emocions distòpiques

Instal·lació de Jordi Luengo i Teresa Martín al Delta de l'Ebre

Portaven tants anys assilvestrats que fer-los viure en col·lectivitat i en aquest espai tancat no està donant els resultats que esperàvem, de fet ahir el Consell va decidir posposar data final del projecte. La idea és brillant, només cal llegir qualsevol dels seus llibres per ser conscients de fins a quin punt les emocions els governen, les emocions com bé saps són energia, i atrapar-la amb els equips que hem portat des de casa és senzill. El problema, és com provocar-los-hi, pensàvem que seria més fàcil, que amb música i pel·lícules escollides obtindríem les que necessitem a cada moment, no cal que t’expliqui les virtuts de cada tipus d’energia emocional. Però de moment només hem obtingut ràbia i tristesa, i ignorem del cert el perquè, tot i que ja hi ha qui diu que és conseqüència de la por que els produïm i de com els tractem, bajanades, no vivien pas massa millor abans de la seva autodestrucció com a societat. De totes maneres avui arribarà, per transport interestel·lar urgent, la tecnologia, per absorbir l’energia dels crits i laments que emeten, realment fou un gran pas l’eradicació de la comunicació oral en el nostre sistema.

La fotografia és de la instal·lació de Jordi Luengo i Teresa Martín a la platja del trabucador al Delta de l’Ebre, en podeu llegir més informació aquí 

(aquesta ha sigut la darrera aportació que he fet a la Lliga de microrelataires, una experiència que us recomano moltíssim)

Anuncis

Blues

Fotografia de Mireia Udina
Fotografia de Mireia Udina

S’alça amb dificultat del sofà que un dia fou blau, ara és temps i pols, el disc s’ha acabat, estaria escoltant les cordes de Lucille durant hores i hores, de fet és el què fa des de que ja no veu el mar, es pregunta quant temps fa que no el veu, anys, anys d’absència, el mar el porta indefectiblement a ella, als seus ulls.

Recorda aquella primera conversa asseguts a les roques, parlaven sobre el color del mar, els mil blaus de l’aigua, els mil verds del mar,el variable reflex del cel i la profunditat del fons marí… torna a seure al sofà, grinyola l’agulla damunt del disc:

“Baby, ain’t nobody home,
ain’t nobody home…”

Tanca els ulls, la torna a veure estirada a les roques, la pell colrada pel sol, el cabell moll regalimant-li espatlles avall, se li atansa i li diu a cau d’orella “el blau m’asserena, és ben ple, ple de cel, ple de somnis, ple de tu”

Ella l’obsequia amb un somriure immens, el besa i li diu “Si mai tenim un fill li direm Blau, serà el reflex de tu i de mi”

Sent una fiblada al cor i es llença al mar

Gràcies Mireia Udina per la meravellosa fotografia!

HELSINKI

Helder Reis
Helder Reis

Sóc a l’aparcament de l’aeroport, els nervis m’han fet sortir massa d’hora, escolto la ràdio, informen d’un accident d’avió, de l’avió que venia d’Helsinki, ell venia d’Helsinki, ha explotat a l’aire, no ens queda res, causes desconegudes, ho investigaran, buscaran les capses negres, sabran què ha passat, ell no arribarà mai, ningú sap que ens estimàvem, no érem res ni ningú, dues ànimes perdudes a la virtualitat. No puc plorar-lo, no sé on plorar-lo. No recordo qui sóc, no sé qui sóc. No puc moure’m, sóc incapaç de res. Tanco els ulls, somnio tot els somnis d’aquests darrers mesos. Obro el mòbil i llegeixo les darreres converses, no som ningú, no som res, una ombra darrera la pantalla, començo a plorar, al principi a poc a poc, després desconsoladament, crido, m’enfado, em calmo, torno a plorar. És injust, no l’he vist ni una sola vegada, no m’ha tocat mai, no l’he tocat mai. Me’n vaig, sóc incapaç d’anar a preguntar res, no sóc ningú jo.

amor calculat

mathematics-chalkboards_003104581Una vegada va conèixer un home que tot ho calculava, calculava l’alçada dels dos i en feia la mitjana, calculava la llargada dels peus i les mans les mesurava, calculava les ganes d’estar junts i la distància que els separava, comptava els disgustos que havia tingut cada un i en feia l’arrel quadrada, calculava les calories de l’esmorzar i les passes que els hi caldrien per cremar-les. Calculava la distància fins el sol i comptava un a un els estels fugaços, calculava quants dies duraven les flors i un llibre paraula a paraula. Calculava quan sorgia l’amor, com si això fos calculable. Calculava les carícies que necessitaven per a excitar-se i les abraçades que s’havien de fer per no enyorar-se. Calculava cada nit els missatges que s’enviaven abans de somiar-se. Calculava el dies que passarien junts vivint dalt d’un arbre.

Un matí en llevar-se els càlculs no li van sortir i incapaç d’enfrontar-s’hi es va fer fonedís… El què no va calcular és que això, a ella, la feu feliç.

Amb aquest microrelat vaig participar a la 6a jornada de la Lliga de MicroRelataires Catalans, que us recomano moltíssim perquè hi ha micros boníssims!

LA PARTIDA

wpid-img_20150219_162553.jpg

Miro amb desdeny les rajoles blanques i negres, fart i tip de tota aquesta vida movent-me al seu voltant, a l’espera de l’èxit o del fracàs de les meves.

Cansat, esperant una jubilació que mai arriba, em recolzo sovint a la barra del bar, on les reines, enlloc de ser davant defensant-me l’una o atacant-me l’altra, han decidit abandonar la lluita i subministrar alegria a tota aquesta colla de figures esgotades.

Al meu costat hi tinc una torre, l’altra fa estona que jau a terra, ferma, impedint que pugui veure’n la sortida, i els alfils, sempre entre línies, suposadament eficaços, però ara ja abatuts, no saben ni com avançar, els cavalls clavant cosses per arribar a la barra i ser els primers a caure sota els efectes de l’alcohol i el peons, cridant i ballant, com si no tinguessin res més a fer…

Algú podria pensar que es tracta d’una estratègia, però no, les altres, les blanques, estan igual o pitjor que nosaltres, i el seu rei, enemic perpetu, tan avorrit com jo.

Sento: -Xec!!- i m’emociono, amb una mica de sort, tenint en compte l’estat de les meves defenses, aviat seré altra vegada dins la capsa.

El tema d’aquest microrelat era “Bar” i hi havia en handicap d’utilitzar la paraula “xec”. Aquesta fou la meva proposta a la primera jornada de la Lliga de MicroRelataires Catalans, podeu consultar aquí tots els relats que de moment han competit… n’hi ha de bons, boníssims i reboníssims.