comiats

Gyorgy Kepes
Gyorgy Kepes

 

Estic estirada al llit, vaig deixar la persiana entre oberta de manera que la primera llum del dia es filtra a través dels foradets, alço els braços i jugo amb les mans, projectant ombres a la paret. Semblo una ballarina, tinc les mans primes i elegants i el gest és suau i harmònic, sempre m’he demanat perquè no tenia aquesta gràcia la resta del meu cos. Ara ja sé que és indiferent, que me l’he d’estimar el meu cos, per poc gràcil que sigui, de fet ja ho estic fent.

Ell és a la dutxa, m’aprofito dels darrers minuts de llit, ocupo el seu espai intentant absorbir la seva escalfor, la seva olor, sé que no ens tornarem a veure, ell encara no ho sap. El dia que ens vam conèixer em va dir que no m’enamorés d’ell, m’ho va repetir dies i dies fins que li vaig dir que callés. Me n’he enamorat.

El sento xiular, és un home que a la nit no ronca, és d’agrair. Ahir vam tenir una conversa trista, i ha dormit tota la nit agafat a mi. Part de la conversa era sobre una altra dona. Ara sóc en un pou, trist i fosc, ell encara no ho sap. Surto del pou, esmorzem plegats, però no puc somriure. Ell diu que l’enamora el meu somriure.

Al marxar m’abraça fort, molt fort. Jo també. És la darrera abraçada.
Torno al llit i caic al pou.

Anuncis

Ondina

john everett milliais
John Everett Millais – Ofèlia

Llegeixo al diari que una nena de dos anys té la malaltia d’Ondina, quin nom tan bonic per una malaltia tan cruel, els qui la pateixen no es poden adormir perquè moririen immediatament, el seu cos no distingeix el son de la mort i així que Morfeu els atrapa el cor se’ls hi atura. Han de dormir connectats a una màquina que els permet seguir respirant mentre dormen i per tant els garanteix tornar-se a despertar. Les pors màximes dels pares d’aquesta criatura són que es quedi adormida de cop i volta o que durant la nit  es tregui el tub que la connecta a la vida.

Fa uns mesos un amic va morir, abans de fer-ho es va acomiadar, tant de manera implícita com explícita, només vaig ser capaç d’entendre-ho quan ja era massa tard. Quan algú mor repasses tot allò que t’hi ha vinculat, en aquest cas eren tantíssims els vincles que estaré la resta de la meva vida repassant-los. De fet ja estic decorant el forat obscur que m’ha quedat a l’ànima, el decoro de records i de tot allò que li explicaria, de fragments de lectures i poemes subratllats. Potser la seva era la malaltia d’Ondina, no va suportar més el cansament va tancar els ulls i tot es va aturar.

Aquesta mort, la del meu amic, m’ha transportat a d’altres que em poblen, les ha sacsejat de nou, i m’ha fet reflexionar, altra vegada, en com la mort ens configura tant com la vida, perquè de fet tot és el mateix. Ara els tubs que el connecten a la vida, a ell i a la resta de morts que ens habiten, són els records, les empremtes que ens van deixar, i és que de fet les persones som mal·leables ens modifiquem les unes a les altres, cada ú ens aporta un filtre diferent a partir del qual interpretar la vida i ens fem rics a mesura que anem creixent de vivències pròpies i dels que ens acompanyen. Seguirem vivint, llegint, subratllant, filtrant la vida…

Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)