Etiqueta: poesia
-
Símbol
Indiquen la ferida,les senyals compostes,pedra, cartró, grafit.El símbol que multiplica,el núvol esfumant-se,i la font tant buida.Gravitar damunt la pila,sense tel, sense sostre,i deixar-se caure.Una vegada i una altra.Esgarrapar l’escorça fins la resina i respirar-la.Un dia plorarà la fusta.
-
Ets
No ets d’on ets, ni on ets,ni ets d’on vas.Ets més aviat lloc,un lloc amb una carreta on arrossegar tot allò que ets,arrossegar tot allò que no ets,allò que no fores,allò que no seràs.
-
Artifici
Cerco la certesa dins l’artifici,conscient del límit,conscient de l’infinit. Cerco el silenci inconscient de la certesa. Cerco el plaer de l’instant on esclata l’artifici.
-
Ítaca es nunca | Cristina Falcón
Ítaca es nunca, es el título que Cristina Falcón da a su tercer poemario publicado por la siempre acertada Editorial Candaya. Que junto a Memoria errante y Borrar el paisaje, forman una trilogía que recomendaría leer de forma conjunta, a riesgo de quedar heridos de bella tristeza. En Ítaca es nunca, Cristina continúa el diálogo…
-
Caldrà…
Caldrà creuar tota la tardor, i el llarg hivern. I procurar no endurir-se massa, ni estovar-se gaire, ni deixar que es perdi ni una engruna d’alegria. Caldrà observar el cel, i mirar-nos als ulls, i obrir el cor i abraçar les mirades, i no permetre que cap màscara ens ofegui la veu, ni cap por…
-
membrana
NO m’atura el foc, ni el glaç. M’atura la incerta capacitat. He donat tombs a l’aigüera. NO m’he escolat forat enllà. Ara escalo la pica greixosa alimentant-me de restes calcificades. NO és en va que creix la membrana entre cos i braç.
-
titella
La corda que em subjecta l’aguanten els morts, em porten als límits, estirant-me la vida. Observen des de la finestra el dolç o terrible dia, somriuen i riuen com clowns en una festa. Me’n sento objecte sobretot si el fil tiba.
-
apagallums
Ara sí, l’és, el moment propici -el que puc, no ens enganyem- d’enterrar-te en cel de xiprers i oliveres. Ha calgut: el gra de sorra en caiguda reincident, un fraternal alè dolç i alat, posar ordre al desgavell – rellegint-me tota – sotragant-me de vida. M’observa el falcó en vol planer. No em premen…
-
Ànima vella
Mira dins la barba buscant nius d’ous d’àngel covats amb immensa gosadia trencaran la closca amb els seus becs muts buscant un mugró on aferrar-se a la vida alletats amb fang espolsaran les ales i voldran volar contra el vidre només són pollets d’àngel malcriats pren-los entre els dits ensenya’ls-hi els corrents secrets hipodèrmics on…
-
europa
murs portes miratge bressols de faquir l’oratge esborra el so del silenci agressor esmorzar amarg llum de dia al fons de l’armari Les imatges són de l’exposició “Terra Nullius” que aquests dies es pot visitar a la Capella de Sant Joan de Vilafranca. “Terra Nullius” és un mosaic d’obres de diferents integrants del col·lectiu Ras El…
-
Les teves paraules
LES TEVES PARAULES M’hi refrego, com una gata en zel, les utilitzo d’escut i d’ombra, d’esquer pels somnis. Les allargo i m’hi embolico per dormir un son etèriament etern, del que només em podrà despertar el tou dels teus dits resseguint-me els canells. Les cuinaré senceres dins l’olla dels meus grills, domesticats sense autorització, que…
-
laberint
Un cel de corbs m’ofega, som un laberint sense entrada, ales de papallona. Llegeixes tota la pell, ultrasons de la memòria, calles i m’embolcalles. Dormim el mateix somni, incapaços del gaudi espuri, fosos per un fat tràgic.
-
ALES
Li van rebrotar, els hi va costar temps perquè les havia tallat ella mateixa. Un pessigolleig a l’esquena, un dolor lleuger, saltar la barrera de la pell. Normalment les duu plegades. Va convertir la presó, modelada amb les seves pròpies mans, en un univers sencer. Recuperant la il·lusió, únic combustible que l’alimenta, s’esperen pacients, amb tota…
-
flor
Necessitaria, ara, que m’arrenquessis d’arrel, ara, que m’espolsessis tot allò que no m’agrada, no! tot allò que no m’agrada també sóc jo. Necessitaria que em posessis en un gerro ple d’aigua, vora la finestra, vora el sol, i m’oloressis, m’oloressis intensament, i quan ja fos una dona flor em despullessis dels pètals, un a un…
-
el meu cab(d)ell
Estiraré el fil del meu cab(d)ell, desenredaré els embolics i en desfaré els nusos, potser n’hauré de tallar alguns, massa complicats. Mullaré les idees i hi passaré la pinta, fins baix, comprovant-ne la llargada, s’escurcen per timidesa quan estan seques. Quan no en quedi ni un, de nus i hagin caigut tots aquells pensaments que…
-
Caminaré per la basarda
Caminaré per la basarda l’esfilagarsaré me la menjaré. Sóc foc, sóc ganivet, no voldria la ferida. Vull l’ignot i una porta oberta sempre. M’ho prometo.