Diari: clavells i somriures

IMG_20171002_142524.jpg

Dies intensos, esgotadors emocionalment, ens els que hem vist, o patit, actes de violència directa. En els que hem patit violència indirecta des del moment que se’ns nega que les agressions van existir, des del moment que es fa un relat que no només obvia la realitat sinó que fa de la mentida la veritat, malgrat les imatges donin la volta al món amb pocs minuts i surti a les portades de tots els diaris. Malgrat dos dies després la immensa majoria de catalans surtin al carrer i no quedi reflectit en cap mitjà d’àmbit estatal (només en algun digital).

La negació de la realitat és una patologia, el qui la nega viu en una espiral de mentida continuada. Quan es fa per part del govern d’un estat, amb el beneplàcit de la principal força de l’oposició, esdevé violència estructural. Quan qui la fa, i qui la permet, pertany als partits majoritaris en el govern i el parlament de la UE, aquesta violència indirecta esdevé continental. En veurem més, arreu, i no passarà res, tal i com l’hem vist els darrers anys, també a casa, perquè el tipus de resposta policial , no ho oblidem, ve dels polítics. Però tampoc oblidem que la UE es feu per motius econòmics, que després intentà ser una unió política, dic intentà, perquè mai ho ha aconseguit, només cal recordar les imatges de la crisi econòmica a Grècia, o la tragèdia dels refugiats a la Mediterrània. No n’hauríem d’esperar massa, d’Europa, malgrat aquest sol pensament ja ens faci mal.

Però no volia escriure sobre això, tots els experts del país ho han fet aquests dies, tots hem trobat escrits i articles que ens han reconfortat i d’altres que ens han inquietat encara més. Una bona recomanació és no mirar massa la tele, i fer un ús moderat de les xarxes socials, inclús del whatsapp. I animar-nos els uns als altres, que ni el pessimisme ni el victimisme s’apoderin dels nostres ànims. Perquè encara queda molt camí per fer, i acabem on acabem, caldrà recosir moltes ferides.

Estic molt preocupada, molt trista, tot i que em sento orgullosa de l’exemplar lliçó de resistència pacífica del dia 1 d’octubre, del votar malgrat la por, malgrat les agressions, malgrat les amenaces, orgullosa de la mobilització del dia 3 de tantes i tantes persones per rebutjar la violència. Som un país de pau i això ens ha d’omplir d’alegria, això sí.
Em preocupen les veus que criden que res de diàleg ni de mediació, perquè acabi com acabi, hi haurà molts temes a resoldre (els que ho diuen no es deuen haver divorciat mai) i mai serà a gust de tothom. Afortunadament no som una societat uniforme, i això ens enriqueix.

Venen dies difícils, en els que caldrà continuar mantenint la calma davant de provocacions i accions violentes i tant de bo fossin capaços, des de Madrid, d’acceptar una mediació internacional, no cal que ens ho expliquin abans, que la facin discretament, però que la facin, Que sense mediació, la sensació és que anem cap un carreró sense sortida o de sortida d’extrema complexitat. Perquè, desenganyem-nos, podem ser portada als diaris internacionals, però a l’hora de la veritat difícilment mouran cap dit. A no sé que sigui per interessos econòmics, però això els experts ja ens ho explicaran.

La mediació hauria d’aconseguir sortides polítiques a les dues parts, sobretot fer moure a la que ara està totalment enrocada, i hauria de reconèixer, evidentment, la llibertat del poble català a escollir el seu futur. Perquè el què sí que està clar és que no podem renunciar a cap dels drets que van costar tant de guanyar, tanta sang, tants anys i tanta lluita.

La Constitució espanyola se’ns ha quedat petita i ni en el millor dels escenaris previstos hi haurà capacitat de modificar-la. Recordo que en una de les primeres classes de Dret, se’ns va explicar que la llei sempre va darrera les necessitats de les persones, ho saben cada una de les persones que se les van haver de saltar per aconseguir drets que ara considerem fonamentals (sufragi universal, sufragi femení, separació racial, dret de vaga, dret de reunió, i un llarg etc). I amb això vull dir que a vegades s’ha d’estirar la legalitat fins a esquerdar-la, no crec que sigui la millor de les solucions, però quan et porten a un cul de sac sense sortida legal i ningú escolta els crits, quan s’ha intentat la via de la modificació de l’Estatut i ha sigut esclafada, quan tots els intents de diàleg han sigut reiteradament escombrats i cada vegada amb més fatxenderia, quan any darrera anys milers i milers de persones reclamen el dret de decidir, des del civisme i l’alegria, i això és reiteradament negat, i sobretot quan et tracten com a súbdits i no com a iguals, al final la desafecció és absoluta.

De petita em van ensenyar a lluitar per les persones per damunt de la terra, per això vaig militar durant molt anys al partit socialista, fins que va començar a prioritzar la terra (la unitat d’Espanya) per damunt les persones. Des de llavors em vaig proclamar orfe de partit, votant a qui més em convenç a cada moment, que estigui al costat de les persones.

La neutralitat i/o el silenci, quan estan en joc drets fonamentals, m’ofèn, com m’ofèn que des del l’antic partit en el que militava, es demani respecte per unes forces policials ( i per tant a qui els hi va donar les ordres), que van apallissar brutalment a ciutadans que només volien dipositar un paper dins d’una urna, i indirectament a tots i cada un de nosaltres. Per cert, a Múrcia també els estan apallissant per culpa d’un mur que no volen, crec que les no maneres que ens han ensenyat a Catalunya les aplicaran arreu.

No volia fer un escrit, perquè probablement m’han quedat masses coses al pap, perquè es poden mal interpretar algunes de les coses que apunto, perquè no sóc experta en res. De fet, el què volia era escriure sobre la peli que vaig veure ahir, que es deia Victòria i que no era massa bona, però que em va fer riure i somriure i també caure alguna llàgrima, perquè la Victòria és una advocada divorciada amb dues filles, amb una vida encara més caòtica que la meva, i a la peli, la protagonista toca fons, però se’n surt, perquè triomfa l’amor. I això és el que hauríem de fer, estimar-nos, escoltar-nos, abraçar-nos, mirar-nos directament als ulls i dir-nos que tots som persones, tots.

Doncs això, pau i calma, resistència pacífica, clavells i somriures, i confiança.

Anuncis

Diari: viatge interior

2017-08-09 17.25.30

Vinc de donar sang, cada vegada que ho faig penso en el meu avi Miquel, que sempre en donava i que sense cap mena de pressió ens va transmetre la necessitat de fer-ho. També la mare me n’ha donat exemple sempre. No ho faig tan sovint com caldria, però procuro fer-ho quan el temps m’ho permet. Avui estava baixa de ferro, però no prou per rebutjar-me com a donant. Potser m’ha servit per entendre millor l’estat de cansament al que he arribat aquest agost.

La sensació de baixada permanent fa temps que no m’abandona, i crec que ja he tocat fons, tocar fons per empènyer-me cap amunt, esclar. El cansament és energètic i emocional.  Sóc una mala malabarista d’il·lusions.  Algú em va dir, fa temps, que era naïf o il·lusa (tinc la gran sort d’esborrar el què no m’agrada). Suposo que tenia raó, però escullo ser-ho a no ser-ho, assumint-ne el cost.

Tinc la gran sort de tenir grans i bonss amics, a qui, els darrers mesos he tingut molt abandonats, ser mare de tres i estudiar m’ha costat molt, ho reconec, però estic satisfeta, tot i que encara queda l’embranzida final. Aquests dies de vacances, de feina i nens, inverteixo el temps en descansar i llegir, tinc un llarga llista de coses per fer, que deixo per més endavant. I reservo una mica de temps pels amics, confiant que una vegada acabat el postgrau tornaré a tenir temps per dedicar-los-hi.

El passat mes de maig vaig decidir regalar-me un roser de roses vermelles, tenia una rosa a punt de florir, però malauradament va arribar trencada a casa. Jo que sóc de buscar significat a tot no li vaig voler donar cap, sóc maldestre, vaig pensar. Fa tres dies vaig adonar-me que el roser tenia un parell de branques noves, i dic que vaig adonar-me’n perquè malgrat el rego pràcticament cada dia (enguany m’he proposat que les plantes sobrevisquin) no m’hi havia fixat gens, al contrari sempre pensava que l’havia de canviar de torreta perquè no creixia.

Doncs bé, ha nascut un capoll, petitet, però capoll, que observo cada dia com va badant-se. I és que potser serà una de les roses més importants de la meva vida, amb més significat, buscat i volgut, perquè me la regalaré, sense tallar-la, deixant que floreixi al lloc que li pertoca i recollint, si el vent m’ho permet, els pètals una vegada caiguts.

La memòria torna a atrapar-me i recordo que a 3r de BUP, en Fonxo ens va ensenyar, a més a més de llengua catalana,  el llenguatge de les flors i ens va regalar a cada un dels alumnes un llibret meravellós (El llenguatge de les flors, Kate Greenaway, Ed. Elfos) amb el significat de cada flor i que encara tinc el goig de conservar. La rosa vermella, vol dir i no costa gaire d’endevinar: “T’estimo”

Ha sigut un any dur, en el que he après molt, molt de mi, molt sobre els conflictes (i el que em queda encara per aprendre), molt de les persones que m’envolten (em sento una  dona molt afortunada), en el que he conegut a persones meravelloses que seran, espero, amics de per vida, i altres persones que m’hauran fet créixer novament.

La rosa, petita però que fa una olor que enamora, s’obrirà del tot demà,  i amb ella sé que comença un nou cicle vital.

Diari: sis dies de tardor

wp-1478043133138.jpg

Fa dies que a les paraules que em brollen els hi manca l’element aglutinador, pensava que era a causa de l’aprenentatge iniciat sobre resolució de conflictes a que m’he aferrat per resoldre’m potser a mi mateixa, l’entusiasme d’obrir noves portes, aquestes corredisses, que m’han de permetre reconnectar aquelles neurones inhabituades, des de fa massa temps a l’estudi i al pensament productiu. Estava a punt de conformar-me amb aquesta explicació i a esperar fins el juny de l’any vinent, però el vòmit mai es pot preveure i just quan les lletres tornaven a fer loopings dins del meu cap, i començaven a fer el camí cap als dits, just llavors altra vegada la urgència del gran m’estronca la imaginació. Aquesta vegada res tan greu, de fet res greu, a una de cada dos persones els hi passa m’explicava un amic seu, una intervenció sense pràcticament riscos deia la cirurgiana, una anestesia d’adult per a un que només ha arribat a l’adultesa de cos, deia l’anestesista mentre jo li preguntava per possibles ingerències de l’altre ensurt i ell em mirava directament als ulls, cap risc addicional decretava. Tenien raó, 48 hores + les 12 d’urgències, res greu aquesta vegada. Respirar i aguantar llàgrimes mentre passeges pels passadissos d’urgències i mal recordes la pitjor nit de la teva vida, que diferent aquest no dormir, però,  i quasi de matinada una veu desconeguda et diu que has de llegir una novel·la. L’hospital és un parèntesi vital. I pràcticament alhora que l’alta tornes a classe, aquesta diferent, una introducció al coaching, penses que potser et servirà per resoldre millor els conflictes i a més la professora és l’Elena i ho fa molt bé. Esgotament, llarga nit de son profunda damunt d’un llit, mercat i biblioteca, has de fer cas a la veueta, llegeixes ràpidament la novel·la, deixant la retòrica i la comunicació per un altre dia, aix… les prioritats. Cinema, “La segona pell” bones interpretacions, però se’t fa llarga, li manca alguna cosa, a vegades creus que ets massa crítica, d’altres massa benvolent. Diumenge amasses la farina d’ametlla, amb l’ou i el sucre i la mica de moniato blanc, repòs a la nevera. I vas al Vinseum “Els llibres i els dies”, del Pep Puig, la feina ben feta et fa somriure i t’omple d’esperança, i a la tarda l’art (balsàmic) del paper a la meravellosa biennal riudebitllenca, amb bona i fraternal companyia. Dilluns de més lectura crítica, i confecció dels panellets, rialles i mans brutes, i sopar d’amistat i castanyes. Dimarts de morts (absurd, ens acompanyen cada dia) carregat de castells descarregats, més somriures, emocions i pell de gallina. I vespre de converses curioses o molt curioses. La imaginació continua resistint-se, tot i que de fet, la realitat sempre la supera.

Diari: la tempesta perfecta

Monica Quintana

Saps que t’ha de venir la regla perquè dies abans la melancolia s’apodera de tu, anys enrere era la ràbia i la ira, ara no, ara és una tristesa profunda d’aquella que obre la memòria, ho saps, saps que abans què la sang et buidi et buiden les llàgrimes. Al principi t’hi encaraves, no volies ser una dona trista, ara deixes fer, sabent que no hi pots lluitar a la contra, deixes que la melancolia es passegi pel teu cos, que la llangor et faci seva, ho saps, no et calen calendaris per controlar-te la irregularitat. A vegades, però, el teu cos no en té prou i atrapa algun virus passavolant, sempre en aquests dies, que està de baixa i no recorda com defensar-se, aquesta vegada a sigut un d’aquells de panxa, d’aquells que se’t claven a l’interior dels intestins i van baixant per ells amb les ungles entaforades a les parets, com si fossin tobogans, baixades que t’obliguen a cargolar-te de dolor, a tancar els ulls i mossegar-te el llavi i voler cridar a la mare, que no hi podrà fer res, però et dirà “és un virus, dona, ja veuràs que d’aquí poques hores ja estaràs bé”, però la mare és fora, i no la vols amoïnar, i sort que tens amigues i els hi expliques, et diuen que facis bondat, i els hi faràs cas. Saps que estaràs bé aviat, que la tempesta perfecta té les hores comptades, que t’hauràs enfonsat en els teus propis mars unes quantes vegades, però que sortiràs indemne del naufragi, la ressaca et deixarà damunt la sorra de la teva illa, a vegades deserta. Mentre nedes per sortir del remolí, algun moviment al passadís et desperta i aprofites per enyorar amb nostàlgia els anys de nits tranquil·les entre criances i adolescències. Saps que això també passarà, i mentrestant gaudiràs, afortunadament, de moltes més tempestes i calmes.

La fotografia és de la fotògrafa Mònica Quintana, que va fer una sèrie impactant i alhora meravellosa, sobre el dolor pels fills no nats, us deixo l’enllaç al seu blog on ho explica:
https://monicaquintanafotografia.wordpress.com/2015/11/11/9/

És evident que el què relata el meu post és insignificant respecte el motiu que representa la fotografia (algun dia faré l’escrit que no vaig fer quan dolor i maternitat anaven juntes). Però sí que crec que tenen relació en la mesura que els avortaments i la regla, tenen la mateixa arrel i  estan tapats pel mateix vel, o el mateix tabú… en parlem,  algunes dones en parlen, n’escriuen i en  fan fins i tot poesia, però encara ens falta molt perquè se’ns reconegui a les dones que la nostra realitat contempla dies de dolors aguts, d’esgotament físic, de tristeses màximes, d’alegries incontrolables, de pits adolorits, d’impulsos irats i de tants d’altres canvis i riqueses que experimenten els nostres cossos i les nostres emocions… durant un promig de 40 anys.

“La edad media” tour: Penedès-València-Bullas

la edad media

Fa dies que l’Olga em va proposar d’acompanyar-los a un dels seus “tours” de presentacions, havien arribat entusiasmats de Múrcia i volia compartir-ho amb als seus amics. L’Olga i el Paco ja ho tenen això, s’entusiasmen i entusiasmen, són fabulosos. Xerrant, xerrant la cosa va quedar en ser una sortida femenina, l’Olga, la Conchi, també de la tribu penedesenca, escriptora infantil i juvenil i profe de matemàtiques i jo, baixaríem fins a València i d’allà cap Oriola i Múrcia. El llibre que es presenta és “La edad media” la opera prima de Leonardo Cano que a mi m’ha agradat moltíssim, no només pels recursos literaris que utilitza amb originalitat sinó pel fons, el moment vital, el sentit de l’humor que la impregna, el retrat d’una època, el retrat d’un sistema judicial, el retrat de l’amor, de la frustració, en definitiva del pas del temps viscut de manera molt diferent a com s’havia previst. Un retrat magistral i negatiu de la condició humana.

20160513_104924.jpg

La primera presentació és a La Casa del Libro de València, arribem just a temps, l’Alberto Torres Blandina és el presentador en una sala pleníssima, el Leonardo transmet serenitat, és una novel•la gestada amb molt de temps, molt treballada, sap molt bé que es va exprimir al màxim, que no ha deixat res a l’atzar. El presentador fa una introducció sobre la innovació en les maneres d’escriure, el fons sempre és el mateix, la condició humana no innova, el Leonardo ha experimentat en la forma, i n’ha sortit molt ben parat, tres personatges, tres veus, tres maneres d’explicar la seva historia per acabar confluint en un final comú. Personalment m’agraden les presentacions en les que s’interpel•la a l’autor i l’Alberto ho fa, el Leonardo es pot esplaiar, explica el procés d’escriptura, de creació dels personatges… Convenç al públic perquè a l’acabar signa llibres durant una bona estona. Entre els assistents hi ha un antic company seu de classe, des de que la vaig llegir m’he preguntat que deuen dir els seus companys i si molts es deuen sentir retratats d’alguna manera, és el que té l’autoficció, saber on es posa la ratlla entre la imaginació i la realitat, tot i que de fet , una vegada a les mans de nosaltres els lectors, és ben indiferent.

20160512_193504.jpg

A València retrobo als meus estimats orfes, el Paco i el Ramon, i desvirtualitzo a un bon amic del fb, el Manuel, amb el que coincidim, diria, en la manera d’observar la realitat i en procesar els sentiments, és un moment emocionant, llàstima que no tenim temps de seguir parlant, ell ha de tornar a casa seva. L’endemà passaré per l’autovia a prop d’on viu i me n’adonaré de la distància entre els seus fabulosos oliverars i la ciutat de València.

Sopem a Lalola, beníssim, sense gluten inclòs, serà el preludi de tres dies de menjar meravellosament bé i beure bons vins, amb la sensació que aquí a casa alguna cosa estem fent malament perquè està baixant la qualitat en picat alhora que els preus són molt més alts.

Ens acomiadem amb abraçades i m’enduc més portes literàries, contes encadenats de dones valencianes i paisatges de cels, terres i oliverars.

Divendres correm cap a Oriola, arribem just per dinar un arròs amb crosta que està boníssim, que ens fa la tieta de la María a La Posada, un luxe d’arròs, i després anem a visitar la casa de Miguel Hernández, respirem la vida que es deuria viure, l’Olga pensa en tot i ha vingut plena de poemes, al pati, sota les figueres i el llimoner en llegim un cada una, busquem la casa on va néixer, i se’ns escapa el temps per visitar l’escola.

20160513_181830.jpg

Anem corrent cap a Codex on en Ramón Bascuñana presenta “La edad media”, m’encanta la presentació, fins i tot fa una espècie de “trailer” barrejant les tres veus, remarca la valentia de l’autor al tractar-se d’una primera novel•la, la seva capacitat de trenar les tres veus, les tres històries per fer-ne al final un nus mariner, la seva tasca arquitectònica, l’habilitat d’explicar en els silencis, l’humor que impregna tota la novel•la i sobretot que cal ser un optimista radical per llegir-la… podeu llegir aquí la ressenya sencera perquè val molt la pena. La sala també plena, la Maria i la seva família, amics, lectors habituals, una altra presentació exitosa regada amb cava del Penedès i embotits de Cal Mallart. Jo m’enduc una mostra de la poesia del presentador, que diu que és gran d’edat però que no ho és, i el que sí que és és prolífic en versos i prosa, l’anirem seguint, perquè em va agradar moltíssim.

20160513_215559.jpg
A la presentació ve l’Ángel que feia 25 anys que no veia, 25 anys que semblen un sospir perquè ell està igual i les converses, malgrat els dos ben segur que tenim somnis frustrats com els dels personatges de la novel•la (tot i que crec que ens en hem sortit molt millor que ells), sembla que només hagin en estat en mode pausa. Una alegria de les bones que augura properes trobades.

Acabem sopant a la terrassa de l’As de oros (si no recordo malament) on el vent ens regala un vespre fred, que el cambrer, que és un tresor, el bon humor dels comensals i el menjar que està boníssim s’encarreguen de fer càlid.Arribem a Múrcia just per dormir, i dissabte anem cap a Bullas on ens espera la darrera presentació del tour.

20160514_000210.jpg

Als núvols se’m queden el cap i el cor. En las nubes de Bullas, perquè allà conflueixen literatura, música y amistat. Entrar a una casa de façana blau cel, plena de núvols, ocells, llibres, vins i cava. Entrar i conèixer a la Isa i l’Emilia, plenes de nervis i emoció. En las nubes celebra el seu primer any, i vint-i-cinc del primer disc de Iluminados, l’Isa és la iluminada major, tornaran a actuar després de molt de temps. Les cadires plenes, la llibreria plena, plena, també de persones dretes. L’Isa i l’Emilia incien l’acte, expressen la seva emoció, un any feliç, es percep, la llibreria està desborda bona gust. L’Olga explica l’emoció seva i del Paco quan van conèixer En las nubes, ara ja forma parte de sles seves rutes llegendàries, tambén explica la il•lusió de publicar “La edad media” de Leonardo Cano, transmet passió, com sempre, i aquesta admirable capacitat de fer coincidir persones meravelloses en llocs meravellosos. A Bullas la presentació de “La edad media” va a càrrec de Diego Sánchez Aguilar, al Diego la novel•la li ha encantat, fa una presentació intel•ligent i tranquil•la, elll transmet les mateixes qualitats, però a més a més l’omple d’emoció, es nota l’amistat que uneix a presentador i escriptor. En Leonardo es veu còmode, fins i tot somriu, diria que mira amb satisfacció i respecte la sala pleníssima de persones que desitgen endinsar-se en la vida dels seus personatges i de tornar a moure’s al ritme de Iluminados.

Destapem les ampolles de cava, las copes de vidre corren por la llibreria, els embotits Mallart ( La Llacuna) i Escámez (Bullas) fan de coixí del cava de Àngela Marqués, del Penedès i el vi de les bodegues Balcona de Bullas. Tot són somriures, petons i abraçades. Fins i tot podem conèixer personalment a la Tatiana Abellán, la gran artista que va inspirar a Miguel Ángel Hernández per al seu “Instante de peligro”, admiro la seva feina, ens explica el seu nou projecte, m’impacta, ella mateixa forma part d’ell, es a la vegada tela i consciència de la seva obra, no sé fins a quin punt és explicable només amb paraules, seguirem de ben aprop el seu impactant treball/vida, i tant de bo pogués exposar a prop.

Comença el concert, es un dejà vu, no coneixia als Iluminados però som de la mateixa generació, sona a aquella joventut que vam procurar viure a fons, les lletres són per ser llegides també, espero que la Isa les publiqui. El cos es mou encara que no vulguis, el vi vola, el cava s’ha acabat… La Isa i la resta de membres del grup emanen emoció veritable, el públic es lliura. Acabem als núvols de Júpiter, just a temps d’aterrar lentament i anar a dinar. Mengem a “Entretempos”, fantàstic el menjar i la companyia, converses que van pujant de to fins a les rialles, la Isa és una amfitriona fabulosa divertidíssima i l’amor veritable existeix, seguríssim.

No sumem les hores que portem menjant i bevent, fem una visita al museu del vi, construït sobre unes antigues bodegues que segueixen fen olor a vi. Ens abastem de vi de Bullas, i ens conviden a collir albercocs just quan es pon el sol. Bullas formarà part, per sempre, de la meva memòria. Tornaré.

*No es pot sortir d’una llibreria sense un llibre, m’acompanyen les “Nuevas teorías sobre el orgasmo femenino” de Diego Sánchez Águilar que promet, i la Conchi que és un sol i amb la que ens uneix el convenciment (igual que a la Isa) que sí que existeix l’amor veritable ( encara que l’Olga ens digui que som una mica (o un molt) cursis), a més a més d’una passió absoluta pels llibres il·lustrats, em regala “El amor” de la il·lustradora Raquel Díaz Reguera.

20160514_154442.jpg

Acabem el dia o la nit sopant amb uns altres amics de l’Olga, el Josep M. i la Bego que casualment també es troben de visita a Múrcia, i que són encantadors, menjant altra vegada de manera excel·lent , amb un vi boníssim a la copa.

I diumenge, esmorzem a la plaça Belluga i des d’allà refem el camí cap a casa, on la Conchi ens explicarà el seu proper projecte literari.

Tres dies rodons, plens de llibres, presentacions, llibreries, amics i persones encantadores, àpats i vins fabulosos, compartits amb un parell de dones brillants i amb el Leonardo que a més a més de ser un escriptor excel·lent és encara millor persona.

20160515_105249.jpg

Diari: amics, ratolins, persones i trens

ratolí4

Espero el darrer tren del dia asseguda al banc, repasso missatges al mòbil, retorno una trucada perduda, és d’un amic dels bons, m’explica el seu dia, està content i ho vol compartir, és una sort tenir amics que comparteixen alegries, jo també estic contenta, he posat cara a tres amics que no en tenien, ens coneixíem per la manera d’escriure, per les reaccions, per les observacions, ens mancava la mirada, ara a casa frase llegida i hi afegirem una cara, un cos, algun dia parlaré de la desvirtualització. Mentre l’escolto, un ratolí treu el cap de darrera l’andana, ens observa, a la mare i la filla que tinc al costat, a la noia jove que hi ha més enllà, el ratolí em fa riure, s’amaga, torna a sortir, més enllà n’hi ha un altre que fa exactament el mateix, deuen estar esperant que passi el darrer tren, que marxem tots i puguin fer festa grossa amb les molles dels entrepans, de les galetes, de les patates fregides que han anat deixant els milers de viatgers durant tot el dia… acabo la trucada, costa parlar amb el soroll de fons de l’estació i els ratolins vigilant-me, a tots ens fan gràcia, ara ja han perdut la vergonya i recorren l’andana sense manies… el tren arriba, ells s’amaguen, nosaltres busquem lloc… el tren surt de la ciutat, jo em concentro en la lectura d’uns poemes, hi entro, surto del món, el tren està aturat, no sé a on, mare i filla continuen al meu costat, xerrant, fent de mare i filla, el vagó, penso, està molt buit… torno al poema, pugen dos joves al tren, ¿aneu cap a St. Vicenç? sí ,diem, doncs aquest tren queda aturat aquí, heu d’agafar el de davant, però ningú ha dit res per megafonia, diu la filla, i el jove explica que estem en una via morta, surto del poema, agafo bosses i canvio de tren, la mare amb crosses té més dificultats, la filla l’ajuda. Seiem al nou tren, molt més ple, tothom ho deuria saber que s’havia de canviar, els joves continuen avisant als despistats que encara no han canviat de tren… l’ésser humà és fantàstic, ens ajudem, ens complementem,allà on no arriba la professionalitat arriba la humanitat… ¿què hagués passat si aquest parell no ens haguessin avisat? era el darrer tren, proposo que a més a més de la secció de reclamacions, hi hagi la secció d’agraïments, a tots els anònims que ens ajuden, a saber si és el tren correcte, a saber l’hora en la que surt, si passa per tal lloc o per tal altre… res, torno a la lectura passo dels poemes de Raimon Àvila al Calze del Jordi Romeu, intentant sortir-ne de tant en tant per saber per quina estació anem, no voldria arribar fins a Sant Vicenç.

Diari: la vida és bella, i a Roma més

received_966595280098945.jpeg
El Pantheon,  esbós d’en Quim Roy

Divendres al pujar la persiana de bon matí, amb un cel rosa de fons, un estol d’ocells volava a pocs metres de la meva finestra… bon averany per un dels caps de setmana més desitjats de l’any.

Ja fa sis anys que la colla de “tota la vida” ens reservem un cap de setmana plegats, des de que els 4 va començar a marcar-nos els dies, escollim cada any una comissió organitzadora que s’encarrega de tot i la resta ens convertim durant tres dies en un grup abnegat i dòcil… (quasi sempre).

Enguany el comitè organitzador estava format per tres homens, sabem per els seves parelles, que han necessitat moooooolts sopars per organitzar-nos el cap de setmana… i he de dir que han donat resultat (ho sento noies)!

Durant quinze dies ens han anat donant pistes per endevinar el lloc… confesso que a mi les pistes em despisten, i deuria ser de les poques que no sabia on anàvem… però de debò que no saber el destí és una delícia, omplir una maleta amb roba (ens diuen temperatures aproximades) i anar a buscar un bus que no saps on et porta, seguir instruccions, no haver de pensar, no haver de decidir res… uf… plaer absolut.

O sigui que pugem a un bus que ens porta a l’aeroport, això sí que havia quedat més o menys clar, agafàvem un avió… i just allà on t’has mig de despullar ens donen les targes d’embarcament i veus ROMA…. i flipes en colors… (val a dir que el pressupost és low cost) i un somriure se t’estampa a tota la cara, amics…Roma… Itàlia… felicità… els ocells tenien raó…

20151120_091346.jpg

Volem, Fiumicino, bus, Termini, caminem, comença a ploure (sempre plou o fa molt de fred en els nostres caps de setmana)… entrem en uns carrers preciosos, les llambordes humides rellisquen, les maletes fan música, arribem a un convent? Un convent? O una casa d’hostes poc ortodoxa turísticament i molt des del punt de vista religiós, Santa Sofia. L’entrada fa olor a “Vim” , la noia s’atabala, som molts… pugem a l’habitació, els passadissos fan olor a encens, senzilla, neta… descarreguem i comencem l’aventura…

roma
Fotografia d’en Pere Mongay

 

Ens volen tecnològics i ens han fet baixar l’instagram a tots, hem d’anar resolent uns petits enigmes que ens han facilitat en un sobre i fotografiar el lloc indicat, aquesta comissió ha treballat de valent!

Ens donen 30 minuts per descansar, fer un expresso o una birra, jo m’escapo a una llibreria que he vist venir, he tingut tan poc temps que només em faig amb la Patrizia Cavalli, prometo que hi tornaré però no tinc cap més ocasió… hauré de tornar a Roma, i ens mengem el primer gelatto, brutaaaal!

En ramat, amb tres pastors, sense gos, anem a pasturar per la ciutat, la bellesa emana de terra, puja per tot arreu, anem a veure el Moisès de Michelangelo a San Pietro in Vincole… abans però, i per no trencar la tradició, els membres de la Comissió són investits, aquesta vegada les dues sacerdotesses màximes, els abillen de romans, de patricis romans!!

20151120_170831.jpg

Moisès impressiona, tot i que no ens hi deixen apropar massa, les mides desproporcionades de cap i extremitats… la Cristina ens fa quasi una classe… Santa Maria la Maggiore, amb la gran escultura de Pius IX i els paperets, no poètics, que els feligresos i pregants deixen entre els plecs de la seva casulla, Santa Maria della Vittoria amb el famós èxtasi de Santa Teresa, impossible de fotografiar bé… Bernini sabia molt bé el què feia, i l’Anna ens desvetlla cap a on apunta la fletxa… oh mio dio… També anem a la preciosa església de Santa Maria degli angele et dei martiri, dissenyada per Michelangelo respectant la construcció preexistent d’origen romà antic, malauradament fan missa i no podem entrar a observar el rellotge solar, que confirma el calendari gregorià… també disseny de Michelangelo, ni la resta d’obres que guarda aquesta basílica com un tresor, veiem això sí el cap de Sant Joan Baptista d’Igor Mitoraj, i en delectem amb la fantàstica façana i les artístiques portes també de Mitoraj.

20151120_182727.jpg

En algun punt del passeig, se’ns afegeix la Raquel, una romana catalana o catalana romana que ens ajudarà a navegar per la ciutat i a descobrir racons, generosa, ens regala el seu cap de setmana i amb una paciència immensa…

Passem també per la piazza di Spagne, les escales són tancades, passem pel Tritone de Bernini, i acabem a la Fontanta di Trevi, meravellats… i on fan un dels imprescindibles pilar de 3… i entremig de visita i visita, ja no recordo l’ordre, anem a sopar una bona pizza… diuen… l’insalata caprese també està boníssima!

DSCN2785

Després continuem passejant… fa una temperatura boníssima… aquesta primavera d’hivern que diuen que és a punt d’acabar-se… i a dormire que el dissabte promet… sempre hi ha algú que es queda fent birres a la piazza… on abans he deixat un vers d’en Blai Bonet sense que ningú em veiés, i algú del grup l’ha trobat, el David, i ha servit per riure una estona, el mateix m’ajudarà a anar escampant poesia durant tot el cap de setmana, #aquíhodeixo.

Dissabte, esmorzar religiosament abans de les nou, austerament, que això ja ho tenen les monges… sortim tutti quanti equipats amb paraigües i una mica més abrigats… comença a ploure de seguida, anirà fent tot lo dia, comencem passejant pel Coliseum, no tocava però el tenim tan a prop que no podem resistir-nos… continuem cap a la barroca Chiesa de Sant’Ignazio de Loyola, i la seva cúpula mentidera, on observem les pintures a la bòveda… i decidim que hi hauria d’haver miralls per poder observar sense marejar-nos la bellesa dels sostres… que ens fem grans no només ho demostren les cervicals, sinó també la necessitat que tots tenim de treure’ns o posar-nos les ulleres per llegir… excepte els que ja van progressius… us asseguro que fa 6 anys això no ens passava…

20151120_220403.jpg

Després directes al Pantheon, la nit abans l’havíem observat a les fosques, ara de dia encara és més impressionant, i de dins… buf… a fora cau pluja fina, i després de molt observar comprovem que l’òcul de la cúpula és a cel ras, per tant a dins també hi cau l’aigua com una pluja màgica, només observable pels més aguts… (ho sento Pere), la pregunta que ens genera el Pantheon és indiscutible, com va poder ser tan ben construït que a hores d’ara encara hi podem entrar i meravellar-nos-hi… ?

20151121_105620.jpg

Anem fins a la piazza Navona, a descobrir els quatre rius de Bernini… i continuem cap a la piazza Campo de’Fiori, preciós mercat on cau un diluvi… aprofitem per fer avituallament, Spritz i Crodino… i després a comprar tomàquets secs i herbetes… la idea era fer un tros de pizza pel carrer però la pluja obliga a entrar a un local, pizza a taula… continuen tenint bona pinta!

2015-11-28-23.11.24-1.jpg.jpeg

Passem pel pont de Sant’Angelo i passem per davant del Castell i ens dirigim cap al Vaticà, abans d’entrar-hi veiem la cua per entrar a la basílica Sant Pere i decidim fer un gelatto, ohh dio… boníssims… fins i tot sota la pluja… Ens decidim per visitar el museu on quasi no hi ha cua, de fet no n’hem de fer, per entrar a la basílica calculem dues hores sota la pluja, massa romàntic per a 21 persones… 3 es despisten es veu que els nervis pel Barça-Madrid els impediria gaudir de la capella Sixtina… aix… pel què després ens expliquen arriben al convent amb l’aigua al coll… mentre nosaltres anem passant entremig de la multitud per les diverses sales… Raffael, Michelangelo, les estatuetes de fang que utilitzava en Bernini com a model per fer les seves escultures… sostres pintadíssims, terres espectaculars… les sales d’art contemporani… benne, benne, quin poder els dels papes, eh? La Sixtina meravella, fins i tot atapeïda de gent i amb un porter de discoteca demanant silenzio per megafonia, tot molt italià, com ha de ser…

IMG_6357

Ritorniamo a Santa Sofia… descansem els que ho necessitem, els calculadors diuen que durant el dia haurem 20 quilòmetres… i marxem cap al Trastevere a sopar i passejar… després intentem fer una copa en un local a la vora de Santa Sofia, i acabem mirant com alguns fan una birra a la “nostra” piazza…

20151121_183028.jpg

Diumenge tornem a esmorzar religiosament… i deixem maletes a punt dins les habitacions, es veu que el dia del senyor no hi ha arribades a la casa convent i podem deixar-les fins que haguem de marxar.

20151121_095902.jpg

Ens en anem a fer el tomb al Coliseum, i ens apropem a l’arc de Constantí, continuem caminant pels mercats de Trajà, intentant fer la pel·lícula de com deuria ser fa més de 2000 anys… caminem fins a la Bocca de la Verità, i a part de deixar-hi la mà, quedem bocabadats amb la litúrgia que veiem a dins l’església, es tracta d’una església greco-católica melquita (la meva ignorància religiosa és tan gran….)

IMG_6431

Continuem el passeig a bon ritme, la Raquel ens porta fins segurament al lloc més màgic de tots, a observar la bellesa a través del forat del pany de la porta del Priorat de l’Ordre de Malta, la vista és d’aquelles que tomba directament, un passadís verd, i la cúpula del Vaticà al fons, la curiositat és que la mirada passa per tres estats, l’italià, Malta i el Vaticà. Però em quedo amb la visió més lírica… amb la curiositat final de la monja que baixa del cotxe i a tots ens genera la il·lusió que potser porta la clau de la porta…, però no la monja només vol observar pel forat del pany, com tots… i de fet qui té la clau és l’Stefano, tal i com el Sorrentino ens explica a La grande bellezza…

img-20151122-wa0032.jpg
fotografia de l’Olga Domènech

A la vora hi ha “il giardino degli aranci” un mirador fabulós a la ciutat on els nostres castellers, ens tornen a fer un pilar! Ahh i per allà també, nomenem a la comissió de l’any vinent, que tindrà força feina… els han deixat el llistó molt ben col·locat…

20151122_102819.jpg
fotografria de l’Emili Giralt

Continuem la carrera, cada vegada correm més perquè el temps s’esfuma, fins al mercat de Porta portese, malauradament la visita és molt curta, i correm cap al metro, veiem una Piràmide (aquestes penyores d’amor egipci són una meravella) i anem fins a Santa Sofia a recollir maletes, i Termini, i Fiumicino, i dinar a l’aeroporto, i avió, bus, abraçades i casa, quotidianitat, agulletes, llàgrimes d’enyorança…

img-20151123-wa0002.jpg
selfie del Pere Mongay

Cada comissió té el seu tarannà, és especial i màgica, com ho han sigut tots els viatges que hem fet i com ho seran els que ens esperen, els membres de la comissió d’aquest any ens han organitzat un viatge fabulós,  moure 21 persones no és fàcil, i el més bonic de tot, és que sempre preval l’amistat i la complicitat!

Felicitats comissió 2015!! Us estimo molt als tres i a tota la resta!!

Comissió 2016, feu el què feu, serà també una meravella!!!

 

Arriverderci Roma!!!
#resnosón40

Diari: cooperació, al meu gust.

fiebre

Divendres vaig a la presentació de Fiebre de Matías Candeira, guanyador de la II Beca Han Nefkens, la inmensa sala de La Casa del Libro de Rbla. Catalunya està plena de gom a gom, la crítica està entusiasmada amb aquesta nova novel·la publicada per Candaya, una bona mostra de cooperació, la Fundació Han Nefkens que cada any dóna una beca per tal que un escriptor jove pugui cursar el màster de Creació literària de la UPF i les despeses de manutenció i allotjament que li han de permetre escriure una novel·la que després publica l’Editorial Candaya = cooperació

al nostre gust

Després vaig amb un molt bon amic al teatre, a la Biblioteca nacional, La Perla 29 ofereix “Al nostre gust”, coincideixo plenament amb la ressenya de la Maria Nunes (llegiu-la) i estic d’acord amb el què en deia l’escenògraf Quim Roy en el seu mur de fb, que “L’escenografia és la imatge, en el seu conjunt, que ofereix l’escenificació”, i en particular en aquesta obra, hi juga i molt. Expliquen que l’Oriol Broggi i els actors van començar a preparar “Al vostre gust” però que van anar transformant-la fins a quedar al gust de tots ells, una meravella que et passeja per un gran nombre de dramaturgs, que et pots dedicar a endevinar, però si sou ignorants com jo, només cal deixar-se portar i intuir el què bonament es pugui, no crec que condicioni el fet de gaudir-la o no, i a més a més et fa sentir totes les emocions possibles, de la rialla al plor, del plaer al dolor, ràbia, tristesa, entusiasme, alegria.., i sobretot et recorda que la vida és pur teatre, o no? No us la perdeu! = cooperació

Dissabte tinc el privilegi d’acompanyar la meva mare al cinema, al Festival Most (quina bona feina que han fet) comencem amb Barolo Boys, fabulosa per entendre les transformacions vitivinícoles no només de la zona del Langhe sino també de tants indrets tan propers, us la recomano molt, van canviar la realitat econòmica d’una zona deprimida a través de la cooperació i la il·lusió col·lectiva =cooperació

També vaig veure Mia Madre del Nanni Moretti, també us la recomano moltíssim, bravíssime les protagonistes, els seus papers i les seves actuacions! I bravissimo en Moretti, que tracta sobre l’encaix de la vida privada i professional d’una directora de cinema d’èxit, i les dificultats que li suposa la malaltia de la seva mare. Un bon exemple de la necessitat de la cooperació familiar. =cooperació

Mia madre_KEY STILL_SacherFilm_Le_Pacte-0-2000-0-1125-crop

Fa un parell de dies vaig assistir a una jornada sobre tendències globals i estratègies metropolitanes organitzada pel Pla estratègic metropolità de Barcelona i ESADEgeo, sempre va bé veure cap un sembla que giri el món, i Barcelona és una metròpolis de les importants. El sr. Bruce Katz, de la Brookings Institution, va parlar de les grans metròpolis americanes que han crescut gràcies a la cooperació sector públic sector privat… salvant totes les distàncies amb la realitat americana, i deixant clar l’òptica europea on els serveis públics els ha de prestar l’administració pública, sí que queda clar que sense il·lusió no hi ha creixement, que sense cooperació no hi ha creixement, que sense talent no hi ha creixement… i si no hi ha creixement no es poden redireccionar les diferències que han aflorat els darrers anys entre la població, com a molt es podran pal•liar i encara gràcies (El tema mereix moltes anàlisis i molt profundes, només l’apunto) = cooperació.

la perla

(frases de “Al nostre gust” que se’ls hi escapen per la Biblioteca)

I parlem-nos, cooperem, hi sortirem guanyant, sempre… i evitaríem tants desastres… (avui em sento de cristall fi i m’abstinc de parlar-ne…)

 

Diari: relats i cercles

taoist-circle

Fa dies que les paraules no em surten, o com a mínim no ho fan de la manera que m’agradaria, sembla que he esgotat la imaginació pels relats, fins i tot els que explico estirada al llit. M’aplico la paraula màgica, aquella que sembla que ha de regir les nostres vides, les nostres relacions amb els altres, amb l’entorn… fluir, intento fluir i ser aigua com va dir en Bruce Lee en la seva darrera entrevista, “Be water, my friend”, que no és altra cosa que l’adaptació del “wu wei” de la filosofia taoista, la inacció, entesa com el no fer res, sense resistència, des de la consciència, sense obstaculitzar-se a un mateix… el wu-wei es representa amb un cercle… imatge de la perfecció.

En Miquel Martí i Pol va escriure “em canso dibuixant circumferències, i cap em surt rodona com jo voldria” (ens ho recorden avui des del QL, amb una postal de la ILC, en el 12è aniversari de la seva mort)… segurament, com ja deuria concloure el poeta, comencen a sortir rodones quan deixem de pretendre-ho.

Potser doncs es tracta només d’això, no pensar, aturar el cercle viciós de tenir el cervell en centrifugat continu, deixar que els records es col·loquin ens els calaixos corresponents, obrir les finestres i les portes, o els ulls, les mans, el nas, les orelles i el pensament, i deixar d’intentar-ho, ser aigua i dibuixar circumferències, viure…

mmp

diari: turisme introspectiu

wpid-20151017_104628.jpg

Camino per Portbou, serà el meu primer cap de setmana sola, sola fora de casa. La soledat no m’espanta, la practico sovint, m’agrada. Aquest cap de setmana, però, hauria escollit anar acompanyada. Feia temps que el posposava esperant el moment idoni. El moment idoni va arribar, molt diferent a com l’havia imaginat, amb la necessitat de passejar sola i lluny de casa.

M’acull el monument a Walter Benjamín, aquesta porta que baixa cap a la immensitat, crec que és un dels monuments amb més sentit que he visitat, baixo i m’hi assec, abans he estat parlant amb un senyor de Sardenya, hem parlat de WB i de Catalunya i de Sardenya… converses agradables, en altres circumstàncies l’hauria allargat més.

wpid-2015-10-22-16.59.14.jpg.jpeg

Entro al cementiri, pujo escales amunt i llegeixo un fragment de la darrera carta de WB, les cartes de comiat d’algú que decideix marxar definitivament són més que colpidores, no només pel què s’hi diu, sinó també per tot allò escrit entre línies amb tinta de llàgrima i sobretot perquè mai en llegiran la resposta. No m’hi assec, faig fotos i marxo. Abans m’acomiado, ho faré diverses vegades durant tot el cap de setmana, de fet, en una platja de Colera, he parat i he fet un petit monument de palets.

wpid-20151017_103305.jpg

A Portbou prenc un te amb llimona a una terrassa d’un bar regentat per una senyora francesa, conserva un encant juvenil, el bar és ple de personatges curiosos, els territoris fronterers sempre són destins de persones especials, compro tabac, un record molt llunyà em porta a associar el consol amb les cigarretes, me’n fumo només una. Em sento a la meva pròpia frontera.

Continuo el viatge, m’aturo a El Port de la Selva, aquí el monument és de fustes i palets, saludo al mar i a les xarxes dels pescadors. Continuo fins a Port Lligat, com que vaig sola puc entrar a veure la casa del Dalí i la Gal·la, no vaig reservar visita, no sabia on seria, però una persona sola sempre es pot encabir a tot arreu, no hi havia pensat mai avesada a anar sempre en format nombrós.

wpid-20151017_143805.jpg

És la primera vegada que la visito, m’agrada molt, el quadres d’en Dalí no m’entusiasmen, alguns em provoquen vertigen, però li reconec tot el mèrit, la immensitat de la seva obra, i la casa és una meravella en tots els sentits. M’atreu més la figura de la Gal·la, les semprevives decorant tota la casa, les fotografies del vestidor, la llibertat de la musa… A dalt de tot de l’oliverar hi ha deu cadires que miren al mar, aquelles cadires de boga a les que Dalí feu col·locar unes altres potes enganxades al darrera de manera que quedessin inclinades, era un geni, m’hi assec, i torno a acomiadar-me.

wpid-20151017_144255.jpg

Durant el cap de setmana llegeixo “El cielo protector”, de Paul Bowles, en el seu moment en vaig veure la pel·lícula, la recordo vagament, tinc una memòria de peix, en recordava el triangle amorós, la mort de Port, les magnífiques imatges del desert… (no en sabia més, tenia vint anys…) L’hauria d’haver llegit el mes d’agost quan el vaig comprar (Galaxia Gutenberg està reeditant tota l’obra de Bowles) Feia dies que una lectura no m’atrapava i m’impressionava tant, tant la lectura més superficial de la història com, i sobretot, la més profunda, més metafísica, el sentit de la vida. Una bona recomanació, algun dia en faré la ressenya.

paul i jane bowles

L’endemà, visito la canònica de Santa Maria de Vilabertran, una meravella romànica, una església magnífica, claustre, sales… la bellesa de la senzillesa.

wpid-20151018_105220.jpg

Continuo jornada i introspecció a la platja, a Sant Martí d’Empúries, el sol pica l’ullet de tant en tant, aquí el monument és més gran, un tronc, dos troncs, palets, fustes, totxanes, plomes… Empúries és d’aquelles llocs que sempre em ressitua, els xiprers (tot està escrit en els xiprers), el mar, el color de l’arena, el color de les cases, dels marges de pedra seca.

Continuo costa avall i acabo el cap de setmana de turisme introspectiu llegint a les roques d’una cala, havent après que per molt que m’acomiadi sempre formaràs part de la meva vida, continuaré mirant i caminant sempre endavant, sota el cel protector.

wpid-20151018_155139.jpg

Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)

DIARI: Alícia, Vanessa Tait, Sebald, Kosmopolis, papallones negres

Havia planificat assistir a un parell de “coses” al Kosmopolis, una era una xerrada-taller sobre el contracte entre escriptor i editor, no perquè tingui cap intenció de publicar cap llibre, abans hauria de fer la part complicada que deu ser escriure’l, ni tampoc tinc cap intenció de ser editora, també em manca la part complicada. Però un dia en una conversa amb una editora va sortir el tema dels contractes, i ves, tot i que tinc la carrera soterrada sempre hi ha aquella cosa que es remou dintre… i sí, ha estat molt bé, molt adaptada als escriptors novells, que no es deixin enredar per les grans editorials i enlloc de cedir els drets d’edició els hi cedeixen tota la seva vida. Pensava, mentre escoltava la distreta i participativa xerrada, que els editors que jo conec mai farien un contracte abusiu, ni ells ni imagino que cap dels editors de les petites editorials que es dediquen a fer-nos la vida més qualitativament literària, i que han de fer mans i mànigues i tots els papers de l’auca perquè cada llibre arribi a la llibreria.

wpid-wp-1426984825506.jpeg

Al sortir de la xerrada, he sentit que hi havia la besnéta de l’Alícia al País de les Meravelles que en motiu dels 150 anys de la publicació del llibre ,venia a explicar que ha escrit una novel•la sobre la vida de la seva besàvia i del Lewis Carroll “The looking glass house” que la podrem llegir el proper estiu. He entrat pensant el pes que deu suposar ser la besnéta de l’Alícia i efectivament, amb molt d’humor (britànic) i paciència ha explicat com ha viscut aquest fet des de la infància i en què consisteix la seva primera novel·la. I sí, crec que serà una lectura d’estiu.

wpid-wp-1426984344784.jpeg

La baixada al hall del CCCB està plena de papallones negres, núvols de papallones negres que et duen fins a l’entrada de l’exposició “Les variacions de Sebald”, 30.000 papallones negres, de 30 espècies diferents, col·locades seguint els moviments que fan les reals a la natura, obra de Carlos Amorales, artista mexicà. Instal·lació efímera preciosa, evocadora i que provoca l’impuls fotogràfic a tothom que hi passa per davant.

wpid-img_20150322_014005.jpg

A la tarda, he assistit a la visita comentada de l’exposició per part del seu comissari, en Jordi Carrión, que per tant és un profund coneixedor de tot el què s’hi exposa. Diuen de Sebald que és l’autor que més ha influït en l’art contemporani i així ho han volgut traslladar, peces i obres d’artistes que a través de la seva obra transmeten els conceptes sebaldians. Es pot visitar fins el 26 de juliol, molt recomanable i per visitar amb calma, la part audiovisual, imprescindible, necessita el seu temps.

Després un diàleg entre l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza i l’escriptor francès Camille de Toledo, que han intentat que fos un debat però estaven massa d’acord amb les anàlisis que fan de l’obra de Sebald, marcada per la reconstrucció europea de la segona meitat del S.XX, una Europa plena de vergonya per haver causat dues guerres mundials, l’holocaust, la mort de tantes persones, les seqüeles, etc. També, evidentment, s’ha parlat de la violència a Mèxic, i a altres llocs del món, la incapacitat de l’ésser humà d’aturar la barbàrie.

I ho lligo amb la pel·lícula que vaig veure divendres nit “Timbuktu”, que serveix per denunciar la imposició de determinada manera d’entendre la Gihad, suposo que per part de l’autoanomenat Estat Islàmic, un film amb una fotografia meravellosa, i on la bellesa es veu tacada de sang… horrorós, horrorós per tots i per les dones ja no cal ni dir-ho, però tampoc farem res més enllà de plorar i pensar en la pel·lícula, en la mort d’innocents, en la violència per creure’s en possessió de la raó i d’una superioritat moral, com en el Tercer Reich, la ideologia de la qual va fugir Sebald, instal•lant-se així que va poder a Anglaterra. I avui llegia a la contra de La Vanguardia, la entrevista a Luc Boltanski, que denuncia la progressiva interiorització de la societat francesa de la ideologia d’ultradreta, ara, avui, aquí al costat, sense oblidar tampoc que aquí també la tenim, només cal observar els canvis legislatius en matèria educativa o l’intent de modificar la llei de l’avortament… anem fent…

Sort que Barcelona és preciosa, que les papallones també ho són, que la literatura ens ajuda a créixer i que sempre ens queda l’altra banda del mirall per fugir-hi de tant en tant.

wpid-wp-1426984276360.jpeg

DIARI: calaixos, Salgado i una altra expo

 

wpid-dsc_0157.jpg

Mig cap de setmana a la ciutat, en tren, per llegir, començo finalment “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” fa temps que la tinc a la tauleta de nit, em fa riure i és intel·ligent, però tanta platja, ara com ara, no em ve massa de gust i potser faré com el protagonista i la deixaré a mitges, amb la intenció de continuar-la en un altre moment, tinc massa teca… i ara fa massa fred per passar el dia a la platja rumiant.

over-the-town

Després d’un sopar fantàstic i boníssim i amb una companyia encara millor, passeig en moto per la ciutat adormida, amb aquella sensació del quadre del Chagall, “over the town”, m’agrada la sensació, feia molts anys que no la tenia, des de que vaig deixar de treballar a Barcelona, 18 anys… s’obre un calaix, els viatges Balmes avall amb l’advocat damunt la vespa vermella, cap als jutjats, en aquell despatx on després d’una llarga passantia vaig decidir que no volia exercir.

Un altre calaix, vaig aprendre a anar amb moto pel barri de Gràcia, el mateix on anem dissabte a la nit, aquella moto de coloraines de la meva cosina, que em permetia recórrer la ciutat de punta a punta, dels jutjats a la facultat… tanco el calaix amb un somriure, les eternitats, a vegades, fan somriure. Atrapo el bon record de la nit i el guardo en un calaix encara més antic, amb aquella carona de nen que tenia, embolcalla amb les paraules i sap escoltar, que bé ser aquí, penso.

M’espera un llum de sal i una habitació calentona, en aquella escala tan familiar que encara fa la mateixa olor de sempre. Al matí, el sol entra pel cel obert de la cuina, faig un te llegint Salvat Papasseit, no puc evitar tafanejar les prestatgeries dels altres, i quan baixo pel vell ascensor, d’aquells amb les portes de fusta i vidre i passo pel 2n pis, obro el calaix immens de l’àvia.

wpid-img_20141228_095511.jpg

Me’n vaig a veure al Sebastiao Salgado, fa dies que la tinc pendent, tanta bellesa m’esborrona, què li hem fet al món, que només queden verges els llocs complicats o inaccessibles? Aigua, arbres, fulles, gel, cel, sol, bèsties, persones… l’equilibri perfecte, condicions extremes, bellesa extrema, crítica, hi viuríem nosaltres així… no sobreviuríem, més aviat… cada foto mereix un ohhh, un extremir-se de plaer visual, sensorial… aquest home és un geni… Surto quan comença a omplir-se massa, corrues de persones esperen a fora per endinsar-se a la gènesi.

seabastiao-salgado-26
Sebastiao Salgado

Aprofito per veure “Una expo més”,  d’entrada ja t’anuncien que no et diran qui són els autors de les obres que s’hi exposen perquè no les valoris de manera diferent a com ho faries sabent-ne l’autoria, s’intueix de seguida que són artistes amateurs, dibuixos, fotografia, collages, pel·lícules, llibres… s’hi exposen les obres de diverses experiències artístiques, totes fetes per col·lectius vulnerables i al final et pregunten: Pot l’art canviar la societat? La vaig trobar una exposició fabulosa, perquè demostra que tots som/podem ser artistes, després es podrà discutir sobre la vàlua de l’obra, però d’entrada tots tenim un potencial creatiu que, com ja he escrit altres vegades, molts vam tancar amb forrellat quan érem joves, d’altres potser no l’han conegut mai.

Segurament aquests projectes no van canviar la seva vida, però estic segura que sí els va fer pujar l’autoestima i els va permetre descobrir-se més a si mateixos. Si hi aneu, és importantíssim que mireu els vídeos de tots els projectes al final de l’exposició per entendre’ls bé i després torneu a fer-hi una mirada, els veureu amb uns altres ulls.

wpid-dsc_0154.jpg

I el que sempre em resulta curiós és com en aquesta nostra vida tot es relaciona i s’interrelaciona i si la filosofia inical d’aquesta exposició és la de no jutjar l’obra per qui la fa sinó per si mateixa, la del darrer llibre que he llegit i ressenyava abans d’ahir, “Un món resplandent” de la Siri Hustvedt es basa sobretot en això, tot i que des de la perspectiva de gènere, que al cap i a la fi no deixa de ser un altre tipus vulnerabilitat, i davant d’aquestes casualitats em quedo tan bocabadada com davant d’una fotografia d’en Salgado.

Bon final d’any, doncs.

DIARI: mutilació genital femenina

IMG_1479-0.JPG

Llegeixo amb absoluta perplexitat, tristesa i impotència, que l’anomenat Estat Islàmic obligarà a 4 milions de dones, d’entre 11 i 46 anys a ser sotmeses a una ablació del clítoris per tal d’evitar la immoralitat i promoure actituds islàmiques, mesura aquesta que s’entén com un regal d’ Al Bagdadi a la gent de Mossul…
No sé què dir, de debò que no s’hi pot fer res? No pot rebutjar, la ciutat de Mossul, aquest “regal”? L’ONU que denuncia aquests fets no té la suficient influència per evitar-ho? Per què no la té? bé la té en d’altres circumstàncies, oi? No es revolucionaran els iraquians davant aquest tipus d’atacs als drets humans, potser no, oi? Si només afecta a les dones que total ja han de sortir tapades de dalt a baix no fos cas que Al·là s’enfadés al veure el seus cabells o els seus ulls o provoquessin pensaments poc islàmics… perquè el plaer deu ser molt poc islàmic, oi? Vaja molt poc religiós, i tothom sap que la clau del plaer rau, única i exclusivament en les dones, oi? Que la lascívia i la provocació són qualitats femenines… no he entès mai les religions, ni l’obsessió que tenen o han tingut pràcticament totes en algun moment de la història, en culpabilitzar a la dona i martiritzar-la per expiar les culpes, dels homes… les d’elles tampoc cal, total, cremaran igualment a l’infern…
És curiós que aquesta pràctica que no s’esmenta a l’Alcorà, ara sembla que hagi de salvaguardar la puresa de l’islamisme, només desitjo que algú sigui capaç d’aturar-ho, per aquests 4 milions de dones i nenes, i que no faci incrementar l’actual estimació de 135 milions de dones, arreu del món, víctimes de la mutilació genital femenina.
La UNICEF està convençuda que amb una generació es podria donar la volta a aquestes pràctiques perilloses i denigrants, que posen en perill la vida de tantes nenes i condemna a la manca de plaer de per vida a tantíssimes dones. Sisplau, que algú s’hi posi seriosament.
I no puc parar de pensar que si visqués a Mossul, la meva filla i jo seríem les dues mutilades… i ho serien totes les nenes de la seva classe, i de tot cicle superior i de tots els instituts, i totes les mares que les acompanyen, i totes les tietes que encara no tenen fills, i les que sí en tenen, i totes les joves que cada dia van a estudiar a qualsevol de les Universitats, o les que treballen, o les que fan cicles formatius, o les que no troben feina… totes. 4 milions de dones i nenes, 135 milions de dones i nenes que ja ho han patit, que ho pateixen cada dia…
I no passa res… alguns, allà dalt, continuaran discutint sobre el preu del petroli, del blat, del gas i d’accions, i els d’aquí baix després d’esgarrifar-nos al llegir la notícia, continuarem vivint en la nostra comoditat, congratulant-nos de la sort d’haver nascut on hem nascut, i potser, només potser, abans d’aclucar els ulls aquesta nit, ens vindrà al cap aquella mare i aquelles filles que també estan al seu llit, ben tapadetes, pensant quin serà el dia que els hi diran que s’han d’acomiadar d’allò tan petit i alhora tan poderós, i amb una mica de sort no agafaran una infecció ni es moriran. Potser sí que ho faran de tristesa, això sí.
I és una entrada del Diari i tocaria parlar de més temes, però en sóc incapaç…

La foto és de Kareem Raheem i l’he tret d’ aquí on també podreu llegir la notícia

DIARI: males nits, bona música i bons amics

Una altra nit de son discontinua, de sorolls nocturns, de somnis esqueixats…un matí de tràmits, deconstruir per continuar construint, sempre endavant, sempre procurant avançar, com l’Anna Roig i l’Ombre i el seu magnífic nou treball, Un pas i neu i un pas, no deixant mai de caminar, malgrat els entrebancs, avançant sempre cap a la felicitat *

I que bé, ser aquí!

(Obro parèntesi : L’Anna Roig i l’Ombre de ton chien, van fer un tast del seu nous disc ahir a l’Auditori de Vilafranca, un disc més intimista, més reflexiu, una posada en escena diferent, més silenciosa, moviments harmònics i ben escollits, passos fixats que aniran agafant solera actuació darrere actuació, ahhh i amb sorpresa final, les actuacions del grup aniran maridades amb una copa de vi de la DO Penedès, una gran idea per promoure els productes de casa, vi i música…

wpid-dsc_0219_1.jpg

I el tanco)

I mentre retornes al matí, i prens un tè, intentant despertar els sentits, reps un vídeo, d’un bon amic*, res, uns segons d’una vella/bella pel·lícula, uns segons de felicitat comprimida, segons d’alegria que faran girar el dia.

I després recordes que has de passar per la llibreria a recollir un regal que un altre bon amic t’ha “deixat” allà, des de la distància, sempre present, i el dia s’il·lumina del tot.

wpid-img_20140918_140230.jpg

Us estimo nois, gràcies per ser-hi!!

 

 

 

 

 

*Aquesta frase tan magnífica que sempre faig meva i utilitzo tan sovint, no ho és gens de meva, l’he manllevat al bon amic que ha enviat el vídeo.

DIARI: D’ÀNIMA, GYOTAKUS, VIKINGS I SOROLLA

wpid-dsc_0038.jpg

Ahir va ser un dia intens, molt intens, la nit abans havia anat a dormir tard amb el cor encongit i la cara plena de llàgrimes, enganxada a les pàgines d’Ànima de Wajdi Mouawad i em vaig despertar molt d’hora perquè no podia suportar no saber com continuava, vaig continuar plorant i amb el cor petit, havia quedat per dinar i veure la exposició de Sorolla, però també tenia pendent una visita al Museu Marítim que sense tenir prevista per ahir un impuls em va fer entendre que era el dia indicat, per tant vaig decidir deixar les darrers pàgines pel tren, em vaig llevar amb el cap molt embotit però amb determinació.

Vaig acabar Ànima a mig camí, el trajecte fins a Martorell em va passar sense ser-ne conscient, i l’altra meitat intentant païr el dolor que m’havia empassat els dos dies anteriors, digerint la immensitat de la novel·la, procurant destriar els aspectes menys evidents, que queden soterrats per la brutalitat de la història, no en vaig ser capaç, encara estava massa impressionada.

Un dels motius per visitar el Museu Marítim (a part de la Mireia), era veure l’exposició dels Gyotakus de la Victòria Rabal, que utilitzant una tècnica antiga japonesa, que encara s’utilitza molt, impremta qualsevol tipus de peix o animal marí en paper d’arròs, amb uns resultats fabulosos, que han instal·lat al Museu amb un muntatge extraordinari. La part més poètica d’aquesta tècnica diu que serveix per capturar l’ànima dels peixos, i així a més d’alimentar-nos fisiològicament també ho fem espiritualment.

wpid-dsc_0023.jpg

Veure l’exposició i per tant totes les ànimes capturades, immediatament després d’acabar Ànima és tota una experiència, precisament perquè en el llibre entens que les ànimes no s’haurien de capturar ni amagar ni negar mai, sinó les conseqüències poden ser terribles.

wpid-dsc_0022.jpg

Al Marítim també hi ha l’exposició Vikings, que desmitifica força de les idees preconcebudes que tenim i demostra, igual que al llibre, que el món és molt petit i anem reproduint les mateixes conductes a tot arreu, les bones i les dolentes. I a més a més que les dones portaven uns collarets preciosos de boletes de colors que poc es distingeixen dels que porto o fins i tot dels que faig .

 

wpid-dsc_0024.jpg

 

Sortint del Marítim els peus em porten al brollador de fora i el fotografio a les carpes i a les tortugues, a aquests encara ningú els hi ha atrapat la seva ànima…el cor poc a poc s’ha anat eixamplant i el dolor tirant avall.

I a vegades no saps si les casualitats existeixen o és que hi ha llocs que ens uneixen, em trobo amb la Sícoris, en el mateix indret que vam estar quatre mesos enrere, l’alegria és mútua, i l’ànima continua eixamplant-se.

Dino ben acompanyada i després d’una llarga i sempre interessant conversa anem a veure el mar de Sorolla, el vaivé de les ones acaba tornant-me la pau trasbalsada. Sorolla i els seus blaus, Sorolla i la seva llum,  la transparència de les aigües, els gestos de les dones i els nens, els núvols, el cel…. crec que podria viure dins d’un dels seus quadres, dels mediterranis…

sorolla nen

Al vespre vaig fer  la ressenya pels orfes que podeu llegir aquí.

Conclusió: dia farcit de meravelles.
Recomanacions: llegiu Ànima, és una lectura dolorosa, colpidora i dura, però val la pena, aneu a visitar els Gyotakus i els Vikings al MMB  i el mar de Sorolla al CaixaForum.

Gràcies Martí per animar-me a llegir Ànima i aguantar els meus comentaris, Mireia per la visita al MMB i Èric pel Sorolla i la conversa.