nihil obstat

hiroshi sugimoto-photo3-006
Hiroshi Sugimoto

Un túnel de vides a mig explicar, el fred d’una pantalla, l’absència de tacte, la paraula, només la paraula  farceix somnis i nits en blanc. La memòria d’un cos tatuada entre els dos pits, sospirs transcrits i la llàgrima amagada darrere somriures que il·luminen la foscor d’abruptes matinades. A mig camí de la vida escolta el cant de l’ocell migrant, embadalida d’acolliment inesperat i tan palpable que fa feredat: no fos un somni

Anuncis

regals

wp-1453472827191.jpeg Ell va haver d’anar a respondre una trucada i ella es va quedar esperant-lo al banc al costat de la cantant que a l’entrar al museu els havia obsequiat amb un cançó a capella. Els dos s’havien sorprès i li havien agraït amb un somriure cada ú.

Just en aquell moment entrava una parella gran que va esquivar la mirada i la veu de la cantant, la cantant es va girar cap a ella i va alçar les espatlles dient-li que hi ha persones que no saben acceptar els regals. Van començar a parlar, la cantant li explicava que en el seu país d’origen l’alegria s’encomana i no hi ha necessitat de col·locar-se una màscara per fer veure que l’entorn i les persones no ens emocionen ni ens commouen, van parlar dels regals que la vida t’ofereix i com hem d’aprendre a saber rebre’ls amb els braços oberts, es van interessar l’una per l’altra sense deixar de parlar de música, cançons i emocions.

Finalment passadís enllà un somriure immens amagava la preocupació per les gestions fetes o postergades. Ella es va acomiadar de la cantant, abraçant-se intensament, agraint el regal que havien suposat l’una per l’altra.

Van visitar el museu, sense pressa, era la primera vegada que ho feien plegats, aprenent-se l’un de l’altre la manera de copsar la mirada, copsant-se l’un de l’altre la manera d’aprendre i aprehendre la vida.

Al sortir de la sala els va mirar i els hi va oferir la seva bella veu, ells la van saber atrapar, quedar-se-la com un regal, un bon regal, li donar les gràcies amb les mans ben juntes i un somriure de complicitat que començava a la cara d’ell i acabava a la d’ella.

D’això fa tant de temps, que potser la cantant ja no canta i ells ja no són.

Blues

Fotografia de Mireia Udina
Fotografia de Mireia Udina

S’alça amb dificultat del sofà que un dia fou blau, ara és temps i pols, el disc s’ha acabat, estaria escoltant les cordes de Lucille durant hores i hores, de fet és el què fa des de que ja no veu el mar, es pregunta quant temps fa que no el veu, anys, anys d’absència, el mar el porta indefectiblement a ella, als seus ulls.

Recorda aquella primera conversa asseguts a les roques, parlaven sobre el color del mar, els mil blaus de l’aigua, els mil verds del mar,el variable reflex del cel i la profunditat del fons marí… torna a seure al sofà, grinyola l’agulla damunt del disc:

“Baby, ain’t nobody home,
ain’t nobody home…”

Tanca els ulls, la torna a veure estirada a les roques, la pell colrada pel sol, el cabell moll regalimant-li espatlles avall, se li atansa i li diu a cau d’orella “el blau m’asserena, és ben ple, ple de cel, ple de somnis, ple de tu”

Ella l’obsequia amb un somriure immens, el besa i li diu “Si mai tenim un fill li direm Blau, serà el reflex de tu i de mi”

Sent una fiblada al cor i es llença al mar

Gràcies Mireia Udina per la meravellosa fotografia!

Miranda

Es va arraulir darrera el taulell, com si ell fos el ratolí i la Miranda la gata, ella el buscava divertida corrent i rient, darrera les portes, dins els armaris de sota les estanteries, podia escoltar perfectament els seus sospirs de frustració quan a dins només hi trobava sacs de farina i llegums.

Bert, on ets? Mai havia aconseguit que pronunciés el seu nom complert. L’Albert callava com un mort, veure a la petita Miranda descol·locada li produïa un cert plaer, era tan bonica, divertida i intel·ligent que tots n’estaven absolutament seduïts, inclòs ell, esclar que els altres no l’havien d’entretenir tot el dia.

Bert? Va començar el somiqueig de quan no aconseguia una cosa i no hi havia cap adult per plorar, Bert, no m’agrada estar a la botiga a les fosques…

L’Albert continuava mut i quiet, ni parpellejava, sabia que aviat començarien els plors i hauria de sortir, consolar-la i inventar un nou joc.

Podia escoltar la seva respiració, la intuïa al mig de la sala rumiant què fer.

Va sentir el grinyol de la porta obrint-se, el soroll de les peces de les cortines entrexocant, no va tenir temps d’alçar-se del mostrador, el so d’un fre, crits… uns segons que li van semblar hores, una cortina que semblava una muralla…

Una nena abraçant-lo fort, molt fort.

(la fotografia és d’aquí)

HELSINKI

Helder Reis
Helder Reis

Sóc a l’aparcament de l’aeroport, els nervis m’han fet sortir massa d’hora, escolto la ràdio, informen d’un accident d’avió, de l’avió que venia d’Helsinki, ell venia d’Helsinki, ha explotat a l’aire, no ens queda res, causes desconegudes, ho investigaran, buscaran les capses negres, sabran què ha passat, ell no arribarà mai, ningú sap que ens estimàvem, no érem res ni ningú, dues ànimes perdudes a la virtualitat. No puc plorar-lo, no sé on plorar-lo. No recordo qui sóc, no sé qui sóc. No puc moure’m, sóc incapaç de res. Tanco els ulls, somnio tot els somnis d’aquests darrers mesos. Obro el mòbil i llegeixo les darreres converses, no som ningú, no som res, una ombra darrera la pantalla, començo a plorar, al principi a poc a poc, després desconsoladament, crido, m’enfado, em calmo, torno a plorar. És injust, no l’he vist ni una sola vegada, no m’ha tocat mai, no l’he tocat mai. Me’n vaig, sóc incapaç d’anar a preguntar res, no sóc ningú jo.

amor calculat

mathematics-chalkboards_003104581Una vegada va conèixer un home que tot ho calculava, calculava l’alçada dels dos i en feia la mitjana, calculava la llargada dels peus i les mans les mesurava, calculava les ganes d’estar junts i la distància que els separava, comptava els disgustos que havia tingut cada un i en feia l’arrel quadrada, calculava les calories de l’esmorzar i les passes que els hi caldrien per cremar-les. Calculava la distància fins el sol i comptava un a un els estels fugaços, calculava quants dies duraven les flors i un llibre paraula a paraula. Calculava quan sorgia l’amor, com si això fos calculable. Calculava les carícies que necessitaven per a excitar-se i les abraçades que s’havien de fer per no enyorar-se. Calculava cada nit els missatges que s’enviaven abans de somiar-se. Calculava el dies que passarien junts vivint dalt d’un arbre.

Un matí en llevar-se els càlculs no li van sortir i incapaç d’enfrontar-s’hi es va fer fonedís… El què no va calcular és que això, a ella, la feu feliç.

Amb aquest microrelat vaig participar a la 6a jornada de la Lliga de MicroRelataires Catalans, que us recomano moltíssim perquè hi ha micros boníssims!

LA PARTIDA

wpid-img_20150219_162553.jpg

Miro amb desdeny les rajoles blanques i negres, fart i tip de tota aquesta vida movent-me al seu voltant, a l’espera de l’èxit o del fracàs de les meves.

Cansat, esperant una jubilació que mai arriba, em recolzo sovint a la barra del bar, on les reines, enlloc de ser davant defensant-me l’una o atacant-me l’altra, han decidit abandonar la lluita i subministrar alegria a tota aquesta colla de figures esgotades.

Al meu costat hi tinc una torre, l’altra fa estona que jau a terra, ferma, impedint que pugui veure’n la sortida, i els alfils, sempre entre línies, suposadament eficaços, però ara ja abatuts, no saben ni com avançar, els cavalls clavant cosses per arribar a la barra i ser els primers a caure sota els efectes de l’alcohol i el peons, cridant i ballant, com si no tinguessin res més a fer…

Algú podria pensar que es tracta d’una estratègia, però no, les altres, les blanques, estan igual o pitjor que nosaltres, i el seu rei, enemic perpetu, tan avorrit com jo.

Sento: -Xec!!- i m’emociono, amb una mica de sort, tenint en compte l’estat de les meves defenses, aviat seré altra vegada dins la capsa.

El tema d’aquest microrelat era “Bar” i hi havia en handicap d’utilitzar la paraula “xec”. Aquesta fou la meva proposta a la primera jornada de la Lliga de MicroRelataires Catalans, podeu consultar aquí tots els relats que de moment han competit… n’hi ha de bons, boníssims i reboníssims.

VOLAR

 Por encima de las nubes nubes cielo nubes cielo alas avion azul cielo avion alas ventanas de los aviones ventana de fotos

Habían atravesado la capa de nubes y un sol radiante bañaba todo el interior del avión, de repente, un crujido rompió el silencio, el cuerpo del avión se abrió de par en par,   los pasajeros  lejos de asustarse  empezaron a sonreírse, cogiéndose  de  las manos, abrazándose,  presos de una alegría indómita que convirtió las sonrisas en carcajadas, los abrazos en caricias , formando un  liviano y enorme corro que danzaba al ritmo de una música ancestral, inaudible a los oídos de las aves que curiosas les acompañaban. Debajo, el grueso tapiz de nubes les auguraba un mullido futuro. 

(micro-conte que vaig presentar a alguna banda)