Ex tunc

2016-02-04-19.05.27.jpg.jpeg
Intervenció artística de Carlos Amorales al CCCB (2015)

 

reunides
totes
en el meu hemicicle
particular
sota la meva presidència
i la meva oposició
acordem
per unanimitat
la nostra norma
fonamental
ESTIMAR (NOS)
sense vacatio legis
i amb efectes retroactius

Anuncis

europa

murs
portes miratge
bressols de faquir

l’oratge esborra el so
del silenci agressor

esmorzar amarg
llum de dia al fons de l’armari

wpid-20150918_205537.jpg

wpid-20150918_205641.jpg

wpid-20150918_205424.jpg

wpid-2015-09-25-17.57.22.jpg.jpeg

wpid-20150918_205136.jpg

wpid-20150918_211102.jpg

Les imatges són de l’exposició “Terra Nullius” que aquests dies es pot visitar a la Capella de Sant Joan de Vilafranca.

“Terra Nullius” és un mosaic d’obres de diferents integrants del col·lectiu Ras El Hanut que posen en evidència, a través de l’art,  la problemàtica i absurditat de les fronteres nord-sud, coincidint, precisament amb el drama dels refugiats de Síria i els murs artificials de la vella europa.

Malgrat tot el que es va patir al segle passat, malgrat el 10 de desembre de 1948 es signà a París la Declaració Universal de Drets Humans, malgrat tot… no aprenem.

Especialment emocionanant va ser l’explicació de l’artista palestina Rana Bishara, que denuncia a través de la seva pintura el genocidi lent al que viu sotmès la població palestina, ara fins i tot els hi prenen les oliveres, fins i tot…

Les teves paraules

LES TEVES PARAULES 

M’hi refrego, com una gata en zel,
les utilitzo d’escut i d’ombra,
d’esquer pels somnis.

Les allargo i m’hi embolico per dormir
un son etèriament etern,
del que només em podrà despertar el tou dels teus dits
resseguint-me els canells.

Les cuinaré senceres dins l’olla dels meus grills,
domesticats sense autorització,
que callen quan t’apropes
i me les cruspiré amb un cruixent de culpa
per no resistir els embats del remolí que em provoquen.

ALES

Katrine Kalleklev
Katrine Kalleklev

Li van rebrotar,
els hi va costar temps perquè les havia tallat ella mateixa.
Un pessigolleig a l’esquena,
un dolor lleuger,
saltar la barrera de la pell.

Normalment les duu plegades.

Va convertir la presó,
modelada amb les seves pròpies mans,
en un univers sencer.

Recuperant  la il·lusió,
únic combustible que l’alimenta,
s’esperen pacients,
amb tota aquella paciència que li manca a ella.

És possible que un dia voli tan alt que quan caigui no en quedi res,
tan sols el record de les hores converses,
de moment es conforma amb un vol baix,
des del que contemplar els somriures.

Escampar la vida a vegades també cou.
No les podrà replegar  mai més del tot, no.

dubtes -poema

charlie mcCullers
Charlie McCullers

Enfilo dubtes, com boles d’un collaret
ignorant el moment en què tot va deixar d’esdevenir.
Me’l col·loco al voltant del coll
i em miro al mirall,
sense tu, em reconec buida.
El lligo
sabent que mai hauria sigut.
L’estiro
i el fil es trenca.
Els collarets m’ofeguen, o eren els dubtes?

PARLA’M DEL QUÈ VULGUIS

wpid-dsc_0247.jpg

 

Parla’m del què vulguis,
de camins,
de núvols,
del vent,
parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m dels arbres,
d’arrels,
d’hostatges,
parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m d’aigua blava,
de sorra fina,
de pell humida
parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de dones, d’homes,
de savis i rucs,
parla’m de paraules i de records,
parla’m del què vulguis
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de llibres,
de pàgines, de manuscrits.
Llegeix-me amb delicadesa
qualsevol dels teus escrits.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m dels teus dibuixos,
dels traços que voregen el teu jardí,
parla’m de les flors que hi creixen allí.
Parla’m dels pinzells,
dels colors,
del pànic davant d’un dibuix rodó.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de la lleixa damunt l’aigüera,
dels plats de ceràmica esquerdats.
Parla’m dels gots de vidre ratllats,
dels ganivets sense esmolar,
de la fusta gastada de tallar-hi el pa.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de l’escala, estreta i fosca,
de la barana llardosa
necessària per fer camí.
Parla’m de l’armari de lluna i
explica’m a cau d’orella
les meravelles de l’altra banda de l’espill.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m sense pressa,
d’aquells que troben el fil.
Parla’m del què vulguis,
però sobretot, de tu i de mi.

SÓC UNA DONA

modigliani

Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.
Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.

Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.

Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l’hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general

Sóc una dona i n’estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.

Sóc una dona i amb bona harmonia,
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.

Sóc.

M. Aurèlia Campmany

CONTRADA – JORDI LLAVINA

contrada

La Contrada d’en Jordi Llavina és de quaranta sonets, quaranta sonets que parlen de la vida, de cases, del camp, d’amor, d’ocells, del pas del temps, de la terra, del poder de les paraules, de silencis, de persones, d’herències, de victòries, de derrotes, de malaltia, d’animalons, de mans, de mort, de desamor, de llums…

Contrada és una obra que transmet maduresa, serenor, experiència passada i desig d’anar endavant, és el cop de porta que tanca una època deixada enrere i una esplanada enorme davant.

En Jordi Llavina ha escollit el sonet, entre d’altres coses, per tal de tenir una estructura a partir de la qual construir i  arribar més lluny (això ho van dir el dia a la presentació del poemari) i ho aconsegueix, no sé si li cal una estructura tant estricta per demostrar la seva vàlua com a poeta, com a prestidigitador de paraules o de sentiments, però ho fa  i el millor de tot és que se’n surt, tant bé com amb Vetlla (en Jaume C. Pons Alorda, digué que una i altra formaven les dues cares de la mateixa moneda i l’autor assentí), i afegeix a la música pròpia del sonet la seva pròpia melodia, quaranta melodies a ritme de sonet.

Flaquesa

“Si ara sentissis que el cos perd la força,
passejant prop dels camps, per la boscúria
-el blat segat, la resina de l’escorça,
veus de cigales, hores de cantúria
 
del temps d’estiu-, i que l’esquena es torça
i també l’ànim –del món de la cúria,
per sempre lluny el teu cor que s’esforça
a renegar tanta de llei d’espúria-;
 
Si el teu desig fos ser un ésser del vent,
o el bell dibuix d’un pàmpol de figuera,
si sabessis que ja no t’espera
 
ningú –la dona, els fills-, ni cap lament
hagués de sortir mai del pit dels teus,
jauries sol, donant conversa als déus.”
 

El test de la flor malva

Veuràs com el fullatge del vell àlber
que tens davant de casa ja grogueja.
El pàmpol de la vinya avui terreja
-era tan gerd, i ara és sols brossa-. A l’alba,
 
herba enrosada. I és com la mà balba,
el cor: palpa i no pren. L’ànim vespreja
quan l’aigua de la pluja fa neteja
i creix el riu. El test de la flor malva
 
-un regal seu- recorda el dol i el plany.
Florirà el cel de neu com una branca.
Tornarà el glaç, que els brocs de font enjoia.
 
Llavors encara no haurà fet ni un any
que no hauràs oblidat la teva noia.
L’orgull farà que callis com et manca.


Editorial Tres i Quatre, octubre 2013
Pròleg de Teresa d'Arenys
Epíleg de Josep M. Esquirol
Dibuixos de José Luís Paulete
Fotografia d'Albert Carreras