LA NOVA HERA*

Camina seguint el rumb imposat pels seus pensaments. Ho fa a desgana, com si l’obligués algú que no sap qui és. S’atura al semàfor, tot i que no circula cap cotxe, esperant parsimoniosa el color verd. No té cap pressa. De fet, pensa que si el semàfor no canviés de color probablement es quedaria palplantada allà. El semàfor es posa verd. Ella creua el carrer, gira resseguint la buguenvíl·lea, tocant les flors amb cura, sense voluntat de fer-les caure. Mira endavant. Sap on va. Malgrat conèixer el destí, l’empeny com un corrent que suplanta la seva voluntat d’avançar, obligant-la a derivar. Ara observa els propis peus, perseguint l’ombra. Es deixa envair pel dubte que no sigui l’ombra, la que l’obliga a fer cada passa, per encalçar-la. Tanmateix, l’ombra nítida i fosca, còmplice d’aquest sol de migdia, manté l’angle obstinadament girat a la seva esquerra com si volgués forçar-la a desviar-se. Amb pacient determinació, segueix el camí traçat per aquella estranya fatalitat.

Contra el maluc esquerra, i a cada passa, sent el colpejar compassat del objecte feixuc que du dins la bossa, penjada a l’espatlla. Pràcticament no recorda com va aconseguir-la, com si una boira li envoltés la memòria. Recorda la cervesa que va fer ahir amb l’Al, recorda que a la segona hi van afegir el tequila, recorda la tercera. Sap que li va explicar massa coses, sap que ell la va abraçar, que van sortir plegats del bar, que va pujar a la seva moto i la va dur a un barri dels afores. Recorda que van entrar en un edifici brut i deixat, ell li agafava la mà, ella es deixava conduir. És incapaç de recordar els pisos que van pujar, ni la distribució de l’edifici, sentia veus que no entenia, buscava desesperadament la mirada de l’Al que li retornava amb un somriure. Però a partir d’aquí la memòria se li ennuvola. Es fa tan espessa i tèrbola que no troba paraules per descriure les llambregades de imatges i sorolls que, com retalls inconnexos, l’assetgen cercant significat: Aquella gent, a la sala d’espera, uniformitzats per la mateixa pacient resignació; una veu a la megafonia repetint allò de “Només si ho vols…”; aquella sala asèptica on una mena d’operari equipat amb vestit estanc li examina l’iris dels ulls que veu projectats al monitor; la pròpia mà estesa damunt el dispositiu d’escaneig digital, i aquesta bossa gris impermeable que conté l’accessori que sap que no haurà d’obrir fins arribar a destinació; la mateixa bossa on reposava el cap, quan ha despertat fa una estona en aquella cambra d’hotel on no recorda haver-se registrat. I encara torna a mirar-se aquesta polsera metàl·lica al canell, sense tanca, i massa ajustada per poder-se-la treure.

Una frase li martelleja el cervell : “Tu tens el do de crear vida”. Ignora qui li va dir, i ho ignora perquè li ressona per tot el cap. Camina al seu ritme, tu tens el do, de crear vida, tu tens el do, de crear vida… i els peus la dirigeixen fora de la ciutat, pel viarany verd que va a aquell edifici antic i a mig caure. Mira els núvols per intentar enganyar el pensament, intenta comptar-los, buscar-los-hi formes com feia de petita amb el pare, però se li escola una determinació ignota. Toca la bossa, toca l’objecte, es toca la panxa i torna al mantra que la fa avançar. Arriba a la tanca de la casa, estranyament oberta, entra sense dubtar-ho i es dirigeix a les escales de la porta principal, les puja procurant no fer soroll i obre el pom sense trucar. Més enllà del rebedor, la rep un àmbit estrany. El tronat espai de la immensa sala està ocupat per estructures metàl·liques d’alumini, segellades amb plàstics translúcids a través dels quals s’endevina una activitat aqueferada i tanmateix silenciosa. Travessant el primer accés, on la polsera se li activa emetent un feble xiulet; i després de transitar per galeries que s’endinsen en un edifici molt més gran del que hauria imaginat, arriba a un seguit d’estances plenes d’hivernacles protegits com incubadores. Jardineres plenes de plantes, arbres, flors, arrels exposades i altres elements vegetals difícils d’identificar. Tot un viver vegetal, tanmateix estranyament semblant a les sales d’incubació que ha vist algun cop a les maternitats. L’amfitrió que la rep amb un somriure i una encaixada de mans, llença una llambregada a la bossa que du penjada. “Veig que porta la llavor que se li ha assignat! Mot bé!” Ella assenteix en silenci… “Bé – segueix ell- Interpreto que està ben segura de voler seguir endavant amb el procés. Ja coneix el nostre lema: Hem de retornar a la Natura allò que li pertany”.

Se sent alleugerida, com si les peces comencessin a encaixar, a tenir un sentit que sap que en algun moment podrà arribar a copsar. La fan passar a una sala d’espera, “posis còmode” li diu l’amfitrió , es treu la jaqueta, i s’asseu en una butaca que sembla de dentista, amb la bossa damunt les cuixes, assegurant-se que porta l’objecte. L’amfitrió li demana que tingui una mica de paciència, i surt de la sala. Quan s’adona del cansament que fa dies que arrossega, decideix aclucar els ulls just quan una veu forta i animada de dona li demana que l’acompanyi. “Despulli’s” li diu, “Vol dir que cal”, “Sí dona, que entrarà a la zona protegida, s’ha de dutxar i posar-se aquesta bata”. Assenteix i fa cas, abnegada. Li demanen l’objecte, el treu de la bossa amb recança, i li atansa, el col·loquen sobre un coixí que li fan portar a ella. Entren a la zona X, la temperatura és alta i hi ha molta humitat, veu les rengleres del fons plenes de flors extraordinàries i de colors indesxifrables, les del seu davant només tenen terra, una terra estranya. “Aquest és l’espai per la seva llavor, i aquí té el recipient per les llàgrimes, posis aquest petit aparell a l’orella, ara la connectarem a la seva memòria externa per tal que flueixin les emocions, és molt important que recordi que han de ser llàgrimes d’alegria, si veu que deriva cap a records tristos avisi, aturarem el procés unes hores”.

Nua ja dins la sala de fertilització, l’atmosfera enriquida d’oxigen i perfum de molsa li envaeixi els pulmons, transportant-la a un estat d’eufòria i amarant-la d’un sentiment combinat de nostàlgia i esperança que les poetes encara no han encertat a batejar. Les llàgrimes de joia brollen manses i irreprimibles; davallant pels conductes del dispositiu, omplen el dipòsit que activa l’estam que reacciona i la penetra, elevant-la fins un clímax tel·lúric que li fa perdre el coneixement.
La restauració de les ferides infligides a la Natura, ha començat. Els boscos delmats i els fons oceànics infestats de residus, han començat a rebre el tractament definitiu de regeneració que la perpetuació de la vida reclamava.
D’aquí a pocs mesos, viatjarà fins la nova fageda que ocupa els vells territoris calcinats, i que prodigiosament ha crescut fins esdevenir aquest bosc frondós. El sostre de fulles filtra els raigs solars, esquitxant, amb taques de llum de formes capricioses, la blana catifa per on avança descalça. Mentre s’atura a acaronar les flors d’aquesta buguenvíl·lea que ha volgut créixer entre les roques, alça als ulls resseguint els orgullosos troncs que es s’endinsen a la cúpula vegetal, mentre mussita gairebé inaudiblement, “fills meus…”
La nova era ja ha començat. És l’era de la dona.

Bet i Anna, a quatre mans
agost 2019
@nitamiu @ares_lisbeth

*LA NOVA HERA, és una proposta de relat a 4 mans sorgida a Twitter i proposada per l’amiga Bet, hem anat construint la història plegades, un paràgraf cadascuna. La Bet, ha sigut també qui ha editat la portada i la foto final, i ha cosit el text de manera que no es veiessin les costures entre paràgraf i paràgraf, a part de procurar-ne coherència sintàctica i en els temps verbals,  en definitiva, la que ha fet la major part de la feina. Com que, de moment, no té blog, hem quedat que, ara per ara, el publiquen aquí. Gràcies Bet!!