VELLA

cartes

Cada dia a l’entrar a la dutxa el mateix pensament, si caic i em faig mal no em trobarà ningú fins d’aquí uns dies, només quan la pudor s’escampi pensaran que he mort, no és que li tingui por a la mort, de cap de les maneres, des que va morir la mare, que s’aferrà d’aquella manera desesperada a la vida, quan ja no tocava ni quarts ni hores i el seu cos era ja inert, resistint-se a abandonar aquest món que li donà més desgràcies que satisfaccions, no li tinc por jo, no, ni m’hi resistiré el dia que vingui, al contrari li demanaré que sigui ràpida, i si pot ser que se m’emporti mentre descanso, ja no dic dormint perquè fa anys que no dormo, però descanso, això sí, sinó els ossos no em perdonen i el dolor és inaguantable. Ja no em queda res per fer, és el què li dic a la metgessa, i ella tan bona fe em diu que això no està a les nostres mans, bé que ho sé, que no ho podem acabar quan vulguem, bé sí que ho podem acabar, però la simple idea d’imaginar-me saltant pel balcó fa que se m’escapi una rialla, jo que no puc ni pujar un pam les cames per tirar amunt les mitges, no podria pas saltar a l’altra banda…i els altres mètodes, ves, no em venen de gust i després hi ha allò del pecat, fuig, fuig. Vull morir de mort natural, ja n’he viscut prous jo d’anys, però no hi ha un telèfon on poder trucar demanant cita, ni un servei a l’hospital pels que decidim que ja hem esgotat la vida, 89 anys són massa, sense res a fer, abans llegia, el diari, llibres… però ara les cataractes no em deixen, continuo fent ganxet perquè sé contar sense ser-ne conscient i tinc tan interioritzats els punts que surten sols, faig mantetes, una veïna em du la llana i se les emporta fetes. M’entreté però també em cansa, tan ràpida com havia anat i ara sóc lenta i  no em surt com abans, i ara! mare de déu, obres d’art és el que feia, ara ves…poca cosa. La tele un desastre, tot el dia criden i els serials no m’agraden, massa insults, massa barroers, sort en tinc de la ràdio, la que posen música clàssica, les tertúlies tampoc, sempre enfadats i sempre estem malament, jo sí que estic malament, que ja n’he viscut massa de coses, ara ja em toca descansar. No faré patir a ningú quan me’n vagi, les germanes són mortes fa massa temps, i els nebots em venen a buscar el dia de Nadal i per festa major, jo els hi dic que no cal, que l’esforç que em suposa és massa gran, que no entenc les converses a taula, o criden massa o parlen massa fluix o simplement no els entenc, em quedo com un pollet en un racó, cansada i amb ganes de tornar a casa, però els pesa més tenir la consciència tranquil•la d’haver convidat la tieta el dia de Nadal, més valdria que de tant en tan em truquessin, sort que no els he de menester mai, em compra aquella noia que envia l’ajuntament de tant en tant, compra, neteja i repassa que estigui tot en ordre, sort que no hi veig gaire, no sé pas què deu netejar en una hora, però a mi m’és ben igual, ja no ve mai ningú, tots són morts i jo tinc ganes de fugir. Fa temps que no surto de casa, els dos pisos m’ho impedeixen, encara recordo la darrera vegada, va ser per anar a l’enterrament del Benet, una vegada vàrem estar enamorats, beneits és el que érem, després va aparèixer pel barri la Rossita i se’l va emportar amb una caiguda d’ulls, era tan bonica la punyetera i es va emportar el més bo de tots, sempre el vaig estimar, secretament esclar, li escrivia cartes que mai vaig enviar, potser que les busqui no fos cas que em mori i les trobin els soques dels nebots, no m’agradaria, seria com si em veiessin despullada, com si em morís ara mateix aquí a la dutxa.
Cada dia em costa més eixugar-me bé, no arribo als peus, ni al cul, ni al centre de l’esquena, faig uns invents que si em veiés la mare es faria un tip de riure, esclar que ella em tenia a mi que la dutxava i l’eixugava amb delicadesa, tot i que ella sempre rondinava. Em pentino els quatre cabells que queden, d’un blanc grogós. Encara nua, sec a la banqueta davant de la calaixera, les cartes haurien de ser aquí i hi són, les agafo totes, i m’estiro al llit, les obro una a una, pràcticament no reconec la meva lletra però sé el què hi diu, a totes el mateix, darrera hi ha la seva, la única que em va enviar, poc temps després de casar-se, la sé de memòria, tanco els ulls i la recito en veu alta mentre premo fort la resposta, les meves respostes. M’adormo.

Anuncis

One thought on “VELLA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s