Diari: en sentit contrari

vells

 

Ahir ben d’hora, vaig creuar-me amb un home gran, de força més de vuitanta anys vaig calcular, anava amb un bastó que l’ajudava a fer cinc saltirons per avançar cada vegada que reunia la força suficient. A l’altra mà hi duia un petit ram de flors de camp, el meu cap va somriure pensant en la receptora de les flors, segurament el somriure em deuria anar a la cara perquè ràpidament em va dir, Bon dia, amb somriure de tornada, que jo vaig tornar amb rialla admirativa inclosa, perquè el què realment em va deixar fascinada era com caram s’havia pogut ajupir a recollir les flors, veient les seves dificultats de moviment, i on les havia collit, perquè era evident que eren flors silvestres, i perquè érem al mig de la vila i per tant la distància fins a on fos que les hagués agafat no era fàcil de salvar al seu ritme. Eren les vuit del matí, i ell ja anava ple de flors, energia i simpatia, vaig pensar, que, realment, com la il·lusió no hi ha altra benzina.

Hores més tard, i a la ciutat, un noi d’uns trenta anys, caminava lent i parlant, portava uns auriculars d’aquells sense cables, i tenia les mans lliures que movia amb gests ben amplis. El dia era frescot, però ell anava amb un polo de màniga curta i el cabell moll. Diria que si em va cridar l’atenció fou perquè caminava lent, mentre els altres corríem a buscar un tren, a dinar, badàvem buscant façanes, o metros o un núvol, ell tenia una conversa amb algú altre que no hi era, li somreia i mesurava alguna cosa amb les mans com si sense veure-ho se’n pogués fer una idea, i això que ara ens sembla totalment normal, no fa massa no ho era gens.

Més enllà, i mentre la meva filla em trucava demanant-me ves a saber què urgent i imprescindible, una parella amb el cabell molt rinxolat, ell curt, ella llarg i voluminós, no massa alts, no massa prims, i vestits ambdós de fúcsia, es confessaven, probablement per enèsima vegada, el seu amor caribeny.

Jo mentrestant, perdia dos trens, literalment (la darrera vegada que vaig escriure que havia perdut un tren vaig rebre missatges d’ànims dient-me que no patís que tindria més oportunitats), i m’era indiferent, perquè, darrerament o potser sempre, creuar-me amb un senyor que saltironeja, un altre que conversa al mig del carrer i una parella que s’estima, m’alimenta més que la pressa. El temps de fet, és allò que s’estira i s’arronsa, i al cap del dia tinc les obligacions que puc tenir, la resta, ahir,o no ho eren o podien esperar.

 

Anuncis

2 pensaments sobre “Diari: en sentit contrari”

  1. Fantàstic!!. Nodeixis de compartir el que et passa! ès l’energia que ens fa mes planers els dies. Gràcies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s