diari: meandres

PicsArt_09-27-04.26.05.jpg

Ara que ja tinc certa perspectiva, puc dir que a la vida es tenen amics, molts o pocs, més propers o més superficials, amics per sempre, per una època o circumstancials. Que tenir una gran connexió no té relació amb el temps que dura l’amistat sinó amb un conjunt d’elements sovint indesxifrables.  Que els  amics, els de debò, són una xarxa  molt difícil de trencar i és la que et permet explorar, amb confiança, el món.

Però també hi ha persones que ens toquen la vida d’una manera tan efímera que difícilment els podríem anomenar amics, amb les que en canvi hem intercanviat quatre paraules, un gest o una mirada,  que acabarà sent essencial a les nostres vides. Les circumstàncies, el moment, o qui sap lo què, els acabarà gravant a la memòria emocional.

Avui, un petit gest, natural i tendre, m’ha portat del pensament  a la reflexió sobre els vincles que fem amb les altres persones, sobre el què sabem dels altres, sovint més del què imaginem, sobre accions no racionals, sobre reaccions, sobre el què callem i potser diríem, en un altre lloc, un altre moment, una altra vida.

Després he transformat la reflexió en un riu que passava vora de casa meva, i estalviaré els meandres i aniré directe a la desembocadura. Aquest petit gest, tendre i natural i la seva acceptació tendra i natural, m’ha fet veure que amb aquesta persona,  sense cap més vincle que la paraula cordial i ocasional,  ens hauríem  abraçat molt fort, còmplices, segurament, d’aguantar el tipus i altres fenòmens meteorològics.

Baixar la guàrdia, caldria.
Com a mínim.
De tant en tant.

Anuncis

In somnis – catorze.

Inflexiones en un punt desconegut que amb sort identificaràs temps després. Sumant casus belli contra tu mateixa. Tota la nit has sentit l’aigua omplint una banyera sense tap. Aprens que les roselles també poden ser liles, i fins i tot i créixer a la paret que separa els cossos erms de les ànimes.

Defuges qui es dissecciona prenent-te de bisturí, perquè no ets cirurgiana. Com a molt ets una oruga que transformarà una planta en les seves pròpies ales. Que curiosa la vida, que sempre ens mossega pel mateix lloc.

membrana

preview.jpg

 

 

NO m’atura el foc,
ni el glaç. M’atura
la incerta capacitat.

He donat tombs
a l’aigüera. NO m’he
escolat forat enllà.

Ara escalo la pica greixosa
alimentant-me de restes
calcificades. NO és en va
que creix la membrana
entre cos i braç.

in somnis – tretze.

natalia Drepina The bee

 

Cada ala que vola, a les fosques entranyes de les meves cambres, produeix l’efecte invers. Mai vàrem parlar de la força el·líptica de la llum, i ara gosa entrar amb la intensitat de la primavera. Acarono la vivesa dels àcars i bressolo amb la mirada tot aquest magma del tot i el res que batega a cada raig de sol. Busco l’agulla menjada pel rovell, i suturo el buit, deixant un trau per suar la por. M’agita el dubte, l’etern.

in somnis – dotze.

 

Lee McKenna
Lee McKenna

Mires massa enrere, un enrere que no ha existit mai, mai has format part de cap rodona, només has aconseguit dibuixar angles i més angles, alguna forma original i poca cosa més, et conformaries amb qualsevol forma arrodonida, o com a mínim amb caminar per damunt d’angles sense arestes. Mires al voltant, i només veus pors i dubtes, tan grans com els teus, veus parets de fusta, de formigó, de ferro, veus portes i algunes finestres. Sents els ocells i et preguntes si tothom s’emociona com tu amb el seu refilar, per què no ens ho diem que hem sentit cantar un ocell? Per què no ens diem que hem vist sis flors diferents i vint-i-set núvols i que les palmeres avui eren dansades pel vent, per què hem oblidat parlar-nos, i només lamentem, critiquem, analitzem, plorem, cridem, renyem, demanem? Per què resulta tan fàcil recaure en la cinta transportadora de la negativitat? Per què pleguem les ales tan aviat? Per què ens fan por les arrels? Sospires. Entafores el nas dins d’un llibre confiant que no et sacsegi massa i alhora desitjant que ho faci, perquè només la paraula et serveix de mapa. Construir-te la ruta després de la darrera pàgina, amb la pell ferida encara de la lectura, de la vida, de la vida dels altres. On es troba la il·lusió? T’angoixa la idea de no trobar la font mai més, sabent que la duus dintre, i el pànic de començar la ruta amb el dipòsit buit, sense saber si sabràs obrir l’aixeta. Tot depèn de tu i alhora res.

in somnis – onze.

jeanloup sieff
Jeanloup Sieff

 

De-fugir, desfer la fugida endavant, caminar al costat de les pròpies passes, l’aventura, la vida, reflexionar sobre el què i el com, i tornar a començar el camí cap enlloc, mestra ja de mi mateixa.  Ja ho he provat, cou massa el meu pes. Deixar viure les larves que algun dia em poblaran, a mi o a les meves cendres. Escriure el vòmit esgotat. Ser conscient del meu cubicle transparent, tan igual als de la resta, tan diferent. Quedar-me sense opinió per entendre que totes les opinions són legítimament insuportables, fent costat a les que encaixen amb els meus valors, traint-los també així. Quina feixuguesa la humanitat quan t’habita alhora l’esperit crític i el contradictori. Que cap reixa tanqui la llibertat de pensament, cap, ni una. Trenar la vida enfora, la vida endins, la vida no viscuda. L’encaix pusil·lànime del meu melic en el melic aliè, en el gros melic de la societat, en l’abisme. Cansada de crits, meus, seus, muts, aguts, greus. Al capdavall silencis trencats, riures perduts, somriures clavats.  M’ataca la nostàlgia mentidera. M’hauràs de buscar en el brollador, amb les abelles que refresquen el seu jorn incasable. La dolçor em fueteja com si  en fos responsable, jo, tipa de responsabilitats, voldria només dormir un dia sencer i despertar descansada. Recordar on era el punt de partida, per no tornar-hi.

 

in somnis – deu.

Desig delerós, florit d’hivern, de cel ventós i terra eixuta. M’atrapa la teranyina, la moneda que cau, el pou clos, la cuereta que lluita. El so dolç de l’aigua damunt la molsa, l’esqueix irreflexiu del romaní, la passa compassada. Aturar-se. Morir un instant. Renéixer amb la ràfega que s’escola entre l’arbrat i que et porta novament a la contemplació de l’espai que ha deixat el buit: el blau, els blaus, el verd. Sentir com les pedres es fan, on abans érem balma, ara som aire, on abans érem sostre ara som llit. Sentir la veu dels arbres, el cruixit interior de fer-se anelles mútues. Reflexionar, sense paraules, sobre el no temps. Sentir la fatiga d’un cos assedegat de calma. Aturar-se. Mirar, mirar-se.

Que la màgia ens il·lumini

Que els camins ens apropin més que no ens allunyin,
que tothom es pugui expressar com vulgui,
que ningú es consideri més que ningú,
que les abraçades superin a les males mirades.
que ningú es vegi obligat a dir prou,
que les llàgrimes només siguin per amor,
que el somriure ens acompanyi,
que la llibertat no es posi en dubte,
que no s’acabin mai els somnis,
que la il·lusió no ens abandoni
i la màgia ens il·lumini.

in somnis- nou.

 

Lola Alvarez Bravo
Lola Alvarez Bravo

 

Mirar enrere és contradir-se, mirar endavant cremar-se les pestanyes . El present cansat, el passat pesa massa, el futur inhòspit. Potser es tracta de de convertir-me en papallona o en il·lusió. Una imatge em somnia, estirada en una barca que segueix el corrent d’un riu, sense forces per remar a la contra, no és així, sé que no és així, però potser cal fer marrada, estirar-me a la sorra i comptar les papallones. Hauria d’aprendre a comptar, crec sincerament, que quasi tot ve de les pròpies mancances matemàtiques. Em deixen unes ales meravelloses, que encaixen així així, volar una mica, i contemplar el cel hivernal, preciós. Sentir-me etèria, i pensar que no és exclusiva la sensació de què el temps pesa massa: temps cronològic, meteorològic i verbal. Tantes boques serrades, tants sentiments colgats darrera crits o somriures, tantes coses callades i per tant perdudes per no haver arribat mai a lloc. L’autocensura ens convertirà en éssers transparents. Escriure per no fugir cap a la quotidianitat. Viure fidel a la solidesa dels colors, lluny dels translúcids i les transparències. I qui m’entengui , que calli.

Estic enfadada

charlotte Salomon.jpg
Charlotte Salomon

Ja fa cert temps que alguna cosa dins meu va decidir que la ràbia no em convenia massa i vaig aprendre, inconscientment, a transformar-la en tristesa, que té una forma menys lesiva, pels altres, de sortir. No cal dir que des de llavors ploro més, però ja està bé, també ric sovint. Però això no vol dir que no m’enfadi, no, m’enfado i darrerament molt. Estic enfadada perquè hi ha deu persones empresonades injustament, estic enfadada perquè s’ha forçat al codi penal per empresonar-les, estic enfadada perquè també s’ha forçat la Constitució per aplicar un 155 que deu haver sigut el somni pornogràfic d’alguns i algunes que la ràbia els hi supura. Estic enfadada per certs silencis, estic enfadada perquè tinc la sensació que la violència es fa cada vegada més evident, més propera, més enganxosa. La física, la psicològica, la cultural, l’estructural. Estic enfadada perquè 4 energúmens van violar a una dona, la van deixar nua i abandonada, a més a més dos d’ells formen part d’estaments que tenen com objectiu vetllar per les persones. Estic indignada amb un jutge que admet a tràmit com a prova un informe de vigilància de la víctima per part d’un detectiu privat, perquè això implica, indirectament, jutjar la conducta de la víctima. Estic enfada perquè la lluita contra la violència contra les dones, 900 assassinades a Espanya els darrers 14 anys, més totes les que pateixen agressions físiquesi psicològiques, més les víctimes colaterals, sobretot infants i joves que es queden sense mare o amb mares psicològicament afectades, no només no és una prioritat per l’administració pública sinó que els recursos econòmics que s’hi dedicaven han sofert una davallada molt important. Estic agraïda perquè la campanya #metoo està normalitzant que les dones expliquin les agressions, vexacions i humiliacions que totes hem rebut amb més o menys intensitat. Estic enfadada perquè el ministeri de sanitat fa una campanya culpant a les mares de desconèixer el consum d’alcohol per part de les seves filles i fills, enfadada perquè diu que si són noies les poden violar i si són nois poden patir seqüeles. Estic enfadada perquè qui deu haver dissenyat la campanya segur que no té fills adolescents i segur que no és una dona i podria dir quin tipus d’educació ha rebut. Estic enfadada perquè el consum d’alcohol i drogues per part dels joves és ben conegut per totes les institucions i no es fan polítiques preventives ni alternatives i a sobre ens tracten d’idiotes i d’espectadores de pedra a les mares, oblidant-se expressament dels pares. Estic enfadada. Enfadada perquè han tardat 25 anys a condemnar a Rotko Mladic per genocidi i crims contra la humanitat. Estic enfadada perquè no han arribat ni el 14% dels refugiats de la guerra de Síria que el govern espanyol es va comprometre a acollir. Estic enfada perquè he llegit “Charlotte” de David Foenkinos , que és preciós, en el que retrata la breu vida de l’artista Charlotte Salomon, i els seu assassinat en un camp de la mort. Estic enfadada perquè continuem vivint en un món on uns es consideren millor que uns altres, a gran escala, i a petita escala. Enfadada veient com d’un petit problema, sovint per manca de comunicació, es fa un gran conflicte que acaba afectant a persones que no hi tenen res a veure. Estic enfadada perquè hi ha una tendència general a culpar als altres del què ens passa, a no reconèixer mai un error i a no demanar disculpes sinó al contrari. Estic enfadada perquè tot és molt més senzill de com ens volen fer creure. Estic enfadada, per moltes més coses, de les que he tret aquí, naturalment, com tothom. I malgrat tot continuarem somrient i vivint-la tant coherentment com puguem. La vida.

cel

IMG_20171016_144333_411.jpg

 

No saber si l’ets o t’és,
si vas o et buida,
si t’omple o vens.

No saber si ets dins o fora,
núvol o pell,
carícia o vent.

No saber si ets ara o mai,
desig o consol,
làpida o somni.

No saber si ets nom o data,
mur o finestra,
nínxol o flors.

No saber-se epitafi
Ser, cel.

Diari: clavells i somriures

IMG_20171002_142524.jpg

Dies intensos, esgotadors emocionalment, ens els que hem vist, o patit, actes de violència directa. En els que hem patit violència indirecta des del moment que se’ns nega que les agressions van existir, des del moment que es fa un relat que no només obvia la realitat sinó que fa de la mentida la veritat, malgrat les imatges donin la volta al món amb pocs minuts i surti a les portades de tots els diaris. Malgrat dos dies després la immensa majoria de catalans surtin al carrer i no quedi reflectit en cap mitjà d’àmbit estatal (només en algun digital).

La negació de la realitat és una patologia, el qui la nega viu en una espiral de mentida continuada. Quan es fa per part del govern d’un estat, amb el beneplàcit de la principal força de l’oposició, esdevé violència estructural. Quan qui la fa, i qui la permet, pertany als partits majoritaris en el govern i el parlament de la UE, aquesta violència indirecta esdevé continental. En veurem més, arreu, i no passarà res, tal i com l’hem vist els darrers anys, també a casa, perquè el tipus de resposta policial , no ho oblidem, ve dels polítics. Però tampoc oblidem que la UE es feu per motius econòmics, que després intentà ser una unió política, dic intentà, perquè mai ho ha aconseguit, només cal recordar les imatges de la crisi econòmica a Grècia, o la tragèdia dels refugiats a la Mediterrània. No n’hauríem d’esperar massa, d’Europa, malgrat aquest sol pensament ja ens faci mal.

Però no volia escriure sobre això, tots els experts del país ho han fet aquests dies, tots hem trobat escrits i articles que ens han reconfortat i d’altres que ens han inquietat encara més. Una bona recomanació és no mirar massa la tele, i fer un ús moderat de les xarxes socials, inclús del whatsapp. I animar-nos els uns als altres, que ni el pessimisme ni el victimisme s’apoderin dels nostres ànims. Perquè encara queda molt camí per fer, i acabem on acabem, caldrà recosir moltes ferides.

Estic molt preocupada, molt trista, tot i que em sento orgullosa de l’exemplar lliçó de resistència pacífica del dia 1 d’octubre, del votar malgrat la por, malgrat les agressions, malgrat les amenaces, orgullosa de la mobilització del dia 3 de tantes i tantes persones per rebutjar la violència. Som un país de pau i això ens ha d’omplir d’alegria, això sí.
Em preocupen les veus que criden que res de diàleg ni de mediació, perquè acabi com acabi, hi haurà molts temes a resoldre (els que ho diuen no es deuen haver divorciat mai) i mai serà a gust de tothom. Afortunadament no som una societat uniforme, i això ens enriqueix.

Venen dies difícils, en els que caldrà continuar mantenint la calma davant de provocacions i accions violentes i tant de bo fossin capaços, des de Madrid, d’acceptar una mediació internacional, no cal que ens ho expliquin abans, que la facin discretament, però que la facin, Que sense mediació, la sensació és que anem cap un carreró sense sortida o de sortida d’extrema complexitat. Perquè, desenganyem-nos, podem ser portada als diaris internacionals, però a l’hora de la veritat difícilment mouran cap dit. A no sé que sigui per interessos econòmics, però això els experts ja ens ho explicaran.

La mediació hauria d’aconseguir sortides polítiques a les dues parts, sobretot fer moure a la que ara està totalment enrocada, i hauria de reconèixer, evidentment, la llibertat del poble català a escollir el seu futur. Perquè el què sí que està clar és que no podem renunciar a cap dels drets que van costar tant de guanyar, tanta sang, tants anys i tanta lluita.

La Constitució espanyola se’ns ha quedat petita i ni en el millor dels escenaris previstos hi haurà capacitat de modificar-la. Recordo que en una de les primeres classes de Dret, se’ns va explicar que la llei sempre va darrera les necessitats de les persones, ho saben cada una de les persones que se les van haver de saltar per aconseguir drets que ara considerem fonamentals (sufragi universal, sufragi femení, separació racial, dret de vaga, dret de reunió, i un llarg etc). I amb això vull dir que a vegades s’ha d’estirar la legalitat fins a esquerdar-la, no crec que sigui la millor de les solucions, però quan et porten a un cul de sac sense sortida legal i ningú escolta els crits, quan s’ha intentat la via de la modificació de l’Estatut i ha sigut esclafada, quan tots els intents de diàleg han sigut reiteradament escombrats i cada vegada amb més fatxenderia, quan any darrera anys milers i milers de persones reclamen el dret de decidir, des del civisme i l’alegria, i això és reiteradament negat, i sobretot quan et tracten com a súbdits i no com a iguals, al final la desafecció és absoluta.

De petita em van ensenyar a lluitar per les persones per damunt de la terra, per això vaig militar durant molt anys al partit socialista, fins que va començar a prioritzar la terra (la unitat d’Espanya) per damunt les persones. Des de llavors em vaig proclamar orfe de partit, votant a qui més em convenç a cada moment, que estigui al costat de les persones.

La neutralitat i/o el silenci, quan estan en joc drets fonamentals, m’ofèn, com m’ofèn que des del l’antic partit en el que militava, es demani respecte per unes forces policials ( i per tant a qui els hi va donar les ordres), que van apallissar brutalment a ciutadans que només volien dipositar un paper dins d’una urna, i indirectament a tots i cada un de nosaltres. Per cert, a Múrcia també els estan apallissant per culpa d’un mur que no volen, crec que les no maneres que ens han ensenyat a Catalunya les aplicaran arreu.

No volia fer un escrit, perquè probablement m’han quedat masses coses al pap, perquè es poden mal interpretar algunes de les coses que apunto, perquè no sóc experta en res. De fet, el què volia era escriure sobre la peli que vaig veure ahir, que es deia Victòria i que no era massa bona, però que em va fer riure i somriure i també caure alguna llàgrima, perquè la Victòria és una advocada divorciada amb dues filles, amb una vida encara més caòtica que la meva, i a la peli, la protagonista toca fons, però se’n surt, perquè triomfa l’amor. I això és el que hauríem de fer, estimar-nos, escoltar-nos, abraçar-nos, mirar-nos directament als ulls i dir-nos que tots som persones, tots.

Doncs això, pau i calma, resistència pacífica, clavells i somriures, i confiança.

in somnis – vuit.

bd4f5ac46cd897302672ef15898faf0c

Dibuixar la vida, en plena contemplació de la incertesa. Sabent-nos esquerda que crida or, sabent-nos or que bressola fractures. Fitar endavant amb la predictibilitat del marciment, i deixar que sigui el vent o l’aire qui ens arrenqui de la branca, qui ens adormi damunt l’onada o a l’ull del remolí. Reconèixer que ja no valen excuses, ni dilacions, que les arrels treballen enyorades de sol i ombres, de cures ancestrals. L’unic cant que arriba és el del missatger: el silenci escup notes desafinades. Obrir bé les fulles, com qui somriu, atrapant vols d’insectes secrets, expulsant destijos perquè algú altre els bufi i ens retornin la ales de les papallones perdudes. Inhalar l’ara, sense exhalació.

in somnis – set.

Daria petrilli 3
Daria Petrilli

Fugacitat,
l’únic límit és l’ésser:
l’ofec immediat a cada intent de treure el cap fora.
Viure contra la vida quan la vida és mort.
Paraules,
records d’un tacte fos.
Ni fred, només la inconsistència del buit.
Fins i tot he intentat altres metzines[L’olor del vertigen m’ha bufetejat]
Mira’t, ni el color dels teus ulls saps dir-te.
Que el silenci deixi de cridar,
desitjo.
Un braç, dos, tot.
M’aturo aquí, ara.

Despertar. Respirar flors.

xarxes…

9166f980d14077310e9e1485737ae3f8

Les xarxes ens les construïm nosaltres mateixos, som les nostres pròpies aranyes que anem filant i construint una teranyina que ens protegirà de les caigudes que ben segur patirem. Són els fils amb els que ens anem envoltant els uns als altres, fils multicolor, cada un amb un significat, cada un amb un sentit. Fils que resseguirem per mil i un motius, curiositat, afecte, feina, interessos comuns, plaer. Fils que neixen amb nosaltres, com els familiars, i fils que anem generant durant la vida, els fraternals, els professionals, els reals, els virtuals. Dependrà de les habilitats i caràcter de cada ú, que els fils siguin més o menys, més gruixuts o més prims, de més durada o de menys, n’hi ha d’efímers i n’hi ha que acaben essent de ferro de tanta solidesa, essent important que no perdin mai la mal·leabilitat. Ai, però, no hem de perdre mai la nostra consciència d’aranya, perquè si ho fem ens acabem convertint en un insecte atrapat en la nostra pròpia teranyina, i serà la mateixa xarxa que hem construït la que ens ofegarà. Els fils els teixim a voluntat, i quan comencem a notar que ens premen massa fort, hem de ser capaços d’allargar-los, i en casos extrems de treure les dents i serrar-los, deixar que es desfaci un vincle que ens immobilitza, que ens impedeix seguir teixint o ens provoca que utilitzem un color que no és el nostre. També pot passar a la inversa, notar que algun fil teixit de cop el trobem trencat per algú altre, no passa res, tota aranya és lliure de fer i desfer els seus fils, l’important és fer saber per què ens ofega cada fil, per què en molts casos només utilitzant un altre patró el lligam pot continuar existint. En alguns casos, molt pocs, ens poden voler com a simples insectes amb els que alimentar-se, i no, aquí cal treure l’aranya que duem dintre i alliberar-nos. L’important, és no defallir, no deixar mai de filar i de teixir i de reconèixer i saber que tota xarxa pot ser trampa i alhora tot un univers per recórrer i ser.

IMG_20170912_110240_718

Diari: viatge interior

2017-08-09 17.25.30

Vinc de donar sang, cada vegada que ho faig penso en el meu avi Miquel, que sempre en donava i que sense cap mena de pressió ens va transmetre la necessitat de fer-ho. També la mare me n’ha donat exemple sempre. No ho faig tan sovint com caldria, però procuro fer-ho quan el temps m’ho permet. Avui estava baixa de ferro, però no prou per rebutjar-me com a donant. Potser m’ha servit per entendre millor l’estat de cansament al que he arribat aquest agost.

La sensació de baixada permanent fa temps que no m’abandona, i crec que ja he tocat fons, tocar fons per empènyer-me cap amunt, esclar. El cansament és energètic i emocional.  Sóc una mala malabarista d’il·lusions.  Algú em va dir, fa temps, que era naïf o il·lusa (tinc la gran sort d’esborrar el què no m’agrada). Suposo que tenia raó, però escullo ser-ho a no ser-ho, assumint-ne el cost.

Tinc la gran sort de tenir grans i bonss amics, a qui, els darrers mesos he tingut molt abandonats, ser mare de tres i estudiar m’ha costat molt, ho reconec, però estic satisfeta, tot i que encara queda l’embranzida final. Aquests dies de vacances, de feina i nens, inverteixo el temps en descansar i llegir, tinc un llarga llista de coses per fer, que deixo per més endavant. I reservo una mica de temps pels amics, confiant que una vegada acabat el postgrau tornaré a tenir temps per dedicar-los-hi.

El passat mes de maig vaig decidir regalar-me un roser de roses vermelles, tenia una rosa a punt de florir, però malauradament va arribar trencada a casa. Jo que sóc de buscar significat a tot no li vaig voler donar cap, sóc maldestre, vaig pensar. Fa tres dies vaig adonar-me que el roser tenia un parell de branques noves, i dic que vaig adonar-me’n perquè malgrat el rego pràcticament cada dia (enguany m’he proposat que les plantes sobrevisquin) no m’hi havia fixat gens, al contrari sempre pensava que l’havia de canviar de torreta perquè no creixia.

Doncs bé, ha nascut un capoll, petitet, però capoll, que observo cada dia com va badant-se. I és que potser serà una de les roses més importants de la meva vida, amb més significat, buscat i volgut, perquè me la regalaré, sense tallar-la, deixant que floreixi al lloc que li pertoca i recollint, si el vent m’ho permet, els pètals una vegada caiguts.

La memòria torna a atrapar-me i recordo que a 3r de BUP, en Fonxo ens va ensenyar, a més a més de llengua catalana,  el llenguatge de les flors i ens va regalar a cada un dels alumnes un llibret meravellós (El llenguatge de les flors, Kate Greenaway, Ed. Elfos) amb el significat de cada flor i que encara tinc el goig de conservar. La rosa vermella, vol dir i no costa gaire d’endevinar: “T’estimo”

Ha sigut un any dur, en el que he après molt, molt de mi, molt sobre els conflictes (i el que em queda encara per aprendre), molt de les persones que m’envolten (em sento una  dona molt afortunada), en el que he conegut a persones meravelloses que seran, espero, amics de per vida, i altres persones que m’hauran fet créixer novament.

La rosa, petita però que fa una olor que enamora, s’obrirà del tot demà,  i amb ella sé que comença un nou cicle vital.

comiats

Gyorgy Kepes
Gyorgy Kepes

 

Estic estirada al llit, vaig deixar la persiana entre oberta de manera que la primera llum del dia es filtra a través dels foradets, alço els braços i jugo amb les mans, projectant ombres a la paret. Semblo una ballarina, tinc les mans primes i elegants i el gest és suau i harmònic, sempre m’he demanat perquè no tenia aquesta gràcia la resta del meu cos. Ara ja sé que és indiferent, que me l’he d’estimar el meu cos, per poc gràcil que sigui, de fet ja ho estic fent.

Ell és a la dutxa, m’aprofito dels darrers minuts de llit, ocupo el seu espai intentant absorbir la seva escalfor, la seva olor, sé que no ens tornarem a veure, ell encara no ho sap. El dia que ens vam conèixer em va dir que no m’enamorés d’ell, m’ho va repetir dies i dies fins que li vaig dir que callés. Me n’he enamorat.

El sento xiular, és un home que a la nit no ronca, és d’agrair. Ahir vam tenir una conversa trista, i ha dormit tota la nit agafat a mi. Part de la conversa era sobre una altra dona. Ara sóc en un pou, trist i fosc, ell encara no ho sap. Surto del pou, esmorzem plegats, però no puc somriure. Ell diu que l’enamora el meu somriure.

Al marxar m’abraça fort, molt fort. Jo també. És la darrera abraçada.
Torno al llit i caic al pou.

In somnis – sis.

Melissa Zexter

Desperto de l’insomni nedant dins d’un mar llunyà, desconegut, ple de tu, ple de peixos tartamuts, que busquen entre les paraules allò que el temps de descompte no els ha pogut oferir. Nedes al meu costat i de tant en tant esclates a rialles multilingües i jo em perdo en el teu desvari memorístic. Sadollem ganes de saber-nos, com si no tinguéssim tot el temps encara per caminar-nos les rutes prèvies damunt la pell. Ens riu la mirada que encara no hem creuat i ni tan sols goso dir-te que t’enyoro, i malgrat m’imposo el silenci, la meva veu crida bombolles plenes de la teva. M’esforço a recordar que no tenim cap pressa, cap, i et deixo reposant en el somni, ple d’escates de colors desconeguts i aletes despistades que em besen les pestanyes, talment papallones de mar, i jo em deixo fer i ric més, encara. Obro els ulls com puc i et demano que entris per la gran escalinata que et durà al meu fons més profund, allà on ja ens coneixíem i no recordàvem. I em dius, molt suaument, et penso, et penso… i m’adormo.

in somnis – cinc.

reaching the sun by liutawras
Liutawras

 

Creuo un passadís llarg, com els dels antics ponts de la via, al fons la llum, i una nena asseguda a terra, a la dreta del túnel. Està arraulida, amb el cap rinxolat damunt els genolls. Arribo fins on és i li ofereixo la mà, au amunt, li dic. Aixeca el cap i la mirada, sense somriure, tot el seu cos dubta, li dic que m’ha d’acompanyar que no sé on he d’anar. Li atanso la mà, l’ajudo a alçar-se, encara no em retorna el somriure. Caminem de costat, ella sí sap on anem. Al fons hi ha una platja, arribem fins on la terra es converteix en sorra i amb la mirada, encara trista, m’indica que és allà, i retorna parsimoniosa al túnel. La segueixo amb els ulls i abans de desaparèixer es gira i alça la mà acomiadant-se. Somriu, sé que somriu. Miro endavant. Allà? Allà no hi ha res, tret de la immensitat del mar. Camino per la sorra buscant senyals, sembla que les llevantades han deixat un mantell de petxines damunt la sorra encara humida, les recullo, totes no, les que em fan més gràcia. Mai he sabut d’on surt aquesta compulsió a recollir petxines que després no sé on posar. És com si seguís una ordre ancestral, la bellesa d’una cuirassa que un dia va contenir vida, com recollir les restes inertes d’un naufragi. Trobo una pedra amb forma de cor, fins i tot té un foradet per on passar-hi un fil de cuir, un cor de pedra negra. El deixo on l’he trobat, al mig de la sorra, i al voltant, a un metre aproximadament hi col·loco una rotllana de petxines. Sense pensar-hi començo a caminar pel voltant, quatre o cinc voltes en les que vaig repetint, sense saber perquè, “gessamí, gessamí, gessamí… ”. M’assec dins la rotllana, amb el cor entre les mans i les flors al pensament. Acluco els ulls, respiro, l’horitzó sóc jo, i començo a caminar mar endins. Els cors de pedra pesen massa.