RIPPA VAN WINKLE

rip-van-winkle

Fa molt i molts anys en una petita població de la costa catalana, allà on les platges són daurades, hi vivia Rippa van Winkle, filla d’emigrants holandesos que havien decidit establir la seva residència a prop del mediterrani. Rippa era una dona meravellosa, tenia cinc fills, que alimentava i educava de manera magnífica, a les sortides d’escola  la canalla sempre li anava al darrera perquè explicava unes històries fantàstiques, no tenia mai un no per ningú, sempre estava a punt per ajudar a qui fos, les senyores grans n’estaven totes enamorades, les ajudava a comprar i a carregar el què fes falta. També formava part de l’AMPA  de l’escola, feia de voluntària a la llar d’avis del barri, al banc d’aliments  i allà on feia falta, sempre amb un somriure d’orella a orella, tothom l’estimava.

Però quan arribava a casa, es trobava al seu marit, sempre de mal humor, sempre enfadat, l’acusava de tenir temps per tothom menys per ell, que si la casa estava desendreçada, que si el menjar havia quedat salat, que si hi havia roba per planxar, que si no havia anat a comprar el pa…

Una tarda va discutir amb el marit, per qualsevol fotesa, i se’n va anar a passejar a la platja, sempre li anava bé rumiar mentre veia les ones amunt i avall…quan estava ben concentrada pensant que era allò que tan agradava d’ella fora de casa i tan poc a casa, va sentir una veueta que la cridava:

-Rippa…. Rippa

Però no veia res ni ningú, la va tornar a sentir i de sobte se li va aparèixer una senyora vestida com les antigues gregues que li  cridava:

-Vine a ajudar-me!  – Estava transportant una petita àmfora a dalt d’una barqueta- vine corre! –  ella era conscient que era tard i calia tornar a casa, però no podia negar l’ajuda a ningú, o sigui que va ajudar a la senyora i va pujar a la barca.

Una vegada allà li van donar un gotet del què contenia l’àmfora, era boníssim, no havia tastat mai res igual. Dalt de la barca hi havia quatre dones més, totes vestides i pentinades de manera similar, talment com una pel·lícula de la Grècia clàssica, va anar fent glops d’hidromel, això li havien dit que era, fins que va quedar totalment adormida bressolada per les onades.

Va despertar lentament, no recordava on era però el vaivé de la barca de seguida la va situar, semblava que les cincs dones estrafolàries havien desaparegut o sigui que va agafar el rems i es va acostar a la platja, la va veure diferent, però no sabia identificar ben bé perquè…va baixar de la barca amb dificultat, darrerament les articulacions li començaven a fer mal, i es va dirigir cap a casa seva.  Va trucar  mentre un home obria la porta amb una criatura a braços…

–          Perdoni, qui és vostè?

–          I vostè?

–          Sóc la Rippa Van Winkle, i tu qui ets?

–          Sóc en Pol…Mama? Mamaaaaa?

–          Pol? Fill!!!!

–          Però on has estat tots aquests anys?

–          Quins anys?

–          Mama, vas desaparèixer fa vint anys.

–          Vint anys?

–          Sí

–          I el teu pare?

–          Ui el pare fa anys que va fugir.

–          I aquesta criatureta tant bufona, qui és?

–          És la Rippa, la teva néta

Es van fondre, en una abraçada, mare, fill i néta.

Des de llavors sovint es veuen dones que passegen solitàries per la platja desitjant que algú les cridi fluixet.

Aquesta és una versió feminitzada i mediterranitzada del clàssic de Washington Irving, que de petita m’encantava, suposo que perquè 20 anys em devien semblar una eternitat, ara em sembla un sospir,  que aquest mes  surt adaptat a El Cavall Fort  núm. 1244   i que llegit ara, m’ha semblat de molt poca correcció política, tant com ho deu ser la meva versió.

Advertisements

4 thoughts on “RIPPA VAN WINKLE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s