UN BOCÍ DE CEL

IMG_20140224_111052

És tot el que veig, un bocí de cel, emmarcat entre les totxanes d’obra vista de l’edifici i el marc de fusta vella. Cada vespre venen a baixar la persiana i així que surt el sol la pugen, es deuen imaginar que és l’únic lloc per on puc passejar i ho encerten, sempre hi tinc els ulls fixats, excepte quan entra algú, entenent algú a tot aquell que no sigui de la casa, a les noies d’aquí els hi conec el pas, el de cada una, per elles no faig l’esforç de girar la mirada, l’una vindrà a rentar-me, l’altra em portarà el menjar,  una altra em posarà el termòmetre i em prendrà la pressió…cada dia la mateixa rutina, després vindrà la que em dóna la medicació, la més seriosa però alhora la que coneix millor la meva mirada. Les senyores que netegen canvien sovint, els hi deuen pagar poc per fer-se càrrec d’aquesta pols que fa olor a eternitat. Els metges venen un cop per setmana, també els hi conec el trepitjar, decidit, executiu, ràpid.  La resta de caminars m’acostumen a sorprendre, ja no hi estic avesada, abans venien sovint, els fills, les joves i els néts. El fills venen poc, poquíssim, ja m’ho deia ma germana, “ja veuràs els xicots,  de vella no pensaran en tu i les joves d’ara ja no són com les d’abans” i tenia raó, però jo no m’empipo pas amb les joves al cap i a la fi elles no són filles meves, i més tal i com són mons fills, ara una, ara l’altra…un cop de tant en tant venen les primeres joves que vaig tenir, s’emocionen  quan em veuen, m’expliquen quatre coses dels seus fills, els meus néts i em fan un petó dels forts, m’acaronen i em toquen les mans, els hi agraeixo molt, les entenc, tenen la seva vida, les seves mares… Els fills em sap més greu,  els vaig dur al ventre, els vaig parir i criar, els vaig aguantar el mal humor i vaig compartir les alegries i ara no sóc res, una màquina de fer gasto i poca cosa més, procuro fer l’esforç de pensar que és normal, que venir a fer companyia a una vella és una pèrdua de temps. Abans venia un nét, el més gran de tots, venia cada divendres a la tarda, seia al meu costat, em donava la mà i llegia en veu alta, fragments de les seves lectures, jo me’l mirava embadalida, però des de que tingué el seu primer fill pràcticament no ve, i quan ho fa ve amb el nen, una explosió d’alegria i aire fresc, però clar no pot llegir, l’enyoro. Al principi de ser aquí els meus fills van contractar una noia que venia a donar-me el dinar i el sopar i em donava conversa, era una noia seriosa, llegia molt bé, m’explicava què deien els diaris, jo encara em podia moure una mica i fins i tot parlar, ara ja no. La noia un bon dia va plegar, i en van contractar una altra i una altra, totes es cansen. Fa poc en va començar una de nova, de pell fosca, com les darreres, no sé  a quin país deuria néixer, ella no ho explica, parla molt, riu, m’afalaga, em pentina, em posa crema, em fa les ungles, fins i tot me les pinta, jo somric, amb els ulls. Quan la tinc per aquí no recordo el bocí de cel, però quan marxa  em torno a fixar amb el blau o aprofito per aclucar els ulls quan fa sol, els dies rúfols m’entristeixen però els entenc, és la manera de valorar els altres, quan plou ploro, sense motiu, plou i ploro. Intento pensar com deu anar vestida la gent, si fa fred o calor, si l’ambient és humit o sec, penso on anirà l’avió que acaba de creuar el meu bocí de cel, on deuen anar els ocells i les seves coreografies, on van les velles com jo quan es moren, perquè que tard o d’hora deurà acabar aquest malson. Ella acaba d’arribar no li recordo ni el nom, es va presentar el primer dia però aquí ningú la crida, avui no riu ni em fa cap broma, es treu la bufanda i els guants, deu fer molt fred, deixa l’abric de qualsevol manera damunt la butaca, s’hi asseu, les llàgrimes li regalimen cara avall, la miro amb sorpresa, ella ho nota i em diu que no passa res, m’estreny la mà, li veig la galta inflada, molt inflada i d’un to més pujat, li miro fixament, ella se la toca i em diu que ha topat, la miro interrogativament, és llesta aquesta noia, ho entén perfectament, em repeteix que no pateixi. Pateixo. L’endemà ve amb dues criatures, les asseu a la butaca, es porten molt bé, fan cara d’espant, ella també. Dels nens no m’estranya, veure una vella estirada al llit, bavejant i que no diu res ha d’impressionar a la criatura més valenta, continuo patint, ella m’estreny fort la mà, no passa res em diu, acluco els ulls, sé que no és cert. No torna. Deixo de menjar, no vull conèixer més gent, em quedo vivint al meu bocí de cel, sé que m’alimenten per via intravenosa, i sé que ve una noia nova, li esquivo la mirada, busco el cel, el metge em renya, venen els fills, junts, això deu anar de veres, venen les joves, les d’ara, les d’abans, fins i tot els néts, ve el nét gran, s’asseu a la butaca i em recita poesia, no em diu de qui és i el meu cap ja no relaciona els poetes amb els seus poemes, m’agafa la mà i em demana que el perdoni per no venir més sovint, a ell si el miro als ulls, em fa un petó al front i em diu que no me’n vagi. Dormo contenta, crec que aquests darrers dos dies els he vist a tots, el matí arriba ràpid, és el que tenen aquest carai de pastilles que escurcen les nits, fa sol i sembla que la primavera deu voler arribar amb força, la noia em porta un ram de mimosa, m’agrada però m’embafa, obra la finestra de bat a bat, “aprofitem aquest aire càlid de febrer” diu amb un to pujat, la miro, miro la finestra oberta. M’escapo.

Advertisements

9 thoughts on “UN BOCÍ DE CEL

  1. Quin rotllo això d’estar a l’hospital… Per sort vaig fer un pacte amb el diable. Fins als 80 estaré perfectament sa i després em moriré de cop.

  2. M’ha fet pensar en la protagonista de “L’amour”, que era perfectament conscient de tot però el cos no li responia. Ha de ser un horror aquesta dissociació entre ment i cos.
    Impressiona la frase “aquesta pols que fa olor a eternitat”…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s