in somnis – tretze.

natalia Drepina The bee

 

Cada ala que vola, a les fosques entranyes de les meves cambres, produeix l’efecte invers. Mai vàrem parlar de la força el·líptica de la llum, i ara gosa entrar amb la intensitat de la primavera. Acarono la vivesa dels àcars i bressolo amb la mirada tot aquest magma del tot i el res que batega a cada raig de sol. Busco l’agulla menjada pel rovell, i suturo el buit, deixant un trau per suar la por. M’agita el dubte, l’etern.

Anuncis

in somnis – onze.

jeanloup sieff
Jeanloup Sieff

 

De-fugir, desfer la fugida endavant, caminar al costat de les pròpies passes, l’aventura, la vida, reflexionar sobre el què i el com, i tornar a començar el camí cap enlloc, mestra ja de mi mateixa.  Ja ho he provat, cou massa el meu pes. Deixar viure les larves que algun dia em poblaran, a mi o a les meves cendres. Escriure el vòmit esgotat. Ser conscient del meu cubicle transparent, tan igual als de la resta, tan diferent. Quedar-me sense opinió per entendre que totes les opinions són legítimament insuportables, fent costat a les que encaixen amb els meus valors, traint-los també així. Quina feixuguesa la humanitat quan t’habita alhora l’esperit crític i el contradictori. Que cap reixa tanqui la llibertat de pensament, cap, ni una. Trenar la vida enfora, la vida endins, la vida no viscuda. L’encaix pusil·lànime del meu melic en el melic aliè, en el gros melic de la societat, en l’abisme. Cansada de crits, meus, seus, muts, aguts, greus. Al capdavall silencis trencats, riures perduts, somriures clavats.  M’ataca la nostàlgia mentidera. M’hauràs de buscar en el brollador, amb les abelles que refresquen el seu jorn incasable. La dolçor em fueteja com si  en fos responsable, jo, tipa de responsabilitats, voldria només dormir un dia sencer i despertar descansada. Recordar on era el punt de partida, per no tornar-hi.

 

in somnis – quatre.

mans

Se’m cruspeix l’embat de bata blanca*, la carícia al front i la mirada tranquil·litzadora, “tot anirà bé” em diu, me’l crec estirada en una llitera d’hospital camí d’un quiròfan, i hi va, res greu. Ja fa temps d’això, si és que el temps es pot comptar. Mereixo la mesquinesa? Torno a la bata blanca, a la mirada d’ulls grisos, molt més cansats que els meus, al dia que em va agafar la mà i em va dir que no li pertocava, i es va disculpar. Quants anys hi havia entremig? Dos a tot estirar i en canvi la vida havia bolcat entremig, i acabaria de fer-ho poc després. Potser havia de conèixer el dolor, segurament. Ara, sense motiu, enyoro la bata blanca i els ulls tristos, només perquè m’agafi la mà i em digui, algú, que tot anirà bé, encara que no li pertoqui.

Aquest escrit és de fa uns mesos, quan el dolor emocional m’immobilitzava, perquè la vida és bella, però a vegades pot ser dura (tot i que, de fet, no tinc massa motius de queixa, al contrari)  escriure allibera, i compartir-ho, en el meu cas, encara més. 

*El senyor de la bata blanca, és un cirurgià que mai m’ha intervingut però que la vida m’ha posat al davant dues vegades, les dues va ser tan amable que el seu record encara m’emociona.

me’n recordo

jerry-uelsman
Jerry Uelsmann

A vegades em sembla veure’t de lluny, fins i tot algú d’esquena fa que la meva imaginació voli, trobo persones que duen el cabell igual que tu, o que tenen un somriure similar, però el què em va passar l’altre dia és diferent. Estava asseguda a la barra d’una taverna, una barra circular que permet mirar-te directament als ulls amb aquelles persones que seuen al davant. La porta de la taverna es va obrir, van entrar dues parelles, van seure just davant i de seguida vaig sentir-me observada per un dels homes, vaig alçar la vista, i eres tu, eres tu, però alhora no ho eres, la mateixa mirada, la mateixa boca, el mateix to de pell, el mateix cabell, la mateixa alçada, ell, però, duia barba i no em somreia quan em mirava. Ignoro qui va reconèixer ell en mi, perquè la cara que feia era la d’haver vist algú que també havia agafat la barca de Caront . El meu acompanyant, discret i prudent, no va dir res quan em va veure amb la cara vermella com un perdigot, roja per la profunditat de la mirada mútua, de la porta oberta de bat a bat als records. Vaig controlar els meus instints de preguntar qui era, si et coneixia, què hi feia allà, qui buscava dins meu… sabia perfectament que era impossible que tinguéssim cap connexió i malgrat tot, vaig tenir-ne la temptació. Quantes mirades em recordaran a la teva? A quantes persones els hi recordaré a algú altre? Potser el què hauríem d’haver fet, aquell home i jo, era abraçar-nos i dir-nos qui ens esperava darrera la porta que ens havíem obert mútuament, enlloc d’això, vam retornar la mirada al present decidint, així, cloure temporalment la memòria.

in somnis – ú.

albert-carreras

Si miraves l’aigua, © Albert Carreras, 2015
Cianotípia química

 

 

Nedes dins la closca d’ou, buida i esquerdada, exhales nostàlgia quan treus el cap per damunt de l’aigua entre periscopis que busquen respostes – un camp allargat i estret de tranquil•litat on un mestre de la no-raó t’ensenya a sublimar flors-. L’aigua és rabiosa pluja vella que esdevé  boira espessa arrelada als solcs d’aquesta cara muda. Silencis d’espadat. Et saps plena de música de plomes que bufes a través d’un ulls que inhalen l’aroma dels dies esglaonats viscuts en suspensió damunt d’un mapa d’emocions orogràfiques. Les esquenes amples on recolzar-te són dels ancestres amb qui no pots retopar. I somrius amb la mirada quan finalment escoltes els silencis.

ocell ferit

marta-orlowska
fotografia de Marta Orlowska

 

Vindràs a les meves mans,
amb l’ala trencada i t’acolliré
traient-te d’aquest recinte que,
equivocat, no vol ales.

Et deixaré fora, damunt l’herba,
desitjant que siguis capaç d’alçar-te,
m’omplirà la por de dur-te,
cegament, a la certesa màxima.

T’hauries clos igualment sota la mirada
displicent de passavolants que haurien xisclat
cants de defunció i tret l’escombra per apartar-te
inert, amb batec al cor, encara.

Allà, damunt l’herba,
sota l’om, podràs morir lliure,
si és que ja no vols
moure les ales.

cicatrius

img_20160505_150223.jpg

 

Somnàmbula alenes aire
de somnis que no recordes,
ignores rutines i hàbits,
damunt una taula de marbre
buides paraules encallades al coll,
al coll de l’úter,
paraules que no han sagnat
i has de treure amb bisturí,
(poden somriure les ferides?)
surten com papallones,
escala de colors:
els grocs d’inici,
taronges de la xina,
roig rogent,
blauet,
marró, verd, blanc…
i el cant d’un grill des de l’altra banda.
(poden somriure les ferides)
Tanques el buit, sutura de fil d’argent,
incerteses brodades damunt la pell.

Superhome

 

 

Els dits dels peus penetren la terra càlida, xuclen minerals, aliment profund, segles sedimentats corren venes amunt, directes al cor, li recorden que l’amor ja el duia dintre i se li farà remolí que exhalarà i li creixeran ales invisibles i en ple vol allargarà els dits de les mans i tocarà el cel, i en aquest doble tocar, d’arrels i estrelles, esdevindrà cec i sord, i ja no li caldran paraules.

pou

2016-02-09-01.41.13.jpg.jpeg

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

He creuat el  llindar a destemps,
terres ignotes al tacte,
imatges volàtils
de coloms missatgers.

He reconstruït el temps,
sense alquimista
verda mel
amarga.

Vaig cometre
dues faltes.

L’una silenciosa
que m’obliga
a la reincidència diària,
com un mantra,
com un mantra.

L’altra ignominiosa
atenuada d’ignorància,
xoc frontal
d’ingenuïtat i espasa.

Reducció
humil
del jo.

Pou.

Ànima vella

angelwing_clam_shellsn Bert Myers
Imatge de Bert Myers

Mira
dins la barba
buscant nius
d’ous d’àngel
covats
amb immensa
gosadia

trencaran
la closca
amb els seus becs
muts
buscant
un mugró on
aferrar-se a la vida

alletats amb fang
espolsaran les ales
i voldran volar
contra el vidre
només són
pollets d’àngel
malcriats

pren-los entre
els dits
ensenya’ls-hi
els corrents secrets
hipodèrmics
on flueix
la vida

retorna’ls
a les closques
trencades
i al covat càlid
que reneixin
velles
sàvies
fades

Ondina

john everett milliais
John Everett Millais – Ofèlia

Llegeixo al diari que una nena de dos anys té la malaltia d’Ondina, quin nom tan bonic per una malaltia tan cruel, els qui la pateixen no es poden adormir perquè moririen immediatament, el seu cos no distingeix el son de la mort i així que Morfeu els atrapa el cor se’ls hi atura. Han de dormir connectats a una màquina que els permet seguir respirant mentre dormen i per tant els garanteix tornar-se a despertar. Les pors màximes dels pares d’aquesta criatura són que es quedi adormida de cop i volta o que durant la nit  es tregui el tub que la connecta a la vida.

Fa uns mesos un amic va morir, abans de fer-ho es va acomiadar, tant de manera implícita com explícita, només vaig ser capaç d’entendre-ho quan ja era massa tard. Quan algú mor repasses tot allò que t’hi ha vinculat, en aquest cas eren tantíssims els vincles que estaré la resta de la meva vida repassant-los. De fet ja estic decorant el forat obscur que m’ha quedat a l’ànima, el decoro de records i de tot allò que li explicaria, de fragments de lectures i poemes subratllats. Potser la seva era la malaltia d’Ondina, no va suportar més el cansament va tancar els ulls i tot es va aturar.

Aquesta mort, la del meu amic, m’ha transportat a d’altres que em poblen, les ha sacsejat de nou, i m’ha fet reflexionar, altra vegada, en com la mort ens configura tant com la vida, perquè de fet tot és el mateix. Ara els tubs que el connecten a la vida, a ell i a la resta de morts que ens habiten, són els records, les empremtes que ens van deixar, i és que de fet les persones som mal·leables ens modifiquem les unes a les altres, cada ú ens aporta un filtre diferent a partir del qual interpretar la vida i ens fem rics a mesura que anem creixent de vivències pròpies i dels que ens acompanyen. Seguirem vivint, llegint, subratllant, filtrant la vida…