POSTALS DE L’ÍNDIA: ENYOR – GIORDANO BRUNO

home pensant 001

 

Amb la mirada absent recorda tot allò que mai va passar. Enyora els somnis perduts. Els anhels no viscuts. La fantasia reprimida.

Sol, vell i trist, rememora una vida lliurada al present. Previsible. Incontestable. Prescindible.

El somriure d’un Món  captivador, també cruel,  al que va renunciar. Per rutina, pors i feblesa.

Imagina una vellesa plena de llum, de pau. De música i silencis. D’olors i colors que amaren la pell d’un sentiment de plenitud.

Sí, enyora l’Índia. La terra que per temor  no va  fer seva.  Sentia el seu crit i el va ignorar sabent que es traïa per sempre.

Viatjar, com mirar al cel un somni que desitja ser atrapat. No fer-ho, com viure empresonat per la pròpia covardia.

Finalment resta immòbil. Somiant no haver deixat escapar els somnis i conscient que la vida passa ràpid. I que la seva, ja ha passat.

Giordano Bruno

 

Anuncis

POSTALS DE L’ÍNDIA: AMB ULLS DE DONA -GIORDANO BRUNO

wpid-wp-1413148256468.jpeg

Entre gossos, corbs i deixalles tres criatures juguen i riuen. Res sembla distreure’ls.

Mentre la mare seu a terra tot torrant uns cacauets que vendrà en paperines de diari a 5 rupis.

Darrera seu un home brut dorm sobre un jaç, en un racó de la vorera.

És el seu llit. El de tots. I la seva llar.

Entre crits, botzines, motors, pol·lució i brutícia discorre la seva vida.

La  mare em mira fixament i veu en la meva mirada compassió. Els seus ulls foscos, profunds, parlen de dolor, de frustracions, de desconsol, de maltractes.

Mira al seu marit ebri i abandonat. I baixa els ulls. Plora.

De sobte recupera el to, com tantes vegades, s’alça i ofereix cacauets a uns joves que esperen el bus, llavors em torna la mirada i em regala un somriure.

 

Giordano Bruno.

POSTALS DE L’ÍNDIA: DIGNITAT – GIORDANO BRUNO

Dignitat 001

Uralita, totxanes de fang i plàstics són la matèria primera, i única, de totes les barraques de l’slam.

Carrers estrets, bruts i humits. Les clavegueres al cel ens recorden que la ciutat acaba allà on el diner li dóna a l’home la condició de ciutadà.

La casa de la Bauna és una més. 20 m2 on conviuen tres criatures, la mare i un pare que cada dos anys els visita des de Dubai.

Quan tenen sort un hora d’aigua corrent els precipita a omplir tota mena de cossis. Els dies són llargs i la calor intensa.

Cada matí, d’aquella cova humida i espantosament calorosa, surten tres criatures a escola. Amb l’uniforme immaculat i les llargues trenes recollides amb dos llaços vermells que donen a la seva cara neta i dolça una brillantor que el seu somriure fa esclatar.

A la porta la mare les acomiada.

Resseguint a les filles amb la mirada s’observa en ella un gest d’íntima satisfacció que ens recorda que la dignitat, com la felicitat, cal buscar-la dins les persones.

Giordano Bruno

POSTALS DES DE L’ÍNDIA: EL PAS DE LES BÚFALES – GIORDANO BRUNO

búfales 001 (1)

El pas de les búfales, serè, constant, solemne, marca el ritme de l’Índia.

Soroll, cotxes, corredisses, somriures, plors, no són més que un miratge.

El pas de les búfales tot ho atura i ens recorda que la vida té un ritme, que transcendeix les urgències d’un present histriònic.

Reconèixer i sotmetre’s a aquest ritme ens acosta a l’essència de la vida. Lluny queda. També avui a l’Índia. Però menys.

Giordano Bruno

POSTALS DES DE L’ÍNDIA: MERCAT DE VIDA -GIORDANO BRUNO

mercat 001

 

 

I MÚSICA

El bell so d’una música constant.

D’homes, de dones, de nens,

D’esperances, de presses.

Música de llum, d’olors.

D’ahir, de sempre.

Música de vida.

 

II LLUM

I mentre jau a terra la vella Idirasi

Bellament vestida amb un sari rònec pel pas de massa vida.

Prima i menuda. Pansida pels anys i l’enyorança de tot allò que mai va passar.

Amb la mirada eterna del que res no espera i el gest sempre precís, ofereix discretament, un manat de plàtans que l’ajudaran a seguir dreta. Com fa seixanta anys.

Com ja feu la mare.

Sempre amb la bellesa del qui mai ningú no l’observa, més que els savis que saben llegir la força i la llum als ulls dels ignorats.

 

III HARMONIA

I de sobte de nou les búfales aturen el temps.

Tot es mou. Tot immòbil.

Al ritme serè de les belles dames.

Tot guarda harmonia.

Les olors, els colors, els crits, els somriures, les esperances, el desconsol, les disputes, les constants transaccions. Les presses i la calma.

El seu pas dóna sentit de totalitat.

I el so profund, constant i nascut de la terra de la Maraz.

Cinc cops al dia. Marcant la vida.

Tot és un.

I que ho sap, la bella Adirasi

somriu al cel del seu Mercat.

Com ahir. Com sempre.

 

GIORDANO BRUNO

 

Una nova col·laboració de l’amic Giordano.

INSTANT DE VIDA – GIORDANO BRUNO

gioconda

 

El record d’aquella mirada el reconfortava. Va ser un instant, un moment fugisser però intens. Màgic.

Tantes coses va expresar. Tants anys d’amistat desconeixien el que aquell segon va palesar. Nítidament. Sense reserves.

Reflexionava sobre l’amor, l’amistat. I la seducció.

Era aquesta una acció de la voluntat o una atracció insubornable que s’escapa als sentits?

De sobte una veu coneguda l’interpel·là: On ets?

Amb el més net i serè dels somriures respongué: Sí, la vida té sentit.

 

 

Emocionada amb la tornada de l’amic Giordano Bruno, i recordar a la resta d’amics que teniu un raconet en aquest blog, només cal que m’ho feu saber

REINA SENSE CORONA – PILAR MARTINEZ

Vull ser una reina sense corona i que m’acaronis sempre,
que les abraçades siguin dies de tots colors, 
que m’envolti el teu temps i el pas del rellotge l’inventem tots dos,
vull caminar de puntetes per assaborir nous mots.
Vull tremolar com una fulla, com quan es nua la tardor,
que tu siguis el vent, la pluja, la lluna i el sol,
que corrin les hores lentament després d’un petó,
vull assaborir la passió com el millor dels tresors…
Vull que els contes de fades visquin en una partitura de sons,
que al compàs d’un ritme, qui decideixi passar els fulls, siguem tu i jo,
que al deixar portes obertes no és tanquin de cop,
vull un rei sense corona …
I tu, vols?
_____________
Una nova col·laboració de la Pili* Martínez Rodríguez, i aquesta vegada poètica!

LA REINA I ELS CIGRONS – PILAR MARTINEZ

(foto de Pilar Martínez)


Tot just fa uns dies, mentre els budells em grinyolaven amb una banda sonora que m’advertia que la gana s’apoderava de mi, em va venir de gust menjar cigrons torrats. Sí, sí, cigrons torrats. Ni amb espinacs, ni amb bacallà, ni en amanida. Senzillament torrats.

Vaig obrir la bossa i els vaig deixar caure lentament sobre la taula de fusta de la cuina. Imatge bucòlica? No, però em va fer gràcia la forma piramidal que van prendre tants cigronets junts. Una vegada satisfeta per anar cobrint la meva necessitat bàsica -berenar-, es va disparar el meu “pepito grillo” i en aquell moment captivador de subtil reflexió, vaig barrejar els contes.

A mesura que anaven desapareixent dins la meva boca, reorganitzava la forma piramidal dels cigrons, amb els dits de la mà esquerra, i es va convertir en un cor –inconscientment el meu-. No em va caldre gaire esforç moure “fitxa”.

Em va venir a la ment el conte del Christian Andersen. Els que em coneixeu sabeu que jo i els pèsols (i la nata) no ens entenem gaire, així que vaig “tunnejar” un xic “La princesa i el pèsol” i em vaig imaginar essent “La reina i els cigrons” … aquella reina sense corona, que vol que l’acaronin sempre…
Reconec que sóc una mica miop, no encerto amb la porta del castell; ni amb el pany de la porta; ni amb la clau que la pot obrir; ni amb el príncep que és amic, però vol ser amant quan me la vol obrir i jo m’enxampo els dits amb les frontisses; ni amb els matalassos de làtex, escuma o molles…
Més aviat, enlloc de detectar que hi ha un cigró estratègicament col·locat en l’últim matalàs, per donar-me “una lliçó de vida”, jo directament, vaig fent aterratges forçosos des del desè matalàs, esclatant al terra, intentant assaborir, quina textura, aroma i sabor té, sense adonar-me’n que en els castells, no hi ha sortida d’emergència.
La sort és que puc afegir al conte la meva catifa particular, per esmorteir el cop, i seguir barrejant personatges i objectes inanimats i ves a saber si enlloc d’un príncep, em trobo a la cua del SOC, o a la porta del súper, o a la butaca del costat del teatre, un Tadeo Jones, dient-me “confias en mi ?” -estil Aladino- i acte seguit, em canta la cançoneta del “yo te esperaré” i em desperto de cop, per continuar somiant a dalt de l’escenari i no darrera les bambolines, amb la maleta a punt per seguir viatge.
Tot és possible als contes, oi?
Pilar*

QUÈ PILI… COM VAS?




– Què, Pili… com vas ?

– Vaig fent, que no és poc. Van sortint feientes, però res fixe.

– Bueeeenu, ja està bé, així et distreus, va bé sortir de casa…

– ¿¿??¿¿??

Sóc conscient que la “distracció”, no és un nou ofici i no m’omple la nevera i que malgrat tot, encara puc obrir-la i no veure teranyines, mentre buido el cap de núvols negres i els transformo en sucre filat.


Fer la compra setmanal és tot un acte d’ heroïcitat i reflexió i no és tasca gens fàcil, en els temps que corren.

Me n’adono, satisfeta, que quan col·loco els aliments bàsics i de dieta mediterrània, dins de la nevera, tinc un “parell d’ous” per seguir avançant i lluitant pels meus “terronets de sucre”. 
Que fa anys, no vaig tenir gaire “llet” davant d’una situació que em va paralitzar i gràcies a una molt bona ajuda, vaig tornar a veure la llum, la de la nevera i la del sol.
Que m’agradaria tenir “activa” la meva relació de vida laboral, deixant de ser com un” peix peixet” que de la canya, no arriba mai al cistellet i se m’escorre de pet, per l’aigüera.
Que estic posant tota “la carn a la graella” per veure el got ple, aquest cop, 50 % d’aire i 50% d’aigua, per fer una bona salseta. 
Que tot i que “la plata d’enciam queda ben amanida amb oli i sal”, a voltes m’han quedat ressecs, els petits projectes que amb gran il·lusió tenia previstos i els reescric a la llista de la compra per no defallir.
Que seguir el consell de la mama de “guardar una poma per a la set” no m’ha anat gens malament, per no haver d’anar a demanar almoina als serveis socials.
I que, si preparo unes llenties pels meus fills, que siguin sense reduccions, però amb molt de seny, per treure’ls- hi cert ferro a l’assumpte, ja que són prou conscients, que per postres, no hi ha sempre gelat i que hi haurà dies de dolç i dies de salat.

Pilar Martínez Rodriguez




Tafanejant pel fb, m’he trobat aquest escrit de la Pilar! La Pilar sovint ens obsequia amb escrits imaginatius plens de delicadesa, tendresa i quotidianeïtat, i avui m’he emocionat llegint aquest, el d’una dona lluitadora que no es rendeix mai, no m’he pogut estar de demanar-li si el podia publicar al blog, i m’ha dit que sí!!! Espero que s’animi i hi publiqui  sovint! . Gràcies Pili!!!

UN BRI DE LLUM – GIORDANO BRUNO

La mort i la destrucció era arreu. La guerra havia fet malbé edificis públics i privats, carrers, mobiliari urbà i sobretot havia trencat la convivència i l’ànima d’una ciutat fins fa pocs anys plena de vida, cultura i llibertat.

Tres anys d’intensos combats van deixar petjada a cada racó. I a totes les famílies. Morts, violacions, ferits…

I va desfer el cor de la gent. La por, la frustració i l’odi van ferir fins a tal punt la moral individual i col·lectiva, que no era possible reconèixer-la.

La mirada trista i freda d’En Pau, un nen de sis anys que va presenciar com assassinaven els seus pares, n’era l’expressió dramàtica.

Lluny quedava la vitalitat de la ciutat pocs anys enrere. L’efervescència creativa, l’entusiasme per viure i agradar i l’autoestima d’una ciutat culturalment vibrant. Cofois de pertànyer a un Món (la vella Europa) en el que la llibertat, la democràcia, la fraternitat i el lliure pensament prosperarien  inexcusablement.

I de cop les forces de la nit que precedeixen l’odi van enfosquir qualsevol bri de llum. La destrucció i la posterior repressió dels vencedors va esborrar fins i tot el record. Va ser aquesta, potser, la més dura i implacable extensió de l’horror. I el que va acabar de malmetre la aniquilada  moral i dignitat col·lectiva.

I la boira espessa de la por es va anar instal·lant a l’ànima d’aquella ciutat fallida. La fatiga ho amarava tot. I res feia preveure un retorn a una llibertat ja massa llunyana en el cor de la gent. Un anhel impossible. Un somni inabastable. La resignació arribà i amb ella anys de plom i de mediocre i indigne supervivència.
A la terrassa d’un bar tres nois xerren amb aire despreocupat de les darreres classes de la facultat. Els desespera el tedi que ho aclapara tot. El Pau dubte. Te por. Però finalment s’atreveix i els parla del seu tiet. Treballa a una fàbrica, els diu,  i juntament amb uns companys es reuneixen per parlar de canviar les coses, del que no els agrada, de política. Volen conèixer joves universitaris i preparar accions conjuntes.

Al Pau se l’hi il·lumina la cara mentre els parla. I de sobte amb orgull i convicció els explica el que va mantenir en secret durant tota la seva joventut. Que els seus pares no van morir d’un lamentable accident sinó assassinats pels mateixos botxins que ens governen. Els seus amics es van conjurar amb el Pau per veure al seu tiet i els seus amics.

En aquell precís instant un raig de sol va estendre’s per tota la ciutat. Ningú no ho va notar. Només el Pau, que va percebre de forma nítida que un nou temps començava per ell i pel seu País.
Giordano Bruno

EXERCICI DE LLIBERTAT – GIORDANO BRUNO

*

L’arribada de tots els membres del Consell d’administració confirmava el pitjor dels seus presagis. No tenia cap ganes de compartir res amb aquella gent. L’agressivitat i l’absurda competència pel control de l’empresa havia convertit l’ambient de la companyia en irrespirable. Falsedats, traïcions, violència verbal, aliances de conveniència. Tot pel maleit poder i diner.

Manté la majoria del Consell i presideix la reunió. Però està absent. Es limita a donar paraules. No els escolta. Detesta aquest ambient hostil i la deshumanització de la que són víctimes els assistents. De fet comença a sentir-se part d’aquell Món d’odi i fredor. Contaminat. I això l’espanta. I vol fugir. Fugir per no participar més d’aquest estil, d’aquesta lamentable manera d’entendre la vida.

Lluny queden els anys en els que plegats treballaven per fer créixer l’empresa. Anys d’il·lusions compartides, d’esperances i anhels. També de dificultats, patiments i precarietat que l’esperit de fraternitat ajudava a superar. Si, fraternitat i il·lusions. Convicció i certesa que plegats se’n sortirien. I ho van fer en tantes ocasions… Que lluny queda tot plegat!. Ara només personalismes i ambició. Càlcul, conspiració i mediocritat.

Mentre pensa en aquells magnífics anys, la reunió continua. Ell cada vegada més absent. Distant i desafecte a tot el que escolta i veu. Es sent molt lluny. De sobte un fort sotrac l’aparta de la taula. El seu cos, sense ell provocar-ho, s’alça físicament per damunt dels presents i volant com un pardal desapareix de la vista dels qui atònits l’observen.  

Diuen que més que veure’l volar, els va sorprendre la seva mirada. La d’un home en pau amb ell mateix. Somrient. Lliure. Avui viu lluny d’aquell Món. Mai més ha sentit la necessitat de volar. Però sap que si un dia li és precís, retrobarà les forces per tornar-ho a fer. Finalment, es diu, volar no és més que un exercici de llibertat. És a l’abast tothom.
Giordano Bruno


(*sala de juntes de la Facultad de Autónomos de la UPM, trobada per la xarxa)

CANÇONS SENZILLES – DANI RECASENS

Hem sortit a passejar. Ja no tinc edat, ni força, per arrossegar aquesta cadireta. Ara dorm. Normalment tampoc no diu gran cosa. Si m’aturo a saludar algú, ella se’l mira amb insolència i l’altre s’hi torna amb un somriure educat. De vegades li agafen la mà i s’acoten per posar-se-li a l’alçada i ella els gira la cara. Jo ho sé que detesta les moixaines i els compliments. És igual que sa mare. Mai no sé si l’he tapada prou. La nena diu que en faig un gra massa però jo sempre m’asseguro de no oblidar la manteta de quadres. D’entrada, ella mai no la vol i la rebutja gairebé amb violència, però després li llegeixo l’agraïment als ulls. La ciutat se m’acaba fent petita perquè la tarda és sempre eterna. Quan m’atipo del centre, les mateixes cares, els mateixos aparadors, cerco l’ensopiment al tomb de ravals. Els cotxes fan cua l’un rere l’altre, neguitosos. Em compasso al ritme dels seus clàxons insuportables i invento cançons senzilles per la meva princesa que ella escolta dolorosament sense badar boca. De vegades m’aturo i li dono aigua només per gaudir l’escalfor dels seus dits menuts i arruats. Li llegeixo als ulls el que no poden dir els seus llavis i em fa mal reconèixer que sóc massa gran pel que voldria. La nena treballa massa, tot el dia, i em toca fer-me càrrec de gairebé tot. Tenim una noieta que ve unes hores a donar-me un cop de mà. Fa el menjar i m’ensenya com he de canviar el meu tresoret. Però pels àpats som sols i ella s’entossudeix a no obrir la boca i jo amago la meva incompetència renegant tot sol a la cuina, tan fluixet que ella mai no ho recordarà. La porto al llit i li acarono els cabells fins que la son li arriba. Hi ha cops que es desperta plorant i jo li amanyago la mà, l’amor no s’oblida, fins que el repòs li torna per la pell. Aleshores surto al balcó a fumar d’amagat i juntament amb el fum allibero un plor petit que és només meu i recordo el dia que ens vam casar.

                                                                                                                                         Dani Recasens




M’ha fet molta il·lusió que el Dani em proposés publicar uns dels seus relats el racó dels amics, el Dani és un escriptor fantàstic, podeu veure les seves creacions  al bloc Orfes de la tempesta on cada dilluns hi publica una nova proposta, a mi m’encanta el seu estil, els seus diàlegs, el seu sentit de l’humor…

HOME D’ESTAT -GIORDANO BRUNO

En Giordano continua colpint, 

HOME D’ESTAT
El rictus impertorbable. No expressa sentiments. No en té gaires. Es fred i l’avorreix el que està fent. Ni el que diu, ni els qui l’escolten,  li genera cap interès. Té al cap massa coses i prou importants com per perdre el temps aquí. Menysprea als qui te davant. I sap que el miren malament. Massa rumors, i ara informacions, el situen al vell mig de trames de corrupció, espionatge i guerra bruta… Com pensen que es defensa el País aquests imbècils?, es pregunta.
El molesta la ingenuïtat i la falsa bondat que impregna la política i la societat. El crispen les actituds dels qui fan dels ideals una coartada per no comprometre’s a amb el País. Els qui volen quedar bé i no embrutar-se les mans, amagats darrera de discursos sobre conviccions i principis. Aquells als qui els agrada la gent, que diuen representar. Què sabrà la gent, s’interroga.
Reflexiona sobre aquestes coses mentre mira el rellotge i fa veure que escolta als membres del Parlament que l’interroguen sobre la seva gestió al capdavant del ministeri. Desitja que acabi. No tolera que el qüestionin. I menys aquells ignorants que es pensen que són algú. Ja s’acaba finalment. I ara tornarà al seu cau. Al seu refugi de control i poder. Allà es sent segur. I des d’allà seguirà treballant per la Pàtria que tan estima.
Giordano Bruno

BELLESA – GIORDANO BRUNO

Una nova proposta de l’amic Giordano:

BELLESA

Les dues dones es miren tendrament.  S’agafen les mans.  Mans unides per dècades de complicitat, de patiments, d’esperances, d’amistat.  Apassionadament li explica coses.  Fills, records, ànim i molta tendresa. L’altra mira absent.  És a prop del silenci.  L’agafa fort  perquè no salpi. Perquè senti com l’estima i fins a quin punt necessita dir-li.

Han estat sempre molt diferents. L’alegria, l’optimisme i l’esperança d’una es contraposava a l’aflicció, l’angoixa i la malfiança de qui avui espera el final. I potser per això sempre han estat tan unides. Avui, aquella mirada aparentment buida diu quelcom més que absència. Es l’expressió d’un sentiment d’agraïment etern. Un sentiment que només elles saben interpretar.

De lluny es senten les converses disteses de fills i néts. Són el seu orgull. De cop un d’ells entra a l’habitació. S’atura. Observa respectuós aquest moment de vida.  I constata en la mirada de la seva mare, que efectivament la bellesa neix al cor de cada persona. I dóna gràcies a la vida pel regal d’aquell instant màgic.
Giordano Bruno

UNA ESPERANÇA EN VIDA – GIORDANO BRUNO

Els amics ja ho tenen això, agafen confiança i jo contenta.

El Giordano té un text nou per penjar al bloc, totalment diferent del darrer, a mi m’ha encantat, ja em direu:





Ja no se l’il·lumina la cara. Ni al veure’l.  Mirada buida, sense vida. Jeu damunt un llit. 
Apàtica, serena. Confia en les hores. El pas d’unes hores, d’uns dies que la portin al silenci. Al silenci etern.  On senti una pau que mai ha fruït. Sempre aquell nus, el nus de qui ha viscut només a través dels seus. Sense vida pròpia. Sempre llogada. Sempre el que toca. I veu el final. El busca. Només en ell veu l’esperança. La pau enyorada, la pau mai trobada. I mentre ell la mira, sent per primera vegada la revolta, el desig de trobar en vida un sentit que el seu Món miserable li roba. I veu en aquella mirada buida una llum. 
Una esperança en vida.  

Giordano Bruno

UN PATRIOTA – GIORDANO BRUNO

Ja fa un mesos vaig obrir una secció dedicada a l’obra dels meus amics, secció que continua oberta a les vostres propostes…

Fa un parell de dies faig fer l’oferiment a un amic que volia escriure però no acabava de trobar ben bé l’excusa, i es veu que el meu bloc l’ha motivat i ha començat a escriure. 

A mi m’ha semblat un escrit colpidor, ja em direu…



UN PATRIOTA


Jeia estès al mig del carrer. No tenia els 10 anys. L’havia mort d’un tret fred i precís. Era un dolor necessari. L’aparent innocència d’aquest infant anònim, de rostre bell i seré, malgrat tot, és l’expressió del mal. En ell habita l’espurna que durant segles ha malmès al nostre poble, la nostra raça. Per ella ho faig, a ella em dec. I per ella cal eradicar-la.

Lluny queden els anys en els que vivíem plegats. ‘Ells’ i ‘nosaltres’. I compartíem vida, amistat, comunitat, barri. Fins i tot família. Aquell miratge no podia perdurar. Jo mateix em sentia cofoi en aquella convivència absurda. Hi tenia amics entre ‘ells´. A alguns els vaig arribar a estimar. Recordo al Pere, l’Albert, la Rosa. I la Joana, sempre encisadora. La seva mirada, aquella veu. Com la vaig estimar…

Estava cec. Anestesiat per l’estúpid parany d’una falsa concòrdia. Alguns ho lloaven, a voltes jo mateix. La convivència, la pau. La pau dels covards.

Ens van anar adulterant. Sense adonar-nos-en. Malmetent la nostra noblesa mil·lenària. Aquella que ‘ells’ mai van ni somiar. I sí, vam obrir els ulls i vam dir prou. Primer uns pocs visionaris i valents. De seguida, tot el poble. Ens volem lliures d’ells, perquè ens sabem millors, superiors. La terra és nostra. Que marxin o morin.

La mirada absent d’aquell nen que he mort, recorda vagament la dolça mirada de la Joana. Va morir fa una setmana. No sento aflicció. Quin honor ser dels ‘nostres’. Quina força interior. Soc un patriota.

Giordano Bruno

CRÒNICA D’UNA DIMISSIÓ TOGADA – BARÓ D’AVINYÓ

Aquesta entrada enceta un nou racó del bloc, AMICS, destinat a la creació d’amics i amigues, o sigui que ja ho sabeu, el mail és obert!

Aquesta tarda, he rebut un poema que m’ha fet sortir un oohhh i un gran somriure, l’ooohhh perquè no coneixia aquesta faceta de l’amic (com moltes d’altres), i el somriure per la genialitat del poema, nascut ben segur de l’indignació pels fets que l’han generat. No m’he pogut estar de demanar-li si el podia compartir i és evident que m’ha dit que sí, o sigui que gràcies Baró!

Crònica d’una dimissió togada
(Ius reipublicae pacto mutari non potest) 
El dret públic no pot ser canviat per un pacte entre particulars
Ha estat ben manicomial
aquest enutjós assumpte
de l’alt consell judicial.
Haurien de haver començat
a les seves dependències
ben aviat les diligències,
per discernir amb fermesa
un assumpte d’honradesa
que afecta a un home togat,
un que s’hauria de vestir començant
pels peus i acabant pel cap,
i que n’és:  el president!
Què dirà la gent!
Ell que s’ha concedit, pel cap baix
una o dues bestretes,
del pressupost general
de l’Estat de panderetes.
El champagne i l’ostra
se l’ha pres a costa nostra!
I en temps de poques bonances
ha fet cada setmana, vacances!
A última hora li surt la vena carca
i diu que voldria una foto amb el monarca.
A veure qui té nassos i l’emmarca!
Però el Borbó practica el ball de l’escapolí
i toca els dos fins a l’Aràbia Saudí.
S’ha de tenir un cistell ple d’ous
per dir:  ja dimitiré el dijous!
Però senyors!  del cotó se n’ha practicat la prova
I ha sortit ben negre! Ha tocat doncs l’hora,
de dir-li al magistrat: adéu-siau,
bon vent i barca nova!
El Baró d’Avinyó

(la fotografia és de sastreria San Pablo)