xarxes…

9166f980d14077310e9e1485737ae3f8

Les xarxes ens les construïm nosaltres mateixos, som les nostres pròpies aranyes que anem filant i construint una teranyina que ens protegirà de les caigudes que ben segur patirem. Són els fils amb els que ens anem envoltant els uns als altres, fils multicolor, cada un amb un significat, cada un amb un sentit. Fils que resseguirem per mil i un motius, curiositat, afecte, feina, interessos comuns, plaer. Fils que neixen amb nosaltres, com els familiars, i fils que anem generant durant la vida, els fraternals, els professionals, els reals, els virtuals. Dependrà de les habilitats i caràcter de cada ú, que els fils siguin més o menys, més gruixuts o més prims, de més durada o de menys, n’hi ha d’efímers i n’hi ha que acaben essent de ferro de tanta solidesa, essent important que no perdin mai la mal·leabilitat. Ai, però, no hem de perdre mai la nostra consciència d’aranya, perquè si ho fem ens acabem convertint en un insecte atrapat en la nostra pròpia teranyina, i serà la mateixa xarxa que hem construït la que ens ofegarà. Els fils els teixim a voluntat, i quan comencem a notar que ens premen massa fort, hem de ser capaços d’allargar-los, i en casos extrems de treure les dents i serrar-los, deixar que es desfaci un vincle que ens immobilitza, que ens impedeix seguir teixint o ens provoca que utilitzem un color que no és el nostre. També pot passar a la inversa, notar que algun fil teixit de cop el trobem trencat per algú altre, no passa res, tota aranya és lliure de fer i desfer els seus fils, l’important és fer saber per què ens ofega cada fil, per què en molts casos només utilitzant un altre patró el lligam pot continuar existint. En alguns casos, molt pocs, ens poden voler com a simples insectes amb els que alimentar-se, i no, aquí cal treure l’aranya que duem dintre i alliberar-nos. L’important, és no defallir, no deixar mai de filar i de teixir i de reconèixer i saber que tota xarxa pot ser trampa i alhora tot un univers per recórrer i ser.

IMG_20170912_110240_718

Anuncis

UMA!!! QUÈ HAS FET?

uma

Uma!!! Però què has fet? que tens la meva edat! que és normal tenir arrugues i que les coses comencin a caure, no passa res. Què t’hi ha portat? El pensar que tindràs més papers ? no siguis ingènua, ni que tinguis la cara tibada com la tela d’un quadre, tens l’edat que tens, i ja no faràs els papers de joveneta, a tot estirar algun més i prou… a canvi de què? de no reconèixer-te al mirall? És que reina, ens fas un mal favor, saps? Sí, t’ho explico, les que som de la teva edat, ens esforcem per agafar consciència de què ens fem grans, de què no hi ha res a fer, de què l’arruga també és bella, perquè cada arruga és el resultat de mil somriures o de mil llàgrimes, que la vida ens configura, i intentar allisar els solcs de la vida, és intentar llimar la vida en si…

Quan estem a la porta de l’escola, al gimnàs, al metro, passejant, ja veiem ja que la joventut puja forta i guapa, però ens anem repetint que nosaltres també ho érem, també ho som… Sí, és cert que cada ú pot fer amb el seu cos el què li plagui, però sisplau, no us canvieu la fesomia… és que no em puc treure del cap aquella sèrie dels cirurgians plàstics, de la que no en recordo ni el nom, ni crec que el vulgui recordar.

I em pregunto Uma, què li deus dir al teu fill de 15 anys quan et diu que no li agrada el seu cos o la seva cara? perquè jo al meu, li dic que cada ú és com és i s’ha d’acceptar tal com és, que per molt que vagi al gimnàs a torturar-se mai tindrà les espatlles amples, i que la xocolatina de la panxa no cal que sigui tan marcada, que l’important és que la xocolata sigui del gust que li agradi, i ja sabem s’educa sobretot amb l’exemple.

Uma, què t’ha passat?, on és aquella noia de Pulp Fiction que admiràvem precisament perquè no eres una barbie, perquè no eres de plàstic i precisament per això eres de les actrius més guapes de la nostra generació.. Uma per què has seguit les passes de la Renée o de la Nikole? Noies, que se suposa que la resta de les mortals ens emmirallem amb vosaltres…

Uma, mira’t l’Isabella Rossellini o l’Andi McDowell, dones de debò amb arrugues i bellíssimes, que no han sucumbit als encants del bisturí.

No sé noia, suposo que sempre podràs dir com la Renée, que ets més feliç així, potser sí.

uma2

abril…

*

Aquest abril ha sigut màgic….he fet tres coses que mai havia fet abans i provablement mai haguera pensat que les faria… res que no hagi anat anunciant als quatre vents…presentar un llibre…de fet vaig presentar un gran llibre d’un encara més gran autor d’una editorial enorme, l’experiència va ser extraordinària perquè em va permetre llegir el llibre més a consciència, rellegir-lo parcialment, treballar-lo des de l’òptica del presentador cosa mai feta i per tant un repte. Extraordinària perquè em va permetre conèixer a l’Eduardo, un gran intel•lectual del que en sentirem dir moltíssimes coses i sempre em quedarà la sensació d’haver-li fet una miqueta de padrina i el plaer d’haver-li presentat la seva primera novel•la, perquè he conegut més Mèxic en quinze dies que en quaranta-tres anys, perquè de retruc i gràcies a la confiança que em van dipositar la família Candaya, he pogut conèixer i admirar la seva gran tasca encara millor, sempre em trec el barret davant la seva tenacitat i encert en escampar, com una taca d’oli , la passió lectora i teixint xarxes humanes d’interessos lectors. Extraordinària des d’un punt de vista personal perquè vaig ser capaç de seure a l’altra banda i parlar tranquil•lament en públic, gràcies sobretot al sentir-me tan ben acompanyada i recolzada per la família i els millors amics i les millors amigues del món, n’hi ha alguns que fins i tot necessiten un paràgraf propi.

Alguns dels amics que em varen acompanyar eren Orfes en el sentit més bloggaire de la paraula, amics virtual que fa un temps que van esdevenir de carn i ossos i que vaig tenir el privilegi que vinguessin uns des del Túria i l’altra de més enllà del Llobregat, això amics meus és impagable i mai de la vida us ho agrairé prou!! El dia següent vaig tenir el privilegi de compartir el matí visitant expos a la ciutat…un privilegi.

Segona cosa….vaig llegir un poema de Vinyoli en públic, crec que hauré de tornar a agrair a l’Olga i al Paco que foragitessin la meva por escènica, així zaaaaas, fora pànic, cert és que era un poema curt i en un indret meravellós com la Masia d’en Cabanyes, que era una lectura conjunta que es celebra cada any per Sant Jordi i que aquest any s’ha inclòs dins la celebració de l’Any Vinyoli, aquí també un agraïment al comissari Llavina, sense el qual, seguramanent, la poesia de Vinyoli no formaria part de les meves lectures poètiques, i a més a més ho organitzava la meva germana i ja se sap que per una germana el què convingui…

Tercera…L’Exposició, així en majúscula… vuit vitrines al hall del Centre Cultural La Bóbila de l’Hospitalet, amb una mostra de peces d’argila polimèrica realitzades entre la Mònica i jo, aquí l’agraïment súper especial al Ricardo! Emocionant veure que l’afició nascuda fa tres anys ha anat creixent fins el punt de fer peces “exposables”, el feedback amb els que se les miren i opinen, l’estímul que suposa haver de pensar com omplir les vitrines, el procés creatiu, començant pel cap, escollint tècnica i forma de la peça, l’execució, la prova, l’error, la prova, l’adaptació del pensat amb el creat, el polit, el muntatge…el caos al menjador de casa, la paciència dels que t’envolten… tot plegat una experiència inimaginada, que produeix gran satisfacció.

Però l’abril no s’acaba aquí, just avui fa catorze anys vaig ser mare per primera vegada, un món nou, amb un resultat sempre positiu i d’alta sensibilitat. Des de que vaig ser mare em costa molt més contenir les emocions, vaja les llàgrimes…ho parlava fa poc amb la mare d’una criatura d’un any i una de les millors mestres que ha tingut el meu fill gran, que em deia que les emocions la desbordaven, tot el relacionat amb els nens l’emocionava fins al punt de plorar, i té tota la raó, des de fa catorze anys l’emoció em brolla pels ulls, va començar amb qualsevol estímul relacionat amb els menuts, pensant al principi que era hormonal, després que era de cansament, excés de feina…. però no, és tracta senzillament d’un excés emocional, devem tenir un dipòsit petit per tanta emoció, de fet ja fa un temps que la simple contemplació o gaudi de la bellesa, sigui en la forma que sigui: bona música, un bon poema, un bon llibre, un bon paisatge, els nens cantant, ballant, una peli…..m’omple d’emoció i aquesta ha de sortir per alguna banda, si no tens temps de canalitzar-la amb les mans, escrivint, cantant…acaba sortint pels ulls, és magnífic.

Ara toca continuar i renovar projectes, alguns de dolços, altres per cantaires, continuar aprenent, llegint, ressenyant i compartint…perquè el millor de la vida és poder compartir allò que ens agrada, que ens emociona, que ens fa feliços…

*peces d’argila polimèrica realitzades amb la tècnica de transferència d’una aquarel·la de la meva germana Núria Tomàs, inspirada en la forja de balcons i entrades de Vilafranca

FRED

PhotoGrid_1386849878832

Avui tinc fred, i no és aquell fred que comença pels peus sempre freds i que escala cames amunt, ni aquell fred de jaqueta mal cordada que t’agafa per la cintura i s’escampa per tot el cos, no, el fred que tinc és diferent, comença com un cop de puny al mig de la panxa, un fred criogènic, que aprofita la xarxa arterial per distribuir-se per tot el cos, que s’arrapa com una heura per les vèrtebres i creix fins a les cervicals on es distribueix pels dos hemisferis, el de la sensibilitat i el del raonament que fa que la mirada sigui gèlida i les paraules fredes com el glaç, que congela el somriure,   igual que en la terra glaçada res pot germinar, avui  els fulls en blanc no veuran lletres ni ratlles, les mans balbes, incapaces d’acariciar i els braços inerts sense poder abraçar. Avui tinc fred, i aquest fred em mata.

DE LA LECTURA I DE LA MORT


Llegeixo, amb estupor, un tuit en el que recomanen un llibre, no diré l’autor perquè no vull que sembli que el critico perquè no és així, de fet no n’he llegit res tot i que darrerament me’l recomanen molt (gràcies Josep!)
 
En primer lloc diu l’autor del tuit que és un llibre imperdible, a mi aquest tipus m’anirien bé, no sé mai on he deixat els llibres, ni a qui els he deixat ni a on els he endreçat, un llibre imperdible és un llibre que no es perd, d’aquí el nom d’aquelles famoses agulles que es tanquen i per tant no es perden i a més a més no punxen.
En el petit món de twitter on cada lletra és un tresor , cal esforçar-se a fer servir el mínim de vocables per expressar el màxim d’idees, però el llenguatge té això que cada ú el pot interpretar a la seva manera, imagino, de fet no és massa difícil, que un llibre imperdible ho deu ser, no tant perquè no et punxi, com perquè no te’l perdis.
La piulada continua dient que  no pots marxar d’aquest món sense haver-lo llegit, i a qui m’he quedat garratibada. Marxar d’aquest món, quines idees, com si visquéssim dins de l’Enterprise i ens dirigíssim a un altre món, “sobretot no abandonis la terra sense abans haver llegit a tal i tal autor”…
Però no, ara com ara marxar d’aquest món significa morir, i morir no és reversible, pots escollir el moment, això sí, però  normalment només s’hi opta per desesperació i tampoc crec que sigui el moment ideal per recordar que no pots fer-ho sense haver llegit determinat llibre, podria estudiar-se com a teràpia dissuasòria del suïcidi, tot i que caldria escollir bé els llibres, n’hi ha molts que t’hi portarien encara més ràpid.
L’autor de la piulada no deu ser dels que  opina que morir és passar a millor vida, clar que això encara no s’ha demostrat ni tampoc que en aquesta altra vida millor hi hagi llibres,  personalment no em puc imaginar una vida millor sense llibres.
Ni tampoc deu ser defensor de la teoria de la reencarnació, potser perquè tampoc se sap ni quan ni a on ni en quin tipus de bestiola, per tant també es fa difícil pensar que algú es deixí un llibre pendent per a la propera vida.
Crec que als que ens agrada llegir patim tots la sensació que mai tindrem el temps suficient per llegir el 10 % del què voldríem i això en determinats moments et pot portar a una certa angoixa lectora que de tant en tant  t’obliga a fer un “reset”  i a recordar-te que la lectura ha de ser un plaer.
Per això quan veig aquest tipus de missatge que en el fons no fa més que insistir que tard o d’hora tots morirem i que no deixa de ser un “carpe diem” i et cauen a sobre tots els títols que voldries llegir-te abans de canviar de planeta i tots els que encara no han sortit però que esperes que surtin o que tradueixin durant el temps que esperes que duri la teva vida, que esperes que sigui molt precisament per intentar abastar encara més títols i moltes d’altres coses, m’indigno. 
M’indigno perquè el missatge que dóna a entendre el tuit és just el contrari al que s’hauria de donar:
Llegir és obrir un parèntesi al tic-tac diari, obrir una finestra atemporal on el què compta és el propi ritme del llibre, llegir ha de ser un plaer,  un plaer sense final, sense límits, sense minuts… sense condicions, sense dates finals, i morir encara que no ens agradi, ho és.

HOMENATGE A MÉLIÈS

Encara sou a temps de visitar l’exposició “Georges Méliès. La màgia del cine” al CaixaForum de Barcelona, és una exposició molt interessant i molt entretinguda que fa un repàs als orígens del cinema i sobretot a la carrera d’en Méliès i tot el que van suposar els seus “invents” al cinema. Molt apropiada per anar-hi amb nens. 

Dins el marc d’aquesta exposició es va convocar un concurs de curts en els que s’utilitzés qualsevol dels trucs de Méliès, i aquest és el petit homenatge oníric que van fer els meus nebots i els seus pares, artistes tots ells, com veureu.

MANUAL THINKING

Quan s’ha se treballar amb un grup de persones  i fer allò tant bonic de les pluges d’idees, sempre he sigut partidària de fer servir totes les eines que tenim al nostre abast per ajudar a plasmar les idees que van sorgint i les conclusions a què es van arribant, post-its, gomets, washi tape, rotuladors, pissarres, paper d’embalar, tot plegat ajuda a la creativitat.


En aquest moments de reinvenció constant, algú ha tingut la brillant idea de fer les coses una mica més fàcils, el “manual thinking” un tot en un, un pack que inclou una gran làmina amb molts “gomets” que es poden posar i treure, dibuixar, pintar, relacionar, escriure… 

Perquè deixem-nos estar, les pantalles estant molt bé, però encara necessitem tocar les coses… això fins que no arribi el dia que a totes les sales de reunions hi hagi una pantalla tàctil que ens permeti fer tot això digitalment, mentrestant aquesta és una bona eina.

L’enllaç a la seva web, i mireu-vos el video que és molt il.lustratiu


Gràcies Fabian!

SÍMBOLS

  


No sóc massa de símbols, però reconec que formen part de la humanitat, amb ells ens identifiquem, poden fer-nos aflorar el sentiment de pertinença, l’ideològic, el religiós, poden generar-nos un esperit solidari però també ens han fet cometre atrocitats, ens poden fer més lliures o tot al contrari, ens poden fer sentir  acompanyats o éssers únics i excepcionals… i quan ens identifiquem amb un d’ells el sentim propi i el podem arribar a defensar fins a l’absurditat.

L’excés de símbols em molesta, perquè penso que porten a  una simplificació dels sentiments, dels pensaments…però encara em molesta més la seva banalització, el seu ús sense mesura ni lloc, perquè encara suposa més la dispersió del sentit original que va donar lloc a la necessitat del símbol.

D’un temps cap aquí, la simbologia sembla tenir tanta o més importància que en èpoques remotes, i el que sobretot porta a la seva banalització és el seu ús indiscriminat sobretot provocat pel “merchandising”.

Dimecres passat vaig anar a buscar els meus fills a l’escola i vaig veure amb sorpresa com un dels seus professors portava unes sabates esportives amb l’estelada, a l’estil de les tres bandes de la casa addidas, quatre barres de pell vermella cosides sobre un fons crema i un estel al mig, immediatament i no sé perquè vaig pensar que això de portar l’estelada als peus no pot ser massa positiu (tampoc he entès mai la gent que porta rucs al cotxe, per molt catalans que siguin), he d’afegir que tampoc m’agradarien amb qualsevol altra bandera.

Passejant vaig veure en una botiga de roba de la llar, uns llençols estelada, no vaig poder evitar pensar amb totes les coses que es poden fer dins d’uns llençols i sincerament….

Una hora després estava comprant en una botiga, i una senyora va preguntar si ja havien arribat els pessebres independentistes, vaig tenir una esgarrifança a l’imaginar-me l’estrella d’orient amb quatre barres darrera substituïnt la seva estela, o el nen Jesús cobert amb una manteta esteladeta, o el bou i la mula emetent, enlloc dels seus muuuus i aaaa(aspirat), un in-inde-indepència…..o Sant Josep amb una estelada a l’esquena i la Mare de Déu amb l’estelada al cap o fins i tot l’angelet aguantant-la amb les seves mans o ales… ai mareta, que diria un amic meu.

L’ESPLUGA DE FRANCOLI – Museu de la Vida Rural i Coves

Anar a L’Espluga de Francolí, a només tres quarts d’hora de Vilafranca, i a una hora i mitja de Barcelona, és com fer un viatge en el temps, (la visita la vam fer en ordre invers però l’explicaré com la recomanaria)

 LES COVES DE L’ESPLUGA

Fa milers d’anys l’Espluga ja era habitada, però no on ho és actualment sinó al subsòl, en unes coves que foren descobertes a mitjans del segle XIX, la Cova de la Vila i la Cova de la Font Major, l’aigua amb el temps va anar foradant els terrenys conglomerats fins a fer unes cavitats que ja foren habitades en època del paleolític inferior, posteriorment al Neolític fins als íbers…després es van anar omplint de sediments fins que la cova queda tapada i oblidada. 

A principis del 90 es van obrir al públic, es van treure les terres aportades per l’aigua fins a una alçada còmode per als visitants, fent-se evident la immensitat de la cova, i més tenint en compte que es visita una part molt petita de la totalitat de les cavitats (es pot fer una visita més llarga amb vestit de neoprè i alçada adequada, no indicada per infants petits), 

Fa sis mesos que han renovat part de la museografia, i part del recorregut de la cova es fa amb imatges projectades de com s’hi vivia al Neolític, també s’explica com va desaparèixer l’home de Neandertal, i l’audiovisual final de la cova explica el procés geològic de creació de la  mateixa d’una manera pedagògica i entenedora, a més  fan tallers per infants i per joves,  molt recomanable per escoles i instituts.




EL MUSEU DE LA VIDA RURAL 

Me n’havien parlat molt bé, i  a vegades quan et parlen molt bé de qualsevol cosa quan la veus personalment et decepciona, en aquest cas no, al contrari vam quedar impressionats.
Les col·leccions, les peces, els audiovisuals, la museografia, la distribució, l’arquitectura… tot molt ben fet, molt ben explicat, molt pedagògic, molt il·lustratiu, amb molt bon gust…
I tot i que el Museu està conceptualitzat per entendre la vida rural abans, ara i demà, resulta ideal per fer entendre als més menuts que abans, abans que nosaltres naixéssim, fins i tot abans que nasquessin els seus avis o quan aquests eren molt petits, el món era molt diferent, era un món sense motors, un món de força animal i humana, un món on les persones cultivaven tot allò que menjaven o bescanviaven  l’excés per coses necessàries, un món on quasi no s’anava a escola, un món on la terra ho era pràcticament tot, un món on les mans eren essencials i els béns i les propietats es feien molt a prop de casa.
Em va agradar especialment l’audiovisual  del cultiu de la vinya, blat i olivera, i la part dedicada als oficis, però tot, tot és molt interessant!!

Per seguir un ordre cronològic seria ideal entre una visita i una altra passejar per la Vila Montblanc on encara es respira la grandesa que va tenir a l’edat mitjana.  Nosaltres vam tenir la sort d’anar-hi un dels dies de CLICKÀNIA, que consisteix en omplir l’Església de Sant Francesc de diorames i muntatges de clicks, n’hi ha d’increïbles, graciosos, bonics, divertits, imaginatius… i a més desperta la memòria dels clicks que tenim amagats per casa, també té una pega, desperta les ganes de tenir-ne més i evidentment hi ha tot una part dedicada a la venda, això sí venen clicks solitaris a preus assequibles!

(les fotografies són de les respectives planes web)

LLETRA ANNA – SUMANT CAPACITATS

A principis de setmana vaig veure un tuit que esmentava la lletra Anna, una nova tipografia,  em va semblar una meravella i evidentment meravella cap al bloc!!
La lletra Anna crida latenció per divertida i alegre, per combinar minúscules i majúscules però sobretot perquè està creada per lAnna Vives, una noia amb síndrome de Down i un equip de persones que han fet possible la seva digitalització alfabètica apta per escriure en qualsevol ordinador.
Lobjectiu del projecte és difondre i potenciar els valors associats de la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip sumant capacitats.
És es pot descarregar gratuïtament des de la web Anna Vives, sempre i quan el seu ús sigui educatiu, social o de sensibilització (per usos comercials o publicitaris cal posar-se en contacte amb la fundació Itinerarium)
Per tal de donar més difusió al projecte han creat la marca de roba Anna, que es pot trobar a la mateixa web.
Ahhh, i tots els beneficis que obtinguin aniran a projectes socials, la primera donació es farà a la Fundació Ana Bella, entitat en defensa de les dones que pateixen maltractaments.
Per seguir-la al twitter: @annetavives #lletraanna

LA NAVE – Librería Anticuaria y Joyería de Autor



A Salamanca, just al costat de la Casa de las Conchas, podem trobar aquesta petita meravella, i dic meravella perquè realment ho és, no puc imaginar un altre negoci que reuneixi dues coses tan boniques, els llibres i les joies. Però, és que a més a més, tant uns  com altres estan escollits amb un gust excel.lent.
Les joieries d’autor i les llibreries tenen un no sé què que no puc passar per davant i no aturar-me, encara que tingui previst visitar dues catedrals, dues universitats i diverses coses més. La Nave, per si cas vas despistada mirant el plànol o consultant la guia  o simplement badant observant les petxines de la casa del costat, ha col·locat al bell mig del carrer una petita prestatgeria amb llibres a 1 €, i clar impossible no aturar-s’hi.


  

Una vegada mirats els llibres, els ulls et porten directament a una vitrina que tenen entrant a l’esquerra, plena de petites joies de paper, com aquesta que  representa una altra de les meves passions, la “vizcochería”
La botiga, amb el terra de fusta d’aquell que has de passar de puntetes per mantenir la màgia del lloc, és estreta i llarga, a l’esquerra les joies d’autor, precioses, i a la dreta els llibres


i més meravelles  arreu de la botiga

 

i al fons el taulell, mig de joier, mig de llibreter, mig de marxant d’art…


No cal ni dir que el  llibreter/joier és encantador, en consonància amb el lloc evidentment.
Només lamento no haver-hi passat més estona, no haver-hi comprat cap llibre i no haver-me regalat cap joia… però queda a la llista de pendents i quan hi tornem farem les tres coses.

També podeu trobar La Nave aquí 



En Salamanca, justo al lado de la Casa de las Conchas, podemos encontrar esta pequeña maravilla, y digo maravilla porqué realmente lo es, no puedo imaginar otro negocio que reúna dos cosas tan bonitas, libros y joyas. Pero, es que además, tanto unos  como otras están escogidos con un excelente gusto.
Las joyerías de autor y las librerías tienen un no sé que que me impiden pasar por delante sin pararme, aunque tenga previsto visitar dos catedrales, dos universidades y varias cosas más. La Nave, por si acaso vas despistada mirando el plano o consultando la guía  o simplemente  observando las conchas de la  casa de al lado, ha colocado justo en el medio de la calle un pequeño pupitre con libros a 1 €, y claro, imposible no parar.
Mirados los libros, los ojos te llevan directamente a una vitrina situada a la izquierda , llena de pequeñas joyas de papel, como ésta que  representa otra de mis pasiones, la “vizcochería”

La tienda, con el suelo de madera de aquellos que tienes que pasar de puntillas para mantener la magia del lugar, es estrecha y larga, a la izquierda las joyas de autor, preciosas, y a la derecha los libros.

y más maravillas en todos los rincones de la tienda

Al fondo el mostrador, medio de joyero, medio de librero, medio de marchante de arte…  Evidentemente el librero/joyero es encantador, en consonancia con el sitio.
Sólo lamento no haber estado más rato, no haber comprado ningún libro y no haberme regalado ninguna joya… pero queda en la lista de pendientes y cuando regresemos haremos las tres cosas.

También podéis encontrar La Nave aquí 

RENEE & JEREMY – yellow


Avui, tafanejant pel facebook (gràcies Mònica), he descobert una altra revista fantàstica de temàtica infantil, plena d’idees, projectes, propostes, decoració… SMALL MAGAZINE encara no he tingut massa temps per dedicar-m’hi, però fent una ullada ràpida al seu bloc, he descobert aquest grup per petits i grans, RENEE & JEREMY, que han versionat YELLOW de Coldplay, entre molts d’altres, us he penjat aquest vídeo perquè m’ha semblat molt bonic, però a la seva web en tenen d’altres que també valen la pena!


EL MEU VIJAZZ




M’encanta el Vijazz, m’encanta la perfecta combinació de bona música i bons vins, m’encanta l’ambient dels carrers, la gent contenta, el ritme lent i harmoniós de les corrues formades per les colles d’amics i famílies que es desplacen de les paradetes de vi fins als espais de música, tots amb el penjoll en forma de copa, de vi o de cava, que dringuen amb els collarets.
M’agrada començar la nit fent un tastet d’algun blanc desconegut per mi, no en sé massa, però tinc un paladar molt exigent, cada vegada més de la terra, més sec i menys amorosit, les varietats autòctones fins ara menystingudes, barrejades i dissimulades amb chardonnay, imagino que per donar- li més glamour,  ara cobren una nova existència més autèntica, més pròpia, menys empallegosa…. 3 Macabeus  d’Albet i Noya o Virolet d’Oriol Rossell (100% xarel·lo), en són bons exemples….
Tastant el vi emprenem el camí cap a Santa Maria, on sempre arribem amb el concert ja iniciat i la proesa es situar-se prou endavant, malgrat la bellesa del lloc (és impressionant la imatge de Santa Maria, del Palau Baltà, del Vinseum  amb  l’escenari al fons) el terra no acompanya, és molt complicat poder veure els músics si tens una alçada corrent.
Altra cosa és escoltar-los, per això no cal alçada però sí avançar el suficient per deixar enrere els individus, mascles i femelles, pels que la plaça esdevé punt de conversa, amb independència de la primera figura que es deixa la veu, la bufera, les mans  o els dits dalt de l’escenari, i dels centenars de persones que han decidit deixar el cansament a les butxaques i aprofitar l’ocasió que ens porten els bons a casa (si us plau si no us agrada quedeu-vos a la zona vi i deixeu la jazz pels que la  gaudim).
Una vegada situats en el punt màxim d’avançada sense violència, vull dir sense donar cops de colze ni empentes, comença l’espectacle, el particular, l’altre fa estona que ho ha fet, i llavors s’inicia el ball, el del meu propi cos que no puc evitar quan sento música, molt discret això sí, però també el d’adaptació al dels altres, al que està just davant que es mou espasmòdicament al ritme de la bateria, el de la parella d’enamorats que es mouen a l’uníson, ara a la dreta ara a l’esquerra, impedint que els que estem darrere puguem veure res de res, la del darrera que la música li arriba més endins i necessita expressar el seu moviment amb més espai del que hi ha, el dels pares novells que en un atac de “encara que tinguem un fill nosaltres també podem”  decideixen abandonar la plaça plena  amb el cotxet i al criatura a dins i els de la colla de vint-i-cinc que donen per finalitzada l’hora del jazz per passar a l’hora vi abans que la resta i així no haver de tornar a jugar al joc dels colzes, obliden però que la zona vi ja és plena a vessar dels que deixen la música per un altre dia.
Finalment com per art de màgia ens trobem veient l’escenari des d’una distància acceptable, escoltant la música diguem que prou bé i movent-nos al nostre propi ritme… i just, just  llavors s’acaba l’espectacle, sort que els bisos estan inclosos en els contractes que si no….

Al Jarreau impressionant als seus 72 anys, el ritme i l’entusiasme s’han anat incrementant tema a tema, amb un moment màgic amb la cançó Spain (I can recall) i les campanes de Santa Maria tocant de fons.
Per tant, podem dir que l’hem vist, l’hem escoltat, l’hem ballat, l’hem aplaudit, l’hem xiulat, perquè en cantés una altra o fins i tot dues, i per acabar hem girat cua i xino-xano cap al vi.
Ara és el moment de tenir la boca humida perquè , comencem a trobar-nos a amics i coneguts,  i si els amics tenen bodega la cosa encara és més explosiva… i vinet i xerrera, i es fan quarts de dues i les paradetes comencen a tancar…hi ha qui en aquest moment inicia el Ginjazz (auguro un bon futur a aquesta  derivada del festival), perquè el Vijazz, sincerament, acaba massa d’hora, els més prudents o els que l’endemà tenim altre tipus de responsabilitats, obeïm els horaris marcats i fem retirada cap a casa.
Fins l’any vinent Vijazz!!!!


FINAL DE CURS

Després d’assistir a 3 cantates i els respectius acompanyaments als assajos  i les llàgrimes vessades (les cantates m’emocionen)
Després d’assistir  a una obra de teatre, amb acompanyament als respectius assajos  i pintar les samarretes de les 7 cabretes esportistes. 
Després d’una festa de final de curs, amb comiat dels de 6è inclòs, amb les oportunes col.laboracions: vigilància d’un inflable on hi van pujar molts i molts nens i cap em feia cas, preparar l’adaptació de llença’t pel comiat dels de 6è, ballar un vals amb el meu fill…
Després d’assistir a 2 concerts instrumentals amb els corresponents assajos, i caure’m la baba 
Després d’assistir a dues sessions d’un festival de dansa, amb els corresponents i esgotadors assajos.
Després d’un mes ple de comandes d’argila polimèrica que m’han fet molt i molt  feliç 
Després d’un mes en el que pràcticament no he pogut llegir ni fer front als compromisos amb els meus amics orfes (ho sento amics, prometo rescabalar-vos)
Després d’uns mesos plens de reunions i il·lusió per organitzar un moviment


ESTIC FELIÇ I ESGOTADA




(gràcies al Jordi Llavina per l’enllaç de la cançó)

PICNIC






A mig camí  entre la Vall d’Àneu i la  Vall d’Aran, passant per la pista de Bonabé, hi ha un a cruïlla on conflueixen diferents rutes, són les Bordes de Perosa, des d’on surten els anomenats camins de la llibertat, que porten a França a través dels Ports de Clavera, Salau i Aulà. Des d’aquest mateix indret surt una pista que voreja el Noguera Pallaresa per la dreta, (per l’esquerra aniríem a Montgarri).


La pista poc a poc va convertint-se en un camí deliciós, verd i ple de flors on has de conviure amb unes quantes vaques i alguna zona de ruscs d’abelles, ha de ser divertidíssim veure’ns passar sense fer fressa, diria que deu ser l’únic lloc on la canalla fa un silenci absolut per por a què les seves veus despertin les abelles reines i ordenin la nostra captura.

El camí segueix, un altre lloc preciós és un petit salt d’aigua d’aquests que van enganxats a la paret que en dies d’estiu alleugen la calor, és el lloc ideal per fer una paradeta i remullar-se al riu.

Més enllà, hi ha un petit prat florit on acostumem a dinar, on encara està ple de papallones, (us heu parat mai a pensar com costa veure papallones a casa nostra? recordo que de petita les papallones formaven part del nostre dia, ara cal anar fins al camp o la muntanya per gaudir-ne). Hi ha papallones de tots colors, i una mica desvergonyides, si pares la mà fins i tot s’hi instal·len a sobre una bona estona.

Dec necessitar una visita urgent al Pirineu perquè la darrera col.lecció que he fet amb argila polimèrica, està  inspirada en les estovalles dels picnics….i en la primavera i en l’estiu i en l’aire lliure i en els colors de les papallones…

els anells

els penjolls
les arracades
Ah, el camí continua fins un pontet que travessa el Noguera Pallaresa i et permet tornar per la pista de Montgarri o desfer el camí seguit. És ideal per fer amb infants perquè té molt poc desnivell, però cal anar preparat amb aigua i menjar i estovalles de picnic!!

Me n’oblidava, aquestes peces es poden fer amb els colors que desitgeu!

ja tinc bloc!

Finalment després de donar-hi voltes i de l’empenteta del Juguem Cantant i de #elfinalperfecte, m’he decidit a muntar el bloc. M’he tret de sobre la mandra acumulada després d’haver intentat configurar-lo més d’un cop, m’he tret els pardals del cap de fer un bloc amb un bon disseny (ja ho faré més endavant, després de fer un curs de disseny de blocs o no),  com la senzillesa res de res, per tant, el més senzill de tots! els colors, matisos  i altres espècies ja els hi  posaré a les entrades, que al cap  i a la fi és del que es tracta, de poder explicar tot allò que tinc al pap, i de poder mostrar tot allò que copsen els meus ulls i  que  m’agrada compartir!

Ja més de dos anys que col·laboro en el bloc “elsorfesdelsenyorboix”, bloc que va sorgir de la necessitat d’algunes persones de continuar comentant lectures i llibres després que el gran programa L’Hora del Lector tanqués la part oberta del seu bloc (malauradament poc després també van deixar d’emetre el programa).  És un bloc fantàstic on un grupet ens dediquem a explicar els llibres que hem llegit o qualsevol altra cosa relacionada amb la lectura, a més té una part de creació literària molt i molt curiosa, dinamitzada sobretot pels orfes de més enllà de l’Ebre, consistent en fer cadàvers exquisits i altres experiments, així com diferents propostes que han anat sorgint relacionades sempre amb el joc i la creació literària.

Sóc una persona amb interessos diversos i això m’ha portat a ser una gran navegant en els immensos mars virtuals, que m’ha generat una gran admiració pels blogs fets  a França, així com al Regne Unit, sobretot els dedicats a les manualitats i a la canalla, a si perquè també sóc mare de tres criatures que no paren de créixer, jugar, llegir, ballar, cantar, pintar, dibuixar, aprendre, estimar…

Fa poc més d’un any vaig iniciar-me en el gran vici de l’argila polimèrica al que hi estic totalment enganxada, i m’agradaria exposar tot allò que em crida l’atenció així com la feina feta.

I m’oblidava comentar que a a més a més sóc CELÍACA I INTOLERANT A LA LACTOSA, i ho dic en majúscula perquè estic en campanya permanent fins que el diagnòstic d’aquestes malalties o trastorns no es generalitzi, o sigui que es facin les proves a tota persona amb molèsties digestives durant cert temps.

En aquest bloc pretenc col·locar-hi tot allò que m’interessa, sense cap tipus de pretensió ni objectiu, simplement pel pur plaer de fer-ho!