titella

 

Rimel Neffati
Rimel Nefatti

La corda que em subjecta
l’aguanten els morts,
em porten als límits,
estirant-me la vida.

Observen des de la finestra
el dolç o terrible dia,
somriuen i riuen
com clowns en una festa.

Me’n sento objecte
sobretot si el fil tiba.

Anuncis

bressol…

img_20161016_230624.jpg

 

L’observo,
m’observa,
posa un rap,
l’escolto.
M’altera.
Demano silenci per calmar
l’esglai que martelleja la memòria,
ell, en canvi, necessita
l’estridència aliena per oblidar
el què no recorda.

Que fàcil seria que es fes petit
i tornar-lo a bressolar.

Que fàcil seria fer-me petita
i que em tornessin a bressolar.

Busco barca,
unes mans titàniques que gronxin
una nit sense malsons,
filar onades recosint el set.

apagallums

angela-petsis
Angela Petsis

 

Ara sí, l’és, el moment propici
-el que puc, no ens enganyem-
d’enterrar-te en cel de xiprers
i oliveres.
Ha calgut:
el gra de sorra en caiguda reincident,
un fraternal alè dolç i alat,
posar ordre al desgavell
– rellegint-me tota –
sotragant-me de vida.
M’observa el falcó en vol planer.
No em premen mans inertes,
sóc apagallums de desig bufat.

La fin du film

image

Vam seure en aquell banc per on passo cada dia,
recordo l’escena com si fos d’un film de la nouvelle vague,
blanc i negre,
paraules incomprensibles,
una finestra,
els sanglots  d’un nadó després del plor calmat per la mare,
set a les mans,
ulls oceànics,
vertigen.
Intangible banc de records.
El guió deia que era el final
-ens el saltàrem el guió
fins que anàrem al London
on el rellotge marcava l’hora exacta-
un altre crit que no vaig entendre.
Una caixa metàl·lica recull la (teva) pols sota el (meu) llit,
la intangibilitat (no sempre) es fa viva. 
A la fotografia somrius sempre.

cicatrius

img_20160505_150223.jpg

 

Somnàmbula alenes aire
de somnis que no recordes,
ignores rutines i hàbits,
damunt una taula de marbre
buides paraules encallades al coll,
al coll de l’úter,
paraules que no han sagnat
i has de treure amb bisturí,
(poden somriure les ferides?)
surten com papallones,
escala de colors:
els grocs d’inici,
taronges de la xina,
roig rogent,
blauet,
marró, verd, blanc…
i el cant d’un grill des de l’altra banda.
(poden somriure les ferides)
Tanques el buit, sutura de fil d’argent,
incerteses brodades damunt la pell.

pou

2016-02-09-01.41.13.jpg.jpeg

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

He creuat el  llindar a destemps,
terres ignotes al tacte,
imatges volàtils
de coloms missatgers.

He reconstruït el temps,
sense alquimista
verda mel
amarga.

Vaig cometre
dues faltes.

L’una silenciosa
que m’obliga
a la reincidència diària,
com un mantra,
com un mantra.

L’altra ignominiosa
atenuada d’ignorància,
xoc frontal
d’ingenuïtat i espasa.

Reducció
humil
del jo.

Pou.

Illa remota

David Hilliard
David Hilliard

 

construiré una caseta
allà lluny
a l’illa
lluny de mi
lluny de tots
hi aniré quan no pugui més
quan la feixuguesa m’aturi
quan el pensament circuli massa ràpid
quan el pànic se’m mengi
el dia que ja no suporti la vigilància
la meva vigilància
m’hi acompanyaré
parlarem
plorarem
riurem
ens estimarem
ho farem soles
ho faré sola
ja no puc banyar-me
a les vostres aigües
els llacs són massa profunds
el pits pesen massa
i la cua de sirena va desaparèixer
fa dies.

 

 

Susie Floating
Fotografia de David Hilliard 

El temps

wpid-img_20131129_123153.jpg

El temps dolç,
agre,
àcid,
sense frontisses,
àrid o xopat
de monsons salats,
no és mai neutre
ni de gelatina.

L’entaforem dins d’un pot,
hermètic,
comptador de sols perduts,
de llunes foses,
no és mai neutre,
és ben roig
o ben boig
o farcit d’onades blaves,

Defensat
amb puny alçat
o fent cassoleta
amb les dues mans,
és melmelada
i camins oberts,
flors mortes
i assedegades.

Mai és neutre, el temps,
deixa solcs
i taques,
taques de rovell.

flor

roger van dongen anemona coronaria
Roger Van Dongen

Necessitaria, ara,
que m’arrenquessis d’arrel,
ara,
que m’espolsessis tot allò que no m’agrada,
no!
tot allò que no m’agrada també sóc jo.
Necessitaria que em posessis en un gerro ple d’aigua,
vora la finestra,
vora el sol,
i m’oloressis,
m’oloressis intensament,
i quan ja fos una dona flor
em despullessis dels pètals,
un a un ,
i em veiessis tal com sóc,
perquè només llavors
me’ls tornaries a col·locar,
un a un,
em retornaries l’olor,
em trauries del gerro,
em tornaries a plantar,
i m’observaries per primera vegada,
(Clar que ens podríem estalviar tots aquests passos si ens miréssim directament als ulls)
i ens desplantaríem junts
i ens oloraríem
i ens arrancaríem els pètals
un a un,
però no aniríem al gerro,
no,
aniríem a la finestra
i esperaríem el vent.

el meu cab(d)ell

Betina LaPlante
Betina LaPlante

Estiraré el fil del meu cab(d)ell,
desenredaré els embolics
i en desfaré els nusos,
potser n’hauré de tallar alguns,
massa complicats.
Mullaré les idees
i hi passaré la pinta,
fins baix,
comprovant-ne la llargada,
s’escurcen per timidesa quan estan seques.
Quan no en quedi ni un,
de nus
i hagin caigut tots aquells pensaments que eren sobrers
(Que caldrà recollir després
fets un manyoc un pèl fastigós
i llançar-lo
perquè del passat ja no se’n pot fer res més)
em pentinaré sense obstacles,
caminaré per tots els meus camins,
de l’arrel al capdavall de les branques,
deixant intactes les flors i les fulles
i els fruits, sobretot els fruits.
Em miraré al mirall,
i faré una ratlla,
sense esforç
i caldrà l’escuma dels dies
per recargolar el cargol
i evitar l’encrespament
(o era la crispació?)
i unes gotes d’oli
que endolciran la caiguda

No sóc

gosia Janik
Gosia Janik

Has convertit el degoteig dels dies en un ermot
Ho has confós tot!
No sóc
ni vull ser
Ets un cavaller-princesa
Jo, en canvi, no sóc ni una cosa ni l’altra,
més aviat una gata que observa i sospira
al veure’t passejar pel claustre.
Callaré, però, perquè les teves oracions em fan mal.
I continuaré dormint i somniant desperta.