Miranda

Es va arraulir darrera el taulell, com si ell fos el ratolí i la Miranda la gata, ella el buscava divertida corrent i rient, darrera les portes, dins els armaris de sota les estanteries, podia escoltar perfectament els seus sospirs de frustració quan a dins només hi trobava sacs de farina i llegums.

Bert, on ets? Mai havia aconseguit que pronunciés el seu nom complert. L’Albert callava com un mort, veure a la petita Miranda descol·locada li produïa un cert plaer, era tan bonica, divertida i intel·ligent que tots n’estaven absolutament seduïts, inclòs ell, esclar que els altres no l’havien d’entretenir tot el dia.

Bert? Va començar el somiqueig de quan no aconseguia una cosa i no hi havia cap adult per plorar, Bert, no m’agrada estar a la botiga a les fosques…

L’Albert continuava mut i quiet, ni parpellejava, sabia que aviat començarien els plors i hauria de sortir, consolar-la i inventar un nou joc.

Podia escoltar la seva respiració, la intuïa al mig de la sala rumiant què fer.

Va sentir el grinyol de la porta obrint-se, el soroll de les peces de les cortines entrexocant, no va tenir temps d’alçar-se del mostrador, el so d’un fre, crits… uns segons que li van semblar hores, una cortina que semblava una muralla…

Una nena abraçant-lo fort, molt fort.

(la fotografia és d’aquí)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s