Diari: collages, poesia i entusiasme.

img_20190503_1151492377449763569672928.jpg

 

En aquests temps de discussions estèrils, de judicis impossibles, de llibertats empresonades, d’amenaces tangibles de retrogradació de drets, en aquests temps, també, de petites esperances. En aquests temps de gent disgustada, de gent enrabiada, de gent que odia, en aquests temps encara hi ha persones que utilitzen les xarxes per donar aire, llum i bellesa. Persones que pinten, persones que ballen, persones que canten, persones que versen, persones que fotografien, persones que expliquen, persones, al capdavall persones.

Ahir en vaig conèixer a una, un pintor que fa temps que segueixo a través de Facebook i Instagram, que combina a la perfecció la mirada artística, el color, el traç, el fragment i la paraula, i en fa un collage pictòric-poètic carregat de profunditat. M’explicava que la poesia, la lectura, li ha permès crear un relat, un sentit resseguible a la seva obra, les seves suites, on desenvolupa a través del collage l’obra seleccionada de l’artista escollit. La contemplació dels seus collages ja posen de manifest que és un lector voraç i profund de poesia, la conversa ho va confirmar. M’explicava que li agrada treballar en col·laboració amb poetes, que li agrada la paraula dita en la presentació de les seves exposicions, que li agrada compartir, crear conjuntament.

Vam quedar al seu taller, els tallers dels artistes són d’aquelles llocs d’atmosfera mig màgica o màgica del tot, és el que els diferencia de les altres disciplines artístiques, el color arreu, el paper i les seves olors, les parets farcides d’obra, els pinzells, els llapis, i en el cas del Jordi Pagès Morera, també llibres, arreu.

A més a més de collages i d’encomanar poesia i entusiasme, també fa llibres d’artista, on es conxorxa amb poetes per treure el bo i millor, caldrà estar atents, perquè aviat presentarà la seva nova criatura, multiparticipada, ganes de conèixer-la.

La d’ahir fou una conversa molt agradable, confirmadora del què transmet en la seva obra, creativitat, generositat i complicitat. La xarxa, les xarxes socials, també són un lloc ple de troballes, de bones persones i de bellesa, com la vida.

Moltíssimes gràcies, Jordi, per tot!

 

 

(Mostra d’alguns dels seus collages amb versos o fragments de T.S. Eliot, Emily Dickinson, Rober Walser, Borges, Vinyoli)

 

Anuncis

L’hora

Grafit de David Ribas
Grafit de David Ribas*

Encara compto el temps,
batibull de metamodels
vitals on visc submergida.
Tinc un bocí lliure,
sense caducitat,
sense referents,
sense límits.
Aquella part que toca
la pell dels invisibles,
dels ancestres,
dels desertors,
dels finits abans
d’hora.
L’hora sóc jo.

Insomnis – quinze.

IMG_20190209_190515.jpg
fotografia obliqua d’un quadre d’en David Ribas

 

Lladres contorsionistes,
foraden parets mitgeres,
rasquen encofrats
buscant l’espai atzarós
que els dugui directes al tresor.
Il·lusos deixaran un rastre
de vòmits, que els insectes
(des) cobriran. L’objecte
reclama el tacte que vol,
i l’anomena tresor.

 

membrana

preview.jpg

 

 

NO m’atura el foc,
ni el glaç. M’atura
la incerta capacitat.

He donat tombs
a l’aigüera. NO m’he
escolat forat enllà.

Ara escalo la pica greixosa
alimentant-me de restes
calcificades. NO és en va
que creix la membrana
entre cos i braç.

cel

IMG_20171016_144333_411.jpg

 

No saber si l’ets o t’és,
si vas o et buida,
si t’omple o vens.

No saber si ets dins o fora,
núvol o pell,
carícia o vent.

No saber si ets ara o mai,
desig o consol,
làpida o somni.

No saber si ets nom o data,
mur o finestra,
nínxol o flors.

No saber-se epitafi
Ser, cel.

la soledat

ocells

Tramunta l’aire dins del cap,
estols de pensaments en vol coreogràfic,
marejo el vertigen.

Xiclets de dinamita allà
on la pell encara duu petges d’altre,
fer-les inesborrables per l’esclat,

així, recordar pel tacte,
alliberant espai a la memòria immediata
i gaudir – la soledat –

jazz

double bass

El dia s’exhibeix obscè d’absència,
farcit de xiuxiuejos d’estiu
que ensordeixen l’anima,
fiblades al cor,
el silenci no existeix,
som, sempre, abismes
en procés de construcció,
i mentre la suor regalima
entre els dos pits,
l’intangible et sacseja
i et diu a cau d’orella:
prou de planys,
crida un nom secret,
desperta l’ànima d’olivera
que et manté dreta i sent
l’anhel arrelat de fer explotar
l’amor que duus dintre.
I amb ulls clucs nota el so
que centra l’univers sencer
en el teu punt d’equilibri,
et cal el batec aliè,
(encara que sigui instrumental)
per compassar el teu propi ritme.

somni primer

img_20160625_200151.jpg

neguit que em vesteixes de lluentons i em fas una festa cada nit,
com un tap mucós m’aïlles del món
i em duus a un alfabet confús
que només ser resseguir.
el límit sóc jo i l’entenc
però no desperto
ni succiono:
dormo nua a la llum d’una lluna que no hi és,
vetllant per un reflex creixent
en un llac d’aigües plorades.

esperant l’hora

que cantarà

l’ocell

que duràs

entre les mans.

La nit i prou

image

Continues alimentant
l’oxigen.
Oh el meu amor indòcil,
les ressegueixo  sovint
les paraules,
les darreres. Només paraules.
Plenes de vides.
Qui construeix el  marge
de pedra seca de l’abisme?
I les portes? Qui les construeix,
les portes?

Dèdal

image

Estripo el tel de flors estampades,
encenent records d’obaga.

Cossos que retornen caducant onades,
embolicant fils,  memòria  soterrada.

Duc la boca plena de petxines i cargols trencats,
plomes d’ala desfeta amaguen el forat.

Palpo de puntetes els entrellats pintats
a les finestres d’aquests murs tant alts.

Albiro la sortida i un pont a l’horitzó,
veus de sirena,  la nostra cançó.

Llàgrimes d’enyor sobre un mar de glaç.
perfilen la porta que creuaràs.

Duus somriures a  les mans  i estels als ulls,
tens un altre nom de polaritat diversa.

Nedes sense peus en una mar desfeta,
des de l’escullera ploro els teus  comiats.

Ressegueixo el cercle,
desfaig misteris,
sou un, només
sou un.

nihil obstat

hiroshi sugimoto-photo3-006
Hiroshi Sugimoto

Un túnel de vides a mig explicar, el fred d’una pantalla, l’absència de tacte, la paraula, només la paraula  farceix somnis i nits en blanc. La memòria d’un cos tatuada entre els dos pits, sospirs transcrits i la llàgrima amagada darrere somriures que il·luminen la foscor d’abruptes matinades. A mig camí de la vida escolta el cant de l’ocell migrant, embadalida d’acolliment inesperat i tan palpable que fa feredat: no fos un somni

Superhome

 

 

Els dits dels peus penetren la terra càlida, xuclen minerals, aliment profund, segles sedimentats corren venes amunt, directes al cor, li recorden que l’amor ja el duia dintre i se li farà remolí que exhalarà i li creixeran ales invisibles i en ple vol allargarà els dits de les mans i tocarà el cel, i en aquest doble tocar, d’arrels i estrelles, esdevindrà cec i sord, i ja no li caldran paraules.

Primavera

wp-1458555377244.jpeg

 

Les flors ploren al (re)néixer
Solstici futur
m’omples la cara
de papallones blanques

l’olor dels pètals
m’abraça càlida
besos verd aigua

contrallum de temps
– distància –
xiuxiueges des del niu
branques imaginades

coberts pel mateix blau
els núvols viatgen
-sense condicionals-

la mirada engoleix
els interrogants
d’un hivern clos
desperta el tacte

les flors ploren al (re)néixer
papallones blanques