T’ESTIMO MOLT

IMG_20140123_094335

Dibuix de l’Alba Tomàs

“T’estimo molt”. Ho ha hagut de llegir dues vegades, “T’estimo molt”.  Camina pel carrer i s’ha d’aturar, els ulls com unes taronges, la boca oberta, de sobre una escalfor la sufoca, de baix a dalt. No sap si obeir a la seva naturalesa ràpida i impulsiva i respondre “què?” o respirar i reflexionar, analitzar la situació amb calma.  Fa això darrer, s’atansa a la cafeteria més propera i demana un tè verd, mentre remena el sucre mira la pantalla del mòbil, malgrat el paràgraf és més llarg ella només hi llegeix “T’estimo molt”, es decideix  a analitzar-ho bé, treu la llibreteta que duu sempre a sobre, llapis i goma.

“Hola, ja el tenim a punt, passa quan puguis. T’estimo molt”

El que tenen a punt és l’ordinador, el missatge és d’en Pau, el seu informàtic, amics de sempre, que fa poc ha obert el seu negoci. I sí s’estimen, com s’estimen dos amics de tota la vida. Segurament s’estimen molt, se li escapa un sospir, però s’estimen tant com per dir-li per escrit? Perquè les paraules se les emporta el vent o un somriure o un tombar de cap o una mirada irònica, però un missatge escrit, si no l’esborres, queda. Totes aquestes barreres emocionals que hem heretat ens impedeixen dir als nostres amics que els estimem molt, perquè tendim a confondre amor i estimació, si li hagués escrit en castellà no tindria tants dubtes,  segurament seria un “Te quiero mucho” però no un “Te amo”, per tant fa una rodona al voltant de tot el què ha escrit i conclou que el Pau  se l’estima molt, com una amiga.

Però i si…. i si… pel què fos en Pau volia dir que…se l’estima de debò, se l’estima d’amor?  En Pau aquell noi tímid, que sempre fou massa petit per ella i les seves ànsies de volar lluny, aquell noi que sempre tenia al costat els dies baixos, que l’acompanyava a casa sempre, tot i que era perquè vivia dos edificis més avall, aquell noi que quan ella tingué el primer amor, va deixar progressivament de parlar amb ella, per acabar-se convertint amb un amic d’aquells amb qui només hi parles dues vegades l’any. Aquell que amb l’excusa de fer un aniversari acabat amb 0 va retrobar en unes quantes festes i es van explicar tot allò que durant anys els hi havia passat. I si se l’estimava de veritat?  Conclou que és una possibilitat, i el llapis tot sol perfila un cor.

I ara què fa?  Li respon que passarà per la botiga a recollir el seu portàtil així que pugui

Ell li torna el missatge dient-li: “Perfecte perquè t’hauria d’explicar una cosa que em fa morir de vergonya”

Ara ella ho veu claríssim, mai s’havia plantejat que en Pau pogués enamorar-se d’ella ni a l’inrevés, però se li escapa el llapis i inicia un retrat de les seves virtuts, també dels seus defectes, creu recordar que tenia parella, però tampoc deuria ser res massa seriós, tot i que s’obliga a pensar que a vegades la seriositat en les relacions només les pot valorar un mateix. Decideix que ja no en té. Decideix que li agrada i que fins i tot ella també se l’estima molt.

Dina a qualsevol lloc i qualsevol cosa,  el què necessitaria és que les hores anessin més ràpid per poder sortir de dubtes. Decideix passejar, seure a llegir en un banc aprofitant el sol de primera hora de la tarda. Finalment arriba l’hora, s’alça, no sap si pintar-se els llavis, millor que no. Es passa la mà per sota els cabells per ressituar-los, s’encamina cap a la botiga, hi arriba, la botiga és plena i ell està sol, s’espera en un racó. Els clients són molt pesats, no paren de preguntar –li tonteries, ella nota una pressió al pit, cada vegada més gran, li tremolen les mans, decideix que no s’ha de posar tant nerviosa i agafa una tablet que hi ha per allà i comença a jugar, sense donar-se’n compte la botiga queda buida.

Ell s’asseu al seu costat, sigil·losament, se la mira, ella deixa el joc i també se’l mira, segurament és la mirada més profunda que cap dels dos hagi rebut mai. Ell li diu que li ha de dir una cosa, ella diu ja ho sé, ell li diu que …ella l’interromp i diu jo també, i el besa als llavis, ell s’hi apunta, s’hi estant una bona estona. Ell se’n separa i li pregunta que com és això? Ella puja les espatlles amunt i diu que la vida és així, plena de sorpreses com la que ha rebut d’ell aquest matí, li diu que ignorava els seus sentiments, ell li pregunta quins sentiments , a què es refereix, ella li diu que al missatge que li ha enviat al matí. Ell diu ah, d’això, precisament te’n volia parlar. Digues, digues, però no el deixa parlar, li pregunta si és un t’estimo genèric o un t’estimo d’amor. Ell es posa a riure. Ella no ho entén. Ell li diu que el seu mòbil es tant llest que se li disparen les paraules. Ella no ho entén. Ell li demostra el funcionament de l’autocompletar.  Ella diu que odia aquest telèfon. Ell li diu que perquè. Ella li diu perquè porta tot el dia pensant en aquella frase. Ell li pregunta si ho diu seriosament. Ella li diu que sí, i baixa la mirada, ell li agafa la barbeta i se la mira de fit a fit. Ella tanca els ulls. Ell agafa el seu mòbil, i hi escriu un missatge. Ella rep un missatge “T’estimo molt”. Ell rep un missatge “autocompletat ?”. Ella rep un missatge “No”

 

 

Aquest conte està inspirat per una experiència real viscuda per un amic que de bon matí ha rebut un “T’estimo molt” autocompletat,  ho ha compartit al fb i a mi m’ha desvetllat la inspiració,  la història, més enllà d’això no té res a veure amb la del meu amic, és totalment fictícia i els personatges també.

Advertisements

3 thoughts on “T’ESTIMO MOLT

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s