Categoria: poemes
-
K1
L’indret amaga el recorregut lent de la paraula,ordre – li’n diuen.Jo només hi veig geometries fràgils,piles carregades d’instants plens d’altres pensaments,i el clinc dels platsi el frec amb la fusta,i l’ai del tacte amb l’escantell. Em duu a un somni recent,frondós, confús, amarg i dolç.Un món on desbastir-nos.
-
Símbol
Indiquen la ferida,les senyals compostes,pedra, cartró, grafit.El símbol que multiplica,el núvol esfumant-se,i la font tant buida.Gravitar damunt la pila,sense tel, sense sostre,i deixar-se caure.Una vegada i una altra.Esgarrapar l’escorça fins la resina i respirar-la.Un dia plorarà la fusta.
-
Ets
No ets d’on ets, ni on ets,ni ets d’on vas.Ets més aviat lloc,un lloc amb una carreta on arrossegar tot allò que ets,arrossegar tot allò que no ets,allò que no fores,allò que no seràs.
-
Només les flors
Només les flors, ni el cel gris, ni el vent fred. El dolor d’Ucraïna –. Sostenir la flor, sostenir el patiment. M’afligeix la sobreposició d’imatges, els mars roses dels presseguers florits, l’abisme enrunat de la barbàrie, les onades verdes dels camps de blat i el comptador de vides que no els veuran segats. Només les…
-
Diari: collages, poesia i entusiasme.
En aquests temps de discussions estèrils, de judicis impossibles, de llibertats empresonades, d’amenaces tangibles de retrogradació de drets, en aquests temps, també, de petites esperances. En aquests temps de gent disgustada, de gent enrabiada, de gent que odia, en aquests temps encara hi ha persones que utilitzen les xarxes per donar aire, llum i…
-
L’hora
Encara compto el temps, batibull de metamodels vitals on visc submergida. Tinc un bocí lliure, sense caducitat, sense referents, sense límits. Aquella part que toca la pell dels invisibles, dels ancestres, dels desertors, dels finits abans d’hora. L’hora sóc jo.
-
Insomnis – quinze.
Lladres contorsionistes, foraden parets mitgeres, rasquen encofrats buscant l’espai atzarós que els dugui directes al tresor. Il·lusos deixaran un rastre de vòmits, que els insectes (des) cobriran. L’objecte reclama el tacte que vol, i l’anomena tresor.
-
membrana
NO m’atura el foc, ni el glaç. M’atura la incerta capacitat. He donat tombs a l’aigüera. NO m’he escolat forat enllà. Ara escalo la pica greixosa alimentant-me de restes calcificades. NO és en va que creix la membrana entre cos i braç.
-
cel
No saber si l’ets o t’és, si vas o et buida, si t’omple o vens. No saber si ets dins o fora, núvol o pell, carícia o vent. No saber si ets ara o mai, desig o consol, làpida o somni. No saber si ets nom o data, mur o finestra, nínxol o flors.…
-
in somnis – tres.
L’abaltiment de bastir aliatges els tornar-hi havent perdut el punt de partida els aquí i ara procurats de viure sense tombar el coll mastegar dubtes madurats a base de serenes sense sol bategar a un ritme impropi vessant llàgrimes immerescudes viure allò que voldria i si no, parpellejar.
-
la soledat
Tramunta l’aire dins del cap, estols de pensaments en vol coreogràfic, marejo el vertigen. Xiclets de dinamita allà on la pell encara duu petges d’altre, fer-les inesborrables per l’esclat, així, recordar pel tacte, alliberant espai a la memòria immediata i gaudir – la soledat –
-
jazz
El dia s’exhibeix obscè d’absència, farcit de xiuxiuejos d’estiu que ensordeixen l’anima, fiblades al cor, el silenci no existeix, som, sempre, abismes en procés de construcció, i mentre la suor regalima entre els dos pits, l’intangible et sacseja i et diu a cau d’orella: prou de planys, crida un nom secret, desperta l’ànima d’olivera que…
-
somni primer
neguit que em vesteixes de lluentons i em fas una festa cada nit, com un tap mucós m’aïlles del món i em duus a un alfabet confús que només ser resseguir. el límit sóc jo i l’entenc però no desperto ni succiono: dormo nua a la llum d’una lluna que no hi és, vetllant per…
-
La nit i prou
Continues alimentant l’oxigen. Oh el meu amor indòcil, les ressegueixo sovint les paraules, les darreres. Només paraules. Plenes de vides. Qui construeix el marge de pedra seca de l’abisme? I les portes? Qui les construeix, les portes?
-
mots buits
creuar el riu buit buidar el dia de mots no dits de crits no fets de fets omesos per les mirades còmplices de vida buida buidar la vida de dies creuats de fets còmplices de mots morts abans de néixer silencis clucs
-
Dèdal
Estripo el tel de flors estampades, encenent records d’obaga. Cossos que retornen caducant onades, embolicant fils, memòria soterrada. Duc la boca plena de petxines i cargols trencats, plomes d’ala desfeta amaguen el forat. Palpo de puntetes els entrellats pintats a les finestres d’aquests murs tant alts. Albiro la sortida i un pont a l’horitzó, veus…
-
nihil obstat
Un túnel de vides a mig explicar, el fred d’una pantalla, l’absència de tacte, la paraula, només la paraula farceix somnis i nits en blanc. La memòria d’un cos tatuada entre els dos pits, sospirs transcrits i la llàgrima amagada darrere somriures que il·luminen la foscor d’abruptes matinades. A mig camí de la vida escolta…
-
Superhome
https://soundcloud.com/anna-tom-s-mayolas/superhome Els dits dels peus penetren la terra càlida, xuclen minerals, aliment profund, segles sedimentats corren venes amunt, directes al cor, li recorden que l’amor ja el duia dintre i se li farà remolí que exhalarà i li creixeran ales invisibles i en ple vol allargarà els dits de les mans i tocarà el…
-
Primavera
Les flors ploren al (re)néixer Solstici futur m’omples la cara de papallones blanques l’olor dels pètals m’abraça càlida besos verd aigua contrallum de temps – distància – xiuxiueges des del niu branques imaginades coberts pel mateix blau els núvols viatgen -sense condicionals- la mirada engoleix els interrogants d’un hivern clos desperta el tacte les…
-
torre críptica
Ombres tòrrides d’estiu la terra clama excessos d’aigua penombres d’hivern glaç sento el teu nom sense que et pertanyi Vides elíptiques no bufis l’espelma més menys menys és res res a celebrar una llàgrima damunt la torre críptica
L'anna al país de les meravelles 