comiats

Gyorgy Kepes
Gyorgy Kepes

 

Estic estirada al llit, vaig deixar la persiana entre oberta de manera que la primera llum del dia es filtra a través dels foradets, alço els braços i jugo amb les mans, projectant ombres a la paret. Semblo una ballarina, tinc les mans primes i elegants i el gest és suau i harmònic, sempre m’he demanat perquè no tenia aquesta gràcia la resta del meu cos. Ara ja sé que és indiferent, que me l’he d’estimar el meu cos, per poc gràcil que sigui, de fet ja ho estic fent.

Ell és a la dutxa, m’aprofito dels darrers minuts de llit, ocupo el seu espai intentant absorbir la seva escalfor, la seva olor, sé que no ens tornarem a veure, ell encara no ho sap. El dia que ens vam conèixer em va dir que no m’enamorés d’ell, m’ho va repetir dies i dies fins que li vaig dir que callés. Me n’he enamorat.

El sento xiular, és un home que a la nit no ronca, és d’agrair. Ahir vam tenir una conversa trista, i ha dormit tota la nit agafat a mi. Part de la conversa era sobre una altra dona. Ara sóc en un pou, trist i fosc, ell encara no ho sap. Surto del pou, esmorzem plegats, però no puc somriure. Ell diu que l’enamora el meu somriure.

Al marxar m’abraça fort, molt fort. Jo també. És la darrera abraçada.
Torno al llit i caic al pou.

Anuncis

llops de mar

poeta mar

S’asseu a la taula del davant, i queden de cara, els dos conversen amb bons amics, però quan reposen la mirada endavant els seus ulls es creuen. La d’ella és profunda, sap que mai deixa indiferent, pot arribar a violentar, sempre ha sigut la seva defensa “no t’apropis si jo no vull”, la mirada que rep ell, però, no és aquesta, és una mirada de curiositat, d’atracció, una mirada que ell no espera, el seductor sempre és ell, ell decideix a qui mira, els ulls d’ella el descol·loquen.

Ell que sempre abraça a homes i dones, que la simpatia li surt per les orelles, que ha jagut amb més dones que les que pot recordar, que ha fracassat reiteradament en la troballa de l’amor perquè mai ha pogut limitar la seva generositat afectiva, ell, rep una mirada que el desconcerta.

Se li apropa una amiga que l’abraça i ell la subjecta fort, com si caigués de la nau i s’aferrés al mascaró, mentrestant mira la taula del davant, la dona desvia la mirada, no vol compadir-lo.

L’amiga repeteix reiteradament el pas davant del capità i l’encalç d’ell en el seu cos. Sap, perfectament, que en ell tothom troba l’afecte efímer i una passejada en barca, l’amiga és franca, vol anar amb barca, vol que ell la navegui. Ell, capità, farà el què li demanin, ja no pretén res més a la vida, pica l’ullet i les dones se li ofereixen, com sempre, des de que tenia quinze anys, fins i tot llavors ho trobava avorrit, massa fàcil.

S’esforça a no pensar el tipus de dona amb la que dorm, perquè el portaria al pensament del tipus d’home que és, ell no pensa, no ho vol fer, la vida lentament es queda a les ones, i a la platja cada vegada hi arriba menys alè.

Recorda les hores que va compartir amb el vell poeta, ell llavors era un jove ple de promeses, seien cada vespre al passeig, el poeta se’l mirava amb enyor, li deia fluixet senyalant l’horitzó “som llops solitaris, estimem i ens estimen, però sempre deixem el millor de nosaltres allà al fons”, ell reia, el poeta, era un capità aficionat, ell seria un capità de debò, i l’amor el tenia garantit, a terra ferma i al fons del mar.

Ara, sense poeta, capità d’una barqueta sense vela, la mirada de la dona del davant l’interroga de si ha sigut capaç d’amar més enllà de les onades. L’amiga retorna i el besa exhibint-se, ell s’alça fent tentines i s’hi abraça fort, sap que la durà en barca sense arribar mai a l’horitzó, i mentre empenyi la vida dins del seu cos d’amiga, recordarà amb dolor els ulls de la dona de la taula del davant.