membrana

preview.jpg

 

 

NO m’atura el foc,
ni el glaç. M’atura
la incerta capacitat.

He donat tombs
a l’aigüera. NO m’he
escolat forat enllà.

Ara escalo la pica greixosa
alimentant-me de restes
calcificades. NO és en va
que creix la membrana
entre cos i braç.

Anuncis

titella

 

Rimel Neffati
Rimel Nefatti

La corda que em subjecta
l’aguanten els morts,
em porten als límits,
estirant-me la vida.

Observen des de la finestra
el dolç o terrible dia,
somriuen i riuen
com clowns en una festa.

Me’n sento objecte
sobretot si el fil tiba.

apagallums

angela-petsis
Angela Petsis

 

Ara sí, l’és, el moment propici
-el que puc, no ens enganyem-
d’enterrar-te en cel de xiprers
i oliveres.
Ha calgut:
el gra de sorra en caiguda reincident,
un fraternal alè dolç i alat,
posar ordre al desgavell
– rellegint-me tota –
sotragant-me de vida.
M’observa el falcó en vol planer.
No em premen mans inertes,
sóc apagallums de desig bufat.

Ànima vella

angelwing_clam_shellsn Bert Myers
Imatge de Bert Myers

Mira
dins la barba
buscant nius
d’ous d’àngel
covats
amb immensa
gosadia

trencaran
la closca
amb els seus becs
muts
buscant
un mugró on
aferrar-se a la vida

alletats amb fang
espolsaran les ales
i voldran volar
contra el vidre
només són
pollets d’àngel
malcriats

pren-los entre
els dits
ensenya’ls-hi
els corrents secrets
hipodèrmics
on flueix
la vida

retorna’ls
a les closques
trencades
i al covat càlid
que reneixin
velles
sàvies
fades

europa

murs
portes miratge
bressols de faquir

l’oratge esborra el so
del silenci agressor

esmorzar amarg
llum de dia al fons de l’armari

wpid-20150918_205537.jpg

wpid-20150918_205641.jpg

wpid-20150918_205424.jpg

wpid-2015-09-25-17.57.22.jpg.jpeg

wpid-20150918_205136.jpg

wpid-20150918_211102.jpg

Les imatges són de l’exposició “Terra Nullius” que aquests dies es pot visitar a la Capella de Sant Joan de Vilafranca.

“Terra Nullius” és un mosaic d’obres de diferents integrants del col·lectiu Ras El Hanut que posen en evidència, a través de l’art,  la problemàtica i absurditat de les fronteres nord-sud, coincidint, precisament amb el drama dels refugiats de Síria i els murs artificials de la vella europa.

Malgrat tot el que es va patir al segle passat, malgrat el 10 de desembre de 1948 es signà a París la Declaració Universal de Drets Humans, malgrat tot… no aprenem.

Especialment emocionanant va ser l’explicació de l’artista palestina Rana Bishara, que denuncia a través de la seva pintura el genocidi lent al que viu sotmès la població palestina, ara fins i tot els hi prenen les oliveres, fins i tot…

Les teves paraules

LES TEVES PARAULES 

M’hi refrego, com una gata en zel,
les utilitzo d’escut i d’ombra,
d’esquer pels somnis.

Les allargo i m’hi embolico per dormir
un son etèriament etern,
del que només em podrà despertar el tou dels teus dits
resseguint-me els canells.

Les cuinaré senceres dins l’olla dels meus grills,
domesticats sense autorització,
que callen quan t’apropes
i me les cruspiré amb un cruixent de culpa
per no resistir els embats del remolí que em provoquen.

ALES

Katrine Kalleklev
Katrine Kalleklev

Li van rebrotar,
els hi va costar temps perquè les havia tallat ella mateixa.
Un pessigolleig a l’esquena,
un dolor lleuger,
saltar la barrera de la pell.

Normalment les duu plegades.

Va convertir la presó,
modelada amb les seves pròpies mans,
en un univers sencer.

Recuperant  la il·lusió,
únic combustible que l’alimenta,
s’esperen pacients,
amb tota aquella paciència que li manca a ella.

És possible que un dia voli tan alt que quan caigui no en quedi res,
tan sols el record de les hores converses,
de moment es conforma amb un vol baix,
des del que contemplar els somriures.

Escampar la vida a vegades també cou.
No les podrà replegar  mai més del tot, no.

flor

roger van dongen anemona coronaria
Roger Van Dongen

Necessitaria, ara,
que m’arrenquessis d’arrel,
ara,
que m’espolsessis tot allò que no m’agrada,
no!
tot allò que no m’agrada també sóc jo.
Necessitaria que em posessis en un gerro ple d’aigua,
vora la finestra,
vora el sol,
i m’oloressis,
m’oloressis intensament,
i quan ja fos una dona flor
em despullessis dels pètals,
un a un ,
i em veiessis tal com sóc,
perquè només llavors
me’ls tornaries a col·locar,
un a un,
em retornaries l’olor,
em trauries del gerro,
em tornaries a plantar,
i m’observaries per primera vegada,
(Clar que ens podríem estalviar tots aquests passos si ens miréssim directament als ulls)
i ens desplantaríem junts
i ens oloraríem
i ens arrancaríem els pètals
un a un,
però no aniríem al gerro,
no,
aniríem a la finestra
i esperaríem el vent.

el meu cab(d)ell

Betina LaPlante
Betina LaPlante

Estiraré el fil del meu cab(d)ell,
desenredaré els embolics
i en desfaré els nusos,
potser n’hauré de tallar alguns,
massa complicats.
Mullaré les idees
i hi passaré la pinta,
fins baix,
comprovant-ne la llargada,
s’escurcen per timidesa quan estan seques.
Quan no en quedi ni un,
de nus
i hagin caigut tots aquells pensaments que eren sobrers
(Que caldrà recollir després
fets un manyoc un pèl fastigós
i llançar-lo
perquè del passat ja no se’n pot fer res més)
em pentinaré sense obstacles,
caminaré per tots els meus camins,
de l’arrel al capdavall de les branques,
deixant intactes les flors i les fulles
i els fruits, sobretot els fruits.
Em miraré al mirall,
i faré una ratlla,
sense esforç
i caldrà l’escuma dels dies
per recargolar el cargol
i evitar l’encrespament
(o era la crispació?)
i unes gotes d’oli
que endolciran la caiguda