brots

 

Broten de la terra interior, haurien de ser verds però són incolors, la fàbrica fa dies que és tancada, es va acabar el combustible i no pot crear els pigments. El Sr. Elies diu que no passa res, que en qualsevol moment podrem posar-los-hi, que el més important  és que trenquin la llavor i enfilin amunt buscant el sol, encara que sigui un sol de tardor que dugui damunt una trama ennuvolada, fins i tot diu, que és bo que hi hagi núvols, perquè de tant en tant plou i als brots els hi agrada alimentar-se de l’aigua del cel.

La mare diu que el problema és  trobar combustible, es veu que fa dies que fèiem servir les reserves, i la cosa  és mundialment complicada,  li pregunto  què vol dir,  m’explica que per exemple a Síria, la guerra ha fet que els nens que s’hi van quedar ja no recordin com somriure, i els que van marxar somriuen poc o poquíssim, no els hi posem fàcil, diu la mare.

Ella sempre té raó, menys quan s’enfada perquè jugo massa amb les pantalles, i és que avorrir-se és avorrit li dic, però em diu que m’equivoco molt i que segurament aquesta és la causa de la manca de combustible, jo li dic que no pot ser i em pregunta , a veure, ¿quina va ser la darrera vegada que vàreu riure a la classe? No ho recordo, ¿i a casa? Mama, li dic, a casa no tenim cap motiu per riure, des de que el pare va marxar tu no has tornat a riure. Quan li dic això la mare sempre plora, em diu que ella s’hi esforça molt a somriure sempre que pot, però que tinc raó, res li fa riure.

El Sr. Elies és el nostre veí de sota, té un hortet al pati i un altre dins la seva panxa, com tothom vaja, el del patí no, el de la panxa. Ell diu que a casa no tenim combustible perquè estem tristos, però que hem aconseguit que ens surtin brots a la panxa i això és molt bo, encara que no siguin  de cap color, ell està segur que aviat els podrem pintar.

Els nens de Síria surten sovint a la tele, jo no ho entenc, al pati quan hi ha una baralla s’acaba ràpid, ve la mestra i l’atura i llavors ens fan fer allò que no recordo el nom, ens fan seure a una taula i anem explicant perquè ens hem barallat, al final de la conversa normalment ja no ho recordem i frisem per poder tornar a sortir al pati, però esclar, com que ens hem barallat ens toca pintar un mural, dels que decoren la paret del passadís de l’escola. A  mi pintar m’agrada molt, i pintar murals encara més, però hi ha nens que no els hi agrada gens perquè diuen que ho fan fatal, i no és cert, la mare em va dir que ningú ho fa malament,  i té raó, perquè la mare té raó sempre, bé, sempre sempre, no.

Síria és molt lluny, o potser no tant, aquí no hi ha guerra, però hi ha nens que ho passen molt malament perquè tenen poc menjar, els seus pares no tenen feina, i això tampoc ho entenc, a l’escola a vegades no hi ha prou feines per repartir, llavors la mestra, que és molt sàvia, fa que hi hagi més d’un encarregat de cada tasca, esclar que no és tant xulo, perquè  si has d’anar a veure la Sra. Rosa, la conserge, anar-hi sol és molt més divertit que anar-hi amb algun company,  però de fet anar acompanyat també està bé perquè et pots comentar coses.

Ens han explicat que hi ha llocs al món que els nens han de caminar quilòmetres pel camp o pel desert per anar a escola, i alguns fins i tot hi van descalços, a mi em costa d’imaginar-me descalç pel carrer o jugant a futbol, però ho fan, i a la pel·lícula que ens han passat fins i tot riuen.

Nosaltres fa dies que no riem, per això els brots de la panxa no tenen colors.  A l’escola una nena es va morir, era una nena de les més grans, ens han dit que tenia una cèl·lula molt dolenta que va anar mossegant a totes les altres fins que  ja no li va quedar cap cèl·lula bona, es veu que les cèl·lules són allò que fan créixer els brots. Tothom està trist, les mestres, els nens grans,  les classes dels petits, perquè aquesta nena tenia tres germans. Cap d’ells va  a la nostra classe, però tothom sap que la tristesa passa per sota les portes. Jo encara estava trist perquè el pare un dia va marxar i no em va dir adéu, a vegades rebo postals sense nom però sé que són d’ell i que un dia tornarà,  ho sé perquè a la mare se li humitegen els ulls quan les rebem, però a vegades també se li humitegen quan no li fem cas o no l’ajudem prou.

El Sr. Elies puja a ajudar-nos cada tarda, m’ajuda a fer els deures i juga amb els meus germans mentre la mare encara és a la feina i quan arriba fa que la meva mare li expliqui totes les anècdotes de les clientes, a vegades fa un somriure tant gran que sembla que estigui a punt de riure, però  mai hi arriba del tot, quan passa això el Sr. Elies em mira i em pica l’ullet dient sense veu, aviat, aviat…

M’han ensenyat una dansa a l’escola, a casa ballo davant els germans i el Sr. Elies, tots es posen a riure i jo em poso a riure, els hi ensenyo les passes i ens posem a ballar tots quatre, just quan la mare entra per la porta, es queda parada i amb la boca badada, nosaltres riem i ballem, i ella somriu, somriu tan gran que finalment riu, i riu tant que li cauen llàgrimes, i al final dubtem de si riu o plora i aturem la dansa, i la mare ens abraça, ho fa tan fort que fins i tot ens fa mal, però no li diem. Al Sr. Elies se li han humitejat els ulls i marxa acomiadant-se molt fluixet, picant-me l’ullet i dient-me  sense veu “ho veus…” jo li faig que sí amb el cap.

L’endemà al matí em llevo amb els brots pintats de color fúcsia, i entenc el què deia el Sr. Elies,  que sempre som a temps de pintar-los, el què és important és que brotin, he baixat corrent a dir-li i l’he trobat amb un home més jove,  m’ha explicat que és el seu fill,  en Rafiq, que ha pogut, finalment, fugir del seu país, tot i que la tristesa li habita la cara, la seva dona i la seva filla no han sobreviscut a la guerra i a la fugida, això ho sé dies després perquè m’ho explica la mare.

El Sr. Elies, avui no ha pujat, he baixar a veure si li calia res,  he trucat però la porta era oberta, l’he trobat assegut a la butaca  mirant enlloc, m’he enfilat a  la seva falda, l’he abraçat  i li he demanat a cau d’orella que no deixi que la tristesa li panseixi  els brots de la panxa, m’ha mirat amb llàgrimes als ulls i jo he anat a regar l’hort del pati.