DIARI: Alícia, Vanessa Tait, Sebald, Kosmopolis, papallones negres

Havia planificat assistir a un parell de “coses” al Kosmopolis, una era una xerrada-taller sobre el contracte entre escriptor i editor, no perquè tingui cap intenció de publicar cap llibre, abans hauria de fer la part complicada que deu ser escriure’l, ni tampoc tinc cap intenció de ser editora, també em manca la part complicada. Però un dia en una conversa amb una editora va sortir el tema dels contractes, i ves, tot i que tinc la carrera soterrada sempre hi ha aquella cosa que es remou dintre… i sí, ha estat molt bé, molt adaptada als escriptors novells, que no es deixin enredar per les grans editorials i enlloc de cedir els drets d’edició els hi cedeixen tota la seva vida. Pensava, mentre escoltava la distreta i participativa xerrada, que els editors que jo conec mai farien un contracte abusiu, ni ells ni imagino que cap dels editors de les petites editorials que es dediquen a fer-nos la vida més qualitativament literària, i que han de fer mans i mànigues i tots els papers de l’auca perquè cada llibre arribi a la llibreria.

wpid-wp-1426984825506.jpeg

Al sortir de la xerrada, he sentit que hi havia la besnéta de l’Alícia al País de les Meravelles que en motiu dels 150 anys de la publicació del llibre ,venia a explicar que ha escrit una novel•la sobre la vida de la seva besàvia i del Lewis Carroll “The looking glass house” que la podrem llegir el proper estiu. He entrat pensant el pes que deu suposar ser la besnéta de l’Alícia i efectivament, amb molt d’humor (britànic) i paciència ha explicat com ha viscut aquest fet des de la infància i en què consisteix la seva primera novel·la. I sí, crec que serà una lectura d’estiu.

wpid-wp-1426984344784.jpeg

La baixada al hall del CCCB està plena de papallones negres, núvols de papallones negres que et duen fins a l’entrada de l’exposició “Les variacions de Sebald”, 30.000 papallones negres, de 30 espècies diferents, col·locades seguint els moviments que fan les reals a la natura, obra de Carlos Amorales, artista mexicà. Instal·lació efímera preciosa, evocadora i que provoca l’impuls fotogràfic a tothom que hi passa per davant.

wpid-img_20150322_014005.jpg

A la tarda, he assistit a la visita comentada de l’exposició per part del seu comissari, en Jordi Carrión, que per tant és un profund coneixedor de tot el què s’hi exposa. Diuen de Sebald que és l’autor que més ha influït en l’art contemporani i així ho han volgut traslladar, peces i obres d’artistes que a través de la seva obra transmeten els conceptes sebaldians. Es pot visitar fins el 26 de juliol, molt recomanable i per visitar amb calma, la part audiovisual, imprescindible, necessita el seu temps.

Després un diàleg entre l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza i l’escriptor francès Camille de Toledo, que han intentat que fos un debat però estaven massa d’acord amb les anàlisis que fan de l’obra de Sebald, marcada per la reconstrucció europea de la segona meitat del S.XX, una Europa plena de vergonya per haver causat dues guerres mundials, l’holocaust, la mort de tantes persones, les seqüeles, etc. També, evidentment, s’ha parlat de la violència a Mèxic, i a altres llocs del món, la incapacitat de l’ésser humà d’aturar la barbàrie.

I ho lligo amb la pel·lícula que vaig veure divendres nit “Timbuktu”, que serveix per denunciar la imposició de determinada manera d’entendre la Gihad, suposo que per part de l’autoanomenat Estat Islàmic, un film amb una fotografia meravellosa, i on la bellesa es veu tacada de sang… horrorós, horrorós per tots i per les dones ja no cal ni dir-ho, però tampoc farem res més enllà de plorar i pensar en la pel·lícula, en la mort d’innocents, en la violència per creure’s en possessió de la raó i d’una superioritat moral, com en el Tercer Reich, la ideologia de la qual va fugir Sebald, instal•lant-se així que va poder a Anglaterra. I avui llegia a la contra de La Vanguardia, la entrevista a Luc Boltanski, que denuncia la progressiva interiorització de la societat francesa de la ideologia d’ultradreta, ara, avui, aquí al costat, sense oblidar tampoc que aquí també la tenim, només cal observar els canvis legislatius en matèria educativa o l’intent de modificar la llei de l’avortament… anem fent…

Sort que Barcelona és preciosa, que les papallones també ho són, que la literatura ens ajuda a créixer i que sempre ens queda l’altra banda del mirall per fugir-hi de tant en tant.

wpid-wp-1426984276360.jpeg

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s