A LA BANDA DE CANAAN – SEBASTIAN BARRY

Una  nina de porcellana  cau de les mans d’una nena petita al terra d’una catedral i es trenca.

A la Lilly, una dona de 89 anys, se li ha mort el nét, en Bill, aquesta gran pena ja no la pot aguantar i decideix escriure la seva vida per acomiadar-se’n.

“¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci. Deu ser un so petit, lleu, si més no.”


Escriurà  que va néixer a una Irlanda encara britànica, que el seu pare vidu era cap de la policia del Regne Unit a Dublín i com aquest fet i algun altre la va situar en una banda de la vida que la va obligar a fugir de molt jove als USA amenaçada de mort.

Relatarà el segle XX a partir de les seves grans guerres, on en pràcticament en cada una hi va perdre part de la seva vida, germà, fill i nét, cada ú a la seva manera.   

“Em capfico en tot el que estimo, encara que totes les coses duguin cosit un retall de tragèdia..”

Una vida construïda sense premeditació, a l’albir de les circumstàncies i de les pèrduees, de la voluntat dels altres, acceptant-la, pràcticament fins al final, amb resignació, amb humilitat, convivint amb els records sense permetre que l’enfonsessin.

“Podem ser immunes a la febre tifoide, al tètanus, a la pigota, a la diftèria, que a la memòria, mai. Contra això, no hi ha vacuna que valgui.”

Explicarà què és Canaan, per ella i per la resta de “fugitius” que hi van trobar una nova llar on recordar la seva terra, encara que no hi haguessin viscut mai, on construir noves vides, on ajudar-se els uns als altres, on alguns a part dels somnis també hi van portar els odis i també la mort.

“…la guerra oberta, la brusquedat, la totalitat, la manca colossal de generositat, l’odi etern i implacable de tot plegat, que no ens deixessin marxar, que no ens perdonessin els pecats…que ens seguissin a l’altra riba del riu i el matessin a la banda de Canaan…”
“I després  es va endinsar  en la distància, en el que ell creia que era la seva vida més correcta, en la riuada de la gent, el torrent confús de la gent, Canaan mateix”

Explicarà la complexitat del ser humà,  les contradiccions,  les pors, les angoixes, els silencis, les fugides, l’esforç, el treball, les il·lusions, l’amistat, l’amor, l’odi.  Sense criticar ni posicionar-se explícitament denunciarà els conflictes polítics, racials, les guerres com a mecanismes estroncadors de la llibertat, del lliure desenvolupament personal i social, el sense sentit que suposa que un ser humà pugui manllevar-li la vida a un altre.

“No sé què se li va trencar per dins. Potser van ser moltes coses. Se li van socarrimar uns cables i la ràdio del seu interior va deixar de rebre cobertura. Tampoc emetia cap senyal. El meu Ed”



És un llibre escrit i traduït amb gran delicadesa, trist i bonic, com un lliri *, com la seva protagonista. 


*lliri en anglès és Lily.  


Una altra gran recomanació d’en Quim de La Cultural 
Anuncis

LA PEIXERA – MAIOL DE GRÀCIA CLOTET

“Josep E. es desperta immobilitzat davant d’una paret de totxanes. Qui el té presoner? Què volen d’ell? Uns torturadors sense rostre l’obligaran a dur la seva voluntat a l’extrem, destruint-lo una vegada i una altra. Mentrestant, el món pateix canvis sinistres. Quan Josep E. surti a l’exterior, el seu captiveri no haurà acabat: el vigilarà una presència constant i omnívora sempre en ombres, sempre múltiple i alhora única, la mateixa que ha convertit tot allò que coneixíem en una societat incomprensible, amenaçadora. Però ell descobreix recursos que ignorava que posseïa. I descobreix també que és una peça cobejada en uns escacs que només pot intuir. I que no està sol.

Una novel·la distòpica que ens submergeix en l’atmosfera angoixant d’una Barcelona esquinçada en zones on impera un terror anònim, i que ens força a plantejar-nos els límits de la lleialtat i l’amor, de les conviccions i de la resistència.
«Em miren sense mirar-me perquè no tenen rostre.»”
És un llibre que juga amb el factor sorpresa de principi a final per tant no puc explicar massa cosa sense trencar la màgia de no saber  per on anirà, el text de la portada explica el principi i els principis que hi planen. L’entrada de la novel·la és terrible, angoixant,  com a lector vas tant perdut com el protagonista i aquesta sensació de vinculació  es manté fins pràcticament el final i no crec que sigui només és per l’ús de la 1a persona, diria que és un dels punts forts del llibre, l’empatia amb el protagonista/víctima i la incapacitat de predir el què li passarà, per tant vas d’esglai a esglai, amb una Barcelona de fons que coneixes i reconeixes però que alhora és estranya i fa basarda, molta. 


Ben escrita, enganxa des de les primeres línees, amb una bona arquitectura i distribució en capítols curts i dinàmics d’aquells que fan que no puguis parar de llegir (una altre, només un altre…) i no donaré més pistes però sí explicaré les sensacions que m’ha produït la seva lectura (sense ordre i algunes en dosis molt superiors a les altres): Sorpresa, angoixa, por, fàstic,  decepció, alleujament, esperança, alegria, soledat.

“..l’art com a refugi i defensa, l’art i la rutina agafats de la mà per produir i respirar, per respirar i produir…”

“Mentre pujo cap a casa em fixo en la multitud que em rodeja. Tots, sense excepció, fan el mateix que feien ahir i abans d’ahir, fa dos mesos i fa dos anys. Tots van i vénen i tornen i se’n tornen a anar i mengen i defequen i juguen i fins a cert punt s’assemblen satisfets de poder-ho fer sense ser molestats ni destorbar a ningú, de manera que el trajecte fins el cementiri se’ls faci menys aterridor. A tot arreu on miro veig exactament això. A tot arreu inclosa la zona d’exclusió.”

 

Una novel·la recomanable, de la que ben segur se’n parlarà perquè tracta situacions que tot i que podrien semblar inverossímils hi ha un rerefons que sempre plana damunt la humanitat com són els autoritarismes i totalitarismes i el control del pensament i  per tant el llibre també es pot interpretar com una defensa a l’esperit crític, al pensament lliure i a la necessitat d’implicació social
  
I de l’autor també en sentirem a parlar, tenint en compte que es tracta de la seva primera novel·la.

LA MÚSICA DE UNA VIDA – ANDREÏ MAKINE

A vegades sembla que els llibres es comuniquin entre ells i se t’apropin per semblances, temàtiques, estils, poètica…si fa uns dies explicava que havia llegit Karl y Anna de Leonhard Frank, on durant la 1a GM en Karl suplanta al seu amic Richard fins al punt d’enamorar a la seva dona, ara em torna a caure a les mans un llibre de guerra, Rússia i suplantacions d’identitat, en aquesta ocasió ambientat a la 2a GM, on el protagonista, un jove que espera en una angoixant estació de tren replena de gent que espera un tren que no saben ben bé si mai arribarà a passar, on la neu ha caigut amb tanta intensitat que no poden ni obrir les portes, escolta la música d’un piano i seguint-la va a parar a una cambra plena de trastos, amb un piano i un pianista que li acabarà explicant la seva vida, relat que durarà tot el viatge en tren fins a Moscú. Una vida de jove promesa del piano, que es veu estroncada quan ha de fugir perquè els seus pares han sigut detinguts per motius polítics, i fuig sense destí fins que decideix suplantar la identitat d’un soldat mort, i a partir d’aquí totes les vicissituds d’una vida que no és la seva, fins que és descobert. Un llibre ple de música, no només per la que s’explica, sinó també i sobretot per la no s’explica. I continuant amb la teoria que els llibres que parlen entre ells i se t’apropen quan volen, també té punts de contacte amb “L’alcohol i la nostàlgia” de Mathias Énard, Siberia i tren, elements fonamentals en els dos llibres, de fet la Sibèria, en els tres. Els tres d’autors d’èpoques diferents, i amb estils molt diferents, peròtots seduïts (si és que es pot dir així) per la duresa de la Sibèria i de la URSS/Rússia més cruel.  

LA MORT A VENÈCIA – THOMAS MANN



No havia llegit La Mort a Venècia de Thomas Mann, ni recordava haver vist la pel·lícula de Luchino Visconti, i que en un sol vespre et permetin assistir a la xerrada d’un literat explicant el llibre i a un passi del film és tot un luxe. Una d’aquelles activitats que permeten per una banda la interacció dels lectors, trencant la intimitat inherent a la lectura, i de l’altra dels cinèfils.

La xerrada o més aviat lliçó ens la va oferir el Xavier Hernández, de qui mai  vaig poder gaudir com a professor i de qui tothom en recorda les seves grans classes.  Va fer una dissecció del llibre i de l’autor magnífica que sé que aviat estarà a la web de La Cultural, situant a l’obra en el context social, artístic i intel·lectual de l’època, amb influències clares dels filòsofs germànics, arrossegant encara el romanticisme, el modernisme, la mitologia. També va posar en evidència algun punt important que  al seu parer la pel·lícula havia restat importància i amb el que veient la pel·lícula després li he de donar tota la raó.

Tot i així i malgrat punts concrets, em vaig quedar molt sorpresa de la fidelitat del guió amb la novel·la, diria que a la novel·la no hi ha tantes mirades del jove Tadzio al “vell” Gustav, però sí que aconsegueix transmetre a la perfecció, igual que al llibre, la tortura per un desig inconfés i fora del “status quo” moral de l’època i de l’artista.

Perfecta la translació de l’elucubració sobre la bellesa, sobre si és innata o s’ha de provocar, sobre si qui la provoca és el mal o és espontània, sobre si existeix o si és subjectiva, de la novel·la al film, mitjançant la creació d’un amic que al llibre no hi surt. I fantàstica la ciutat de Venècia per exemplificar-ho, esdevé un personatge més de la pel·lícula, un retrat del jove Tadzio i del propi Aschenbach, bellesa i vellesa, creació i destrucció, joventut i decadència, amor i malaltia, perfecció i obsessió…

El que també m’ha deixat bocabadada és la capacitat de transmetre del Thomas Mann en tant poques paraules, un llibre tant curt i que en canvi explica tantes coses, el viatge a Venècia, l’estada al Lido, l’enamorament, el descobriment de l’epidèmia que afecta a la ciutat, l’intent de fugida, l’acceptació dels sentiments, la lluita contra el pas del temps…la decadència, i ho explica amb paraules però també i sobretot amb símbols.

Vaja, una iniciativa fantàstica la de la llibreria La Cultural i el cinema Kubrick per apropar-nos als clàssics.
  

DE LA LECTURA I DE LA MORT


Llegeixo, amb estupor, un tuit en el que recomanen un llibre, no diré l’autor perquè no vull que sembli que el critico perquè no és així, de fet no n’he llegit res tot i que darrerament me’l recomanen molt (gràcies Josep!)
 
En primer lloc diu l’autor del tuit que és un llibre imperdible, a mi aquest tipus m’anirien bé, no sé mai on he deixat els llibres, ni a qui els he deixat ni a on els he endreçat, un llibre imperdible és un llibre que no es perd, d’aquí el nom d’aquelles famoses agulles que es tanquen i per tant no es perden i a més a més no punxen.
En el petit món de twitter on cada lletra és un tresor , cal esforçar-se a fer servir el mínim de vocables per expressar el màxim d’idees, però el llenguatge té això que cada ú el pot interpretar a la seva manera, imagino, de fet no és massa difícil, que un llibre imperdible ho deu ser, no tant perquè no et punxi, com perquè no te’l perdis.
La piulada continua dient que  no pots marxar d’aquest món sense haver-lo llegit, i a qui m’he quedat garratibada. Marxar d’aquest món, quines idees, com si visquéssim dins de l’Enterprise i ens dirigíssim a un altre món, “sobretot no abandonis la terra sense abans haver llegit a tal i tal autor”…
Però no, ara com ara marxar d’aquest món significa morir, i morir no és reversible, pots escollir el moment, això sí, però  normalment només s’hi opta per desesperació i tampoc crec que sigui el moment ideal per recordar que no pots fer-ho sense haver llegit determinat llibre, podria estudiar-se com a teràpia dissuasòria del suïcidi, tot i que caldria escollir bé els llibres, n’hi ha molts que t’hi portarien encara més ràpid.
L’autor de la piulada no deu ser dels que  opina que morir és passar a millor vida, clar que això encara no s’ha demostrat ni tampoc que en aquesta altra vida millor hi hagi llibres,  personalment no em puc imaginar una vida millor sense llibres.
Ni tampoc deu ser defensor de la teoria de la reencarnació, potser perquè tampoc se sap ni quan ni a on ni en quin tipus de bestiola, per tant també es fa difícil pensar que algú es deixí un llibre pendent per a la propera vida.
Crec que als que ens agrada llegir patim tots la sensació que mai tindrem el temps suficient per llegir el 10 % del què voldríem i això en determinats moments et pot portar a una certa angoixa lectora que de tant en tant  t’obliga a fer un “reset”  i a recordar-te que la lectura ha de ser un plaer.
Per això quan veig aquest tipus de missatge que en el fons no fa més que insistir que tard o d’hora tots morirem i que no deixa de ser un “carpe diem” i et cauen a sobre tots els títols que voldries llegir-te abans de canviar de planeta i tots els que encara no han sortit però que esperes que surtin o que tradueixin durant el temps que esperes que duri la teva vida, que esperes que sigui molt precisament per intentar abastar encara més títols i moltes d’altres coses, m’indigno. 
M’indigno perquè el missatge que dóna a entendre el tuit és just el contrari al que s’hauria de donar:
Llegir és obrir un parèntesi al tic-tac diari, obrir una finestra atemporal on el què compta és el propi ritme del llibre, llegir ha de ser un plaer,  un plaer sense final, sense límits, sense minuts… sense condicions, sense dates finals, i morir encara que no ens agradi, ho és.

LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT – JOËL DICKER

Qualsevol de les crítiques que en llegiu us diran que és un llibre que atrapa, i és cert, t’enganxa des de ben aviat, la història comença més o menys així, en Harry Quebert, un escriptor d’uns 30 anys se’n va a viure a un petit i tranquil poble de New Hampshire i allà s’enamora bojament d’una noia de 15 anys, la Nola.  30 anys després troben el cos d’aquesta noia enterrat al pati de casa seva i l’acusen del seu assassinat.  En Marcus, alumne i protegit d’en Harry decideix desembrollar la veritat i escriure’n un llibre. I a partir d’aquí és una muntanya russa de girs inesperats i personatges ambigus fins que acaben sent pràcticament tots sospitosos. 

Els punts forts de la novel·la  són, la capacitat d’atrapar-te que té, l’enginyeria en encaixar les diverses situacions i versions de les mateixes amb els personatges  i els girs i cops d’efecte, n’hi ha alguns de molt bons. L’arquitectura del llibre, també m’ha agradat, la petita introducció (consells per ser escriptor), el anar i venir en el temps, les cartes…

Però crec que té molts punts febles, la construcció dels personatges l’he trobat fluixa, poc creïbles, sobretot els femenins, que es poden resumir en mares histèriques i  joves barbies. Cada capítol comença amb un consell per ser un bon escriptor, cosa que podria dotar de seriositat el llibre i que li podria eixamplar el concepte de ser un llibre d’assassinats i policies, però llavors introdueix les comparacions entre escriure llibres i ser un bon boxejador, sumat a les descripcions de postal, la platja, el bosc, la casa, les carreteres, el cafè, tot taaaan típicament nord-americà, més uns quants ingredients que no poden faltar, persecucions de cotxes,  policia bo, advocat sense escrúpols, editor que encara en té menys… (i no diré  més per no desvetllar res, però que si el llegiu sabreu identificar a la perfecció) amb el resultat que tot plegat esdevé un “storyboard” de qualsevol sèrie americana d’intriga.

Si necessiteu un llibre que us impedeixi pensar en res més mentre el llegiu, en el que no busqueu aprofundir però sí passar una estona ben entretinguda, aquest és el vostre llibre.
 

TOT ALLÒ QUE UNA TARDA MORÍ AMB LES BICICLETES – LLUCIA RAMIS

“Aquesta és una fugida per ajornar el moment de començar de zero. Esbrinar qui van ser els meus rererebesavis no em desvelarà què serà de mi. El que necessit ara és un principi”

És una novel·la bonica, la protagonista/autora buscant un punt i seguit a la seva vida descriu tot el paràgraf de la seva infància i adolescència, així com la vida dels seus pares, la dels seus avis i dels revesavis, entenent que tot aquest conglomerat la porta a ser qui és, des de Bèlgica, passant per París, a Asturias, de Madrid a Mallorca. Jo l’he entès com un homenatge a les generacions precedents, va fent pinzellades que il·lustren vides curioses i plenes de personalitat, que omplen tot el segle XX (algunes fins i tot abans) des de diferents angles i punts de fuga, tot plegat amb veu mallorquina, i amb paisatges que pots olorar.

Un bon llibre.

Libros del Asteroide, l’ha editat en castellà.

EL CLUB DE LECTURA DEL FINAL DE LA TEVA VIDA – WILL SCHWALBE

Quan em ve més d’una recomanació del mateix llibre de persones amb les que connecto literàriament, acostumo a córrer a la llibreria a buscar el títol que ja balla pel meu cap, aquest va ser un d’aquests, ja feia uns quants dies que el tenia  però vaig decidir esperar les  vacances per poder-lo fruir al màxim, i no em vaig equivocar, és un dels llibres més bonics que he llegit darrerament, ja des de la primera pàgina i fins a la darrera, d’aquells que acabes i tornaries a començar sense pensar-ho dues vegades. (L’he acabat avui mateix per tant, l’entrada està feta sense deixar reposar, però és que no me n’he pogut estar)
L’autor explica els darrers dos anys de la vida de la seva mare malalata d’un càncer de pàncrees, la mare resulta ser una dona extraordinària, nascuda per escoltar i ajudar a la gent (i que fa coses molt grans), que juntament amb el seu marit ha inculcat als seus tres fills la passió pels llibres i per la lectura. Mare i fill decideixen convertir les sessions de quimio en un club de lectura particular, que ens permet conèixer la vida de la Mary Anne, la seva capacitat lluitadora, la seva empatia, la seva ideologia, la seva consciència social i també l’espiritual. Cada capítol té un llibre de referència però camuflats per dintre n’hi ha més de manera que és un catàleg de llibres que els ajuda a entendre el món i sobretot a acceptar la malaltia, sense deixar de lluitar-hi fins al final, i servei d’excusa a l’autor/fill per desgranar el final de trajecte de la seva mare, l’estreta relació familiar, la passió pels amics i per la gent més castigada. Amb una filosofia vital d’allò més optimista, i un concepte de l’home “rousseaunià” (l’home és bo per naturalesa).
Comencen el club de lectura amb “En lloc segur” de Wallace Stegner, esmenten “Los detectives salvajes” de BolañoKaled Hosseini, fan un repàs a les lectures infantils d’ambdós, “El Hòbbit”, Roald Dhal, “Una lectora poc corrent” d’Alan Bennett, TS Eliot, Somerset Maugham, Patricia Highsmith, “Olive Kitteridge” d’Eliszabeth Strout, “Suite francesa” d’Irène Némirovsky, “L’elegància de l’eriçó” de Muriel Barbery , “Brooklyn” de Colm Toibin, “Els homes que no estimaven les dones” de Stieg Larsson, “Massa felicitat” d’Alice Munro
Aquests són els que tenen traducció, però hi ha un catàleg sencer de llibres que encara no s’han traduït, la traductora ha fet una feina excel·lent indicant (amb un tipus de lletra diferent) quins llibres no han estat traduïts, (jo si fos editora ho tindria claríssim, agafaria tots els títols i els publicaria).
Vaja, un llibre que us recomano molt!!! de molt alta sensibilitat i farcit de lectures!!!
(Gràcies Carme per la recomanació!)
Traducció de Maria Gené Gil-

EL LECTOR DE JÚLIO VERNE – ALMUDENA GRANDES

Llibre que em van recomanar fa molts dies (gràcies Mireia!) i que forma part dels “Episodios de una guerra interminable” d’Almudena Grandes, que posa en la veu d’un nen les dificultats de la postguerra en un petit poble de la serra de Jaén. El Nino, un nen de 9 anys, intel·ligent i sensible, fa un camí iniciàtic a través dels llibres i de les persones que l’envolten, que el porta de tenir un futur clar i segur dins la guàrdia civil cap a un altre molt més incert però que ell mateix escollirà. El pas de la infància a l’adolescència, descobrint que no tot és blanc o negre, bons o dolents, descobrint tota la paleta de colors, intentant comprendre les actituds i maneres de fer dels adults i comprovant que no tot és el que sembla.
He quedat meravellada amb la capacitat de l’autora de transmetre els personatges, els pots palpar, la seva veu, la seva força, pots imaginar-te el seu caminar, el seu correr i el seu patir. La història està basada en fets reals, que l’autora ha anat lligant i fabulant per obtenir aquest testimoni del què podria haver passat a la serra de Jaén i segur que també a molts altres llocs.

SIEMPRE HEMOS VIVIDO EN EL CASTILLO – SHIRLEY JACKSON

Feia temps que no llegia un llibre de por, i aquest ho és, de por, de misteri, de suspens…és un thriller, fou escrit el 1962 i per tant predecessor de la literatura gòtica d’intriga actual, al final del llibre hi ha un posfaci de Joyce Carol Oates, que situa el moment en el què fou escrita, la vida de l’escritpora i la influència que ha tingut en la literatura de finals del segle XX i fins ara.

He quedat impressionada amb la protagonista, la Merrycat, la seva germana, la descripció dels boscos, de la cuina de la casa, de la porcellana… i crec que mai més em serviré sucre d’una sucrera.

Si voleu saber més del llibre us deixo enllaç amb l’entrada que feu Il cavaliere rosso al blog dels orfes del Sr. Boix.

LA LLISTA DELS MEUS DESITJOS -GRÉGOIRE DELACOURT


Us imagineu que us toquen 18 milions d’euros jugant a la loteria? Quina llista de desitjos farieu?  Canviarieu la vostra manera de viure? Doncs d’això va el llibre, la Jo, una dona de mitjana edat, simpàtica i grassoneta, que té una merceria i un exitós blog relacionat amb el món de les vetes i fils, porta una tranquil·la i abnegada vida, quan de sobte es troba havent de decidir que fa amb aquest munt de cèntims. A partir d’aquí, anirà desgranant  la seva vida, prenent consciència de com ha anat acceptant les parts més fosques i decidint com la vol viure des de que és millonària. No cal que us expliqui que res és tant senzill com sembla.

És un llibre de lectura fàcil, amb algunes frases boníssimes, amb la capacitat de fer-te enrabiar, somriure i fins i tot caure alguna llagrimeta, amb un punt crític cap a situacions massa comunes de dones que aguanten massa, i amb una picada d’ullet cap al món del blogs i del què poden suposar per molta gent que a la xarxa hi troba allò que no troba a prop de casa seva. 

No em puc estar de dir que quan el vaig acabar vaig pensar que hi fallava alguna cosa, no sé ben bé què, potser el fet de barrejar trossets molt intimistes i ben escrit amb trossets  massa freds, o aspectes una mica inversemblants, o potser li manquen pàgines per lligar-ho tot plegat, espero que algú se’l llegeixi per  veure si acaba amb la mateixa sensació

“Bella del senyor potser era el llibre de la pèrdua i la Jocelyne el llegia per mesurar el què havia salvat”

Més bocinets al blog Els orfes del Sr. Boix

LA EXPERIENCIA DRAMÁTICA – SERGIO CHEJFEC

Confesso que no havia sentit mai parlar de Chejfec fins que vaig veure que presentava un llibre al meu poble i que l’endemà el presentava a Barcelona i després se n’anava a Cuenca i Madrid, i que havia vingut expressament per promocionar el seu llibre des de casa seva a  NY tot i que és argentí de mena.

A la presentació, en Sergio Chejfec, que mentre el presentava en Jordi Llavina  acotava el cap mirant a terra, va llegir-nos les primeres pàgines, amb aquell accent argentí que et bressola i et transporta allà on vulguin, i efectivament em va transportar a la ciutat per la que camina el protagonista del llibre en Félix, un home que concep la vida com un plànol del google maps, que es dedica a passejar i xerrar amb la Rose, fent quadrícules sobre la ciutat, sobre la seva vida. La Rose, suposaria les vistes generals, a ull d’ocell, la vida concebuda així a grans trets, parlant sovint del seu marit com d’una petita illa, en Félix, en canvi,  és el zoom, que focalitza en un punt concret, un punt que enfila i perfila les profunditats i complexitats de les relacions humanes.

En Félix és un estranger a la ciutat, dels que hi viu però sempre se’n sent foraster,  és d’aquelles persones que caminen mirant a terra (no vaig poder evitar donar-li la imatge d’en Chefjec, aquell mirar a terra quan parlaven d’ell a la presentació es convertí en el mirar a terra d’en Félix passejant per la gran ciutat, que bé podria ser la NY on viu l’autor).  La Rose és autòctona i el fet de passejar amb ella i parlar-hi a ell el fa sentir més lligat a la ciutat, de fet la Rose podria representar la ciutat, i les converses que tenen serien la relació que en Félix estableix amb la ciutat, d’un respecte tant delicat que sovint es deixa perdre coses per no trencar-lo, es deixa guiar per ella, per la Rose i per la ciutat, la Rose representa  el que no té, la pertinença al territori i la muller. El marit de la Rose esdevé el tercer personatge del llibre, però és un “outsider” social,  fora del mapa.

L’experiència dramàtica és, de fet, un treball que la Rose, actriu, ha de fer a classe de teatre, ha de representar una experiència dramàtica i ha de decidir quina i li demana parer a en Fèlix, posant de manifest la manera que tenen de concebre la vida, la ciutat, els plànols…

No és una novel·la d’estructura clàssica, és un deambular de pensaments, paraules i moviments sobre la complexitat de les relacions i la dificultat de la comunicació i  evidentment de l’amor, tot i que no d’una manera directa.

Continuaré caminant per l’univers Chejfec. 



Entrada publicada al blog Els orfes del Sr. Boix 

RESPIRAR PER LA FERIDA -SÍLVIA AMIGÓ

La Sílvia Amigó ofereix en aquest llibre, la definició de paraules a partir de la contraposició entre elles, però no les defineix com ho faria un diccionari o amb la pretensió de fer-ne una descripció objectiva, no, tot el contrari, les defineix des del sentiment i des de l’experiència, i aconsegueix des del primer paràgraf que ens en  fem protagonistes. Tampoc es tracta d’un simple recull de vocabulari descrit subjectivament, no, en absolut, l’autora fa de cada capítol un text delicat, en el que no li sobra res en el que no li manca res, en el amb poques paraules ho diu pràcticament tot. 

“L’escriptura de la ferida com a fórmula que la guareix de la fiblada del dolor que l’empenyia a caure precipitadament en un buit sense fi o bé a romandre ofegada per l’estretor del seu viure”

Els conceptes que contraposa són intimitat i clandestinitat, llum i claror, misteri i secret,  confidència i confessió, repetició i rutina, intuïció i instint, lleialtat i fidelitat, mentir i enganyar, raons i motius, pensar i opinar, tenir la certesa i donar per descomptat, llaços i nusos, llunyania i distància, respectar i tolerar, atzar i casualitat, somiar i imaginar, amb un fabulós epíleg de Francesc Parcerisas, que esdevé el llaç que embolica el llibre.

Diria que quan acabes de llegir-lo i jugant a les contraposicions de la Sílvia, enlloc de respirar, sospires.

Tastets (M’ha resultat difícil escollir perquè ho transcriuria tot):

“La clandestinitat s’omple de detalls. La intimitat és el Tot.”

“La repetició és l’entusiasme que ens empeny. La rutina és la inèrcia indolent.”

“L’instint no ens permetrà morir i la intuïció ens donarà la vida.”

“Diuen que només podem ser fidels a nosaltres mateixos. La lleialtat és un llaç que sempre devem a algú altre. Per això la fidelitat és individual i la lleialtat col·lectiva.”

“No hi ha engany en la natura, i en l’amor.”

“La raó vol quietud i silenci, els motius són cridaners, esvaloten l’aire, el contaminen amb les contradiccions que els uns damunt els altres es provoquen mútuament.”

“És així, doncs, que la por habita en el que dóna per descomptat i emigra d’aquell que conviu amb la certesa.”

“El nus lliga, el llaç embolica.”

“La llunyania és física i corporal; la distància, mental i espiritual.”

“Tolerem allò que no podem evitar. Respectem allò que decidim assumir.” “La tolerància és condescendència…El respecte mira de cara i mira a la cara.”

“Sense imaginar, però, deixaríem el somni penjat com un anhel incomplet, com un estel que es desprèn de la mà que el sosté i es fon cel enllà per caure a terra sense cap altra possibilitat de vol.”

Tot plegat un sospir, que es llegeix en un sospir i que quan arribes al final sospires perquè no té més pàgines, molt recomanable.


Enllaç al blog dels orfes del sr. boix 

LA BUENA NOVELA

La Buena Novela, és una llibreria, una llibreria peculiar en la que només s’hi troben les millors novel·les de la literatura universal i sobretot de la francesa que és on transcorre tota la història. Per tal d’escollir els millors títols i només els millors, els socis de la llibreria, la Francesca i l’Ivan, seleccionen a 8 bons escriptors i els demanen els millors 600 títols, aquest consell d’experts no es coneixen entre ells i ningú no sap qui són tret de qui els va escollir.


Des que entra en funcionament la llibreria és objecte d’admiració i d’enveges, admiració i fidelització dels clients amants de la bona literatura, que es refugien tant físicament a la confortable llibreria com a través de la xarxa, i enveges que van des de comentaris impertinents fins a atacs personals a la premsa, i que esdevé un problema molt greu el dia que quatre membres del consell seleccionador  són víctimes de diferents accidents, en aquest punt la Francesca i l’Ivan es veuen obligats a posar-ho en coneixement d’un inspector de policia amant també de la literatura

És una novel·la de llibres, de molts llibres, de bona literatura,  però també és una novel·la policíaca, de misteris, de sospites, i evidentment també és una novel·la d’amor, i no només d’amor pels llibres, tot plegat amb l’elegància i el “savoir faire” francès.  Ah, també podria ser un fantàstic guió cinematogràfic.

Tastets:

“- De todas las cosas para las que sirve la literatura, su ejemplo me confirma que una de las más gratificantes es la de conseguir que personas hechas para entenderse se reconozcan entre ellas y entablen comunicación” (ja em direu si no sembla escrita expressament pels orfes?)

“Todas las sutilezas de la vida forman la materia de los libros… la literatura informa, instruye y guía”

Enllaç amb l’editorial

SI UNEIXES TOTS ELS PUNTS – ESTEL SOLÉ I PAULA BONET



És un llibre bonic, d’una banda la poesia de l’Estel Solé i d’altra les il·lustracions de la Paula Bonet  es complementen i s’alimenten mútuament amb delicadesa i elegància.

El recull de poesia es divideix en tres parts, en la primera Hipotèrmia, els poemes versen sobre el fet de fer-se gran, el pas del temps, el desengany… en tots ells he trobat una atmosfera d’enyor de la infantesa i adolescència, un sentir-se més gran que l’edat biològica i l’expressió de les  ganes de ser-ho.

El desglaç és el títol de la segona part, que recull els poemes dedicats sobretot a la presa de consciència de l’edat adulta,  al topar contra el mur dur de la realitat, desenganys,  la construcció de relacions emocionals amb superació d’entrebancs, la cruesa de la pèrdua de la innocència…

La tercera part és el refugi, un seguit de precioses poesies dedicades als pares, als avis, a l’herència familiar, i l’arribar a la conclusió i acceptació que estem fets dels propis bagatges emocionals, genètics,  d’experiències viscudes…

De les il·lustracions, dir-vos que els fans de la Paula Bonet les gaudireu i molt, ha sabut representar la força dels poemes que combinada amb la personalitat del seu estil en fan un llibre rodó.

D’altra banda constatar que l’Estel Solé és molt jove, vull dir que li queda tot un univers d’emocions i sensacions per viure que espero que continuï plasmant poèticament.


Les ósses polars

Les ósses polars 

no posen la mà al foc
mentre bull l’arròs.
No taquen els currículums
amb la perfecta circumferència
d’una tassa de cafè,
no es claven agulles als turmells,
no es tinten les pestanyes,
ni es mullen amb vinagre les ferides
ni es llencen de cap 
en piscines sense aigua.


Les ósses polars 
no es renten la cara amb lleixiu
ni la llengua amb sabó.
No escupen contra el vent
perquè la bava els esquitxi la cara,
ni duen pedres a les sabates
ni caminen de genolls
assumint la penitència.


Les ósses polars
no ho dinamiten tot 
perquè no saben ser felices,
no busquen l’error
ni les complau el desastre.
No van al psicoanalista,
no es vesteixen com putes,
ni s’insinuen davant un mascle
per reafirmar-se.
No fingeixen ni es flagel·len,
ni es mengen els remordiments
amb patates.
Hivernen tranquil·les,
tenen cura dels cadells
i no surten del refugi 
fins que arriba el bon temps.


Ni jo sé sobreviure a la hipotèrmia

ni elles saben res del sentiment de culpa.




Enllaç a la seva web on hi ha 4 poemes més
Enllaç al seu blog on encara hi ha més poesia
Enllaç a la web de la Paula Bonet




Gràcies Èric, encara amb la sensació d’haver-te’l pres de les mans.

EN UNA CAMBRA I MITJA – JOSEPH BRODSKY

Així d’entrada dir-vos que és un caramel, que em va recomanar en Quim de La Cultural,  80 pàgines dedicades a l’espai on Brodsky passà la seva infantesa i joventut:

És prosa carregada de poesia, un cant a la memòria, a la família, a la llibertat, i una crítica ferotge al règim que el va separar dels seus pares, de la seva família, de la seva llengua, del seu país.

La introducció és d’Antoni Munné que situa i ajuda a fer-ne una lectura molt més profitosa. La traducció és d’Anna Torcal i Salvador Company.

Aquí podeu llegir l’entrada que en vaig fer al blog dels orfes del Sr. Boix on hi ha transcrits alguns fragments.

Molt recomanable!

EL PARÈNTESI MÉS LLARG -TINA VALLÈS

La Tina Vallès, un any després “D’un altre got d’absenta” torna a obsequiar-nos amb un llibre de contes divertit, desenfadat i molt ben escrit, si en en el primer ens retratava personatges i escenes del Raval, en aquest retrata situacions i personatges quotidians amb sentiments contraditoris i pensaments inoportuns als que hi afegeix una volta d’humor ,  que fan de cada conte signifiqui un parèntesi i algun canvi en la vida del protagonista. 
Els que m’han agradat més són “llet, cereals, aigua”, “Mali”, “Sardines” i “Pinter”.
No puc evitar de pensar i dir, dificilment puc separar ambdues coses, que si voleu llegir a la Tina Vallès, us recomano començar per “Un altre got d’absenta”, podeu llegir-ne l’entrada que ens vaig fer aquí
I aquí l’enllaç amb l’editorial on hi trobareu el text de la contraportada i el primer conte.

FELIÇ SANT JORDI !!!!!

FELIÇ SANT JORDI !!!!!

Sant Jordi gloriós,

si voleu ajudar-nos,
baixeu del cavall blanc,
feu de l’espasa dalla
Ai!
que de feinada rai!
No us preocupeu pels dracs,
l’espècie és acabada.
Les donzelles, bon Sant,
no cal defensar a espasa,
que han après a llegir
i a cobrar la soldada.
Ai,
i han oblidat el desmai!
Cavaller de l’amor
treieu-vos la gramalla,
poseu-vos pantalons,
perquè ens fan molta falta
Ai,
si no ho feu ara, ni mai.
 Maria Aurèlia Capmany *


Recomanar és difícil, cada ú llegeix a la seva manera i d’acord amb els seus gustos i necessitat, el blog està ple de llibres i també podeu visitar els orfes del senyor Boix  on n’hi ha una infinitat, incloses les preferències per aquest Sant Jordi.

Però perquè no sigui dit aquí van unes quantes recomanacions express

Comencem pels de casa:  El llaütista i la captaire i Vetlla del Jordi Llavina, els del David Monteagudo (el darrer no l’he llegit però segur que està tant bé com la resta),  El viatge de la Shalaka de la Dolors Rovira i l’Anna Mongay.

Continuem per les súper escriptores que tenim ben a la vora: Un cel de plom de la Carme Martí (si és que encara no us l’heu llegit!) ,  la Tina Vallès, tant El parèntesi més llarg  com Un got d’absenta,  Primavera, estiu etc de la Marta Rojals (ja va per la 7a edició…), La tienda y la vida de l’Isabel Sucunza.

Els bombonets curtets:  Idil·li amb gos ofegant-se de Michael Köhlmeier, La signatura 400, de Sophie Divry, La Noche de Guy de Maupassant

Clàssics: Els papers pòstums del Club Pickwick, de Dickens-

Per somniar: Dins d’una campana de vidre, de l’Anaïs Nin.


Editorials que m’agraden perquè  no fallen mai, són més aviat petites i escullen molt bé el què publiquen: La Breu, Raig Verd, Mínuscula, Acontravent,  Nórdica,  Libros del Asteroide (són més grans però també escullen molt bé) …


Que passeu un gran dia i sobretot llegiu!!


*Gràcies Josep Ferret