in somnis – dotze.

 

Lee McKenna
Lee McKenna

Mires massa enrere, un enrere que no ha existit mai, mai has format part de cap rodona, només has aconseguit dibuixar angles i més angles, alguna forma original i poca cosa més, et conformaries amb qualsevol forma arrodonida, o com a mínim amb caminar per damunt d’angles sense arestes. Mires al voltant, i només veus pors i dubtes, tan grans com els teus, veus parets de fusta, de formigó, de ferro, veus portes i algunes finestres. Sents els ocells i et preguntes si tothom s’emociona com tu amb el seu refilar, per què no ens ho diem que hem sentit cantar un ocell? Per què no ens diem que hem vist sis flors diferents i vint-i-set núvols i que les palmeres avui eren dansades pel vent, per què hem oblidat parlar-nos, i només lamentem, critiquem, analitzem, plorem, cridem, renyem, demanem? Per què resulta tan fàcil recaure en la cinta transportadora de la negativitat? Per què pleguem les ales tan aviat? Per què ens fan por les arrels? Sospires. Entafores el nas dins d’un llibre confiant que no et sacsegi massa i alhora desitjant que ho faci, perquè només la paraula et serveix de mapa. Construir-te la ruta després de la darrera pàgina, amb la pell ferida encara de la lectura, de la vida, de la vida dels altres. On es troba la il·lusió? T’angoixa la idea de no trobar la font mai més, sabent que la duus dintre, i el pànic de començar la ruta amb el dipòsit buit, sense saber si sabràs obrir l’aixeta. Tot depèn de tu i alhora res.

Anuncis

Estic enfadada

charlotte Salomon.jpg
Charlotte Salomon

Ja fa cert temps que alguna cosa dins meu va decidir que la ràbia no em convenia massa i vaig aprendre, inconscientment, a transformar-la en tristesa, que té una forma menys lesiva, pels altres, de sortir. No cal dir que des de llavors ploro més, però ja està bé, també ric sovint. Però això no vol dir que no m’enfadi, no, m’enfado i darrerament molt. Estic enfadada perquè hi ha deu persones empresonades injustament, estic enfadada perquè s’ha forçat al codi penal per empresonar-les, estic enfadada perquè també s’ha forçat la Constitució per aplicar un 155 que deu haver sigut el somni pornogràfic d’alguns i algunes que la ràbia els hi supura. Estic enfadada per certs silencis, estic enfadada perquè tinc la sensació que la violència es fa cada vegada més evident, més propera, més enganxosa. La física, la psicològica, la cultural, l’estructural. Estic enfadada perquè 4 energúmens van violar a una dona, la van deixar nua i abandonada, a més a més dos d’ells formen part d’estaments que tenen com objectiu vetllar per les persones. Estic indignada amb un jutge que admet a tràmit com a prova un informe de vigilància de la víctima per part d’un detectiu privat, perquè això implica, indirectament, jutjar la conducta de la víctima. Estic enfada perquè la lluita contra la violència contra les dones, 900 assassinades a Espanya els darrers 14 anys, més totes les que pateixen agressions físiquesi psicològiques, més les víctimes colaterals, sobretot infants i joves que es queden sense mare o amb mares psicològicament afectades, no només no és una prioritat per l’administració pública sinó que els recursos econòmics que s’hi dedicaven han sofert una davallada molt important. Estic agraïda perquè la campanya #metoo està normalitzant que les dones expliquin les agressions, vexacions i humiliacions que totes hem rebut amb més o menys intensitat. Estic enfadada perquè el ministeri de sanitat fa una campanya culpant a les mares de desconèixer el consum d’alcohol per part de les seves filles i fills, enfadada perquè diu que si són noies les poden violar i si són nois poden patir seqüeles. Estic enfadada perquè qui deu haver dissenyat la campanya segur que no té fills adolescents i segur que no és una dona i podria dir quin tipus d’educació ha rebut. Estic enfadada perquè el consum d’alcohol i drogues per part dels joves és ben conegut per totes les institucions i no es fan polítiques preventives ni alternatives i a sobre ens tracten d’idiotes i d’espectadores de pedra a les mares, oblidant-se expressament dels pares. Estic enfadada. Enfadada perquè han tardat 25 anys a condemnar a Rotko Mladic per genocidi i crims contra la humanitat. Estic enfadada perquè no han arribat ni el 14% dels refugiats de la guerra de Síria que el govern espanyol es va comprometre a acollir. Estic enfada perquè he llegit “Charlotte” de David Foenkinos , que és preciós, en el que retrata la breu vida de l’artista Charlotte Salomon, i els seu assassinat en un camp de la mort. Estic enfadada perquè continuem vivint en un món on uns es consideren millor que uns altres, a gran escala, i a petita escala. Enfadada veient com d’un petit problema, sovint per manca de comunicació, es fa un gran conflicte que acaba afectant a persones que no hi tenen res a veure. Estic enfadada perquè hi ha una tendència general a culpar als altres del què ens passa, a no reconèixer mai un error i a no demanar disculpes sinó al contrari. Estic enfadada perquè tot és molt més senzill de com ens volen fer creure. Estic enfadada, per moltes més coses, de les que he tret aquí, naturalment, com tothom. I malgrat tot continuarem somrient i vivint-la tant coherentment com puguem. La vida.

xarxes…

9166f980d14077310e9e1485737ae3f8

Les xarxes ens les construïm nosaltres mateixos, som les nostres pròpies aranyes que anem filant i construint una teranyina que ens protegirà de les caigudes que ben segur patirem. Són els fils amb els que ens anem envoltant els uns als altres, fils multicolor, cada un amb un significat, cada un amb un sentit. Fils que resseguirem per mil i un motius, curiositat, afecte, feina, interessos comuns, plaer. Fils que neixen amb nosaltres, com els familiars, i fils que anem generant durant la vida, els fraternals, els professionals, els reals, els virtuals. Dependrà de les habilitats i caràcter de cada ú, que els fils siguin més o menys, més gruixuts o més prims, de més durada o de menys, n’hi ha d’efímers i n’hi ha que acaben essent de ferro de tanta solidesa, essent important que no perdin mai la mal·leabilitat. Ai, però, no hem de perdre mai la nostra consciència d’aranya, perquè si ho fem ens acabem convertint en un insecte atrapat en la nostra pròpia teranyina, i serà la mateixa xarxa que hem construït la que ens ofegarà. Els fils els teixim a voluntat, i quan comencem a notar que ens premen massa fort, hem de ser capaços d’allargar-los, i en casos extrems de treure les dents i serrar-los, deixar que es desfaci un vincle que ens immobilitza, que ens impedeix seguir teixint o ens provoca que utilitzem un color que no és el nostre. També pot passar a la inversa, notar que algun fil teixit de cop el trobem trencat per algú altre, no passa res, tota aranya és lliure de fer i desfer els seus fils, l’important és fer saber per què ens ofega cada fil, per què en molts casos només utilitzant un altre patró el lligam pot continuar existint. En alguns casos, molt pocs, ens poden voler com a simples insectes amb els que alimentar-se, i no, aquí cal treure l’aranya que duem dintre i alliberar-nos. L’important, és no defallir, no deixar mai de filar i de teixir i de reconèixer i saber que tota xarxa pot ser trampa i alhora tot un univers per recórrer i ser.

IMG_20170912_110240_718

La superficialitat com a mecanisme de defensa

cor interior
Darrerament he reflexionat força sobre la superficialitat en les relacions afectives, he observat, he viscut, he escoltat, he conversat… i per tant comprovat, en bona mesura, que a partir de certa edat qui més qui menys carrega motxilles doloroses darrera, que provoquen una por abismal a anar a fons, perquè resulta molt més fàcil passejar per la superfície que fer-ho per l’interior, perquè ningú vol tornar a patir.

L’interior, ens obliga a conèixer-nos a nosaltres mateixos, i això fa molta mandra i alhora molta por. Ens fa pànic arribar a la conclusió que potser no hem sigut prou coherents amb la nostra essència, o que tot un projecte vital pugui haver estat construir sobre fonaments molt racionals però que poden entrar en contradicció amb el nostre ser més íntim. Però si no ens enfrontem amb les nostres incoherències i contradiccions, les identifiquem i les esmicolem, difícilment trobarem un mínim equilibri.

Resulta, sembla, molt més fàcil, establir relacions de curta durada o de durada indefinida però amb renovacions periòdiques i de curt termini. Resulta fàcil, sembla,  agafar confiança amb algú a nivell íntim i emocional, però només això, confiança. Parlarem d’estimació i afecte, però no d’amor i si ho fem, serà amor de pell. De fet es barreja la por al compromís amb la por a la soledat, i passejar damunt aquest fil que les separa té el risc de passar de puntetes per la vida. No passa res, no hi ha una manera correcta de viure sinó tantes com persones.

Després també hi ha qui fa el contrari, i de seguida i amb pressa s’embarquen a compartir vides, implicant-hi emocionalment, si és el cas, a fills i filles que acabaran estimant a les parelles dels seus pares o mares no sé sap durant quan de temps, perquè és probable que el pes de d’una decisió precipitada, i a vegades també basada en la por a la soledat,  els acabi passant factura poc temps després, i retornin a trencar vincles i a refer-los de nou. Tampoc passa res, la formula correcta no existeix.

I és que hi hauria d’haver alguna maquineta que ens digués, miri, aquestes dues persones caminen per la mateixa freqüència emocional, per tant és possible, només possible que arribin a entendre’s a nivell afectiu. Així, els que volen caminar per la superficialitat s’entendrien entre ells, sempre amb una capa d’insatisfacció però probablement amb poc patiment (tot i que l’absència de dolor no està garantida), i els que volguessin aprofundir, es podrien estimar a fons,  amb la possibilitat, això sí, de sofriment.

I és que així és la vida, no hi ha amor sense dolor per la pèrdua, que tard o d’hora succeeix. El tema és saber a quina profunditat vius, i saber identificar a quina profunditat caminen les altres persones, per evitar desequilibris innecessaris.

I de fet no hi ha res millor ni pitjor, ni res que sigui més correcte o incorrecte, però cada ú ha de viure el que sent que ha de viure, amb coherència interna, sense trair-se i amb la llibertat com a principi, estar amb qui es vol estar des de la llibertat i mentre la voluntat conflueixi. I tenint clar que els finals no són derrotes si hem sigut coherents i hem tractat a l’altre i a nosaltres mateixos amb respecte i sinceritat.  Es tracta de tenir una bona comunicació, interior i exterior, envers els altres, i dir les coses pel seu nom. I no deixar que cap tipus de por ens condicioni. És la vida. És l’amor.

 

voles?

avions

Quan podem volar, la majoria ho intentem fer en low cost, però de fet el què ens agradaria es fer-ho amb tranquil·litat. Sense que els luxes siguin necessaris, ens agrada i convé poder estirar bé els cames, que el seient sigui prou ample i abatible per poder descansar bé, que ens deixin una manteta per si tenim fred, per no esmentar la seguretat, que porti el suficient combustible… per tant si poguéssim pagaríem un bitllet a cost més alt, que ens garantís aquest confort i seguretat.

I amb la vida? Què fem amb la vida? Ens conformem amb vols low cost? imagino que deu dependre de cada persona. Els inconscients ho arrisquem tot, paguem el preu més alt per volar a prop del cor dels altres, amb la esperança de què ens volin a tocar del nostre, tot i que mai hi ha garanties de què sigui així.

Ens arrisquem a estimar, sabent que pot ser un amor unilateral, per tant l’estimbada és segura, però haurem gaudit d’un camí de loopings que ens haurà permès conèixer-nos més a fons, i millorar la tècnica per a propers vols, sobretot la d’aterratge forçós. Reconstruirem la carcassa i ens tornarem a enlairar.

Pot tractar-se d’un vol intens i curt, un amor efímer, que ens deixarà les reserves de fuel ben plenes i amb ganes de tornar a emprendre el vol, perdent-hi ben segur el tren d’aterratge, però ben aviat ens en tornarà a créixer un altre.

També podem tenir la sort de fer un vol biplaça, de dos cors, un enlairament lent, les bodegues massa plenes de passat, de present, de somnis malmesos… però la il·lusió, el millor dels combustibles, ho pot tot, fins i tot enlairar pors. Ignorarem el destí, i la durada, perquè l’únic propòsit d’aquest vol és el vol en si, a quatre mans, compartint ales, travessant els núvols.

Faré el mort

Jesús Cisneros

Faré el mort, cara amunt, en una piscina deserta. Necessito el silenci sorollós dessota l’aigua, el cel de sostre,  l’ull que només aclucaran  els núvols esfilagarsats de finals d’agost. El dibuix  del vol de l’avió, els pardals que escamparan pinassa, la pluja de fulles de pollancre. El silenci serà meu, el moviment inconscient em bressolarà com a un arbre. Deixaré enfonsar l’ahir i  atraparé el present, l’illa solitària. La fortuna em taparà els ulls, no permetrà que pugui intuir el dolor d’un nou esqueix a la meva branca.

 Això era abans, ara  que ja han empeltat l’esqueix i  tinc els peus congelats, resolc que  he de fer  més sovint el mort, buscar  núvols,  avions i arbres imaginaris. M’hauran d’acompanyar ocells en aquests vols extemporanis. Necessito un piano de fons, gronxar les hores amargues, treure l’horror  que martelleja dins de l’aigua. I tot va bé.

 

l’afilador

EL AFILADOR CALLEJERO

Passa l’afilador pel carrer, la gravació diu que ho afila tot, sortiria del meu cau de papers i li preguntaria si també afila les ànimes. Probablement riuria però potser em diria que sí i pujaria a la seva furgoneta on m’explicaria que de jove afilava des d’una bicicleta, que després va esdevenir una motocicleta, però que ara la màquina pesa massa i els objectes a afilar s’han anat complicant i a vegades cal desmuntar una màquina de tallar embotits, i jo me’l miraria amb el coll lleugerament inclinat i li demanaria que em desmuntés, que estic segura que el meu disc de tallar està del tot desafinat, ai perdó “desafilat” o com es digui, i tornaria a riure i em diria que si no tinc cap ganivet ni tisores no pot fer res per mi, i jo li diria que és una llàstima que no perfeccioni la màquina per afilar persones, perquè potser així seríem més incisives i a algunes no ens caldria plorar davant la impotència amb que sovint ens obsequia la vida. Tornaria a riure i em diria que tinc raó, però que al cap i a la fi, les llàgrimes sempre són millors que una fulla afilada.

nusos

img_20160510_154208.jpg

A vegades se m’omple massa el cor, no sé administrar tot l’amor que duc dintre, les paraules se’m fan un nus i no recordo l’ordre de les lletres, escriuria plor en lloc de bes, escriuria pena en lloc de somni, escriuria oblit en lloc de record… quan això em passa intento desfer el nus de lletres atrapades dins del pit, però hi ha dies que sóc poc destra, i el nus enlloc de desfer-se es fa més gran, quan això em passa, m’assec on sóc, tanco els ulls, els repasso tots, un per un, i els explico que el meu cor és el que és, que si salten tots alhora em maregen i els acabaré vomitant un darrere l’altre fins que em quedi buida, els demano que es recol·loquin, cadascun sap perfectament el lloc i l’espai que ocupa. Es calmen, sempre s’acaben calmant, es desfan els nusos, i les lletres recuperen al seu lloc, les paraules tornen a brollar i els meus ulls tornen a somriure.

Divago

image

Somriures covards, que busquen una mosca per fixar la mirada i poder-se alienar, qui diu mosca diu lectura. No sé si fer el què ser fer o simplement somriure, la incertesa em mata, em mata amb elegància, ho he après, he après a bufar sense fer ampolles, a treure l’angoixa que s’instal·la al bell mig. Seré capaç d’identificar allò que em manca?  Una veu de lluny em crida que aviat trobaré una altra porta per obrir, els aviats no immediats em costen d’entendre. Podria aprendre a desdoblar-me de veritat, deixar la felicitat en el cos i lo altre que voli melancòlicament pels boscos i vinyes, xuclant el desànim aliè i convertint-lo en vida… oh il·lusions, van tan escasses, paraules boniques, copets a l’esquena, sovint penso si  la vida és això,  reconeixement, miralls, fem de miralls, els uns dels altres, tot i que hi ha miralls esquerdats o picats, aquests són com medusa, ens petrifiquen la pròpia imatge, n’hi ha de  fumats, aquests desvirtuen els contorns i si són rosats endolceixen el reflex artificialment. Els miralls que ens serveixen són els de mirada curiosa i afable, la mirada de descobriment o de reconeixement. Mira’m cada dia com si fos el primer… potser tot són autoenganys, i la mirada/mirall que es busca és la pròpia, mirem-nos l’horitzó, res de melics, el de cada ú i el dels altres, mirem allà on es creuen…  els horitzons… divago, perdo el fil del pensament i ja no recordo a qui o a què somreia covardament.

#noparlarédemi

Avui no sortiré del llit

wp-1452682511200.jpeg

Avui no sortiré del llit, ni demà, potser mai més.
Deixaré que el meu cos s’alci, que prepari els sucs de taronja pels nens, que recorri llit per llit, au va, és l’hora.
Mentrestant jo seguiré dormint
Prepararé el cafè amb la italiana i mentre espero el clapoteig, iniciaré un somni d’aquells que no recordaré.
Acomiadaré, amb els entrepans a les mans, als grans, que van a l’institut i m’aproparé a la galta del menut per dir-li que s’aixequi i esmorzi mentre el meu cos es dutxa i pensa en aquelles altres dutxes  i estirarà braços i esquena entretenint-se en l’escalfor de l’aigua.
Mentrestant jo dormiré i vindrà la gata a arraulir-se el meu costat.
Fill i cos es vestiran i es pentinaran, les arracades no oblidis les arracades, i la bossa amb llibres, mai se sap quan el temps regalarà una estona per llegir i tancaran la porta mentre la gata dorm al meu costat.
Passarà tot el dia i arribarà el vespre, les corregudes, ara no tant, per tenir el sopar i els deures a punt, la lectura infantil, la cançó, encara, i endreçar la cuina i fer els entrepans de l’endemà, el meu cos al matí no sap fer res, i el dinar dels grans, mentrestant jo des del llit començaré a intuir que el sol s’ha post.
Els avisos de rigor als adolescents sense orelles, el silenci. El meu cos encara es connectarà
per darrera vegada a no se sap quina societat digital i s’estirarà al llit i agafarà un llibre entre les dues mans i s’endinsarà, ves a saber a on, fins a caure rendit, apagarà el llum i com sempre, oblidarà que té les mans tallades i s’hauria de posar crema, a les mans i als peus i al genoll que sempre es queixa.
I en aquell punt que es fa difícil determinar si el cos dorm o és mort, decidiré llevar-me, m’untaré l’ànima de cremes i ungüents, obriré l’armari de les xocolates,  ompliré la copa del millor penedès i encetaré el dia.

pèrdues

wpid-img_20150312_154950.jpg

Busco dins la bossa plena de papers i paperets, sé que hi ha de ser, aquell trosset de paper de color groc, allà on vaig escriure tot allò que sentia en aquell precís instant, en aquell moment. No el trobo i ara seria incapaç d’endreçar les idees i les paraules tal i com ho havia fet llavors, fou com si un aire dolç m’hagués agafat la mà, ho explicava tot en un espai tan petit. Ara seria incapaç, d’escriure-ho i em temo que de sentir-ho, esclar que fou un instant, un instant màgic on per un moment l’alegria m’omplia de dalt a baix, m’omplia tant que la tristesa, l’angoixa i la incertesa eren incapaces de treure el nas, s’amagaven covardes darrere meu. I la boca ho sabia, i somreia d’orella a orella, i els ulls brillaven i les neurones deurien ballar perquè foren capaces d’escriure allò tan tan precís. Ara s’ha esvaït, s’ha esvaït la sensació, la memòria, la imatge i fins i tot el paperet groc. Em dic a mi a mateixa que tampoc deuria ser tant important si no vaig tenir la cura d’endreçar bé el paper. Però aquest pensament em sulfura encara més que el fet d’haver-lo perdut. Fou important, va ser un moment idíl·lic, del que vaig ser capaç d’escriure’n la sensació, perquè les sensacions són el més difícil d’escriure, oi? Sí, d’això n’estic segura, les sensacions són difícils de traslladar lletra per lletra, i un moment de lucidesa que tens el deixes perdre en la immensitat de la teva bossa. Deixa’m buidar tota la bossa… a veure… papers i paperets, cap de color groc, i dins la llibreta? Per què no ho vas escriure a la llibreta com fas sempre? No la deuria dur a sobre… au va, sempre la portes al damunt, encara que vagis carregada com una mula, ho vas escriure al paper groc perquè és el primer que vas trobar, per evitar furgar a la bossa, el paper estava enganxat al llibre que estaves llegint, com a punt de llibre, perquè això també et fa molta mandra, buscar un punt de llibre cada vegada que comences un llibre i agafes el primer que trobes, li va tocar al paperet groc on després hi vas escriure allò. Deixa’m mirar la llibreta no fos cas que l’hagués endreçat a dins… no, res de res, tampoc deuria ser tant tan important, que sí que ho era, no, fou un pensament efímer fruit d’una casualitat, no havia passat res realment important, però el pensament, la sensació que se’n derivava era com ho diria… bé de fet és igual, perduda està la nota i el pensament. En tornaré a tenir de semblants, això segur, i quan això passi els anotaré a la llibreta i després me’ls tatuaré al front, figuradament esclar, els pensaments agradables no haurien de desaparèixer mai, potser sí que me l’hauria de tatuar de debò. No, els tatuatges no m’agraden, fan indefinides les sensacions d’un instant, és millor escriure-ho en un paperet groc i perdre’l que fer permanent un pensament.