Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)

Anuncis

europa

murs
portes miratge
bressols de faquir

l’oratge esborra el so
del silenci agressor

esmorzar amarg
llum de dia al fons de l’armari

wpid-20150918_205537.jpg

wpid-20150918_205641.jpg

wpid-20150918_205424.jpg

wpid-2015-09-25-17.57.22.jpg.jpeg

wpid-20150918_205136.jpg

wpid-20150918_211102.jpg

Les imatges són de l’exposició “Terra Nullius” que aquests dies es pot visitar a la Capella de Sant Joan de Vilafranca.

“Terra Nullius” és un mosaic d’obres de diferents integrants del col·lectiu Ras El Hanut que posen en evidència, a través de l’art,  la problemàtica i absurditat de les fronteres nord-sud, coincidint, precisament amb el drama dels refugiats de Síria i els murs artificials de la vella europa.

Malgrat tot el que es va patir al segle passat, malgrat el 10 de desembre de 1948 es signà a París la Declaració Universal de Drets Humans, malgrat tot… no aprenem.

Especialment emocionanant va ser l’explicació de l’artista palestina Rana Bishara, que denuncia a través de la seva pintura el genocidi lent al que viu sotmès la població palestina, ara fins i tot els hi prenen les oliveres, fins i tot…

Intento de escapada – Miguel Ángel Hernández

intento

Agafem l’art, en abstracte, un jove que tot just surt de l’ou, per tant amb altes dosis d’ingenuïtat i d’il·lusió i alhora d’inseguretat i inexperiència, una amiga intensa i carregada de problemes, un gran artista egòlatra, una professora d’art brillant i atractiva i una petita ciutat de províncies, ho col·loquem en un pot i ho sacsegem ben fort, i el resultat és fantàstic ( i més si tenim en compte i no oblidem, que es tracta d’una primera novel·la).

Miguel Ángel Hernández ens col·loca al costat del protagonista, ens el fem nostre, les seves il·lusions i les seves pors, anem descobrint la trama amb ell i assimilant i veient com la mateixa història el va transformant, és tracta per tant, des d’aquest punt de vista, d’una novel·la iniciàtica, de creixement personal d’en Marcos, que recorrerà un camí que el portarà a conèixer, de primera mà, allò que ha estudiat d’una manera teòrica, a topar contra la realitat i les profunditats de la condició humana.

L’altre gran protagonista és la concepció de l’art com a instrument transformador de la societat o com a mínim com a provocador i per tant susceptible de generar una transformació. Fins a quin punt l’artista ha d’estar compromès o ha de ser objectiu? fins a quin punt estan separats el creador, l’obra i l’efecte que produeix en el públic? L’art ha de ser agradable? Ha de transmetre bellesa? Tot està permès en una obra artística? Hi ha d’haver uns límits morals i ètics? Tot s’hi val si el rerefons és la prevalença de l’interès artístic o de la lliure creativitat? Apassionant…

¿I si a més a més l’objecte de l’obra artística és la immigració? En Marcos ha de recollir moltes dades, s’ha d’informar, ha de conèixer les condicions de vida dels immigrants en la situació més precària de la seva ciutat, ha d’obrir els ulls al que fins ara no ha vist, ha d’anar fins el cas concret, saber per tot el què passa algú amb noms i cognoms, per tal d’oferir-ho al gran artista que ho exprimirà per arribar a la conceptualització.

Tot plegat regat amb una mica de sang i fetge, poc, amb un protagonista massa seriós per l’edat que té i a qui li costa relacionar-se amb els seus companys i sobretot amb les noies. En Marcos i l’obra artística ocupen els llocs de privilegi, és la seva novel·la, mentre que la resta de personatges tenen un paper secundari, són els coadjuvants, els que ens ajuden a entendre el períple del Marcos, d’entre els que destacaria especialment el de l’Helena, la professora. Tot plegat un còctel artístic i humà que m’ha deixat molt bon gust i a l’espera de la propera novel·la de l’autor.

Enllaç a la web de l’autor on podreu trobar les primeres pàgines
Enllaç al blog de l’autor on hi trobareu un munt de ressenyes

DIARI: Alícia, Vanessa Tait, Sebald, Kosmopolis, papallones negres

Havia planificat assistir a un parell de “coses” al Kosmopolis, una era una xerrada-taller sobre el contracte entre escriptor i editor, no perquè tingui cap intenció de publicar cap llibre, abans hauria de fer la part complicada que deu ser escriure’l, ni tampoc tinc cap intenció de ser editora, també em manca la part complicada. Però un dia en una conversa amb una editora va sortir el tema dels contractes, i ves, tot i que tinc la carrera soterrada sempre hi ha aquella cosa que es remou dintre… i sí, ha estat molt bé, molt adaptada als escriptors novells, que no es deixin enredar per les grans editorials i enlloc de cedir els drets d’edició els hi cedeixen tota la seva vida. Pensava, mentre escoltava la distreta i participativa xerrada, que els editors que jo conec mai farien un contracte abusiu, ni ells ni imagino que cap dels editors de les petites editorials que es dediquen a fer-nos la vida més qualitativament literària, i que han de fer mans i mànigues i tots els papers de l’auca perquè cada llibre arribi a la llibreria.

wpid-wp-1426984825506.jpeg

Al sortir de la xerrada, he sentit que hi havia la besnéta de l’Alícia al País de les Meravelles que en motiu dels 150 anys de la publicació del llibre ,venia a explicar que ha escrit una novel•la sobre la vida de la seva besàvia i del Lewis Carroll “The looking glass house” que la podrem llegir el proper estiu. He entrat pensant el pes que deu suposar ser la besnéta de l’Alícia i efectivament, amb molt d’humor (britànic) i paciència ha explicat com ha viscut aquest fet des de la infància i en què consisteix la seva primera novel·la. I sí, crec que serà una lectura d’estiu.

wpid-wp-1426984344784.jpeg

La baixada al hall del CCCB està plena de papallones negres, núvols de papallones negres que et duen fins a l’entrada de l’exposició “Les variacions de Sebald”, 30.000 papallones negres, de 30 espècies diferents, col·locades seguint els moviments que fan les reals a la natura, obra de Carlos Amorales, artista mexicà. Instal·lació efímera preciosa, evocadora i que provoca l’impuls fotogràfic a tothom que hi passa per davant.

wpid-img_20150322_014005.jpg

A la tarda, he assistit a la visita comentada de l’exposició per part del seu comissari, en Jordi Carrión, que per tant és un profund coneixedor de tot el què s’hi exposa. Diuen de Sebald que és l’autor que més ha influït en l’art contemporani i així ho han volgut traslladar, peces i obres d’artistes que a través de la seva obra transmeten els conceptes sebaldians. Es pot visitar fins el 26 de juliol, molt recomanable i per visitar amb calma, la part audiovisual, imprescindible, necessita el seu temps.

Després un diàleg entre l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza i l’escriptor francès Camille de Toledo, que han intentat que fos un debat però estaven massa d’acord amb les anàlisis que fan de l’obra de Sebald, marcada per la reconstrucció europea de la segona meitat del S.XX, una Europa plena de vergonya per haver causat dues guerres mundials, l’holocaust, la mort de tantes persones, les seqüeles, etc. També, evidentment, s’ha parlat de la violència a Mèxic, i a altres llocs del món, la incapacitat de l’ésser humà d’aturar la barbàrie.

I ho lligo amb la pel·lícula que vaig veure divendres nit “Timbuktu”, que serveix per denunciar la imposició de determinada manera d’entendre la Gihad, suposo que per part de l’autoanomenat Estat Islàmic, un film amb una fotografia meravellosa, i on la bellesa es veu tacada de sang… horrorós, horrorós per tots i per les dones ja no cal ni dir-ho, però tampoc farem res més enllà de plorar i pensar en la pel·lícula, en la mort d’innocents, en la violència per creure’s en possessió de la raó i d’una superioritat moral, com en el Tercer Reich, la ideologia de la qual va fugir Sebald, instal•lant-se així que va poder a Anglaterra. I avui llegia a la contra de La Vanguardia, la entrevista a Luc Boltanski, que denuncia la progressiva interiorització de la societat francesa de la ideologia d’ultradreta, ara, avui, aquí al costat, sense oblidar tampoc que aquí també la tenim, només cal observar els canvis legislatius en matèria educativa o l’intent de modificar la llei de l’avortament… anem fent…

Sort que Barcelona és preciosa, que les papallones també ho són, que la literatura ens ajuda a créixer i que sempre ens queda l’altra banda del mirall per fugir-hi de tant en tant.

wpid-wp-1426984276360.jpeg

DIARI: calaixos, Salgado i una altra expo

 

wpid-dsc_0157.jpg

Mig cap de setmana a la ciutat, en tren, per llegir, començo finalment “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” fa temps que la tinc a la tauleta de nit, em fa riure i és intel·ligent, però tanta platja, ara com ara, no em ve massa de gust i potser faré com el protagonista i la deixaré a mitges, amb la intenció de continuar-la en un altre moment, tinc massa teca… i ara fa massa fred per passar el dia a la platja rumiant.

over-the-town

Després d’un sopar fantàstic i boníssim i amb una companyia encara millor, passeig en moto per la ciutat adormida, amb aquella sensació del quadre del Chagall, “over the town”, m’agrada la sensació, feia molts anys que no la tenia, des de que vaig deixar de treballar a Barcelona, 18 anys… s’obre un calaix, els viatges Balmes avall amb l’advocat damunt la vespa vermella, cap als jutjats, en aquell despatx on després d’una llarga passantia vaig decidir que no volia exercir.

Un altre calaix, vaig aprendre a anar amb moto pel barri de Gràcia, el mateix on anem dissabte a la nit, aquella moto de coloraines de la meva cosina, que em permetia recórrer la ciutat de punta a punta, dels jutjats a la facultat… tanco el calaix amb un somriure, les eternitats, a vegades, fan somriure. Atrapo el bon record de la nit i el guardo en un calaix encara més antic, amb aquella carona de nen que tenia, embolcalla amb les paraules i sap escoltar, que bé ser aquí, penso.

M’espera un llum de sal i una habitació calentona, en aquella escala tan familiar que encara fa la mateixa olor de sempre. Al matí, el sol entra pel cel obert de la cuina, faig un te llegint Salvat Papasseit, no puc evitar tafanejar les prestatgeries dels altres, i quan baixo pel vell ascensor, d’aquells amb les portes de fusta i vidre i passo pel 2n pis, obro el calaix immens de l’àvia.

wpid-img_20141228_095511.jpg

Me’n vaig a veure al Sebastiao Salgado, fa dies que la tinc pendent, tanta bellesa m’esborrona, què li hem fet al món, que només queden verges els llocs complicats o inaccessibles? Aigua, arbres, fulles, gel, cel, sol, bèsties, persones… l’equilibri perfecte, condicions extremes, bellesa extrema, crítica, hi viuríem nosaltres així… no sobreviuríem, més aviat… cada foto mereix un ohhh, un extremir-se de plaer visual, sensorial… aquest home és un geni… Surto quan comença a omplir-se massa, corrues de persones esperen a fora per endinsar-se a la gènesi.

seabastiao-salgado-26
Sebastiao Salgado

Aprofito per veure “Una expo més”,  d’entrada ja t’anuncien que no et diran qui són els autors de les obres que s’hi exposen perquè no les valoris de manera diferent a com ho faries sabent-ne l’autoria, s’intueix de seguida que són artistes amateurs, dibuixos, fotografia, collages, pel·lícules, llibres… s’hi exposen les obres de diverses experiències artístiques, totes fetes per col·lectius vulnerables i al final et pregunten: Pot l’art canviar la societat? La vaig trobar una exposició fabulosa, perquè demostra que tots som/podem ser artistes, després es podrà discutir sobre la vàlua de l’obra, però d’entrada tots tenim un potencial creatiu que, com ja he escrit altres vegades, molts vam tancar amb forrellat quan érem joves, d’altres potser no l’han conegut mai.

Segurament aquests projectes no van canviar la seva vida, però estic segura que sí els va fer pujar l’autoestima i els va permetre descobrir-se més a si mateixos. Si hi aneu, és importantíssim que mireu els vídeos de tots els projectes al final de l’exposició per entendre’ls bé i després torneu a fer-hi una mirada, els veureu amb uns altres ulls.

wpid-dsc_0154.jpg

I el que sempre em resulta curiós és com en aquesta nostra vida tot es relaciona i s’interrelaciona i si la filosofia inical d’aquesta exposició és la de no jutjar l’obra per qui la fa sinó per si mateixa, la del darrer llibre que he llegit i ressenyava abans d’ahir, “Un món resplandent” de la Siri Hustvedt es basa sobretot en això, tot i que des de la perspectiva de gènere, que al cap i a la fi no deixa de ser un altre tipus vulnerabilitat, i davant d’aquestes casualitats em quedo tan bocabadada com davant d’una fotografia d’en Salgado.

Bon final d’any, doncs.

HERSTORY – Butxaques

herstory
*

A cada butxaca un silenci
A cada butxaca una llàgrima malversada
A cada butxaca una llengua mossegada
A cada butxaca un bocí de somni
A cada butxaca un crit ofegat
A cada butxaca un desig amagat
A cada butxaca un no mai esmentat
A cada butxaca un somriure estroncat
A cada butxaca una abraçada imaginada
A cada butxaca una  rialla esberlada
A cada butxaca un dibuix arrugat
A cada butxaca un vers inconclús
A cada butxaca una cançó sense veu
A cada butxaca una mica de temps esfumat

Al mig, al bell mig, hi van niar dos ocells,
anaren descosint butxaca rere butxaca,
silenci rere sileni.

Les llàgrimes, els crits, els desitjos, els nos, els somriures, les rialles, els dibuixos, els versos, les cançons, les veus, el temps, les abraçades… es van convertir en ales.

Ales que s’emportaren les butxaques lluny, molt lluny…

De tant en tant arriben a les mans d’algú que confeccionarà un nou niu perquè altres ocells tornin  a descosir els silencis.

 

* HERSTORY és obra de Cynthia Fusillo, una magnífica artista, amb aquesta peça va participar a la” VIII Biennal d’art Riudebitlles – obra sobre paper” i li van concedir una menció honorífica. Per saber més d’ella, us deixo aquí enllaç a la seva web.

A mi em va impressionar, penjat al mig del Palau del marquès de Llió… com per posar-se’l i sortir volant!

Thanks Cynthia!!

 

ELS MOMENTS DE LA DOLORS

M’agrada la gent amb empenta, i en aquests moments de desànim col·lectiu és fonamental l’optimisme i la originalitat, per tant em va semblar una meravella rebre un mail de la Dolors on m’explicava el seu projecte.


La Dolors, una dona fantàstica,  diu que s’ha reinventat, jo no ho crec, crec que el què ha fet és canviar-se l’etiqueta del què  ja feia, la Dolors fa fotos, és una fotògrafa excel·lent, la càmera és una prolongació dels seus ulls, sempre que l’he vist l’he vist amb la càmara penjada, i amb aquella mirada múrria d’intentar trobar el moment.

Perquè la Dolors no només és fotògrafa, és una descobridora de moments, els troba, només cal veure les fotografies que fa, no espera que la gent s’hi posi bé, al contrari ella troba el moment adequat per fer el clic.

La Dolors ha decidit fer de la seva afició professió i convertir els moments dels altres en la seva feina, i ho fa adaptant-se als clients, allà on volen, a casa o a on sigui que se sentin còmodes, per tal de trobar el millor moment.

Us deixo l’enllaç  a la seva web on trobareu una mostra de diferents moments captats pel seu objectiu, i si mai voleu fer-vos una sessió de fotografies al sofà, al pati, a la cuina, al balcó, passejant, dormint…ja sabeu que hi ha una professional disposada a venir a casa vostra!

LLETRA ANNA – SUMANT CAPACITATS

A principis de setmana vaig veure un tuit que esmentava la lletra Anna, una nova tipografia,  em va semblar una meravella i evidentment meravella cap al bloc!!
La lletra Anna crida latenció per divertida i alegre, per combinar minúscules i majúscules però sobretot perquè està creada per lAnna Vives, una noia amb síndrome de Down i un equip de persones que han fet possible la seva digitalització alfabètica apta per escriure en qualsevol ordinador.
Lobjectiu del projecte és difondre i potenciar els valors associats de la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip sumant capacitats.
És es pot descarregar gratuïtament des de la web Anna Vives, sempre i quan el seu ús sigui educatiu, social o de sensibilització (per usos comercials o publicitaris cal posar-se en contacte amb la fundació Itinerarium)
Per tal de donar més difusió al projecte han creat la marca de roba Anna, que es pot trobar a la mateixa web.
Ahhh, i tots els beneficis que obtinguin aniran a projectes socials, la primera donació es farà a la Fundació Ana Bella, entitat en defensa de les dones que pateixen maltractaments.
Per seguir-la al twitter: @annetavives #lletraanna

LA NAVE – Librería Anticuaria y Joyería de Autor



A Salamanca, just al costat de la Casa de las Conchas, podem trobar aquesta petita meravella, i dic meravella perquè realment ho és, no puc imaginar un altre negoci que reuneixi dues coses tan boniques, els llibres i les joies. Però, és que a més a més, tant uns  com altres estan escollits amb un gust excel.lent.
Les joieries d’autor i les llibreries tenen un no sé què que no puc passar per davant i no aturar-me, encara que tingui previst visitar dues catedrals, dues universitats i diverses coses més. La Nave, per si cas vas despistada mirant el plànol o consultant la guia  o simplement badant observant les petxines de la casa del costat, ha col·locat al bell mig del carrer una petita prestatgeria amb llibres a 1 €, i clar impossible no aturar-s’hi.


  

Una vegada mirats els llibres, els ulls et porten directament a una vitrina que tenen entrant a l’esquerra, plena de petites joies de paper, com aquesta que  representa una altra de les meves passions, la “vizcochería”
La botiga, amb el terra de fusta d’aquell que has de passar de puntetes per mantenir la màgia del lloc, és estreta i llarga, a l’esquerra les joies d’autor, precioses, i a la dreta els llibres


i més meravelles  arreu de la botiga

 

i al fons el taulell, mig de joier, mig de llibreter, mig de marxant d’art…


No cal ni dir que el  llibreter/joier és encantador, en consonància amb el lloc evidentment.
Només lamento no haver-hi passat més estona, no haver-hi comprat cap llibre i no haver-me regalat cap joia… però queda a la llista de pendents i quan hi tornem farem les tres coses.

També podeu trobar La Nave aquí 



En Salamanca, justo al lado de la Casa de las Conchas, podemos encontrar esta pequeña maravilla, y digo maravilla porqué realmente lo es, no puedo imaginar otro negocio que reúna dos cosas tan bonitas, libros y joyas. Pero, es que además, tanto unos  como otras están escogidos con un excelente gusto.
Las joyerías de autor y las librerías tienen un no sé que que me impiden pasar por delante sin pararme, aunque tenga previsto visitar dos catedrales, dos universidades y varias cosas más. La Nave, por si acaso vas despistada mirando el plano o consultando la guía  o simplemente  observando las conchas de la  casa de al lado, ha colocado justo en el medio de la calle un pequeño pupitre con libros a 1 €, y claro, imposible no parar.
Mirados los libros, los ojos te llevan directamente a una vitrina situada a la izquierda , llena de pequeñas joyas de papel, como ésta que  representa otra de mis pasiones, la “vizcochería”

La tienda, con el suelo de madera de aquellos que tienes que pasar de puntillas para mantener la magia del lugar, es estrecha y larga, a la izquierda las joyas de autor, preciosas, y a la derecha los libros.

y más maravillas en todos los rincones de la tienda

Al fondo el mostrador, medio de joyero, medio de librero, medio de marchante de arte…  Evidentemente el librero/joyero es encantador, en consonancia con el sitio.
Sólo lamento no haber estado más rato, no haber comprado ningún libro y no haberme regalado ninguna joya… pero queda en la lista de pendientes y cuando regresemos haremos las tres cosas.

También podéis encontrar La Nave aquí 

MERAVELLES CASTELLANES – PEDRES


Cada vegada que vaig a Castella-Lleó, m’emociono amb la quantitat d’esglésies i catedrals, em quedo bocabadada contemplant els alts sostres, els finestrals, els rosetons, les filigranes, els retaules…la història implícita en cada racó. Cada poblet, per petit que sigui té una joia, o dues o tres, cada vila té un tresor i cada ciutat unes catedrals que et deixen sense respiració.

Quan hi sóc, m’agrada tancar els ulls i imaginar-me com devien ser aquelles èpoques per aquelles contrades que permeté a mestres d’obres,  pintors, ebanistes, fusters, pica-pedrers, manobres… aixecar tantes esglésies, basíliques, col·legiates, convents i catedrals.