comiats

Gyorgy Kepes
Gyorgy Kepes

 

Estic estirada al llit, vaig deixar la persiana entre oberta de manera que la primera llum del dia es filtra a través dels foradets, alço els braços i jugo amb les mans, projectant ombres a la paret. Semblo una ballarina, tinc les mans primes i elegants i el gest és suau i harmònic, sempre m’he demanat perquè no tenia aquesta gràcia la resta del meu cos. Ara ja sé que és indiferent, que me l’he d’estimar el meu cos, per poc gràcil que sigui, de fet ja ho estic fent.

Ell és a la dutxa, m’aprofito dels darrers minuts de llit, ocupo el seu espai intentant absorbir la seva escalfor, la seva olor, sé que no ens tornarem a veure, ell encara no ho sap. El dia que ens vam conèixer em va dir que no m’enamorés d’ell, m’ho va repetir dies i dies fins que li vaig dir que callés. Me n’he enamorat.

El sento xiular, és un home que a la nit no ronca, és d’agrair. Ahir vam tenir una conversa trista, i ha dormit tota la nit agafat a mi. Part de la conversa era sobre una altra dona. Ara sóc en un pou, trist i fosc, ell encara no ho sap. Surto del pou, esmorzem plegats, però no puc somriure. Ell diu que l’enamora el meu somriure.

Al marxar m’abraça fort, molt fort. Jo també. És la darrera abraçada.
Torno al llit i caic al pou.

Anuncis

in somnis – cinc.

reaching the sun by liutawras
Liutawras

 

Creuo un passadís llarg, com els dels antics ponts de la via, al fons la llum, i una nena asseguda a terra, a la dreta del túnel. Està arraulida, amb el cap rinxolat damunt els genolls. Arribo fins on és i li ofereixo la mà, au amunt, li dic. Aixeca el cap i la mirada, sense somriure, tot el seu cos dubta, li dic que m’ha d’acompanyar que no sé on he d’anar. Li atanso la mà, l’ajudo a alçar-se, encara no em retorna el somriure. Caminem de costat, ella sí sap on anem. Al fons hi ha una platja, arribem fins on la terra es converteix en sorra i amb la mirada, encara trista, m’indica que és allà, i retorna parsimoniosa al túnel. La segueixo amb els ulls i abans de desaparèixer es gira i alça la mà acomiadant-se. Somriu, sé que somriu. Miro endavant. Allà? Allà no hi ha res, tret de la immensitat del mar. Camino per la sorra buscant senyals, sembla que les llevantades han deixat un mantell de petxines damunt la sorra encara humida, les recullo, totes no, les que em fan més gràcia. Mai he sabut d’on surt aquesta compulsió a recollir petxines que després no sé on posar. És com si seguís una ordre ancestral, la bellesa d’una cuirassa que un dia va contenir vida, com recollir les restes inertes d’un naufragi. Trobo una pedra amb forma de cor, fins i tot té un foradet per on passar-hi un fil de cuir, un cor de pedra negra. El deixo on l’he trobat, al mig de la sorra, i al voltant, a un metre aproximadament hi col·loco una rotllana de petxines. Sense pensar-hi començo a caminar pel voltant, quatre o cinc voltes en les que vaig repetint, sense saber perquè, “gessamí, gessamí, gessamí… ”. M’assec dins la rotllana, amb el cor entre les mans i les flors al pensament. Acluco els ulls, respiro, l’horitzó sóc jo, i començo a caminar mar endins. Els cors de pedra pesen massa.

llops de mar

poeta mar

S’asseu a la taula del davant, i queden de cara, els dos conversen amb bons amics, però quan reposen la mirada endavant els seus ulls es creuen. La d’ella és profunda, sap que mai deixa indiferent, pot arribar a violentar, sempre ha sigut la seva defensa “no t’apropis si jo no vull”, la mirada que rep ell, però, no és aquesta, és una mirada de curiositat, d’atracció, una mirada que ell no espera, el seductor sempre és ell, ell decideix a qui mira, els ulls d’ella el descol·loquen.

Ell que sempre abraça a homes i dones, que la simpatia li surt per les orelles, que ha jagut amb més dones que les que pot recordar, que ha fracassat reiteradament en la troballa de l’amor perquè mai ha pogut limitar la seva generositat afectiva, ell, rep una mirada que el desconcerta.

Se li apropa una amiga que l’abraça i ell la subjecta fort, com si caigués de la nau i s’aferrés al mascaró, mentrestant mira la taula del davant, la dona desvia la mirada, no vol compadir-lo.

L’amiga repeteix reiteradament el pas davant del capità i l’encalç d’ell en el seu cos. Sap, perfectament, que en ell tothom troba l’afecte efímer i una passejada en barca, l’amiga és franca, vol anar amb barca, vol que ell la navegui. Ell, capità, farà el què li demanin, ja no pretén res més a la vida, pica l’ullet i les dones se li ofereixen, com sempre, des de que tenia quinze anys, fins i tot llavors ho trobava avorrit, massa fàcil.

S’esforça a no pensar el tipus de dona amb la que dorm, perquè el portaria al pensament del tipus d’home que és, ell no pensa, no ho vol fer, la vida lentament es queda a les ones, i a la platja cada vegada hi arriba menys alè.

Recorda les hores que va compartir amb el vell poeta, ell llavors era un jove ple de promeses, seien cada vespre al passeig, el poeta se’l mirava amb enyor, li deia fluixet senyalant l’horitzó “som llops solitaris, estimem i ens estimen, però sempre deixem el millor de nosaltres allà al fons”, ell reia, el poeta, era un capità aficionat, ell seria un capità de debò, i l’amor el tenia garantit, a terra ferma i al fons del mar.

Ara, sense poeta, capità d’una barqueta sense vela, la mirada de la dona del davant l’interroga de si ha sigut capaç d’amar més enllà de les onades. L’amiga retorna i el besa exhibint-se, ell s’alça fent tentines i s’hi abraça fort, sap que la durà en barca sense arribar mai a l’horitzó, i mentre empenyi la vida dins del seu cos d’amiga, recordarà amb dolor els ulls de la dona de la taula del davant.

Familias de cereal

portadafamilias259x385

Familias de cereal
TOMÁS SÁNCHEZ BELLOCCHIO
Editorial Candaya, 2015

“Familias de cereal” es el relato que da título al primer libro del escritor argentino Tomás Sánchez Bellocchio,  le da título y a la vez sentido: las familias de cereal son aquellas familias perfectas que vemos en los anuncios  de cereales o de galletas o de leche… aquellas familias que raramente existen, pero que pueblan las conciencias y los deseos de muchos. El autor toma el nombre de un poema de Carla Pravisani, escritora y publicista como él,  con la que comparte la misma seducción por las imágenes,  por todo lo que puede llegar a esconder una imagen. Sánchez Bellocchio, sin embargo,  parte del negativo de la fotografía, de familias que no servirían para anunciar ni cereales ni seguramente nada: las protagonistas de  estos doce cuentos  son  familias poco amables y en crisis, desestructuradas o inmersas en algún drama. Y posiblemente  por ello, en cada historia encontramos un abanico enorme de sensaciones, emociones y sentimientos, susceptibles de provocar profundas reflexiones en el lector. Al fin y al cabo todos tenemos familia y a lo largo de nuestras vidas, deberemos enfrentar también crisis y dramas no tan diferentes a los que se cuentan en Familias de cereal.

No pasa desapercibida la voluntad, más o menos explícita, del autor por introducir tres grandes temas de mucha actualidad: la brecha tecnológica o digital, la generacional y la brecha social.  Los cuentos acaban resultando puentes para saltarlas.

Las nuevas tecnologías,  las  redes sociales o el nuevo concepto de “nube” forman parte intrínseca de algunos relatos, al igual que lo son en muchas de nuestras vidas. El autor no emite ningún juicio, en este tema ni en ninguno, sólo  fotografía realidades. Será el lector quien saque conclusiones, pero sí podemos leer que un padre empieza a conocer a su hijo muerto a través de su ordenador o como la “nube” que frecuentan unas ancianas puede hacerlas quizás inmortales.

La mayoría de cuentos se explican desde una voz joven o casi infantil que dota de ingenuidad y fuerza al relato. En todos se refleja,   desde distintos enfoques o perspectivas, el problema de la incomunicación intergeneracional, que a veces, como en “La nube y las muertas” se  resuelve con mucha ternura. Pero cuando no se resuelve,  tampoco hay crítica: sólo  otra fotografía de nuestro tiempo.  La comunicación siempre requiere voluntad por ambas partes.

La brecha social apunta a las diferencias económicas y sociales, desde una visión, como en la impactante historia de “Interrupción del servicio”, muy extrema e hiriente que en Europa nos queda tal vez algo lejana, pero que, aunque  en otra escala,  podemos reconocer perfectamente. Tomás Sánchez Bellocchio habla asimismo de la estigmatización de la diferencia, incidiendo especialmente en las enfermedades   mentales. Y es entonces -cuando se nos habla de obesidad, vigorexia, depresiones, suicidio, cáncer, miedos, obsesiones- cuando el autor me parece menos neutro.

En los doce cuentos de Familias de cereal el lector encontrará fantasía, animales,  finales redondos, finales abiertos, relatos que podrían llegar a ser grandes novelas y otros que son sencillamente perfectos. Hay sentido del humor, hay ironía, incluso algún punto un poco gore, hay perplejidad y ausencia absoluta de culpa (lo cual está muy bien en estos tiempos en que vamos cargando con tantas culpas innecesarias), y no hay nada superfluo ni nada que desencaje. La de Tomás Sánchez Bellocchio es una escritura armoniosa, con ritmo propio en cada cuento: todos son distintos y a la vez forman parte de un conjunto,  conforman una familia tal vez desestructurada, pero unida sutilmente por un hilo de ternura.

Tomás Sánchez Bellocchio extrema las situaciones complejas de las que parte hasta límites a veces tan fantásticos que parece imposible casarlas con la realidad (aunque todos sabemos que la realidad siempre acaba superando a la ficción) y  desdramatiza las duras historias que cuenta mediante un humor subcutáneo y muy inteligente, dándonos lecciones emocionales sin pretenderlo (en este aspecto, utilizar la fantasía para desdramatizar, Familias de cereal me ha recordado a los sorprendentes cuentos de Etgar Keret).

Lo más importante, una vez que finalizas Familias de cereal y te dices a ti misma lo que has disfrutado con los cuentos,  es lo segura que estás de que acabas de descubrir a  un  escritor  que  tiene un don al alcance de muy pocos: el de tener una voz absolutamente genuina, una voz tan natural que consigue hacer desaparecer al autor y abducirte como lector, una voz que me ha trasladado a gozosas lecturas de cuentos como los de Gianni Rodari o Italo Calvino, una voz que  fluye y te atrapa . Y eso, lograr una voz propia,  solo lo consiguen los buenos cuentistas, los buenos narradores,  los buenos escritores. Y  no hay duda,  Tomás Sánchez Bellocchio lo es, un escritor fantástico:

 “Solo quería que terminara de una vez, estar en uno u otro lado, y no en esa zona indefinible que significaba una casa partida en dos, ser mensajero en el silencio hostil, o custodio de secretos que no corresponden a un chico de trece años”

“A papá le gustaba leer y leernos. Lo de escribir era un hábito nocturno y privado, que no compartía con nadie. Pero en cualquier momento, en cualquier parte, sacaba un libro no sé de dónde y nos sentábamos en sus rodillas”

“Ves: catorce años pueden contener una vida”

“Desde que se fue papá, aprendí a recitar fórmulas de aliento”

“Contarse la vida como un libro hace menos terrible el final”

 

 Enlace a las primeras páginas del maravilloso cuento “La nube y las muertas”

 

Aquesta ressenya és la versió en castellà de la publicada al blog “Els orfes del Sr. Boix”

 

 

 

 

 

HURACÀ

hurricane

 

Com un huracà, el veia enamorar-se amb la força d’un huracà, amb la impossibilitat de dissimular absolutament res, amb la voluntat certa de què tothom sabés que havia caigut a la xarxa d’afrodita sense oposar cap tipus de resistència.

Tothom ho percebia, fins i tot jo, espectadora involuntària, involuntària perquè ell m’havia instal·lat en un balcó imaginari que senyorejava casa seva, i no gosava, ignorava si era millor marxar dissimuladament o fer-ho per la porta gran, si verbalitzar la meva incomoditat o simplement desaparèixer, qualsevol de les dues opcions eren susceptibles d’una mala interpretació i alhora era molt conscient que jo en aquell moment era absolutament transparent, provablement per això m’havia oblidat allà.

Li havia obert la porta de casa, just un instant, i ell hi havia posat un peu, però encara no havia fer la passa del tot que l’huracà se l’havia emportat, deixant la seva petja allà, a casa meva, i jo me’n volia desfer, els huracans m’espanten i els desconeguts m’haurien de fer basarda.

En aquest món on sembla que la soledat dormi en molts llits, qualsevol alegria comunitària és més que benvinguda, per tant des d’aquest punt de vista em sentia feliç per ells, dos éssers a qui no coneixia de res, respecte els que no m’hauria d’afectar què fessin o desfessin, conjuntament o en solitari, però m’afectava, sí, jo estava allà mig instal·lada en la vergonya del què veu alguna cosa que no li caldria, del que és testimoni de quelcom massa íntim, del que sembla que miri per un forat sense cap intencionalitat de fer-ho, del que entreveu l’expansionisme d’un i la timidesa de l’altra, em sentia una voyeur de sentiments, una lladre d’emocions … i no en tenia cap intenció.

No volia saber on se’ls emportà el vent, desitjant que fos cap a la felicitat però amb la voluntat d’ignorar un destí diferent, podia tancar els ulls i deixar passar, però no era la mirada la que copsava la seva força, i molt menys el tacte, perquè cap dels dos estava al meu abast, era un vendaval intern, seu, que m’apartava els cabells de la cara, potser sí que el què teníem eren universos paral·lels, d’aquells que és impossible que es creuin mai de la vida, potser sí,  i desitjava més que mai disposar d’un paravent, d’una cortina, de qualsevol element que m’impedís sentir-lo. Era tan senzill com fer un simple clic, i en canvi era incapaç de fer-lo, com si estigués atrapada dins la mateixa força centrífuga de l’huracà.

IL·LUSIONS VENÇUDES

 

Van_Gogh_Vincent-The_Mulberry_Tree
La morera, Van Gogh

 

Es tapa la boca i el nas amb les mans plegades, recolzant els índexs en aquell punt on comença la concavitat dels ulls. La cara molla de tanta llàgrima, necessita reposar el cap, pesa massa, pensa massa, es diu.

Està esgotat, nota com la vida se li trenca com un vidre sota els peus, tot allò pel què va lluitar tant, la seva dedicació exclusiva a la pintura, la casa que tant li va costar, la dona, les dones, que mai va saber mantenir a prop, les filles que sembla que s’hagin esfumat dins les seves pròpies vides.

On és, es pregunta, tot allò amb què havia vestit la seva vida, aquella vida que se suposava perfecta, les exposicions a prop i lluny, la casa rehabilitada amb gust, els colors de les escales que anaven amunt, a l’estudi, a la cambra on havia sigut tan feliç, al terrat on havia ensenyat el nom de les constel.lacions a les nenes…

On és la dona? que feinejava sempre per la cuina, aquella cuina que feia olor de sofregit i de farigola i de maria lluïsa… La va començar a trobar a faltar molt abans que decidís marxar.

Després, els succedanis què deia ell, totes s’hi assemblaven d’alguna manera, però cap era ella. Ara ja, ni això, ja no l’atreuen les dones, només des del punt de vista de la tendresa, i de la necessitat de què algú l’abraci de tant en tant, i el sexe, esclar, però no per viure-hi. Com li agradaria que algú el tornés a il.lusionar. Viure sense il.lusions, potser és el que més li costa de pair.

Els quadres, són obscurs, ell ho intenta, comença amb colors clars, però mai els veu seus fins que la brotxa fosca fa el seu camí, sap que es calmarà, sap que tornaran els raigs de llum, sap que aquest desassossec anirà pausant-se fins assolir una mar plana on poder conviure inspiració i pors.

Sap que el banc es quedarà la casa, que ja no admeten més peròs ni més sisplaus, sap que ningú pot comprar quadres, a tot estirar algun, que li saldarà petits deutes contrets.

S’alça, el vi del got s’ha acabat, va al bany, es recolza damunt la pica i apropa la cara al mirall, es veu les arrugues al voltant dels ulls, ha envellit els darrers temps, s’observa la mirada vidriosa i els ulls envermellits per la sal de les llàgrimes, es diu que no pot ser, que ha de canviar d’actitud sinó res es resoldrà, si és que hi ha res a resoldre…

Final I

El van trobar a l’entrada de casa, assegut damunt el banc de pedra, semblava ben bé que hagués quedat adormit amb la boca oberta esperant que Psique sortís volant…

Final II

Es quedà sense casa, anà a un petit pis, afortunadament assolellat, i amb una sala d’estar gran que li feia funcions d’estudi. Uns amics li cediren espai a les golfes de casa seva per deixar-hi l’obra pretèrita i que no havia de menester.

Poc a poc tot es va anar calmant, les passejades vora el mar l’ajudaven, els quadres recuperaren la seva llum, anà venent el suficient per anar fent, sense grans alegries, sense grans tristeses. Un dia topà amb algú a qui li brillaven els ulls, s’il.lusionà, s’il.lusionaren.

Final III

S’empassà una ampolla de whisky en el temps més breu que això sigui possible, decidit s’alçà i amb precari equilibri agafa velocitat i saltà dins el darrer quadre pintat, queda allà, amb un somriure melancòlic, però al cap i a la fi un somriure.

LLUNA

LLUNA

Estava ajaguda al llit, feia hores que el despertador havia sonat, hores que el sol s’escolava entre llistó i llistó de la persiana, hores que la gata miolava a l’altra banda de la porta del passadís, hores que romania desperta mirant el sostre. Era incapaç d’alçar-se, sempre li havia costat aixecar-se al matins, però aquell dia era diferent, com si tota la merda que s’havia empassat a la vida la pressionés contra el matalàs. Estranyament no pensava en res, ni en els petits obstacles que darrerament s’havien anat interposant en el seu camí, ni ens els eteris desitjos que sovint li passejaven pel cap, res, ni un pensament… ni una llàgrima, aquelles llàgrimes que sovint la visitaven al matí i a la nit i que durant el dia semblaven amagar-se, res…

La gata no parava de miolar, havia d’alçar-se, havia d’anar urgentment al bany… ho havia de fer però no podia. Va notar una escalfor entre les cames, merda, va pensar, m’he pixat, però tampoc això la va fer moure’s…

Va pensar en la feina, les companyes segur que l’havien trucat per saber si li passava res, però tenia el mòbil a la cuina i des de l’habitació no el podia sentir, va pensar en la feina que hauria d’estar fent, les trucades que li havien quedat pendents el divendres, en la reunió que havia de tenir aquella tarda…

Va sentir el telèfon fix que trucava, aquest sí el sentia des del llit, però tampoc es va moure, havia d’aixecar-se, ara, au va, un, dos, tres… res.

Què l’havia portat on era? Quina vida havia dut per situar-se a la cinquantena negant-se a alçar-se del llit? Havia llegit el llibre d’una senyora que un bon dia havia decidit no aixecar-se mai més i la resta de la seva vida se l’havia passat entre llençols, potser la lectura li havia quedat al subconscient i algun somni nocturn l’havia recuperat i convençut que era el que havia de fer des d’aquest moment? Havia dut la vida que havia volgut? N’estava convençuda, havia escollit la seva pròpia vida, la va escollir el mateix moment de negar-se a estudiar la carrera que el seu pare li havia ordenat, l’havia escollit el dia que va decidir marxar a Londres a treballar, l’havia escollit el dia que va tornar amb la sensació de derrota perquè tot el què havia viscut allà havia sigut miseriós, brut i degradant. Havia decidit la seva pròpia vida el dia que va negar-se a casar-se amb en Joan, perquè s’havia que fent-ho hagués renunciat a part d’ella, l’havia decidit el dia que es va enamorar de l’altre Joan i el que van anar a viure plegats i el dia que va parir a la Lluna, i el dia que va haver d’afrontar la malaltia de la Lluna i el dia que va decidir adaptar la seva vida a la lluita per la vida d’ella, i el dia que el Joan incapaç d’entendre-ho es va anar apagant fins que va deixar de ser ell mateix.

Fins i tot el dia que la Lluna va deixar de lluitar i va començar a descansar, fins i tot aquell dia.

Però tot això feia anys que havia passat, la Lluna era la fotografia que li feia de capçal del llit, la Lluna era la meitat del seu pensament, havia continuat vivint per les dues. El llibre que va escriure sobre la malaltia i la mort, la van ajudar a buidar el núvol negre que la poblava i la va obligar a portar una vida activa, a recórrer camins per explicar la seva experiència, el seu dolor, el seu dol… i això l’omplia, fins el dia que la va omplir només de tristesa. Aquell dia va amagar dins d’una capsa de flors els llibres que tenia a casa i es va negar-se a parlar-ne més, però d’això també fa molts anys.

S’havia d’alçar, ni que fos per la Lluna, au amunt…

Recorda el dia que es va tornar a enamorar, pensava que havia gastat totes les reserves d’amor, però es veu que no, que sempre en queda una mica, i del plaer que va sentir al saber que l’atracció era mútua i que l’amor també, i es van fondre en una abraçada que va durar cinc anys, fins que sense saber ben bé com, va desaparèixer pels dos costats… i no en va quedar absolutament res, ni una mica d’amistat… aquest pensament continua sorprenent-la, com pot esvair-se tot?

Però tampoc era això el que la lligava al llit, què era? No ho sabia, podia ser la suma de tot, potser sí, o no… els darrers anys els havia viscut amb una felicitat petita i continguda, amb una consciència absoluta de gaudir de cada moment d’amistat, de cada moment de plaer, de cada paraula llegida, de cada cançó escoltada, de cada copa beguda… arribava als vespres fent balanç positiu, sempre amb la lluna plena damunt del llit…

Va sentir les claus, deuria ser la Carol que venia a netejar… va pensar que ara s’havia d’alçar a la força, que quina vergonya quan veiés que havia mullat el llit, li diria que no feia falta que entrés, que ella mateixa es netejaria l’habitació, que fes a fons la cuina que ja li convenia.

Sentia com la Carol feia soroll a la cambra del costat, es deuria estar canviant, va entrar d’una revolada a l’habitació, estranyada va obrir el llum de la cambra i va xisclar al veure-la… ella va intentar somriure, ho va intentar, però res… la Carol va pujar la persiana, se li va apropar cautelosament, li va posar la mà al front, i es va posar a plorar ¿Per què plores Carol? Però no la podia sentir, ja era fora de l’habitació.

Al cap de poc va sentir una ambulància, un noi uniformat la va reconèixer i va moure el cap, encara van esperar que vingués un senyora ben vestida que se la va mirar de resquitllada, i van venir dos homes més i la van tapar tota i se la van emportar i es va trobar en una llitera vestida amb una dels seus conjunt més nous, i la maquillaven, i la pentinaven i la posaven dins d’una urna de vidre, i es va pensar que s’havien equivocat de dona, que ella no esperava cap home que la despertés amb un petó, que aquest no era el seu conte, però no va poder obrir la boca, hi havia persones que se la miraven i d’altres que a més a més ploraven i hi va veure molts coneguts i els hi volia dir que l’ajudessin a sortir, però no podia, i van tancar una porta enorme damunt seu i va notar que se l’emportaven i la movien i la deixaven un altre lloc i ja no recorda res més, res més, només la Lluna.

La imatge de la lluna és d’aquí 

La dona que condueix davant meu va morir fa tres mesos.

llums cotxe

La dona que condueix davant meu va morir fa tres mesos.

He pensat que s’hi assemblava,  aquells cabells llisos i negres, aquella manera delicada de girar el coll.

El cotxe era vermell igual que el seu.

Sempre fèiem el mateix recorregut, sortíem de la feina a la mateixa hora i anàvem cap al mateix lloc, sovint coincidíem l’una darrera l’altra. A vegades era jo la que anava davant, d’altres era ella.

Mentre pensava en ella i m’intentava convèncer que no ho era, he recordat el seu somriure, sempre a punt.

Juraria que el cotxe és el seu, un model antic, vermell apagat per l’excés del sol, el vermell sempre, sempre s’apaga.

Reconec el gest que fa amb la mà pujant-se el cabells del clatell i deixant-los caure.

Si no fos morta diria que és ella.

En una de les rotondes que hem de passar, l’angle que fa el seu cotxe em permet veure-la de perfil, i em torno a dir que és ella.

Vaig llegir la carta que el seu fill va publicar al diari, era una carta dolça, molla de llàgrimes, però també de somnis, de contes explicats, de cançons entonades a l’uníson, farcida d’àpats i de consells i de petons. Recordo que vaig plorar mentre la llegia, plorava per ella que mai més abraçaria al seu fill, plorava per ell que es quedava sense la seva espatlla, sense les seves mans, sense la seva cuina, sense la seva veu.

Hauria de fer-la aturar, hauria de saber tot el què li va escriure el seu fill, hauria de saber com la va estimar, això s’ha de saber, ho intuïm, ho donem per fet, però no ens ho diem mai prou, i després se’n van i res…tota aquella emoció la palparà algú a qui no anava dirigida, els lectors del diari, els veïns…tothom menys la destinatària…què no hagués donat ella per sentir-ho les nits de vent quan  se sentia tan sola? Quan l’esquena la torturava fins al punt de no poder respirar? Quan les llàgrimes no li cabien als ulls?

Intento avançar-la sé que és ella, però no puc.

Va morir una tarda fosca d’hivern, d’aquelles que sembla que el sol s’hagi fos molt abans d’hora, diuen que un camió enorme va canviar de carril, de cop, accidentalment, just quan ella passava per allà, sense reacció possible, sense temps de girar el volant, sense temps d’acomiadar-se de ningú, sense temps ni  de cridar. De cop.

Estic segura que és el seu cotxe, inclús la manera de conduir és la mateixa, petites frenades, un conduir harmònic, com el seu caminar, ni ràpid ni lent, sinuós…

És ella, toco el clàxon, la saludo amb la mà, sembla que no em senti, li faig llums.

Intento asserenar-me, no pot ser que sigui ella, ella va morir, em dec imaginar coses, hauré de comentar-ho a algú, hauré d’anar al metge, fins i tot potser a algun psiquatre,  són imaginacions, està ple de dones  que condueixen cotxes vells i vermells, s’hi assembla i punt.

Però no puc evitar pensar que és ella, li torno a fer llums, insistentment.

Posa l’intermitent i s’atura al costat, l’avanço i sí és ella, la dona que va morir fa tres mesos.

El mateix dia que jo.

LA CALCULADORA DE RISCOS

n5-world-wide-web-L-64cc99

 

 

Estava escarmentada, per això havia ideat una calculadora de riscos, al principi era una cosa rudimentària, la constatació de sensacions, però amb els anys havia tingut l’encert d’anar-la perfeccionant, fins al punt que el seu millor amic li havia fet un full de càlcul  en base a tots els paràmetres observats durant anys.

Així, quan coneixia a un home començava a calcular els riscos de la possible relació, tenia clar a partir de quina xifra patiria i a partir de quina havia de fugir-ne corrent, no li havia fallat mai, era una vacuna infal·lible contra els rius de llàgrimes i d’incomprensió.

A ella ja li havia passat l’arròs de formar una família, tot i que sovint discutint amb ella mateixa arribava a la conclusió que la canalla no li agradava i per això indirectament se n’havia escapat, però rarament en feia gal·la, al contrari, acostumava a funcionar millor el “ves, com que jo no he tingut sort…”, però quan veia les seves amigues sense temps, amb poques ganes de cuidar-se, sempre nervioses, sempre parlant dels nens i dels marits, a ella li sortia mig somriure que procurava dissimular.

Tot i que una cosa era haver renunciat, més o menys conscientment, a ser mare i l’altra quedar-se per vestir sants, perquè tothom sap que les parelles sense fills són les que més es cuiden i més s’estimen, no han de repartir amor i petons entre nens i nenes.

Però Afrodita no l’havia afavorit massa, havia posat un munt d’homes davant d’ella, i tot i que amb alguns ho havia intentat amb cap havia aconseguit conviure gaire temps i els darrers anys  amb el pes de la línia vermella que suposen els quaranta havia anat deduint que cada vegada seria més complicat, menys oferta al mercat o pitjor, més demanda.

També tenia clar que el temps vola i per tant no es tractava de malgastar-lo, i aquí és on la calculador de riscos s’havia convertit en una eina imprescindible en el seu dia a dia o nit a nit. Quan coneixia un home, o es retrobava amb algun conegut a qui el temps li havia atorgat una pàtina d’interès, inevitablement començava a memoritzar dades de les converses que tenien, a vegades quan li semblava que tenia massa informació corria al bany a anotar-ho tot en una petita llibreta que sempre duia al damunt. A l’arribar a casa introduïa totes les dades a l’ordinador “et voilà” en funció del resultat tornava a quedar, o no, amb la víctima de tot plegat.

Els paràmetres havien anat evolucionant, els primers eren els més evidents: intel·ligència, química, edat, elegància, simpatia, amabilitat, bellesa… després venien els menys habituals en un home: empatia, sensibilitat, delicadesa…aquí és on moltes vegades s’havia encallat, quan trobava un home que reunia aquestes característiques la majoria de vegades les dones no li interessaven gens ni mica, així havia conegut al seu millor amic, a qui no li va caldre sortir de cap armari perquè mai se s’hi havia amagat, era tan evident…però a ella li va costar uns quants cafès descobrir-ho… i és que sovint els desitjos topen amb la realitat.

Aficions: aquest era un aspecte molt important, ella era conscient de la importància de que cada membre d’una parella tingui aficions diferents, però esclar, depèn de quines pot suposar no tenir parella o veure-la poquíssim, per exemple un escalador o amant de la muntanya, s’escaparà sempre que pugui, a ella ja li agradava ja caminar però tampoc calia anar-hi cada setmana… un caçador, aniria contra tots els seus principis, un runner obsessionat tampoc, massa córrer l’atabala…la professió també  era clau, un músic, sempre estimarà més al seu instrument que a ella, un polític no té vida personal, un llibreter té el nas posat dins d’un llibre tot el dia, un periodista tindria curiositat per tot menys per ella, un addicte a la feina no el veuria, un gandul tampoc li interessaria…

Amb el transcurs dels anys va haver d’introduir a la calculadora de riscos aspectes que anys abans no li haurien passat pel cap:  casat volia dir complicacions, divorciat implicava una motxilla plena de ràbia o en el millor dels casos rancúnia, calia deixar-los temps perquè la relació d’abans no influís en la seva però sovint durant aquest temps ja havien marxat amb una altra, fills, gran tema, cada fill eren mil punts, no podia dir que no hagués conegut homes perfectes amb fills, però esclar sempre, sempre, la prioritat acabarien sent ells… solter a depèn de quines edats podia significar diverses coses, però al cap i a la fi ella estava precisament en aquesta situació…

Havia de reconèixer que cada sis mesos, aproximadament, havia de baixar el llistó que s’havia fixat d’entrada, a més anys, llistó més baix…. El seu amic, malgrat l’havia ajudat en la confecció del full de càlcul, li deia que el què havia de fer era oblidar els números i deixar-se portar, fluir…que aquesta era l’única fórmula per ser feliç, però ella no ho veia gens clar, gens…

Ell va entrar a la seva vida de forma impetuosa, allò típic d’un amic en comú que els posa en contacte, ella s’hi resisteix d’inici però finalment queden i tenen una conversa d’allò més agradable, ell és insistent, senyal que li ha agradat, però a ella li agrada marcar el ritme, continuen quedant, però el resultat de la calculadora és desastrós i arriba a la conclusió que és massa perillós per al seu equilibri emocional, supera tots els límits  establerts i poc  a poc se’n distancia…Ell continua provant-ho, fins que davant de la manca de retorn decideix que res de res.

 Passa el temps i ella pensa sovint en ell, massa sovint, però continua relacionant la seva cara amb el resultat de la calculadora, no vol patir, però tot li fa mal, deixa de dormir bé, pensa en ell a totes hores, menja compulsivament i malgrat la xifra resultant,  malgrat l’evidència del no pot anar bé de cap de les maneres, finalment s’hi decideix i el truca, queden, ell sorprès després de tant de temps, però content hi accedeix, es troben, ell la besa a la galta, una escalfor agradable li recorre tot el cos, és tan agradable que alguns números del seu cap desapareixen, seuen, demanen un cafè, parlen, parlen molt, ella es relaxa, somriu, feia dies que no ho feia, ell es relaxa i com qui no vol la cosa li acarona la mà, ella es fon, dins del seu cap hi ha un curtcircuit, milions de números comencen a dansar, topant els uns contra els altres, es toquen i desapareixen, poc a poc el cap se li omple d’un núvol lilós, ja no pot pensar, no pot calcular, només té ulls per mirar-lo, no l’escolta, no pot, només sent el bategar del seu cor, li observa la comissura dels llavis movent-se i somrient contínuament, no pot més, se li trenquen els dics de contenció que té darrera els ulls, no sap que té, ell se la mira, li pregunta que li passa, no ho sap, nota que els núvols es van desfent, no sap com explicar-li que tenia el cap ple de càlculs, que s’han convertit en núvols i que ara plou dins seu, que l’única sortida són els ulls, ell s’espanta una mica, ella diu que està bé, i ho està, somriu tota l’estona, ell s’alça, i l’ha fa aixecar, l’abraça, l’abraça tant fort que  es converteix tota ella en un núvol lila, després en un bassal d’aigua.

VELLA

cartes

Cada dia a l’entrar a la dutxa el mateix pensament, si caic i em faig mal no em trobarà ningú fins d’aquí uns dies, només quan la pudor s’escampi pensaran que he mort, no és que li tingui por a la mort, de cap de les maneres, des que va morir la mare, que s’aferrà d’aquella manera desesperada a la vida, quan ja no tocava ni quarts ni hores i el seu cos era ja inert, resistint-se a abandonar aquest món que li donà més desgràcies que satisfaccions, no li tinc por jo, no, ni m’hi resistiré el dia que vingui, al contrari li demanaré que sigui ràpida, i si pot ser que se m’emporti mentre descanso, ja no dic dormint perquè fa anys que no dormo, però descanso, això sí, sinó els ossos no em perdonen i el dolor és inaguantable. Ja no em queda res per fer, és el què li dic a la metgessa, i ella tan bona fe em diu que això no està a les nostres mans, bé que ho sé, que no ho podem acabar quan vulguem, bé sí que ho podem acabar, però la simple idea d’imaginar-me saltant pel balcó fa que se m’escapi una rialla, jo que no puc ni pujar un pam les cames per tirar amunt les mitges, no podria pas saltar a l’altra banda…i els altres mètodes, ves, no em venen de gust i després hi ha allò del pecat, fuig, fuig. Vull morir de mort natural, ja n’he viscut prous jo d’anys, però no hi ha un telèfon on poder trucar demanant cita, ni un servei a l’hospital pels que decidim que ja hem esgotat la vida, 89 anys són massa, sense res a fer, abans llegia, el diari, llibres… però ara les cataractes no em deixen, continuo fent ganxet perquè sé contar sense ser-ne conscient i tinc tan interioritzats els punts que surten sols, faig mantetes, una veïna em du la llana i se les emporta fetes. M’entreté però també em cansa, tan ràpida com havia anat i ara sóc lenta i  no em surt com abans, i ara! mare de déu, obres d’art és el que feia, ara ves…poca cosa. La tele un desastre, tot el dia criden i els serials no m’agraden, massa insults, massa barroers, sort en tinc de la ràdio, la que posen música clàssica, les tertúlies tampoc, sempre enfadats i sempre estem malament, jo sí que estic malament, que ja n’he viscut massa de coses, ara ja em toca descansar. No faré patir a ningú quan me’n vagi, les germanes són mortes fa massa temps, i els nebots em venen a buscar el dia de Nadal i per festa major, jo els hi dic que no cal, que l’esforç que em suposa és massa gran, que no entenc les converses a taula, o criden massa o parlen massa fluix o simplement no els entenc, em quedo com un pollet en un racó, cansada i amb ganes de tornar a casa, però els pesa més tenir la consciència tranquil•la d’haver convidat la tieta el dia de Nadal, més valdria que de tant en tan em truquessin, sort que no els he de menester mai, em compra aquella noia que envia l’ajuntament de tant en tant, compra, neteja i repassa que estigui tot en ordre, sort que no hi veig gaire, no sé pas què deu netejar en una hora, però a mi m’és ben igual, ja no ve mai ningú, tots són morts i jo tinc ganes de fugir. Fa temps que no surto de casa, els dos pisos m’ho impedeixen, encara recordo la darrera vegada, va ser per anar a l’enterrament del Benet, una vegada vàrem estar enamorats, beneits és el que érem, després va aparèixer pel barri la Rossita i se’l va emportar amb una caiguda d’ulls, era tan bonica la punyetera i es va emportar el més bo de tots, sempre el vaig estimar, secretament esclar, li escrivia cartes que mai vaig enviar, potser que les busqui no fos cas que em mori i les trobin els soques dels nebots, no m’agradaria, seria com si em veiessin despullada, com si em morís ara mateix aquí a la dutxa.
Cada dia em costa més eixugar-me bé, no arribo als peus, ni al cul, ni al centre de l’esquena, faig uns invents que si em veiés la mare es faria un tip de riure, esclar que ella em tenia a mi que la dutxava i l’eixugava amb delicadesa, tot i que ella sempre rondinava. Em pentino els quatre cabells que queden, d’un blanc grogós. Encara nua, sec a la banqueta davant de la calaixera, les cartes haurien de ser aquí i hi són, les agafo totes, i m’estiro al llit, les obro una a una, pràcticament no reconec la meva lletra però sé el què hi diu, a totes el mateix, darrera hi ha la seva, la única que em va enviar, poc temps després de casar-se, la sé de memòria, tanco els ulls i la recito en veu alta mentre premo fort la resposta, les meves respostes. M’adormo.

RIPPA VAN WINKLE

rip-van-winkle

Fa molt i molts anys en una petita població de la costa catalana, allà on les platges són daurades, hi vivia Rippa van Winkle, filla d’emigrants holandesos que havien decidit establir la seva residència a prop del mediterrani. Rippa era una dona meravellosa, tenia cinc fills, que alimentava i educava de manera magnífica, a les sortides d’escola  la canalla sempre li anava al darrera perquè explicava unes històries fantàstiques, no tenia mai un no per ningú, sempre estava a punt per ajudar a qui fos, les senyores grans n’estaven totes enamorades, les ajudava a comprar i a carregar el què fes falta. També formava part de l’AMPA  de l’escola, feia de voluntària a la llar d’avis del barri, al banc d’aliments  i allà on feia falta, sempre amb un somriure d’orella a orella, tothom l’estimava.

Però quan arribava a casa, es trobava al seu marit, sempre de mal humor, sempre enfadat, l’acusava de tenir temps per tothom menys per ell, que si la casa estava desendreçada, que si el menjar havia quedat salat, que si hi havia roba per planxar, que si no havia anat a comprar el pa…

Una tarda va discutir amb el marit, per qualsevol fotesa, i se’n va anar a passejar a la platja, sempre li anava bé rumiar mentre veia les ones amunt i avall…quan estava ben concentrada pensant que era allò que tan agradava d’ella fora de casa i tan poc a casa, va sentir una veueta que la cridava:

-Rippa…. Rippa

Però no veia res ni ningú, la va tornar a sentir i de sobte se li va aparèixer una senyora vestida com les antigues gregues que li  cridava:

-Vine a ajudar-me!  – Estava transportant una petita àmfora a dalt d’una barqueta- vine corre! –  ella era conscient que era tard i calia tornar a casa, però no podia negar l’ajuda a ningú, o sigui que va ajudar a la senyora i va pujar a la barca.

Una vegada allà li van donar un gotet del què contenia l’àmfora, era boníssim, no havia tastat mai res igual. Dalt de la barca hi havia quatre dones més, totes vestides i pentinades de manera similar, talment com una pel·lícula de la Grècia clàssica, va anar fent glops d’hidromel, això li havien dit que era, fins que va quedar totalment adormida bressolada per les onades.

Va despertar lentament, no recordava on era però el vaivé de la barca de seguida la va situar, semblava que les cincs dones estrafolàries havien desaparegut o sigui que va agafar el rems i es va acostar a la platja, la va veure diferent, però no sabia identificar ben bé perquè…va baixar de la barca amb dificultat, darrerament les articulacions li començaven a fer mal, i es va dirigir cap a casa seva.  Va trucar  mentre un home obria la porta amb una criatura a braços…

–          Perdoni, qui és vostè?

–          I vostè?

–          Sóc la Rippa Van Winkle, i tu qui ets?

–          Sóc en Pol…Mama? Mamaaaaa?

–          Pol? Fill!!!!

–          Però on has estat tots aquests anys?

–          Quins anys?

–          Mama, vas desaparèixer fa vint anys.

–          Vint anys?

–          Sí

–          I el teu pare?

–          Ui el pare fa anys que va fugir.

–          I aquesta criatureta tant bufona, qui és?

–          És la Rippa, la teva néta

Es van fondre, en una abraçada, mare, fill i néta.

Des de llavors sovint es veuen dones que passegen solitàries per la platja desitjant que algú les cridi fluixet.

Aquesta és una versió feminitzada i mediterranitzada del clàssic de Washington Irving, que de petita m’encantava, suposo que perquè 20 anys em devien semblar una eternitat, ara em sembla un sospir,  que aquest mes  surt adaptat a El Cavall Fort  núm. 1244   i que llegit ara, m’ha semblat de molt poca correcció política, tant com ho deu ser la meva versió.

I si…?

unnamed

Barcelona, any 2435.

Fa uns quatre-cents anys es va aconseguir per primera vegada que un home engendrés una criatura, actualment la majoria d’infants surten de ventres paterns, només queden petits reductes en els que s’han concentrat les dones que es resisteixen a acceptar l’evidència, els homes som mental i  físicament més  forts per tirar endavant els embarassos i la criança.

Les fortes dosis d’estrògens i progesterona a què foren sotmesos els primers homes incubadora (així els  varen anomenar) van modificar-los les connexions neuronals de manera que alhora que un nou ser creixia dins seu, en ells naixia el què abans es coneixia per “instint maternal”, ara anomenat “instint paternal”.

Paral·lelament a la incursió de l’home al miracle de la vida i en conseqüència a l’àmbit domèstic, la dona ha anat ocupant el terreny deixat per l’home en el món professional, polític, cultural i lúdic, algú ha de guanyar-se la vida, tirar el país endavant, fer créixer l’esperit i passar-s’ho bé.

Actualment la majoria d’homes no treballa, la feina de pares i de portar una casa, que val a dir que fan de manera excepcional, els impedeix, a la majoria, anar a treballar, encara que sigui a mitja jornada. Situació que s’ha agreujat des de que el Govern, format en un 80 % per dones (els homes porten les carteres de benestar familiar, igualtat  i ensenyament), va aplicar la política “1 home 1 nen”, que implica l’obligació de quedar-nos prenyats entre els 25 i els 30 anys, d’una sola criatura.

Grups d’homes hem començat a mobilitzar-nos davant el què cada vegada ens sembla més evident, s’apliquen polítiques que promouen la desigualtat de gènere, en tots els àmbits de la vida, a nivell laboral, les dones ja cobren més que els homes, les empresàries al·leguen que són més fiables, més empàtiques, menys bel·ligerants  i sobretot que sempre prioritzen la feina davant la família. No serveix per res que els comitès d’empresa els expliquin que algú ha de fer créixer la societat, que si aquests infants no creixen i s’eduquen no hi haurà futurs treballadors.

Però la preocupació màxima en aquests moments, és l’aplicació del programa “1 home 1 nen”, que implica l’obligació per una banda de ser pares, no permetent que aquesta sigui una decisió consensuada amb la nostra parella i en el moment vital que nosaltres decidim o fins i tot prohibint la possibilitat de decidir que no volem tenir fills. I per l’altra banda l’obligació  de fer-nos avortar si ens quedem embarassats per segona vegada. Malgrat formar part d’una societat de consciència oberta, és a dir, de respecte absolut cap a les creences de cadascú, el Govern, pretén incidir en la llibertat individual de cada home, en la nostra integritat moral i també en la física.

Evidentment les dones progressistes en donen tot el seu suport, en les assembles i trobades que organitzen (sempre en horari de màxima intensitat infantil, però això no els hi diem), hi ha un apartat, un punt, dedicat a les polítiques d’igualtat i  sempre les persones responsables d’aquestes reivindicacions són  homes. Tot i així,  hem de ser francs,  les tendències progressistes no són, ara per ara, les que reben més suport electoral, i les governants de dretes no tenen cap tipus de mania en defensar i aprovar lleis que no només ens perjudiquen com a gènere sinó que ens denigren com a éssers humans.

Afortunadament,  el moviment de defensa del gènere masculí (no confondre mai amb el masclisme tradicional),  ha començat a organitzar-se de forma seriosa, i sembla que els diferents grups que els darrers anys han anat sorgint arreu del territori, siguin ara capaços de posar-se d’acord i lluitar pel què de debò és important, la igualtat, la llibertat  i el respecte individual de cada ú, tant de la consciència com  del propi cos.

Estem segurs que el temps ens acabarà donant la raó.

UN BOCÍ DE CEL

IMG_20140224_111052

És tot el que veig, un bocí de cel, emmarcat entre les totxanes d’obra vista de l’edifici i el marc de fusta vella. Cada vespre venen a baixar la persiana i així que surt el sol la pugen, es deuen imaginar que és l’únic lloc per on puc passejar i ho encerten, sempre hi tinc els ulls fixats, excepte quan entra algú, entenent algú a tot aquell que no sigui de la casa, a les noies d’aquí els hi conec el pas, el de cada una, per elles no faig l’esforç de girar la mirada, l’una vindrà a rentar-me, l’altra em portarà el menjar,  una altra em posarà el termòmetre i em prendrà la pressió…cada dia la mateixa rutina, després vindrà la que em dóna la medicació, la més seriosa però alhora la que coneix millor la meva mirada. Les senyores que netegen canvien sovint, els hi deuen pagar poc per fer-se càrrec d’aquesta pols que fa olor a eternitat. Els metges venen un cop per setmana, també els hi conec el trepitjar, decidit, executiu, ràpid.  La resta de caminars m’acostumen a sorprendre, ja no hi estic avesada, abans venien sovint, els fills, les joves i els néts. El fills venen poc, poquíssim, ja m’ho deia ma germana, “ja veuràs els xicots,  de vella no pensaran en tu i les joves d’ara ja no són com les d’abans” i tenia raó, però jo no m’empipo pas amb les joves al cap i a la fi elles no són filles meves, i més tal i com són mons fills, ara una, ara l’altra…un cop de tant en tant venen les primeres joves que vaig tenir, s’emocionen  quan em veuen, m’expliquen quatre coses dels seus fills, els meus néts i em fan un petó dels forts, m’acaronen i em toquen les mans, els hi agraeixo molt, les entenc, tenen la seva vida, les seves mares… Els fills em sap més greu,  els vaig dur al ventre, els vaig parir i criar, els vaig aguantar el mal humor i vaig compartir les alegries i ara no sóc res, una màquina de fer gasto i poca cosa més, procuro fer l’esforç de pensar que és normal, que venir a fer companyia a una vella és una pèrdua de temps. Abans venia un nét, el més gran de tots, venia cada divendres a la tarda, seia al meu costat, em donava la mà i llegia en veu alta, fragments de les seves lectures, jo me’l mirava embadalida, però des de que tingué el seu primer fill pràcticament no ve, i quan ho fa ve amb el nen, una explosió d’alegria i aire fresc, però clar no pot llegir, l’enyoro. Al principi de ser aquí els meus fills van contractar una noia que venia a donar-me el dinar i el sopar i em donava conversa, era una noia seriosa, llegia molt bé, m’explicava què deien els diaris, jo encara em podia moure una mica i fins i tot parlar, ara ja no. La noia un bon dia va plegar, i en van contractar una altra i una altra, totes es cansen. Fa poc en va començar una de nova, de pell fosca, com les darreres, no sé  a quin país deuria néixer, ella no ho explica, parla molt, riu, m’afalaga, em pentina, em posa crema, em fa les ungles, fins i tot me les pinta, jo somric, amb els ulls. Quan la tinc per aquí no recordo el bocí de cel, però quan marxa  em torno a fixar amb el blau o aprofito per aclucar els ulls quan fa sol, els dies rúfols m’entristeixen però els entenc, és la manera de valorar els altres, quan plou ploro, sense motiu, plou i ploro. Intento pensar com deu anar vestida la gent, si fa fred o calor, si l’ambient és humit o sec, penso on anirà l’avió que acaba de creuar el meu bocí de cel, on deuen anar els ocells i les seves coreografies, on van les velles com jo quan es moren, perquè que tard o d’hora deurà acabar aquest malson. Ella acaba d’arribar no li recordo ni el nom, es va presentar el primer dia però aquí ningú la crida, avui no riu ni em fa cap broma, es treu la bufanda i els guants, deu fer molt fred, deixa l’abric de qualsevol manera damunt la butaca, s’hi asseu, les llàgrimes li regalimen cara avall, la miro amb sorpresa, ella ho nota i em diu que no passa res, m’estreny la mà, li veig la galta inflada, molt inflada i d’un to més pujat, li miro fixament, ella se la toca i em diu que ha topat, la miro interrogativament, és llesta aquesta noia, ho entén perfectament, em repeteix que no pateixi. Pateixo. L’endemà ve amb dues criatures, les asseu a la butaca, es porten molt bé, fan cara d’espant, ella també. Dels nens no m’estranya, veure una vella estirada al llit, bavejant i que no diu res ha d’impressionar a la criatura més valenta, continuo patint, ella m’estreny fort la mà, no passa res em diu, acluco els ulls, sé que no és cert. No torna. Deixo de menjar, no vull conèixer més gent, em quedo vivint al meu bocí de cel, sé que m’alimenten per via intravenosa, i sé que ve una noia nova, li esquivo la mirada, busco el cel, el metge em renya, venen els fills, junts, això deu anar de veres, venen les joves, les d’ara, les d’abans, fins i tot els néts, ve el nét gran, s’asseu a la butaca i em recita poesia, no em diu de qui és i el meu cap ja no relaciona els poetes amb els seus poemes, m’agafa la mà i em demana que el perdoni per no venir més sovint, a ell si el miro als ulls, em fa un petó al front i em diu que no me’n vagi. Dormo contenta, crec que aquests darrers dos dies els he vist a tots, el matí arriba ràpid, és el que tenen aquest carai de pastilles que escurcen les nits, fa sol i sembla que la primavera deu voler arribar amb força, la noia em porta un ram de mimosa, m’agrada però m’embafa, obra la finestra de bat a bat, “aprofitem aquest aire càlid de febrer” diu amb un to pujat, la miro, miro la finestra oberta. M’escapo.

T’ESTIMO MOLT

IMG_20140123_094335
Dibuix de l’Alba Tomàs

“T’estimo molt”. Ho ha hagut de llegir dues vegades, “T’estimo molt”.  Camina pel carrer i s’ha d’aturar, els ulls com unes taronges, la boca oberta, de sobre una escalfor la sufoca, de baix a dalt. No sap si obeir a la seva naturalesa ràpida i impulsiva i respondre “què?” o respirar i reflexionar, analitzar la situació amb calma.  Fa això darrer, s’atansa a la cafeteria més propera i demana un tè verd, mentre remena el sucre mira la pantalla del mòbil, malgrat el paràgraf és més llarg ella només hi llegeix “T’estimo molt”, es decideix  a analitzar-ho bé, treu la llibreteta que duu sempre a sobre, llapis i goma.

“Hola, ja el tenim a punt, passa quan puguis. T’estimo molt”

El que tenen a punt és l’ordinador, el missatge és d’en Pau, el seu informàtic, amics de sempre, que fa poc ha obert el seu negoci. I sí s’estimen, com s’estimen dos amics de tota la vida. Segurament s’estimen molt, se li escapa un sospir, però s’estimen tant com per dir-li per escrit? Perquè les paraules se les emporta el vent o un somriure o un tombar de cap o una mirada irònica, però un missatge escrit, si no l’esborres, queda. Totes aquestes barreres emocionals que hem heretat ens impedeixen dir als nostres amics que els estimem molt, perquè tendim a confondre amor i estimació, si li hagués escrit en castellà no tindria tants dubtes,  segurament seria un “Te quiero mucho” però no un “Te amo”, per tant fa una rodona al voltant de tot el què ha escrit i conclou que el Pau  se l’estima molt, com una amiga.

Però i si…. i si… pel què fos en Pau volia dir que…se l’estima de debò, se l’estima d’amor?  En Pau aquell noi tímid, que sempre fou massa petit per ella i les seves ànsies de volar lluny, aquell noi que sempre tenia al costat els dies baixos, que l’acompanyava a casa sempre, tot i que era perquè vivia dos edificis més avall, aquell noi que quan ella tingué el primer amor, va deixar progressivament de parlar amb ella, per acabar-se convertint amb un amic d’aquells amb qui només hi parles dues vegades l’any. Aquell que amb l’excusa de fer un aniversari acabat amb 0 va retrobar en unes quantes festes i es van explicar tot allò que durant anys els hi havia passat. I si se l’estimava de veritat?  Conclou que és una possibilitat, i el llapis tot sol perfila un cor.

I ara què fa?  Li respon que passarà per la botiga a recollir el seu portàtil així que pugui

Ell li torna el missatge dient-li: “Perfecte perquè t’hauria d’explicar una cosa que em fa morir de vergonya”

Ara ella ho veu claríssim, mai s’havia plantejat que en Pau pogués enamorar-se d’ella ni a l’inrevés, però se li escapa el llapis i inicia un retrat de les seves virtuts, també dels seus defectes, creu recordar que tenia parella, però tampoc deuria ser res massa seriós, tot i que s’obliga a pensar que a vegades la seriositat en les relacions només les pot valorar un mateix. Decideix que ja no en té. Decideix que li agrada i que fins i tot ella també se l’estima molt.

Dina a qualsevol lloc i qualsevol cosa,  el què necessitaria és que les hores anessin més ràpid per poder sortir de dubtes. Decideix passejar, seure a llegir en un banc aprofitant el sol de primera hora de la tarda. Finalment arriba l’hora, s’alça, no sap si pintar-se els llavis, millor que no. Es passa la mà per sota els cabells per ressituar-los, s’encamina cap a la botiga, hi arriba, la botiga és plena i ell està sol, s’espera en un racó. Els clients són molt pesats, no paren de preguntar –li tonteries, ella nota una pressió al pit, cada vegada més gran, li tremolen les mans, decideix que no s’ha de posar tant nerviosa i agafa una tablet que hi ha per allà i comença a jugar, sense donar-se’n compte la botiga queda buida.

Ell s’asseu al seu costat, sigil·losament, se la mira, ella deixa el joc i també se’l mira, segurament és la mirada més profunda que cap dels dos hagi rebut mai. Ell li diu que li ha de dir una cosa, ella diu ja ho sé, ell li diu que …ella l’interromp i diu jo també, i el besa als llavis, ell s’hi apunta, s’hi estant una bona estona. Ell se’n separa i li pregunta que com és això? Ella puja les espatlles amunt i diu que la vida és així, plena de sorpreses com la que ha rebut d’ell aquest matí, li diu que ignorava els seus sentiments, ell li pregunta quins sentiments , a què es refereix, ella li diu que al missatge que li ha enviat al matí. Ell diu ah, d’això, precisament te’n volia parlar. Digues, digues, però no el deixa parlar, li pregunta si és un t’estimo genèric o un t’estimo d’amor. Ell es posa a riure. Ella no ho entén. Ell li diu que el seu mòbil es tant llest que se li disparen les paraules. Ella no ho entén. Ell li demostra el funcionament de l’autocompletar.  Ella diu que odia aquest telèfon. Ell li diu que perquè. Ella li diu perquè porta tot el dia pensant en aquella frase. Ell li pregunta si ho diu seriosament. Ella li diu que sí, i baixa la mirada, ell li agafa la barbeta i se la mira de fit a fit. Ella tanca els ulls. Ell agafa el seu mòbil, i hi escriu un missatge. Ella rep un missatge “T’estimo molt”. Ell rep un missatge “autocompletat ?”. Ella rep un missatge “No”

 

 

Aquest conte està inspirat per una experiència real viscuda per un amic que de bon matí ha rebut un “T’estimo molt” autocompletat,  ho ha compartit al fb i a mi m’ha desvetllat la inspiració,  la història, més enllà d’això no té res a veure amb la del meu amic, és totalment fictícia i els personatges també.

LA MANTA

IMG_20140119_200908

Es va posar a dormir com cada dia, tard, aquella fredor dels llençols li arribaven a l’ànima, l’escalfor d’ell li era massa llunyana, s’arraulia bé, col·locant-se l’edredó al voltant del coll, desitjant que ben aviat la temperatura interior assolís la seva i pogués conciliar el son que mai arribava si tenia fred. Aquella nit li costava, notava els peus glaçats i la ronyonada freda, dubtava de si alçar-se i agafar-se la manteta que tenia de quan era petita que li havia servit  per tapar-se al sofà mentre mirava la tele, des de que s’havia espatllat ja no la veia, aquest pensament la portà als dies de confort, estirada tapada amb la manta feta per la seva àvia, de mitja, de ratlles de restes de troques, era preciosa i mantenia la seva olor, allò, pensà, deuria ser impossible però a ella la remetia directe a la cuina de l’àvia, amb olor de brou i farigola, de cafè acabat de moldre,  tornava al sofà de casa, gran, ample, hi cabien els dos, ara li sobraria espai, de color de préssec, ella no li acabava de veure però  li ho havien dit quan el va comprar, era el color de moda, la fusta dels mobles de cirerer i el sofà de color de préssec, allò la transportava al poble del pare, on passava els estius, les cireres tardanes encara aguantaven quan ella hi arribava si és que els ocells no se les havien cruspit, després venien els albercocs, de color carbassa pujat, dolços, es desfeien a la boca, i acabava l’estiu amb els préssecs i les prunes, la hores emparrada dalt l’escala ajudant a la mare a collir la fruita, les hores netejant-la i remenant la melmelada, color de préssec com aquell sofà on es tapava amb la manteta de ratlles. No s’acabava de decidir a aixecar-se, feia fred i li feia por que si s’alçava no es trauria el fred de sobre en tota la nit, també li feia basarda fer soroll i molestar als altres. Com enyorava casa seva, com l’enyorava, s’esforçava a no pensar-hi, li feia massa mal, havia de mirar endavant, per ella, per ell, però a vegades els pensaments s’escolaven per alguna esquerda i obrien la comporta de les llàgrimes, un dia es va pensar que se li havien esgotat però no era cert, eren infinites, va obligar-se a retornar els pensaments a la manta, era l’únic que semblava que la tranquil·litzés. No s’alçaria, l’esgotament li podia, va caure en un estat de sopor, de sobte va sentir dos cops forts a la porta, el cor li feu un sotrac i tornà a veure el parell de policies que li donaven la notícia, una dona que l’abraçà i un home que no alçava la mirada de terra, ella havia sentit el xiulet del tren i la frenada forta, els sanglots li van quedar encallats  a la laringe, no podia respirar, no podia respirar. El jutge tingué en compte les circumstàncies i retardà l’ordre una setmana, perquè ho pogués pair, pair, es pot pair mai una cosa així?  No s’emportà res  tret de la seva roba i els àlbums de fotos, no volia res més, les coses li farien més mal, el farien insuportable. Va trobar la cambra en un barri allunyat, els carrers habituals també l’haurien ferit, era petita però acollidora, compartia la cuina i tothom era de bon fer i sobretot de poques preguntes. Ara cobrava aquella pensió, si haguessin tingut aquells diners quan ell era viu no s’hauria desesperat, i potser encara seria aquí. Ell fred no li passava, finalment s’alçà, agafà la manta, s’hi embolicà el cos, i es tornà  a col·locar dins del llit. S’adormí, demà continuaria vivint, per ella, per ell.

VERMELL AMARGANT


Modigilani. Nu amb jardi darrere (suggeriment de Sícoris)

Per segona vegada m’he presentat al premi Núvol de Contes,  per segona  vegada he arribat fins a les portes de la final i per segona vegada estic molt i molt contenta d’haver-hi participat i d’haver arribat fins aquí i sobretot molt agraïda a tots els que l’heu llegit, perquè malgrat tractar-se d’una història crua i antipàtica, ha sigut molt llegida, molt compartida i molt comentada, cosa que no us podré agrair mai prou.

I aquí el conte:

VERMELL AMARGANT
 
Es pintava les ungles de l’únic color que ell li permetia, decorant els petits peus que caminaven sempre inclinats gràcies als talons d’agulla que li remarcaven els panxells de les cames,  incrementant  la sinuositat del seu caminar i ressaltant les formes embolcallades pels vestits que ell li comprava,  sempre negres o rojos, ajustats, curts, ensenyant el precís per fer tombar totes les mirades.
La tenia sotmesa a un rígida dieta, que assegurava que no guanyava ni perdia cap gram, cap, i el mateix succeïa amb el gimnàs, l’exercici just per mantenir les corbes a lloc, res de musculatura andrògina, cap estímul intel·lectual, molta televisió, molta revista femenina  i molt saló d’estètica, aquesta era la seva vida.
Amb el fer-se gran anava prenent consciència que aquelles esperances dipositades de jove de que tot plegat hauria valgut la pena a canvi de viure una maduresa tranquil·la, s’anaven esvaint com l’aigua que s’evapora sota el sol, sensació que es confirmà del tot el dia del seu darrer aniversari. Li havia anunciat un regal diferent, i ho va ser, el regal fou deixar-la descansar, entrà a casa una jove que representaria el seu paper fins i tot millor que ella, una jove que si haguéssim pogut comparar amb ella mateixa força anys enrere no hauríem trobat gaires diferències,  ella ho va copsar de seguida i va entendre el gust amarg del suc de taronja dels darrers dies i va comprendre el dolor d’estómac que darrerament l’estenallava  i el seu to dolç que li recomanava repòs.
La presència de la jove, en lloc de provocar-li gelosia, li feu aflorar un instint que ella mateixa s’havia encarregat d’entaforar ben al fons, des de que ell la feu sotmetre a una petita intervenció per evitar sorpreses no desitjades.
En tenia cura a distància, havien establert una relació a base de mirades i de respecte amb la que les dues es sentien acompanyades i recolzades, sense que ell en fos conscient  evitant així suspicàcies innecessàries.
A la nit la sentia gemegar, sentia els cops i els xiscles i després escoltava el caure de les llàgrimes de la jove de la mateixa manera que ho havien fet les seves anys enrere, quan mentre procurava plorar en silenci, s’anava repetint la sort que havia tingut.
Va sentir fressa, la d’ella caminant sigil·losament, vestint-se al passadís i anar cap a la porta intentant obrir-la sense clau, també en això s’assemblaven, il·luses que feren d’una presó un castell de llibertat.
L’endemà al matí, malgrat els dolors d’estómac l’impedien gairebé moure’s, s’ho feu venir bé per fer-li un senyal i donar-li a entendre que l’ajudaria a fugir, i la jove se la mirà amb la mirada més tendre i agraïda que mai de la vida havia rebut, una mirada que li donà les forces justes per acabar la feina que s’havia proposat la nit anterior.
Afortunadament tenia el son fort, roncava, i per tant  no va sentir com fugia la jove  ni com ella se li apropava, escollí a consciència el taló d’agulla més afilat, el símbol de la tortura a la qual es deixà sotmetre durant anys. El va despertar just al moment que li clavava, volia que sabés fins a quin punt era valenta, fou una dècima de segon, el temps en el que ell esbossant un somriure comprovava la viscositat de  la sang que li brollava del cor.
Ella s’estirà al  seu costat, sucà el dit a la ferida i es repintà les ungles d’un vermell intens, tancà les parpelles i esperà que l’amargor acabés de fer el seu efecte.

(i finalment fou el conte més llegit)

CONFITURA DE FIGUES I ALTRES CONTES – NÚVOL


Coneixeu el digital de cultura “NÚVOL”? als que ja el coneixeu no cal que us digui res, a la resta animar-vos a entrar-hi, hi trobareu literatura, teatre, música, humor, exposicions, llengua, poesia,  molta opinió…i de tant en tant hi publiquen e-books de descàrrega gratuïta. 

El darrer que han tret és el recull dels contes finalistes del premi que van convocar l’estiu passat, entre ells hi trobareu els 4 guanyadors, d’Eduard Ribera, Pep Garcia, Damià Bardera i Vicent Almela, els 5 que van apadrinar els membres del jurat i la resta dels finalistes, entre els quals hi trobareu la meva “retalladora” (pag. 57)

Us recomano la lectura de tots els contes, són contes curtets, n’hi ha de molt impactants, de molt tristos, de divertits, de dramàtics, d’amor, de…val més que els llegiu.

CANVI DE TORN

(fotografia de Xavier Tubau Carbonell)
 
Va ser una casualitat, perquè existeixen, pensar al contrari és acceptar que la nostra vida està predeterminada i no pot estar-ho, passaríem a ser mers titelles del destí i com a mínim jo m’hi nego, diguin el què diguin, per tant va ser una casualitat. La vaig convidar a dinar a en bon restaurant, de menú això sí,  no era una invitació en sentit formal ni havíem quedat per dinar expressament, però les circumstàncies ens van portar a estar junts a les 3 de la tarda i amb molta gana. Jo conec un lloc que no està massa lluny, vaig comentar i ella que és de les que s’adapta a tot va somriure i va assentir.
 
Estar amb ella em provocava turbulències, l’havia desitjat durant molt de temps, em portava de cap  i la meva tendència a l’obsessió l’havia col·locat dins la centrifugadora del meu cervell, dia i nit, matí i tarda, dinar i sopar i sobretot en el procés d’adormir-me, malgrat la fredor del llit solitari la sentia allà. Notava una connexió especial amb ella, molt més forta que el desig, que sovint intentava amagar i la titllava de desig desmesurat, però en el fons en el fons sabia que estàvem connectats però aquest simple pensament em tornava a portar a la idea de la predeterminació i  m’hi resistia. Intuïa el seu estat d’ànim sense haver parlat amb ella, que confirmava a posteriori de qualsevol manera, tot i així ella m’era llunyana, la seva vida ben muntada m’excloïa, no era ella, era la seva vida, i per mor de fer el ridícul i a perdre-la per sempre mai vaig confessar-li els meus veritables sentiments, petites insinuacions, però tant petites que podrien passar perfectament per qualsevol broma entre amics, malgrat tampoc ho érem, vaja dels de veritat no. Mai m’havia explicat res de la seva vida, sabia coses pels altres però ella somriure a la cara i cortina correguda darrera. Tampoc jo li vaig explicar mai res de mi, era conscient que deuria saber detalls però mai m’havia preguntat res que fregués la línia de la intimitat, tot i que jo, de nit, m’imaginava les preguntes que em feia i les responia una per una. La seva absència present em va acompanyar durant molts mesos i per mi fou la corda que em permeté sortir del pou, m’hi vaig aferrar amb la desesperació del que si no s’hi agafa fort cau cap a la foscor, a ella no li vaig dir mai. Amb els dies vaig aprendre a fer anar la centrifugadora més lenta i poc a poc anar-la parant, fins un matí que en el em vaig llevar més lleuger, com si el fil que em lligava a ella s’hagués trencat, fil que jo havia intentat trencar moltes vegades però sense èxit, per tant li vaig atribuir l’autoria del seu trencament directament e ella, em sentia lleuger i alliberat, i aquesta buidor s’anava omplint a parts iguals de tristesa pel què mai seria i d’energia que em permetia sortir del cercle viciós en el que vivia instal·lat.
 
Feia dies que no la veia, massa, i les circumstàncies, sempre elles, ens van portar a coincidir i a tenir gana. Vam entrar al restaurant, vam escollir una cantonada discreta, jo vaig seure com sempre d’esquena a la paret, una mania que tenia des de petit, ella d’esquena a la gent, només per mi. Estava concentrat observant com parlava, el moviment dels seus llavis, el tancar dels ulls al somriure, el moviment quasi imperceptible del cap, li seguia la banal conversa i de cop  vaig notar com una descàrrega elèctrica q m’anava del dit a les parts més íntimes, del cervell, la vaig mirar m’havia agafat la mà i l’acaronava, no gosava dir res, ni moure’m  no fos cas que em perdés un bri d’aquella sensació. Em va semblar sentir una veu com si vingués del més enllà, però em resistia a moure el cap, finalment em vaig girar i em vaig trobar amb ella, vaig desempallegar-me ràpid de la seva mà i em vaig aixecar, salutacions  i presentacions de rigor i  amb un no sé què que em va sortir directe de dins, de la part més impulsiva del cervell o de l’ànima, li vaig demanar que s’assegués amb nosaltres, ella que havia captat el moment d’intimitat previ va fer un no categòric i va seure sola unes taules més enllà.
 
A partir d’aquells moment, la màgia es va trencar, els meus pensaments anaven d’una a l’altra, una representava l’obsessió dels darrers mesos, forta, profunda, hagués donat molt per ella, però va trencar el fil, sí es podia nuar però era difícil que amb el temps no es desfés de nou, també era cert que a la llarga tots els fils es trenquen. I l’altra era diferent, mai havia entrat a la centrifugadora, ens atribuíem una amistat sense les hores mínimes necessàries per passar l’examen, però també ens reconeixíem una connexió especial que venia de lluny, i les quatre converses, algunes no havien arribat ni això,  que havíem tingut havien sigut claus  per matisar i relativitzar  angoixes i disgustos totalment aliens a ella, tot i que segur que era desconeixedora del poder balsàmic de la seves paraules.
 
Li mirava el perfil, llegia concentrada, cullerada llibre, llibre cullerada, ella percebé la meva distracció, no va tornar a agafar-me la mà fins que finalment digué que se li havia fet molt tard i que deixava córrer la resta del dinar, tenia els ulls humits i jo no m’explicava perquè, no la vaig deixar marxar, vaig anar a l’altra taula a buscar-la i les vaig fer seure juntes, les  vaig mirar als ulls, tant semblants i tant diferents alhora, físicament no tenien res a veure, i sense més prolegòmens els vaig explicar el què havien representat per mi el darrer any, els vaig dir que havien sigut les pinces que m’havien subjectat a la vida i a l’esperança, els vaig dir que si una representava la corda per sortir del pou, l’altra era la mà que l’estirava, els vaig dir que mai havia esperat ni pretès res d’elles, cada dia mentia millor, i que per tant la seva simple amistat era el millor que m’havia passat en molt de temps.
 
Elles es van mirar, cap de les dues s’havia vist mai,  desconeixien el grau de relació que jo tenia amb l’altra, es feu un silenci llarg, eren tant diferents, segur que cap de les dues entenia que volia d’elles, ni jo mateix era conscient del què havia pretès muntant aquella escena,  finalment parlà ella, es preguntava que pretenia d’elles i en concret d’ella, que si ella havia sigut la seva corda ell havia constituït el seu pou que notava que l’estirava cap a baix fins feia uns dies que havia aconseguit alliberar-se’n però no d’ell sinó del concepte de pou que ell suposava, canvià el pou per un prat on cada ú podia moure’s i pensar en plena llibertat que esperava i desitjava que en aquest prat s’hi poguessin passejar tots dos, però que si no era possible no passava res, ho entenia, continuarien sent amics com fins ara, a continuació s’aixecà i marxà.
 
Em vaig quedar només amb ella, em va manifestar la seva sorpresa màxima per tot plegat,  em convidava a córrer darrera d’ella a buscar-la i dir-li el què sentia realment, però no em vaig moure, no podia i d’altra banda ella m’entenia sense haver de parlar.
 
          Au senyor Bernat, desperti que ha de berenar…
          On és ella?
          Ella?
          On és?
 
Va pensar ràpid, qui podia ser ella, no feia massa que treballava allà  però no recordava que mai l’hagués visitat cap dona, ni jove ni gran, per tant només li quedava una opció:
 
          Ha marxat cap a casa, ja ho sap, canvi de torn.
 
Ell se la mirà amb els ulls plorosos.