Insomnis – setze.

img_20190520_1541506864473064481102954.jpg

 

Revé amb força la comprensió,
la magnitud assenyala la transparència,
la inconscient necessitat de rebaixar la peculiaritat,
vestir-la amb pesos cosits a les vores.

Negar-se en l’onada plana,
confondre l’asfíxia amb l’ofec.

Tantes capes tretes,
i encara tems el foc de la lletra.

El crit, sec, mut,
et deixa plena de lloc.

Bereneràs cireres,
i seràs compassiva amb els pinyols.

Anuncis

In somnis – catorze.

Inflexiones en un punt desconegut que amb sort identificaràs temps després. Sumant casus belli contra tu mateixa. Tota la nit has sentit l’aigua omplint una banyera sense tap. Aprens que les roselles també poden ser liles, i fins i tot i créixer a la paret que separa els cossos erms de les ànimes.

Defuges qui es dissecciona prenent-te de bisturí, perquè no ets cirurgiana. Com a molt ets una oruga que transformarà una planta en les seves pròpies ales. Que curiosa la vida, que sempre ens mossega pel mateix lloc.

in somnis – dotze.

 

Lee McKenna
Lee McKenna

Mires massa enrere, un enrere que no ha existit mai, mai has format part de cap rodona, només has aconseguit dibuixar angles i més angles, alguna forma original i poca cosa més, et conformaries amb qualsevol forma arrodonida, o com a mínim amb caminar per damunt d’angles sense arestes. Mires al voltant, i només veus pors i dubtes, tan grans com els teus, veus parets de fusta, de formigó, de ferro, veus portes i algunes finestres. Sents els ocells i et preguntes si tothom s’emociona com tu amb el seu refilar, per què no ens ho diem que hem sentit cantar un ocell? Per què no ens diem que hem vist sis flors diferents i vint-i-set núvols i que les palmeres avui eren dansades pel vent, per què hem oblidat parlar-nos, i només lamentem, critiquem, analitzem, plorem, cridem, renyem, demanem? Per què resulta tan fàcil recaure en la cinta transportadora de la negativitat? Per què pleguem les ales tan aviat? Per què ens fan por les arrels? Sospires. Entafores el nas dins d’un llibre confiant que no et sacsegi massa i alhora desitjant que ho faci, perquè només la paraula et serveix de mapa. Construir-te la ruta després de la darrera pàgina, amb la pell ferida encara de la lectura, de la vida, de la vida dels altres. On es troba la il·lusió? T’angoixa la idea de no trobar la font mai més, sabent que la duus dintre, i el pànic de començar la ruta amb el dipòsit buit, sense saber si sabràs obrir l’aixeta. Tot depèn de tu i alhora res.

in somnis – deu.

Desig delerós, florit d’hivern, de cel ventós i terra eixuta. M’atrapa la teranyina, la moneda que cau, el pou clos, la cuereta que lluita. El so dolç de l’aigua damunt la molsa, l’esqueix irreflexiu del romaní, la passa compassada. Aturar-se. Morir un instant. Renéixer amb la ràfega que s’escola entre l’arbrat i que et porta novament a la contemplació de l’espai que ha deixat el buit: el blau, els blaus, el verd. Sentir com les pedres es fan, on abans érem balma, ara som aire, on abans érem sostre ara som llit. Sentir la veu dels arbres, el cruixit interior de fer-se anelles mútues. Reflexionar, sense paraules, sobre el no temps. Sentir la fatiga d’un cos assedegat de calma. Aturar-se. Mirar, mirar-se.

in somnis- nou.

 

Lola Alvarez Bravo
Lola Alvarez Bravo

 

Mirar enrere és contradir-se, mirar endavant cremar-se les pestanyes . El present cansat, el passat pesa massa, el futur inhòspit. Potser es tracta de de convertir-me en papallona o en il·lusió. Una imatge em somnia, estirada en una barca que segueix el corrent d’un riu, sense forces per remar a la contra, no és així, sé que no és així, però potser cal fer marrada, estirar-me a la sorra i comptar les papallones. Hauria d’aprendre a comptar, crec sincerament, que quasi tot ve de les pròpies mancances matemàtiques. Em deixen unes ales meravelloses, que encaixen així així, volar una mica, i contemplar el cel hivernal, preciós. Sentir-me etèria, i pensar que no és exclusiva la sensació de què el temps pesa massa: temps cronològic, meteorològic i verbal. Tantes boques serrades, tants sentiments colgats darrera crits o somriures, tantes coses callades i per tant perdudes per no haver arribat mai a lloc. L’autocensura ens convertirà en éssers transparents. Escriure per no fugir cap a la quotidianitat. Viure fidel a la solidesa dels colors, lluny dels translúcids i les transparències. I qui m’entengui , que calli.

in somnis – vuit.

bd4f5ac46cd897302672ef15898faf0c

Dibuixar la vida, en plena contemplació de la incertesa. Sabent-nos esquerda que crida or, sabent-nos or que bressola fractures. Fitar endavant amb la predictibilitat del marciment, i deixar que sigui el vent o l’aire qui ens arrenqui de la branca, qui ens adormi damunt l’onada o a l’ull del remolí. Reconèixer que ja no valen excuses, ni dilacions, que les arrels treballen enyorades de sol i ombres, de cures ancestrals. L’unic cant que arriba és el del missatger: el silenci escup notes desafinades. Obrir bé les fulles, com qui somriu, atrapant vols d’insectes secrets, expulsant destijos perquè algú altre els bufi i ens retornin la ales de les papallones perdudes. Inhalar l’ara, sense exhalació.

in somnis – set.

Daria petrilli 3
Daria Petrilli

Fugacitat,
l’únic límit és l’ésser:
l’ofec immediat a cada intent de treure el cap fora.
Viure contra la vida quan la vida és mort.
Paraules,
records d’un tacte fos.
Ni fred, només la inconsistència del buit.
Fins i tot he intentat altres metzines[L’olor del vertigen m’ha bufetejat]
Mira’t, ni el color dels teus ulls saps dir-te.
Que el silenci deixi de cridar,
desitjo.
Un braç, dos, tot.
M’aturo aquí, ara.

Despertar. Respirar flors.

In somnis – sis.

Melissa Zexter

Desperto de l’insomni nedant dins d’un mar llunyà, desconegut, ple de tu, ple de peixos tartamuts, que busquen entre les paraules allò que el temps de descompte no els ha pogut oferir. Nedes al meu costat i de tant en tant esclates a rialles multilingües i jo em perdo en el teu desvari memorístic. Sadollem ganes de saber-nos, com si no tinguéssim tot el temps encara per caminar-nos les rutes prèvies damunt la pell. Ens riu la mirada que encara no hem creuat i ni tan sols goso dir-te que t’enyoro, i malgrat m’imposo el silenci, la meva veu crida bombolles plenes de la teva. M’esforço a recordar que no tenim cap pressa, cap, i et deixo reposant en el somni, ple d’escates de colors desconeguts i aletes despistades que em besen les pestanyes, talment papallones de mar, i jo em deixo fer i ric més, encara. Obro els ulls com puc i et demano que entris per la gran escalinata que et durà al meu fons més profund, allà on ja ens coneixíem i no recordàvem. I em dius, molt suaument, et penso, et penso… i m’adormo.

in somnis – cinc.

reaching the sun by liutawras
Liutawras

 

Creuo un passadís llarg, com els dels antics ponts de la via, al fons la llum, i una nena asseguda a terra, a la dreta del túnel. Està arraulida, amb el cap rinxolat damunt els genolls. Arribo fins on és i li ofereixo la mà, au amunt, li dic. Aixeca el cap i la mirada, sense somriure, tot el seu cos dubta, li dic que m’ha d’acompanyar que no sé on he d’anar. Li atanso la mà, l’ajudo a alçar-se, encara no em retorna el somriure. Caminem de costat, ella sí sap on anem. Al fons hi ha una platja, arribem fins on la terra es converteix en sorra i amb la mirada, encara trista, m’indica que és allà, i retorna parsimoniosa al túnel. La segueixo amb els ulls i abans de desaparèixer es gira i alça la mà acomiadant-se. Somriu, sé que somriu. Miro endavant. Allà? Allà no hi ha res, tret de la immensitat del mar. Camino per la sorra buscant senyals, sembla que les llevantades han deixat un mantell de petxines damunt la sorra encara humida, les recullo, totes no, les que em fan més gràcia. Mai he sabut d’on surt aquesta compulsió a recollir petxines que després no sé on posar. És com si seguís una ordre ancestral, la bellesa d’una cuirassa que un dia va contenir vida, com recollir les restes inertes d’un naufragi. Trobo una pedra amb forma de cor, fins i tot té un foradet per on passar-hi un fil de cuir, un cor de pedra negra. El deixo on l’he trobat, al mig de la sorra, i al voltant, a un metre aproximadament hi col·loco una rotllana de petxines. Sense pensar-hi començo a caminar pel voltant, quatre o cinc voltes en les que vaig repetint, sense saber perquè, “gessamí, gessamí, gessamí… ”. M’assec dins la rotllana, amb el cor entre les mans i les flors al pensament. Acluco els ulls, respiro, l’horitzó sóc jo, i començo a caminar mar endins. Els cors de pedra pesen massa.

in somnis – quatre.

mans

Se’m cruspeix l’embat de bata blanca*, la carícia al front i la mirada tranquil·litzadora, “tot anirà bé” em diu, me’l crec estirada en una llitera d’hospital camí d’un quiròfan, i hi va, res greu. Ja fa temps d’això, si és que el temps es pot comptar. Mereixo la mesquinesa? Torno a la bata blanca, a la mirada d’ulls grisos, molt més cansats que els meus, al dia que em va agafar la mà i em va dir que no li pertocava, i es va disculpar. Quants anys hi havia entremig? Dos a tot estirar i en canvi la vida havia bolcat entremig, i acabaria de fer-ho poc després. Potser havia de conèixer el dolor, segurament. Ara, sense motiu, enyoro la bata blanca i els ulls tristos, només perquè m’agafi la mà i em digui, algú, que tot anirà bé, encara que no li pertoqui.

Aquest escrit és de fa uns mesos, quan el dolor emocional m’immobilitzava, perquè la vida és bella, però a vegades pot ser dura (tot i que, de fet, no tinc massa motius de queixa, al contrari)  escriure allibera, i compartir-ho, en el meu cas, encara més. 

*El senyor de la bata blanca, és un cirurgià que mai m’ha intervingut però que la vida m’ha posat al davant dues vegades, les dues va ser tan amable que el seu record encara m’emociona.

in somnis – dos.

marta-orlowska
Marta Orlowska

Abrusa’m els líquens que m’encrosten la pell, alça’ls, que brolli la sang que no va córrer quan tocava i s’emporti totes i cada una de les restes del naufragi, deixant la platja neta a punt per una nova llevantada que renovi petxines i pedres on punxar-me altra vegada. Demana al déu del vent que s’endugui l’hivern aigua endins, que la blancor cobreixi les ferides i la pell em retorni al jo perdut entre l’oratge que fa dringar la campana de l’església en la que no crec. Nua’m esquena amb cap, que pel coll no hi circuli l’aire ni la vida, idees pansides que ja no em són mereixedores. Dringuen els dits com picarols de glaç, buscant el camí entre la neu perduda en aquest desert de sorra intrèpida que s’escola entre els nusos del meu cervell, buscant on recollir-me i fer-me duna.