1.jpg

I el tanco)

I mentre retornes al matí, i prens un tè, intentant despertar els sentits, reps un vídeo, d’un bon amic*, res, uns segons d’una vella/bella pel·lícula, uns segons de felicitat comprimida, segons d’alegria que faran girar el dia.

I després recordes que has de passar per la llibreria a recollir un regal que un altre bon amic t’ha “deixat” allà, des de la distància, sempre present, i el dia s’il·lumina del tot.

wpid-img_20140918_140230.jpg

Us estimo nois, gràcies per ser-hi!!

 

 

 

 

 

*Aquesta frase tan magnífica que sempre faig meva i utilitzo tan sovint, no ho és gens de meva, l’he manllevat al bon amic que ha enviat el vídeo.

L’ÚLTIMA NIT – JAMES SALTER

lultima-nit-james-salter

És el meu primer Salter, la contraportada del llibre diu moltes coses per tant no repeteixo, us deixo l’enllaç amb l’editorial, on a més hi trobareu les primeres planes i ressenyes d’altres lectors.

M’agradaria, però, afegir-hi una paraula que crec definitòria dels deu contes i pel que intueixo de tota l’obra de Salter, el desencís. Quan tot allò que comença bonic i ple d’alegria o d’amor o del què sigui, en converteix en quelcom pesant que condiciona, limita i genera infelicitat.

La gràcia rau en com ho explica ¿Què fa que no puguis deixar de llegir cap conte fins al final? ¿Què fa que sembli que tinguin un imant que malgrat intueixes que el què sigui anirà pel pedregar continues llegint? No és per l’esperança de final feliç perquè ja saps que no, ni per morbositat…no. Crec que és per aquesta barreja de fixació en petits detalls sense importància a través dels quals ens descriu els personatges i la poca explicació de la trama de cada conte, en fa quatre pinzellades, i els lectors hi hem de posar la resta. Ens dóna peixet, atrapant-nos des de la primera paraula, sense introducció, com començar a veure una pel·lícula iniciada, t’has d’esforçar molt per saber de què va i aquest mateix esforç fa que t’impliquis més en el film que si en sabessis la trama. En els contes de Salter, tot i que el final ja l’intuïm, ens interessa bastir la història, entendre-la, tots ens podríem ser protagonistes, o no.

Traducció d’Alba Dedeu

Enllaç a l’entrada que en va fer l’Eduard al blog dels orfes del Sr. Boix 

 

CANDAYA – 10 ANYS

IMG_20140513_143803

Feia temps que els hi volia dedicar una entrada i els 10 anys em semblen l’excusa perfecte, la tribu Candaya com els anomenen afectuosament, aquesta família dedicada al món de l’edició, professors de secundària vocacionals que no en tenen prou amb transmetre la passió pels llibres als seus alumnes sinó que la fan extensiva a la resta de la humanitat. Amb la idea inicial de publicar autors iberoamericans inèdits a aquest costat de l’Atlàntic i de donar les primeres oportunitats a autors novells que publiquen en castellà, Candaya ha anat creixent i consolidant-se, amb un fons bibliogràfic que quan el veus tot junt et fa sortir un “UAUUUU” impossible de dissimular.

Entusiastes, que van a buscar els seus autors on faci falta, passant la seva obra pel sedàs de l’exigència i amb un criteri molt ben definit, que adopten als seus escriptors, en el sentit més familiar del mot, només cal veure com parlen els uns dels altres, n’hi havia prou amb anar a la festa dels seus deu anys per confirmar-ho, deu anys de vida, deu anys de llibres, deu anys d’escriptors, deu anys de passions lectores.

De seguida es veu que al seu entorn es genera un núvol de bonhomia, de bones vibracions, de senzillesa, de caliu, d’anècdotes farcides de literatura i d’amistat. Aquest fou el “trending topic” de la festa, de totes les boques entre copa de cava i “delicatessen” casolanes, sortien les mateixes impressions, totes entranyables.

I és que saben trobar l’equilibri entre l’obra i l’autor, abans i després de la separació definitiva, quan l’obra passarà de les darreres llambregades del seu autor a ser nostra, dels lectors, i ens la farem a mida, la transformarem tant com ens convingui amb la plaent empenta inicial que suposarà la presentació, sigui on sigui, Barcelona, València, Madrid, Sabadell, Cuenca o Vilafranca del Penedès….els hi ho agrairem mai prou?

Moltes felicitats Olga, Paco i Miquel, fou un plaer assistir als 10 anys de Candaya, és un plaer tenir-vos tan a prop i poder gaudir de les vostres aventures literàries.

Enllaç a la web de l’Editorial Candaya

LA VIDA AL DAVANT – ROMAIN GARY

 

IMG_20140508_142630

L’elPac del blog dels orfes del Sr. Boix en feu una ressenya perfecta, però no em puc estar de sumar-hi les meves impressions… i aprofitant que l’autor avui faria 100 anys…

Coincideixo amb elPac que en Momo és un protagonista meravellós, d’aquells que no s’obliden mai, una criatura que malgrat créixer en un entorn complicadíssim es mira la vida amb el prisma de la innocència i la ingenuïtat, descobrint que potser el món no és només tal i com ell el viu, conscient que el respecte, la necessitat de tenir cura els uns dels altres i l’amor són l’oli que greixa els mecanismes de les relacions humanes.

En Momo és musulmà, criat per la Senyora Rosa, jueva que va sobreviure a un camp de la mort, amb totes les seqüeles que això implica, que es dedica a tenir cura dels fills de prostitutes. La relació entre el Momo i la Sra. Rosa és molt més estreta que amb la resta d’infants, ell no marxa mai i viu el declivi físic i psíquic de la seva protectora angoixat per la vida que li queda al davant.

Farcit de personatges entranyables que caminen pel marge estret que separa la vida dels que són dins i els que queden fora d’una societat hipòcrita que va de putes però que no en reconeix els seus fills. En Momo creix d’una manera agredolça, sense la rigidesa del pensaments dels adults, ningú li ha corregit el llenguatge ni l’ha guiat en la manera d’observar el món, i aquí la gràcia de l’autor, saber escriure un llibre des de la màgia dels ulls d’un infant que de seguida aprèn que a la vida no es pot fer marxa enrere.

Una novel•la molt bonica, no pel què s’hi explica que no ho és gens, sinó pel com s’explica, d’un llegir deliciós. (traduïda per en Jordi Martín Lloret)

“Jo devia tenir tres anys quan vaig veure la senyora Rosa per primer cop. Abans d’aquesta edat no es té memòria i es viu en la ignorància. Vaig deixar d’ignorar a tres o quatre anys i a vegades ho trobo a faltar.”

“El dia que la meva mare no va anar a avortar va ser un genocidi. La senyora Rosa sempre tenia aquesta paraula a la boca, perquè ella tenia cultura i havia anat a l’escola.”

“La gent s’aferra a la vida més que a qualsevol cosa, és ben curiós si pensem en la quantitat de coses boniques que hi ha al món”

Enllaç amb l‘Editorial Angle

Enllaç a primeres planes del llibre

Enllaç a l’article que Jordi Martin Lloret publicà a Núvol

abril…

*

Aquest abril ha sigut màgic….he fet tres coses que mai havia fet abans i provablement mai haguera pensat que les faria… res que no hagi anat anunciant als quatre vents…presentar un llibre…de fet vaig presentar un gran llibre d’un encara més gran autor d’una editorial enorme, l’experiència va ser extraordinària perquè em va permetre llegir el llibre més a consciència, rellegir-lo parcialment, treballar-lo des de l’òptica del presentador cosa mai feta i per tant un repte. Extraordinària perquè em va permetre conèixer a l’Eduardo, un gran intel•lectual del que en sentirem dir moltíssimes coses i sempre em quedarà la sensació d’haver-li fet una miqueta de padrina i el plaer d’haver-li presentat la seva primera novel•la, perquè he conegut més Mèxic en quinze dies que en quaranta-tres anys, perquè de retruc i gràcies a la confiança que em van dipositar la família Candaya, he pogut conèixer i admirar la seva gran tasca encara millor, sempre em trec el barret davant la seva tenacitat i encert en escampar, com una taca d’oli , la passió lectora i teixint xarxes humanes d’interessos lectors. Extraordinària des d’un punt de vista personal perquè vaig ser capaç de seure a l’altra banda i parlar tranquil•lament en públic, gràcies sobretot al sentir-me tan ben acompanyada i recolzada per la família i els millors amics i les millors amigues del món, n’hi ha alguns que fins i tot necessiten un paràgraf propi.

Alguns dels amics que em varen acompanyar eren Orfes en el sentit més bloggaire de la paraula, amics virtual que fa un temps que van esdevenir de carn i ossos i que vaig tenir el privilegi que vinguessin uns des del Túria i l’altra de més enllà del Llobregat, això amics meus és impagable i mai de la vida us ho agrairé prou!! El dia següent vaig tenir el privilegi de compartir el matí visitant expos a la ciutat…un privilegi.

Segona cosa….vaig llegir un poema de Vinyoli en públic, crec que hauré de tornar a agrair a l’Olga i al Paco que foragitessin la meva por escènica, així zaaaaas, fora pànic, cert és que era un poema curt i en un indret meravellós com la Masia d’en Cabanyes, que era una lectura conjunta que es celebra cada any per Sant Jordi i que aquest any s’ha inclòs dins la celebració de l’Any Vinyoli, aquí també un agraïment al comissari Llavina, sense el qual, seguramanent, la poesia de Vinyoli no formaria part de les meves lectures poètiques, i a més a més ho organitzava la meva germana i ja se sap que per una germana el què convingui…

Tercera…L’Exposició, així en majúscula… vuit vitrines al hall del Centre Cultural La Bóbila de l’Hospitalet, amb una mostra de peces d’argila polimèrica realitzades entre la Mònica i jo, aquí l’agraïment súper especial al Ricardo! Emocionant veure que l’afició nascuda fa tres anys ha anat creixent fins el punt de fer peces “exposables”, el feedback amb els que se les miren i opinen, l’estímul que suposa haver de pensar com omplir les vitrines, el procés creatiu, començant pel cap, escollint tècnica i forma de la peça, l’execució, la prova, l’error, la prova, l’adaptació del pensat amb el creat, el polit, el muntatge…el caos al menjador de casa, la paciència dels que t’envolten… tot plegat una experiència inimaginada, que produeix gran satisfacció.

Però l’abril no s’acaba aquí, just avui fa catorze anys vaig ser mare per primera vegada, un món nou, amb un resultat sempre positiu i d’alta sensibilitat. Des de que vaig ser mare em costa molt més contenir les emocions, vaja les llàgrimes…ho parlava fa poc amb la mare d’una criatura d’un any i una de les millors mestres que ha tingut el meu fill gran, que em deia que les emocions la desbordaven, tot el relacionat amb els nens l’emocionava fins al punt de plorar, i té tota la raó, des de fa catorze anys l’emoció em brolla pels ulls, va començar amb qualsevol estímul relacionat amb els menuts, pensant al principi que era hormonal, després que era de cansament, excés de feina…. però no, és tracta senzillament d’un excés emocional, devem tenir un dipòsit petit per tanta emoció, de fet ja fa un temps que la simple contemplació o gaudi de la bellesa, sigui en la forma que sigui: bona música, un bon poema, un bon llibre, un bon paisatge, els nens cantant, ballant, una peli…..m’omple d’emoció i aquesta ha de sortir per alguna banda, si no tens temps de canalitzar-la amb les mans, escrivint, cantant…acaba sortint pels ulls, és magnífic.

Ara toca continuar i renovar projectes, alguns de dolços, altres per cantaires, continuar aprenent, llegint, ressenyant i compartint…perquè el millor de la vida és poder compartir allò que ens agrada, que ens emociona, que ens fa feliços…

*peces d’argila polimèrica realitzades amb la tècnica de transferència d’una aquarel·la de la meva germana Núria Tomàs, inspirada en la forja de balcons i entrades de Vilafranca

LA UTILITAT DE L’INÚTIL – NUCCIO ORDINE

utilitat

Un assaig curtet, dels que et fa pensar i rumiar, l’autor ha recollit referències de diferents autors que defensen la necessitat de cultivar-nos en tot allò que ens faci créixer i comprendre que som, d’on venim i on volem anar, una defensa de la necessitat dels sabers  inútils, entenent com a tals els que no aporten beneficis econòmics tangibles, saber inherent a la literatura, a la poesia, amb un clam clar sobre la necessitat de llegir, de gaudir de qualsevol manifestació artística, com a aliment imprescindible per viure. De la necessitat de què les universitats i els instituts continuïn ensenyant, davant la tendència actual a liquidar tot allò que no suposa un guany immediat,  llengües antigues, estudi dels clàssic, la nostra història vaja.. com si fos possible saber qui  som, conèixer la motxilla de passat que tots portem a l’esquena, sense aquests coneixements, però que aviat, tal i com anem,  ningú ens podrà explicar.

Podeu llegir la ressenya feta al blog dels orfes del Sr. Bloix, aquí 

UNA ESPIA A LA CASA DE L’AMOR -ANAÏS NIN

portada-espia

 

 

Fa aproximadament un any vaig caure seduïda per l’Anaïs Nin llegint “Dins d’una campana de vidre“, i dic seduïda a consciència, poques vegades m’he trobat amb una lectura que sigui capaç de bressolar-me mentre llegeixo (suposo que la traducció també hi té a veure), i he de dir amb gran alegria que també en aquesta ocasió m’he sentit bressolada, m’he sentit somniant, m’he sentit caminant de nit amb una capa, m’he sentit perduda i angoixada. 
 
És una prosa tan poètica, tan melòdica, tan delicada que enlloc de llegir, voles, és un xiuxiueig. L’espia és la protagonista, la Sabina, que indaga en l’amor, en diferents tipus d’amor, per tal d’esbrinar què és allò que li manca per gaudir-ne plenament, per sentir-se satisfeta del tot… Però l’espia també és el narrador, que observa i explica els anar i venir de la Sabina, sense immiscuir-s’hi, sense valorar, només observant-la, explicant-la…
 
Enllaç a la resta de l’entrada original a Els orfes del Sr. Boix

EL ROMANÇO D’ANNA TIRANT – JOSEP PEDRALS

RomançoMitja-202x300

Us podria dir que és un llibre inquietant,
una tragèdia a la grega
d’una noia que va tirant,
per aquesta vida complicada i
plena de brega,
un llibre de cavalleria
patiments i alegria.
Tot i que és molt més que això,
també és un duel
entre dos escriptors
que s’inspiren en els noms dels carrers
de Barcelona
per fer créixer la inspiració:
Els diaris de Bolló
(es veu que això ja ve del Furgatori
que deuria ser un llibre premonitori),
però encara més fuel
i diversió
hi trobarem dins de tal creació.
En podeu llegir magnífiques ressenyes aquí i aquí.
Si fins i tot l’han premiat amb el Lletra d’Or
per aquest eixerit i reeixit èxit tant aclaparador.
Tot i que el què de veritat no us podeu perdre és l’espatarrant
experiència de veure en Pedrals recitant
el Romanço d’Anna Tirant,
o qualsevol altre vers que aquest bergant* hagi abracadabrat,
perquè sí, de les paraules, n’és un mag.
Així,
us recomanaria rima i alegria
per anar-nos il·luminant,
llegir l’Anna Tirant
i si en tenim la sort,
escoltar
poesia.
*bergant, entès en l’accepció noi, és clar.
Entrada original al blog dels orfes del Sr. Boix 

MALES COMPANYIES -MARC CERDÓ

males-companyies-9788473291460

L’entrada original la podeu trobar al blog dels orfes del Sr. Boix 

El tenia a la llista des que Marc Cerdó va presentar-lo a L’hora del lector ja fa pràcticament quatre anys, finalment fa un parell de mesos va passar de la llista a la cistella i de la cistella a les mans.
D’entrada ja intueixes que les males companyies no són les que el protagonista busca sinó que qui suposa una mala companyia és el propi protagonista, tot i que com a lectora que sempre procura empatitzar amb els personatges a l’inici em vaig resistir a acceptar-ho, però efectivament el pas de les pàgines van dotant-lo de maldat, això sí amb un cinisme i un subtil sentit de l’humor que fan que davant d’alguna barbaritat se t’escapi un somriure (mal m’està dir-ho). Aquest mala peça és un jove a qui els límits que li han posat a casa no li serveixen i se’ls busca ell sol, sense pensar en els conseqüències dels seus actes, amb una relació pèssima amb el seu pare, i amb l’ajuda directa o indirecta dels seus avis,  amb alguna escena memorable (festa rave inclosa). El jove vol marxar de la casa familiar i de l’illa on viu i no queda clar si fuig per necessitat o organitza tot el sarau per fugir.
El final m’ha deixat una mica a mitges, perquè tot i que està força ben lligat, l’embranzida que pren el  personatge a la segona part del llibre s’acaba en una frenada en sec, per tant li aniria molt bé una segona part per acabar d’amortitzar-lo.
No he pogut evitar relacionar-lo amb Wilt, fa molts anys que me’l vaig llegir, però el record que n’he guardat i sense saber ben bé  com, se m’ha barrejat amb el protagonista de males companyies, deu ser per la trapelleria i maldat encobertes amb un aire de bonhomia.
Un ocellet m’ha dit que  l’autor aquest any treu nou llibre, però diria que no és la continuació de males companyies.

L’ALTRA -MARTA ROJALS

laltra

Desitjava molt que sortís L’altra, i tot i tenir data establerta i el llibre reservat, la novel·la em va arribar com un regal de nadal gràcies al Quim de La Cultural, i jo conscient del tresor que tenia entre les mans la vaig llegir amb la voracitat de la  impaciència, procurant això sí, oblidar que era de la mateixa autora que Primavera, Estiu, Etcètera.

Podeu llegir la resta de la ressenya aquí, al blog dels orfes del senyor Boix 

 

EL PES DE LA PAPALLONA -ERRI DE LUCA

Amb aquest estil tan seu, de frases curtes, poc guarnides, pràcticament sospirs, Erri de Luca ens porta a les muntanyes, a la lluita entre el rei dels isards i el rei dels caçadors, a la simbiosi entre caçador i presa, ambdós al final de les seves vides, ambdós éssers solitaris, amos de la seva llibertat.

A un l’acompanya sempre una papallona blanca, l’altre hi renuncia perquè sap que “hi ha carícies que afegides sobre una càrrega la fan trontollar”. La papallona blanca “serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents”.

Una escriptura tant delicada, tant poètica, que et permet notar la presència de l’isard, la sensació dels salts damunt les roques, la pluja caient-li damunt el pelatge,  i  notar la papallona damunt les banyes. Et permet escalar sense cordes com ho fa el caçador, palpar la fortalesa del seu cos i alhora l’esgotament dels seus darrers dies.

El duel entre dues ànimes salvatges i lliures, amb un final brillant, i una papallona blanca gravada a la banya esquerra de l’isard.
El llibre també inclou un petit relat d’homenatge a un arbre, i és un dels aspectes que el fa gran com escriptor aquesta capacitat de dotar de vida a qualsevol cosa, de fer-ne poesia, la felicitat de les petites coses, de la contemplació del què ens envolta.