L’hora

Grafit de David Ribas
Grafit de David Ribas*

Encara compto el temps,
batibull de metamodels
vitals on visc submergida.
Tinc un bocí lliure,
sense caducitat,
sense referents,
sense límits.
Aquella part que toca
la pell dels invisibles,
dels ancestres,
dels desertors,
dels finits abans
d’hora.
L’hora sóc jo.

Anuncis

Dike

IMG_20190213_122423.jpg

Ens aguantem damunt estructures
inestables, esperant
surar durant la caiguda.
Les togues – corbs- auguren presagis,
desvien paradigmes, volant,
cadascun, en el seu trosset de cel,
partit tal i com ho faria un mirall.
Els semidéus, amb la raó presa,
faran contrapès, trencant
l’escultura de la deessa.
Tot era un miratge,
o un eufemisme.

cel

IMG_20171016_144333_411.jpg

 

No saber si l’ets o t’és,
si vas o et buida,
si t’omple o vens.

No saber si ets dins o fora,
núvol o pell,
carícia o vent.

No saber si ets ara o mai,
desig o consol,
làpida o somni.

No saber si ets nom o data,
mur o finestra,
nínxol o flors.

No saber-se epitafi
Ser, cel.

bressol…

img_20161016_230624.jpg

 

L’observo,
m’observa,
posa un rap,
l’escolto.
M’altera.
Demano silenci per calmar
l’esglai que martelleja la memòria,
ell, en canvi, necessita
l’estridència aliena per oblidar
el què no recorda.

Que fàcil seria que es fes petit
i tornar-lo a bressolar.

Que fàcil seria fer-me petita
i que em tornessin a bressolar.

Busco barca,
unes mans titàniques que gronxin
una nit sense malsons,
filar onades recosint el set.

la soledat

ocells

Tramunta l’aire dins del cap,
estols de pensaments en vol coreogràfic,
marejo el vertigen.

Xiclets de dinamita allà
on la pell encara duu petges d’altre,
fer-les inesborrables per l’esclat,

així, recordar pel tacte,
alliberant espai a la memòria immediata
i gaudir – la soledat –

jazz

double bass

El dia s’exhibeix obscè d’absència,
farcit de xiuxiuejos d’estiu
que ensordeixen l’anima,
fiblades al cor,
el silenci no existeix,
som, sempre, abismes
en procés de construcció,
i mentre la suor regalima
entre els dos pits,
l’intangible et sacseja
i et diu a cau d’orella:
prou de planys,
crida un nom secret,
desperta l’ànima d’olivera
que et manté dreta i sent
l’anhel arrelat de fer explotar
l’amor que duus dintre.
I amb ulls clucs nota el so
que centra l’univers sencer
en el teu punt d’equilibri,
et cal el batec aliè,
(encara que sigui instrumental)
per compassar el teu propi ritme.

somni primer

img_20160625_200151.jpg

neguit que em vesteixes de lluentons i em fas una festa cada nit,
com un tap mucós m’aïlles del món
i em duus a un alfabet confús
que només ser resseguir.
el límit sóc jo i l’entenc
però no desperto
ni succiono:
dormo nua a la llum d’una lluna que no hi és,
vetllant per un reflex creixent
en un llac d’aigües plorades.

esperant l’hora

que cantarà

l’ocell

que duràs

entre les mans.

La fin du film

image

Vam seure en aquell banc per on passo cada dia,
recordo l’escena com si fos d’un film de la nouvelle vague,
blanc i negre,
paraules incomprensibles,
una finestra,
els sanglots  d’un nadó després del plor calmat per la mare,
set a les mans,
ulls oceànics,
vertigen.
Intangible banc de records.
El guió deia que era el final
-ens el saltàrem el guió
fins que anàrem al London
on el rellotge marcava l’hora exacta-
un altre crit que no vaig entendre.
Una caixa metàl·lica recull la (teva) pols sota el (meu) llit,
la intangibilitat (no sempre) es fa viva. 
A la fotografia somrius sempre.

La nit i prou

image

Continues alimentant
l’oxigen.
Oh el meu amor indòcil,
les ressegueixo  sovint
les paraules,
les darreres. Només paraules.
Plenes de vides.
Qui construeix el  marge
de pedra seca de l’abisme?
I les portes? Qui les construeix,
les portes?

cicatrius

img_20160505_150223.jpg

 

Somnàmbula alenes aire
de somnis que no recordes,
ignores rutines i hàbits,
damunt una taula de marbre
buides paraules encallades al coll,
al coll de l’úter,
paraules que no han sagnat
i has de treure amb bisturí,
(poden somriure les ferides?)
surten com papallones,
escala de colors:
els grocs d’inici,
taronges de la xina,
roig rogent,
blauet,
marró, verd, blanc…
i el cant d’un grill des de l’altra banda.
(poden somriure les ferides)
Tanques el buit, sutura de fil d’argent,
incerteses brodades damunt la pell.

Dèdal

image

Estripo el tel de flors estampades,
encenent records d’obaga.

Cossos que retornen caducant onades,
embolicant fils,  memòria  soterrada.

Duc la boca plena de petxines i cargols trencats,
plomes d’ala desfeta amaguen el forat.

Palpo de puntetes els entrellats pintats
a les finestres d’aquests murs tant alts.

Albiro la sortida i un pont a l’horitzó,
veus de sirena,  la nostra cançó.

Llàgrimes d’enyor sobre un mar de glaç.
perfilen la porta que creuaràs.

Duus somriures a  les mans  i estels als ulls,
tens un altre nom de polaritat diversa.

Nedes sense peus en una mar desfeta,
des de l’escullera ploro els teus  comiats.

Ressegueixo el cercle,
desfaig misteris,
sou un, només
sou un.

nihil obstat

hiroshi sugimoto-photo3-006
Hiroshi Sugimoto

Un túnel de vides a mig explicar, el fred d’una pantalla, l’absència de tacte, la paraula, només la paraula  farceix somnis i nits en blanc. La memòria d’un cos tatuada entre els dos pits, sospirs transcrits i la llàgrima amagada darrere somriures que il·luminen la foscor d’abruptes matinades. A mig camí de la vida escolta el cant de l’ocell migrant, embadalida d’acolliment inesperat i tan palpable que fa feredat: no fos un somni

Superhome

 

 

Els dits dels peus penetren la terra càlida, xuclen minerals, aliment profund, segles sedimentats corren venes amunt, directes al cor, li recorden que l’amor ja el duia dintre i se li farà remolí que exhalarà i li creixeran ales invisibles i en ple vol allargarà els dits de les mans i tocarà el cel, i en aquest doble tocar, d’arrels i estrelles, esdevindrà cec i sord, i ja no li caldran paraules.

Primavera

wp-1458555377244.jpeg

 

Les flors ploren al (re)néixer
Solstici futur
m’omples la cara
de papallones blanques

l’olor dels pètals
m’abraça càlida
besos verd aigua

contrallum de temps
– distància –
xiuxiueges des del niu
branques imaginades

coberts pel mateix blau
els núvols viatgen
-sense condicionals-

la mirada engoleix
els interrogants
d’un hivern clos
desperta el tacte

les flors ploren al (re)néixer
papallones blanques