UN PATRIOTA – GIORDANO BRUNO

Ja fa un mesos vaig obrir una secció dedicada a l’obra dels meus amics, secció que continua oberta a les vostres propostes…

Fa un parell de dies faig fer l’oferiment a un amic que volia escriure però no acabava de trobar ben bé l’excusa, i es veu que el meu bloc l’ha motivat i ha començat a escriure. 

A mi m’ha semblat un escrit colpidor, ja em direu…



UN PATRIOTA


Jeia estès al mig del carrer. No tenia els 10 anys. L’havia mort d’un tret fred i precís. Era un dolor necessari. L’aparent innocència d’aquest infant anònim, de rostre bell i seré, malgrat tot, és l’expressió del mal. En ell habita l’espurna que durant segles ha malmès al nostre poble, la nostra raça. Per ella ho faig, a ella em dec. I per ella cal eradicar-la.

Lluny queden els anys en els que vivíem plegats. ‘Ells’ i ‘nosaltres’. I compartíem vida, amistat, comunitat, barri. Fins i tot família. Aquell miratge no podia perdurar. Jo mateix em sentia cofoi en aquella convivència absurda. Hi tenia amics entre ‘ells´. A alguns els vaig arribar a estimar. Recordo al Pere, l’Albert, la Rosa. I la Joana, sempre encisadora. La seva mirada, aquella veu. Com la vaig estimar…

Estava cec. Anestesiat per l’estúpid parany d’una falsa concòrdia. Alguns ho lloaven, a voltes jo mateix. La convivència, la pau. La pau dels covards.

Ens van anar adulterant. Sense adonar-nos-en. Malmetent la nostra noblesa mil·lenària. Aquella que ‘ells’ mai van ni somiar. I sí, vam obrir els ulls i vam dir prou. Primer uns pocs visionaris i valents. De seguida, tot el poble. Ens volem lliures d’ells, perquè ens sabem millors, superiors. La terra és nostra. Que marxin o morin.

La mirada absent d’aquell nen que he mort, recorda vagament la dolça mirada de la Joana. Va morir fa una setmana. No sento aflicció. Quin honor ser dels ‘nostres’. Quina força interior. Soc un patriota.

Giordano Bruno
Anuncis

4 thoughts on “UN PATRIOTA – GIORDANO BRUNO

  1. La teva tribuna, una troballa (que n'ets de gran, Anna!)El segón "tribuno", molt fort també i el text, com dius, colpidor, encara que ja discutirem allò de la covardia de la concòrdia… O no!

  2. Gràcies Cavaliere!!totalment d'acord amb tu, la concòrdia mai és covarda, sinó al contrari requereix molta valentia !!! Li he dit a en Giordano que passi per aquí a respondre't, però ja veurem si ho fa… és tímid

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s