xarxes…

9166f980d14077310e9e1485737ae3f8

Les xarxes ens les construïm nosaltres mateixos, som les nostres pròpies aranyes que anem filant i construint una teranyina que ens protegirà de les caigudes que ben segur patirem. Són els fils amb els que ens anem envoltant els uns als altres, fils multicolor, cada un amb un significat, cada un amb un sentit. Fils que resseguirem per mil i un motius, curiositat, afecte, feina, interessos comuns, plaer. Fils que neixen amb nosaltres, com els familiars, i fils que anem generant durant la vida, els fraternals, els professionals, els reals, els virtuals. Dependrà de les habilitats i caràcter de cada ú, que els fils siguin més o menys, més gruixuts o més prims, de més durada o de menys, n’hi ha d’efímers i n’hi ha que acaben essent de ferro de tanta solidesa, essent important que no perdin mai la mal·leabilitat. Ai, però, no hem de perdre mai la nostra consciència d’aranya, perquè si ho fem ens acabem convertint en un insecte atrapat en la nostra pròpia teranyina, i serà la mateixa xarxa que hem construït la que ens ofegarà. Els fils els teixim a voluntat, i quan comencem a notar que ens premen massa fort, hem de ser capaços d’allargar-los, i en casos extrems de treure les dents i serrar-los, deixar que es desfaci un vincle que ens immobilitza, que ens impedeix seguir teixint o ens provoca que utilitzem un color que no és el nostre. També pot passar a la inversa, notar que algun fil teixit de cop el trobem trencat per algú altre, no passa res, tota aranya és lliure de fer i desfer els seus fils, l’important és fer saber per què ens ofega cada fil, per què en molts casos només utilitzant un altre patró el lligam pot continuar existint. En alguns casos, molt pocs, ens poden voler com a simples insectes amb els que alimentar-se, i no, aquí cal treure l’aranya que duem dintre i alliberar-nos. L’important, és no defallir, no deixar mai de filar i de teixir i de reconèixer i saber que tota xarxa pot ser trampa i alhora tot un univers per recórrer i ser.

IMG_20170912_110240_718

Anuncis

in somnis – dos.

marta-orlowska
Marta Orlowska

Abrusa’m els líquens que m’encrosten la pell, alça’ls, que brolli la sang que no va córrer quan tocava i s’emporti totes i cada una de les restes del naufragi, deixant la platja neta a punt per una nova llevantada que renovi petxines i pedres on punxar-me altra vegada. Demana al déu del vent que s’endugui l’hivern aigua endins, que la blancor cobreixi les ferides i la pell em retorni al jo perdut entre l’oratge que fa dringar la campana de l’església en la que no crec. Nua’m esquena amb cap, que pel coll no hi circuli l’aire ni la vida, idees pansides que ja no em són mereixedores. Dringuen els dits com picarols de glaç, buscant el camí entre la neu perduda en aquest desert de sorra intrèpida que s’escola entre els nusos del meu cervell, buscant on recollir-me i fer-me duna.

Faré el mort

Jesús Cisneros

Faré el mort, cara amunt, en una piscina deserta. Necessito el silenci sorollós dessota l’aigua, el cel de sostre,  l’ull que només aclucaran  els núvols esfilagarsats de finals d’agost. El dibuix  del vol de l’avió, els pardals que escamparan pinassa, la pluja de fulles de pollancre. El silenci serà meu, el moviment inconscient em bressolarà com a un arbre. Deixaré enfonsar l’ahir i  atraparé el present, l’illa solitària. La fortuna em taparà els ulls, no permetrà que pugui intuir el dolor d’un nou esqueix a la meva branca.

 Això era abans, ara  que ja han empeltat l’esqueix i  tinc els peus congelats, resolc que  he de fer  més sovint el mort, buscar  núvols,  avions i arbres imaginaris. M’hauran d’acompanyar ocells en aquests vols extemporanis. Necessito un piano de fons, gronxar les hores amargues, treure l’horror  que martelleja dins de l’aigua. I tot va bé.

 

minuts

Nike Savvas
Nike Savvas

Minuts plegats
Minuts de suor
Minuts d’incertesa
Minuts de soledat
Minuts abraçats
Minuts de carícies, de corredisses, de colors
Minuts d’espècies, de cafeïna, de glaç, de sol
Minuts de plaer
Minuts de sorra, de plors, d’aire
Minuts de melmelada
Minuts dibuixats
Minuts de paraules
Minuts llegits
Minuts cantats
Minuts saludats
Minuts de vi i desplegats
Minuts de sofre
Minuts dolços, de xocolata
Minuts de pantalla i d’amistat
Minuts de por, de goig
Minuts perduts
Minuts guanyats
Minuts àcids i amargs
Minuts torrats
Minuts escampats
Minuts de pell
Minuts alats
Minuts de núvols
Minuts d’aigua
Minuts compartits
Minuts dividits
Minuts menuts
Minuts llargs
Minuts fugits
Minuts tocats
Minuts sentits
Minuts parlats
Minuts dansats
Minuts enllaçats
Minuts rodats
Minuts de cel
Minuts florits
Minuts sense minutera
Minuts esvaïts, caminats, escoltats
Minuts d’insomni
Minuts de somni
Minuts sumats

anotacions mentals

stratos agianoglou
fotografia de Stratos Agianoglou

M’anoto,
mentalment,
que potser es tracta de no implicar-se mai més,
amb res ni ningú,
perquè quan arriba el dia de marxar,
de dir prou,
de dir no,
o de dir no puc més,
tot allò que hi va haver esdevé dolor.

Vaig aprendre a dir no,
d’aquella manera…

Quan dic sí,
(aquests sís, petits, perquè el sí absolut, no existeix)
m’agrada conservar-lo lliure,
i decidir on comença
i quan acaba.

M’obligo a recordar,
que el sentir sempre té dues cares
i el no sentir és l’absència de tot.
Que sense ferides,
sense lligams,
no hi ha passió,
no hi ha entesa,
no hi ha vida
i que de fet,
m’agrada que m’estirin,
i m’amanyaguin.
També ho faig jo.

Potser,
només es tracta de deixar-se estimar
deixar-se portar
deixar de resistir,
i dir sí
i dir no
i acceptar
i que acceptin.
Perquè aquest dolor,
amb el temps,
esdevé un material preciós,
que ens recorda tot allò que vam sentir
tot allò que vam ser.