in somnis – quatre.

mans

Se’m cruspeix l’embat de bata blanca*, la carícia al front i la mirada tranquil·litzadora, “tot anirà bé” em diu, me’l crec estirada en una llitera d’hospital camí d’un quiròfan, i hi va, res greu. Ja fa temps d’això, si és que el temps es pot comptar. Mereixo la mesquinesa? Torno a la bata blanca, a la mirada d’ulls grisos, molt més cansats que els meus, al dia que em va agafar la mà i em va dir que no li pertocava, i es va disculpar. Quants anys hi havia entremig? Dos a tot estirar i en canvi la vida havia bolcat entremig, i acabaria de fer-ho poc després. Potser havia de conèixer el dolor, segurament. Ara, sense motiu, enyoro la bata blanca i els ulls tristos, només perquè m’agafi la mà i em digui, algú, que tot anirà bé, encara que no li pertoqui.

Aquest escrit és de fa uns mesos, quan el dolor emocional m’immobilitzava, perquè la vida és bella, però a vegades pot ser dura (tot i que, de fet, no tinc massa motius de queixa, al contrari)  escriure allibera, i compartir-ho, en el meu cas, encara més. 

*El senyor de la bata blanca, és un cirurgià que mai m’ha intervingut però que la vida m’ha posat al davant dues vegades, les dues va ser tan amable que el seu record encara m’emociona.

Advertisements