sirenes…

john_william_waterhouse_a_mermaid
John Williams Waterhouse

 

¿Quin déu (minúscul) has cregut ser? ¿Quin parnàs has habitat fins ara? Sents rumors d’un blau mediterrani i et creus haver-lo conquerit amb la banya perduda de víking. Hauries de posar-te el cargol de mar a l’orella i fer-te teva la reverberació, potser fins i tot sentiries el cant d’un sirena que encongit no seguiries. ¿Que no saps que els déus de debò saben respirar sota l’aigua i no tenen por de les sirenes? Pobre neci que abastes els fils dels que t’envolten. El dia que et descusis els ulls sabràs que els fils només et lliguen a tu. Les sirenes tenen ales.

Anuncis

l’afilador

EL AFILADOR CALLEJERO

Passa l’afilador pel carrer, la gravació diu que ho afila tot, sortiria del meu cau de papers i li preguntaria si també afila les ànimes. Probablement riuria però potser em diria que sí i pujaria a la seva furgoneta on m’explicaria que de jove afilava des d’una bicicleta, que després va esdevenir una motocicleta, però que ara la màquina pesa massa i els objectes a afilar s’han anat complicant i a vegades cal desmuntar una màquina de tallar embotits, i jo me’l miraria amb el coll lleugerament inclinat i li demanaria que em desmuntés, que estic segura que el meu disc de tallar està del tot desafinat, ai perdó “desafilat” o com es digui, i tornaria a riure i em diria que si no tinc cap ganivet ni tisores no pot fer res per mi, i jo li diria que és una llàstima que no perfeccioni la màquina per afilar persones, perquè potser així seríem més incisives i a algunes no ens caldria plorar davant la impotència amb que sovint ens obsequia la vida. Tornaria a riure i em diria que tinc raó, però que al cap i a la fi, les llàgrimes sempre són millors que una fulla afilada.

nusos

img_20160510_154208.jpg

A vegades se m’omple massa el cor, no sé administrar tot l’amor que duc dintre, les paraules se’m fan un nus i no recordo l’ordre de les lletres, escriuria plor en lloc de bes, escriuria pena en lloc de somni, escriuria oblit en lloc de record… quan això em passa intento desfer el nus de lletres atrapades dins del pit, però hi ha dies que sóc poc destra, i el nus enlloc de desfer-se es fa més gran, quan això em passa, m’assec on sóc, tanco els ulls, els repasso tots, un per un, i els explico que el meu cor és el que és, que si salten tots alhora em maregen i els acabaré vomitant un darrere l’altre fins que em quedi buida, els demano que es recol·loquin, cadascun sap perfectament el lloc i l’espai que ocupa. Es calmen, sempre s’acaben calmant, es desfan els nusos, i les lletres recuperen al seu lloc, les paraules tornen a brollar i els meus ulls tornen a somriure.

nihil obstat

hiroshi sugimoto-photo3-006
Hiroshi Sugimoto

Un túnel de vides a mig explicar, el fred d’una pantalla, l’absència de tacte, la paraula, només la paraula  farceix somnis i nits en blanc. La memòria d’un cos tatuada entre els dos pits, sospirs transcrits i la llàgrima amagada darrere somriures que il·luminen la foscor d’abruptes matinades. A mig camí de la vida escolta el cant de l’ocell migrant, embadalida d’acolliment inesperat i tan palpable que fa feredat: no fos un somni

regals

wp-1453472827191.jpeg Ell va haver d’anar a respondre una trucada i ella es va quedar esperant-lo al banc al costat de la cantant que a l’entrar al museu els havia obsequiat amb un cançó a capella. Els dos s’havien sorprès i li havien agraït amb un somriure cada ú.

Just en aquell moment entrava una parella gran que va esquivar la mirada i la veu de la cantant, la cantant es va girar cap a ella i va alçar les espatlles dient-li que hi ha persones que no saben acceptar els regals. Van començar a parlar, la cantant li explicava que en el seu país d’origen l’alegria s’encomana i no hi ha necessitat de col·locar-se una màscara per fer veure que l’entorn i les persones no ens emocionen ni ens commouen, van parlar dels regals que la vida t’ofereix i com hem d’aprendre a saber rebre’ls amb els braços oberts, es van interessar l’una per l’altra sense deixar de parlar de música, cançons i emocions.

Finalment passadís enllà un somriure immens amagava la preocupació per les gestions fetes o postergades. Ella es va acomiadar de la cantant, abraçant-se intensament, agraint el regal que havien suposat l’una per l’altra.

Van visitar el museu, sense pressa, era la primera vegada que ho feien plegats, aprenent-se l’un de l’altre la manera de copsar la mirada, copsant-se l’un de l’altre la manera d’aprendre i aprehendre la vida.

Al sortir de la sala els va mirar i els hi va oferir la seva bella veu, ells la van saber atrapar, quedar-se-la com un regal, un bon regal, li donar les gràcies amb les mans ben juntes i un somriure de complicitat que començava a la cara d’ell i acabava a la d’ella.

D’això fa tant de temps, que potser la cantant ja no canta i ells ja no són.

pèrdues

wpid-img_20150312_154950.jpg

Busco dins la bossa plena de papers i paperets, sé que hi ha de ser, aquell trosset de paper de color groc, allà on vaig escriure tot allò que sentia en aquell precís instant, en aquell moment. No el trobo i ara seria incapaç d’endreçar les idees i les paraules tal i com ho havia fet llavors, fou com si un aire dolç m’hagués agafat la mà, ho explicava tot en un espai tan petit. Ara seria incapaç, d’escriure-ho i em temo que de sentir-ho, esclar que fou un instant, un instant màgic on per un moment l’alegria m’omplia de dalt a baix, m’omplia tant que la tristesa, l’angoixa i la incertesa eren incapaces de treure el nas, s’amagaven covardes darrere meu. I la boca ho sabia, i somreia d’orella a orella, i els ulls brillaven i les neurones deurien ballar perquè foren capaces d’escriure allò tan tan precís. Ara s’ha esvaït, s’ha esvaït la sensació, la memòria, la imatge i fins i tot el paperet groc. Em dic a mi a mateixa que tampoc deuria ser tant important si no vaig tenir la cura d’endreçar bé el paper. Però aquest pensament em sulfura encara més que el fet d’haver-lo perdut. Fou important, va ser un moment idíl·lic, del que vaig ser capaç d’escriure’n la sensació, perquè les sensacions són el més difícil d’escriure, oi? Sí, d’això n’estic segura, les sensacions són difícils de traslladar lletra per lletra, i un moment de lucidesa que tens el deixes perdre en la immensitat de la teva bossa. Deixa’m buidar tota la bossa… a veure… papers i paperets, cap de color groc, i dins la llibreta? Per què no ho vas escriure a la llibreta com fas sempre? No la deuria dur a sobre… au va, sempre la portes al damunt, encara que vagis carregada com una mula, ho vas escriure al paper groc perquè és el primer que vas trobar, per evitar furgar a la bossa, el paper estava enganxat al llibre que estaves llegint, com a punt de llibre, perquè això també et fa molta mandra, buscar un punt de llibre cada vegada que comences un llibre i agafes el primer que trobes, li va tocar al paperet groc on després hi vas escriure allò. Deixa’m mirar la llibreta no fos cas que l’hagués endreçat a dins… no, res de res, tampoc deuria ser tant tan important, que sí que ho era, no, fou un pensament efímer fruit d’una casualitat, no havia passat res realment important, però el pensament, la sensació que se’n derivava era com ho diria… bé de fet és igual, perduda està la nota i el pensament. En tornaré a tenir de semblants, això segur, i quan això passi els anotaré a la llibreta i després me’ls tatuaré al front, figuradament esclar, els pensaments agradables no haurien de desaparèixer mai, potser sí que me l’hauria de tatuar de debò. No, els tatuatges no m’agraden, fan indefinides les sensacions d’un instant, és millor escriure-ho en un paperet groc i perdre’l que fer permanent un pensament.

HURACÀ

hurricane

 

Com un huracà, el veia enamorar-se amb la força d’un huracà, amb la impossibilitat de dissimular absolutament res, amb la voluntat certa de què tothom sabés que havia caigut a la xarxa d’afrodita sense oposar cap tipus de resistència.

Tothom ho percebia, fins i tot jo, espectadora involuntària, involuntària perquè ell m’havia instal·lat en un balcó imaginari que senyorejava casa seva, i no gosava, ignorava si era millor marxar dissimuladament o fer-ho per la porta gran, si verbalitzar la meva incomoditat o simplement desaparèixer, qualsevol de les dues opcions eren susceptibles d’una mala interpretació i alhora era molt conscient que jo en aquell moment era absolutament transparent, provablement per això m’havia oblidat allà.

Li havia obert la porta de casa, just un instant, i ell hi havia posat un peu, però encara no havia fer la passa del tot que l’huracà se l’havia emportat, deixant la seva petja allà, a casa meva, i jo me’n volia desfer, els huracans m’espanten i els desconeguts m’haurien de fer basarda.

En aquest món on sembla que la soledat dormi en molts llits, qualsevol alegria comunitària és més que benvinguda, per tant des d’aquest punt de vista em sentia feliç per ells, dos éssers a qui no coneixia de res, respecte els que no m’hauria d’afectar què fessin o desfessin, conjuntament o en solitari, però m’afectava, sí, jo estava allà mig instal·lada en la vergonya del què veu alguna cosa que no li caldria, del que és testimoni de quelcom massa íntim, del que sembla que miri per un forat sense cap intencionalitat de fer-ho, del que entreveu l’expansionisme d’un i la timidesa de l’altra, em sentia una voyeur de sentiments, una lladre d’emocions … i no en tenia cap intenció.

No volia saber on se’ls emportà el vent, desitjant que fos cap a la felicitat però amb la voluntat d’ignorar un destí diferent, podia tancar els ulls i deixar passar, però no era la mirada la que copsava la seva força, i molt menys el tacte, perquè cap dels dos estava al meu abast, era un vendaval intern, seu, que m’apartava els cabells de la cara, potser sí que el què teníem eren universos paral·lels, d’aquells que és impossible que es creuin mai de la vida, potser sí,  i desitjava més que mai disposar d’un paravent, d’una cortina, de qualsevol element que m’impedís sentir-lo. Era tan senzill com fer un simple clic, i en canvi era incapaç de fer-lo, com si estigués atrapada dins la mateixa força centrífuga de l’huracà.

PERDONA UMA!!!

uma-thurman-714505

Perdona Uma!! Que ens van enredar, ens vàreu enredar, que no t’has canviat la cara, que només van pintar-te diferent per cridar l’atenció i que tothom digués que havies sucumbit a l’embruix del bisturí, i així poder-ho desmentir i quedar la mar de bé, i tornar ha ser l’Uma de sempre.

Perdona noia, normalment intento ser cauta amb aquest tipus de notícies, però mira t’ho agraeixo perquè ha servit perquè es torni a parlar de l’esclavitud a la que estem sotmeses les dones i ara també els homes, a la de certa bellesa, una única i certa bellesa, sense tenir en compte que tothom té la seva pròpia. Al debat sobre si per determinat tipus de feina o jugues a aquest joc o ja pots plegar veles, al debat de com influenciem als que estan en procés de metamorfosi, de la infància a l’edat adulta.

Recordo que una de les lliçons més grans que mai m’han donat sobre la bellesa, va venir, fa molts anys, de dues noies finlandeses, rosses amb uns ulls blavíssims quan a mi i a la meva germana-amiga C. ens van dir que érem guapíssimes i les dues ens vam mirar i immediatament ens vam posar a riure i a dir-los-hi que les guapes eren elles, així entre rialles, vam arribar a la conclusió que l’ideal de bellesa no és mai la pròpia i més encara en una societat, com la nostra, que li costava tant de reconèixer-la. Ara potser ens hem passat, perquè estem tot el dia dient-los als nostres fills que són guapíssimes i guapíssims… però és que no ho podem evitar, vaja jo no puc, i els hi ho repeteixo a ells i a tots els infants del meu entorn, perquè tots ho són, i els joves i els adults i els grans, per què tots ho som de bells, oi? i a vegades va bé que ens ho recordin. Que no sóm guapos per ser iguals que una nina ni tenir la mida suposadament perfecta, som bells perquè som com som.

Mira estic contenta que només fos maquillatge, per què només era maquillatge, oi? és que avui en dia hi ha tanta tecnologia que vés a saber… segur que han inventat un esprai que et deixa sense arrugues i sense  expressió durant les hores que dura una cerimònia de lliurament d’uns premis o que sé jo… no cal que ens expliqueu la tècnica, particularment m’agrada assemblar-me a mi mateixa, amb tots els meus defectes i totes les meves arrugues… també és cert que no he de passar per una estora vermella ni sortir a cap revista.

Gràcies Uma i disculpa’m !

calidoscopi

foto-jl-calidoscopi

Un dia em vaig fer petita, petita… (s’ha de llegir amb la veu molt baixa)

per passar entre les pestanyes dels ulls dels altres i observar la seva mirada,

per poder entrar a les seves narius i olorar la mateixa fragància,

per mullar-me dins la seva boca i  saber-ne els seus aromes

per passejar dins les seves orelles i escoltar les veus en la mateixa tonalitat,

fins i tot, per endinsar-me en els seus pensaments i així  entendre’ls…

Un clac, un clic, un clic, un clac…

És tan fàcil allò que fem tan difícil…

Tan difícil com caminar amb els ulls embenats per la pròpia mirada, les pròpies olors, els propis sabors, les pròpies veus…

Tan difícil com la por a perdre l’equilibri, la por a la confusió, la por a sentir.

Tan difícil com la fragilitat amb la que emboliquem els nostres somnis, amb el perill d’embolicar-hi també la pròpia vida

Un dia em vaig fer petita, i vaig veure, vaig flairar, vaig assaborir, vaig escoltar, vaig pensar amb els pensaments d’algú altre… i tot era diferent… i em vaig emportar el calidoscopi, i quan no ho acabo de veure clar, l’empro i tot es simplifica.

(ara ja pots alçar la veu )

Gràcies…

HERSTORY – Butxaques

herstory
*

A cada butxaca un silenci
A cada butxaca una llàgrima malversada
A cada butxaca una llengua mossegada
A cada butxaca un bocí de somni
A cada butxaca un crit ofegat
A cada butxaca un desig amagat
A cada butxaca un no mai esmentat
A cada butxaca un somriure estroncat
A cada butxaca una abraçada imaginada
A cada butxaca una  rialla esberlada
A cada butxaca un dibuix arrugat
A cada butxaca un vers inconclús
A cada butxaca una cançó sense veu
A cada butxaca una mica de temps esfumat

Al mig, al bell mig, hi van niar dos ocells,
anaren descosint butxaca rere butxaca,
silenci rere sileni.

Les llàgrimes, els crits, els desitjos, els nos, els somriures, les rialles, els dibuixos, els versos, les cançons, les veus, el temps, les abraçades… es van convertir en ales.

Ales que s’emportaren les butxaques lluny, molt lluny…

De tant en tant arriben a les mans d’algú que confeccionarà un nou niu perquè altres ocells tornin  a descosir els silencis.

 

* HERSTORY és obra de Cynthia Fusillo, una magnífica artista, amb aquesta peça va participar a la” VIII Biennal d’art Riudebitlles – obra sobre paper” i li van concedir una menció honorífica. Per saber més d’ella, us deixo aquí enllaç a la seva web.

A mi em va impressionar, penjat al mig del Palau del marquès de Llió… com per posar-se’l i sortir volant!

Thanks Cynthia!!

 

DIARI: Saint Phalle, inseguretats i abraçades

aa3nikki3

 

 Sant Google ens diu que tal dia com avui de 1930 va néixer Nikki de Saint Phalle, nom que vinculo a les magnífiques escultures que hi ha a la vora del Centre Pompidou, i  que em remeten directament a la mirada infantil de la primera vegada a la ciutat de la llum, igual que els quadres impressionistes i les escultures de Rodin.

Surfejo una mica, no massa i em trobo amb aquesta exposició que va fer l’any 1966 al Moderna Museet, d’Estocolm,  “She -a Cathedral”,  a part de la imatge acolorida i divertida que m’esgarrifa una mica, no pel concepte, sinó pel record de la sortida al món de les “meves” altres tres vides, trobo que el missatge és brutal, entendre la dona com una catedral, amb la portalada per on entra i surt la vida. Dona, terra, vida…

Al cap de poques hores m’envien una foto d’una Berta acabada de néixer, ha anat tot bé, ara li comença la vida fora, la responsabilitat dels pares per ajudar-la a créixer, torno a casa, no ho puc evitar,  procurant no pensar en les inseguretats que com a mare em sorgeixen cada dia, la sensació de no fer-ho mai prou bé, ahir un d’ells em deia que jo era el contrari d’una mare sobreprotectora, les dents no van ser a temps de mossegar la llengua, ¿la voldríeu una mare sobreprotectora? Una no respon o fa un no tan tímid que no el sento, l’altre fa un sí categòric… però llavors no us ajudaria a créixer… ahhh, esclar em diuen… no sé si massa convençuts… continua una conversa sobre les avantatges i inconvenients d’una mare sobreprotectora. Valoro molt aquesta necessitat de confrontar per formar-se una opinió pròpia i  com també el fet que siguin capaços de verbalitzar pensaments i emocions.

Aquesta setmana he pogut posar nom a un rebombori interior que s’ha anat gestant durant anys, gràcies a tres amics diferents, un em recomana un llibre, l’altre em dóna una pista i l’altre la clau, o millor dit, la peça que em faltava del trencaclosques.

Amb la certesa que no parem mai de créixer i que sense amigues i amics no s’avança, amb la sensació que s’han d’alimentar perquè són autèntics tresors, cada ú a la seva manera…  sempre amb el pes de dedicar-los massa poc i amb la seguretat que sense ells la vida seria molt més complicada, menys divertida i difícil de portar sense les seves abraçades, tinguin la forma que tinguin.

POSTALS DES DE L’ÍNDIA: MERCAT DE VIDA -GIORDANO BRUNO

mercat 001

 

 

I MÚSICA

El bell so d’una música constant.

D’homes, de dones, de nens,

D’esperances, de presses.

Música de llum, d’olors.

D’ahir, de sempre.

Música de vida.

 

II LLUM

I mentre jau a terra la vella Idirasi

Bellament vestida amb un sari rònec pel pas de massa vida.

Prima i menuda. Pansida pels anys i l’enyorança de tot allò que mai va passar.

Amb la mirada eterna del que res no espera i el gest sempre precís, ofereix discretament, un manat de plàtans que l’ajudaran a seguir dreta. Com fa seixanta anys.

Com ja feu la mare.

Sempre amb la bellesa del qui mai ningú no l’observa, més que els savis que saben llegir la força i la llum als ulls dels ignorats.

 

III HARMONIA

I de sobte de nou les búfales aturen el temps.

Tot es mou. Tot immòbil.

Al ritme serè de les belles dames.

Tot guarda harmonia.

Les olors, els colors, els crits, els somriures, les esperances, el desconsol, les disputes, les constants transaccions. Les presses i la calma.

El seu pas dóna sentit de totalitat.

I el so profund, constant i nascut de la terra de la Maraz.

Cinc cops al dia. Marcant la vida.

Tot és un.

I que ho sap, la bella Adirasi

somriu al cel del seu Mercat.

Com ahir. Com sempre.

 

GIORDANO BRUNO

 

Una nova col·laboració de l’amic Giordano.

VELLA

cartes

Cada dia a l’entrar a la dutxa el mateix pensament, si caic i em faig mal no em trobarà ningú fins d’aquí uns dies, només quan la pudor s’escampi pensaran que he mort, no és que li tingui por a la mort, de cap de les maneres, des que va morir la mare, que s’aferrà d’aquella manera desesperada a la vida, quan ja no tocava ni quarts ni hores i el seu cos era ja inert, resistint-se a abandonar aquest món que li donà més desgràcies que satisfaccions, no li tinc por jo, no, ni m’hi resistiré el dia que vingui, al contrari li demanaré que sigui ràpida, i si pot ser que se m’emporti mentre descanso, ja no dic dormint perquè fa anys que no dormo, però descanso, això sí, sinó els ossos no em perdonen i el dolor és inaguantable. Ja no em queda res per fer, és el què li dic a la metgessa, i ella tan bona fe em diu que això no està a les nostres mans, bé que ho sé, que no ho podem acabar quan vulguem, bé sí que ho podem acabar, però la simple idea d’imaginar-me saltant pel balcó fa que se m’escapi una rialla, jo que no puc ni pujar un pam les cames per tirar amunt les mitges, no podria pas saltar a l’altra banda…i els altres mètodes, ves, no em venen de gust i després hi ha allò del pecat, fuig, fuig. Vull morir de mort natural, ja n’he viscut prous jo d’anys, però no hi ha un telèfon on poder trucar demanant cita, ni un servei a l’hospital pels que decidim que ja hem esgotat la vida, 89 anys són massa, sense res a fer, abans llegia, el diari, llibres… però ara les cataractes no em deixen, continuo fent ganxet perquè sé contar sense ser-ne conscient i tinc tan interioritzats els punts que surten sols, faig mantetes, una veïna em du la llana i se les emporta fetes. M’entreté però també em cansa, tan ràpida com havia anat i ara sóc lenta i  no em surt com abans, i ara! mare de déu, obres d’art és el que feia, ara ves…poca cosa. La tele un desastre, tot el dia criden i els serials no m’agraden, massa insults, massa barroers, sort en tinc de la ràdio, la que posen música clàssica, les tertúlies tampoc, sempre enfadats i sempre estem malament, jo sí que estic malament, que ja n’he viscut massa de coses, ara ja em toca descansar. No faré patir a ningú quan me’n vagi, les germanes són mortes fa massa temps, i els nebots em venen a buscar el dia de Nadal i per festa major, jo els hi dic que no cal, que l’esforç que em suposa és massa gran, que no entenc les converses a taula, o criden massa o parlen massa fluix o simplement no els entenc, em quedo com un pollet en un racó, cansada i amb ganes de tornar a casa, però els pesa més tenir la consciència tranquil•la d’haver convidat la tieta el dia de Nadal, més valdria que de tant en tan em truquessin, sort que no els he de menester mai, em compra aquella noia que envia l’ajuntament de tant en tant, compra, neteja i repassa que estigui tot en ordre, sort que no hi veig gaire, no sé pas què deu netejar en una hora, però a mi m’és ben igual, ja no ve mai ningú, tots són morts i jo tinc ganes de fugir. Fa temps que no surto de casa, els dos pisos m’ho impedeixen, encara recordo la darrera vegada, va ser per anar a l’enterrament del Benet, una vegada vàrem estar enamorats, beneits és el que érem, després va aparèixer pel barri la Rossita i se’l va emportar amb una caiguda d’ulls, era tan bonica la punyetera i es va emportar el més bo de tots, sempre el vaig estimar, secretament esclar, li escrivia cartes que mai vaig enviar, potser que les busqui no fos cas que em mori i les trobin els soques dels nebots, no m’agradaria, seria com si em veiessin despullada, com si em morís ara mateix aquí a la dutxa.
Cada dia em costa més eixugar-me bé, no arribo als peus, ni al cul, ni al centre de l’esquena, faig uns invents que si em veiés la mare es faria un tip de riure, esclar que ella em tenia a mi que la dutxava i l’eixugava amb delicadesa, tot i que ella sempre rondinava. Em pentino els quatre cabells que queden, d’un blanc grogós. Encara nua, sec a la banqueta davant de la calaixera, les cartes haurien de ser aquí i hi són, les agafo totes, i m’estiro al llit, les obro una a una, pràcticament no reconec la meva lletra però sé el què hi diu, a totes el mateix, darrera hi ha la seva, la única que em va enviar, poc temps després de casar-se, la sé de memòria, tanco els ulls i la recito en veu alta mentre premo fort la resposta, les meves respostes. M’adormo.

DIARI: D’ÀNIMA, GYOTAKUS, VIKINGS I SOROLLA

wpid-dsc_0038.jpg

Ahir va ser un dia intens, molt intens, la nit abans havia anat a dormir tard amb el cor encongit i la cara plena de llàgrimes, enganxada a les pàgines d’Ànima de Wajdi Mouawad i em vaig despertar molt d’hora perquè no podia suportar no saber com continuava, vaig continuar plorant i amb el cor petit, havia quedat per dinar i veure la exposició de Sorolla, però també tenia pendent una visita al Museu Marítim que sense tenir prevista per ahir un impuls em va fer entendre que era el dia indicat, per tant vaig decidir deixar les darrers pàgines pel tren, em vaig llevar amb el cap molt embotit però amb determinació.

Vaig acabar Ànima a mig camí, el trajecte fins a Martorell em va passar sense ser-ne conscient, i l’altra meitat intentant païr el dolor que m’havia empassat els dos dies anteriors, digerint la immensitat de la novel·la, procurant destriar els aspectes menys evidents, que queden soterrats per la brutalitat de la història, no en vaig ser capaç, encara estava massa impressionada.

Un dels motius per visitar el Museu Marítim (a part de la Mireia), era veure l’exposició dels Gyotakus de la Victòria Rabal, que utilitzant una tècnica antiga japonesa, que encara s’utilitza molt, impremta qualsevol tipus de peix o animal marí en paper d’arròs, amb uns resultats fabulosos, que han instal·lat al Museu amb un muntatge extraordinari. La part més poètica d’aquesta tècnica diu que serveix per capturar l’ànima dels peixos, i així a més d’alimentar-nos fisiològicament també ho fem espiritualment.

wpid-dsc_0023.jpg

Veure l’exposició i per tant totes les ànimes capturades, immediatament després d’acabar Ànima és tota una experiència, precisament perquè en el llibre entens que les ànimes no s’haurien de capturar ni amagar ni negar mai, sinó les conseqüències poden ser terribles.

wpid-dsc_0022.jpg

Al Marítim també hi ha l’exposició Vikings, que desmitifica força de les idees preconcebudes que tenim i demostra, igual que al llibre, que el món és molt petit i anem reproduint les mateixes conductes a tot arreu, les bones i les dolentes. I a més a més que les dones portaven uns collarets preciosos de boletes de colors que poc es distingeixen dels que porto o fins i tot dels que faig .

 

wpid-dsc_0024.jpg

 

Sortint del Marítim els peus em porten al brollador de fora i el fotografio a les carpes i a les tortugues, a aquests encara ningú els hi ha atrapat la seva ànima…el cor poc a poc s’ha anat eixamplant i el dolor tirant avall.

I a vegades no saps si les casualitats existeixen o és que hi ha llocs que ens uneixen, em trobo amb la Sícoris, en el mateix indret que vam estar quatre mesos enrere, l’alegria és mútua, i l’ànima continua eixamplant-se.

Dino ben acompanyada i després d’una llarga i sempre interessant conversa anem a veure el mar de Sorolla, el vaivé de les ones acaba tornant-me la pau trasbalsada. Sorolla i els seus blaus, Sorolla i la seva llum,  la transparència de les aigües, els gestos de les dones i els nens, els núvols, el cel…. crec que podria viure dins d’un dels seus quadres, dels mediterranis…

sorolla nen

Al vespre vaig fer  la ressenya pels orfes que podeu llegir aquí.

Conclusió: dia farcit de meravelles.
Recomanacions: llegiu Ànima, és una lectura dolorosa, colpidora i dura, però val la pena, aneu a visitar els Gyotakus i els Vikings al MMB  i el mar de Sorolla al CaixaForum.

Gràcies Martí per animar-me a llegir Ànima i aguantar els meus comentaris, Mireia per la visita al MMB i Èric pel Sorolla i la conversa.

AVUI L’HE VIST

wpid-img_20140816_020507.jpg

Feia anys que no la veia. De fet pensava que era morta. Recordo la seva mirada sempre a terra, com si no fos prou per compartir ascensor, edifici o vida. Recordo que el seu marit era pastor i feia basarda, alt, seriós, un deix de ràbia, mai cap paraula. Morí, ella va mantenir l’olor un cert temps, el dol molt més. El cap encara cot, mai cap mirada, mai cap somriure. Un dia tota la tristesa acumulada la ferí, ranquejava d’una cama i la boca li penjava, d’un negre estricte, sense acotar el cap, sense fixar la mirada, com si nos fos prou per compartir ascensor, edifici o vida. Avui l’he vist, pensava que era morta, caminava agafada del braç del seu fill, ranquejant, el cap alt, la brusa clara, la mirada a l’hortizó i la boca mig torçada.

AVUI VOLIA SER ORENETA

wpid-img_20140731_135959.jpg

 

Avui volia ser oreneta, l’oreneta que vagareja pels camps, que estiueja en els menuts nius perfectament construïts.

Avui volia ser oreneta, per anar amunt, per observar amagada rere els núvols, per fixar-me en allò que no es veu, per deixar els peus a terra.

Avui volia ser oreneta, per seguir les onades  i volar sense destí, fins a la vora.

Avui volia ser oreneta, llençar-me sense por damunt la terra bladera, segada, encalçant l’aliment  i oferint-lo a becades.

Avui volia ser oreneta perquè el cant dels meus xiscles embolcallés el crit somort de tanta misèria.

Avui volia ser oreneta,  per notar l’aire contra la cara, per netejar les teranyines enganxades a les ales.

Avui m’he llevat oreneta.

DUBTES

wpid-img_20140709_145143.jpg

 

Només ha de creuar la carretera, aquell simple gest, la decisió del moment oportú, aprofitar la dubitació dels conductors a l’hora de prémer l’accelerador, el dubte de si arribaran a frenar, el dubte de si es va equivocar amb aquella decisió presa, havia d’haver-se quadrat aquell dia? hauria sigut tot diferent si hagués marxat  lluny?  El dubte de si mai serà capaç de tenir força de voluntat, el dubte de l’encert en la decisió de no haver volgut ser mare, dubte que dia si i dia també li ressona dins les temples, fou una decisió d’ella, d’ell, compartida, ho dubta. El dubte d’estar malgastant la seva vida, el dubte de tenir prou energia per acabar de viure-la, el dubte de què fer per sopar, i per dinar l’endemà, el dubte de si haurà d’anar a comprar, el dubte de què comprar. El dubte de si mai ha conduït ella o sempre ha anat a remolc. Es pregunta que hagués passat si hagués estudiat, un dubte que l’ha rosegat sempre, seria més feliç? ho dubta, s’esforça a recordar-se que la felicitat sovint depèn d’un mateix, no recorda quines expectatives tenia ni quants llistons va col·locar. Dubta de si és important per a ningú, recorda haver-ho sigut, ara ja no hi són, torna a mirar la carretera banda i banda, dubta de si passar o deixar-ho estar. Dubta de si la vida és simplement això, esperar el moment oportú per creuar el carrer, ho dubta, a la força ha de ser alguna cosa més, dubta de si els qui creuen en un déu, realment creuen que tot té un sentit, per insignificant que sigui, per cruel que sigui, ho dubta. Dubta del què li ha dit el metge, i si no fos cert? i si les proves estiguessin equivocades i no fossin seves?  i si el diagnòstic fos erroni? Podria ser, a vegades passa. Torna a mirar l’asfalt, i el veu que s’apropa, imponent, de quatre eixos, ara és el moment, no ho dubta.

SENSE RES A FER

wpid-img_20140613_124822.jpg

 

 M’he quedat tancada fora,  amb 5 € i les claus d’un cotxe que no és meu. O sigui sense mòbil, sense claus per tornar a entrar, sense llibre per llegir, sense haver esmorzat… Busco una terrassa on esperar, una vegada asseguda, m’omple una una sensació que feia anys que no tenia, no tinc res a fer, ni manera de connectar amb ningú, ni un trist llibre per llegir, només un tè i un diari per fer temps. Des de que sóc twitter activa pràcticament no llegeixo els diaris, entro als digitals quan m’interessa alguna cosa, però l’actualitat em cansa, potser vaig començar a llegir el diari massa aviat, no ho sé, el cas és que m’avorreixen, o sigui que una vegada llegits els titulars i les notícies que m’interessen, demano un bolígraf per fer els mots encreuats i els sudokus, moment en el que comprovo que el cervell s’ha de treballar, uns anys enrere feia sudokus sense parar i encara més anys feia els mots encreuats cada dia…tinc el cervell rovellat, m’anoto mentalment que llegir el diari implica alguna cosa més que l’assimilació tediosa de l’actualitat, també és cert que per fer mots encreuats i sudokus cal tenir temps de sobres i m’obligo a pensar que d’això precisament me’n falta força, torno a la reflexió inicial del plaer que suposa no tenir res  a fer, no poder-te connectar a cap xarxa social, no poder parlar amb ningú conegut, estar en una terrassa a les 9 del matí prenent la fresca. A la taula del costat s’hi asseu una parella, un home proper a la seixantena i una dona que no arriba als cinquanta, de seguida percebo que no són parella de veritat, només formen una parella d’esmorzar, a ell pràcticament no el sento, seu en paral·lel a mi i la seva veu s’escapa cap endavant, se’l veu un home pacient i discret, ella en canvi parla cridant, procuro alienar-me de la seva conversa però el diari no es prou atractiu i decideixo deixar de forçar la concentració, ella no calla, per començar parlen de política, i se m’escapa un somriure perquè coincideixo molt amb l’anàlisi que fan, tot i que dedueixo que tampoc llegeixen el diari ni tenen twitter, la informació que comparteixen porta el segell televisiu, però després de diverses tentines encerten els noms dels polítics als que es refereixen. Abandonen la política per passar als temes personals, que cada vegada arriben a un grau d’intimitat més profund, està claríssim que no són parella ni crec que ho arribin  a ser mai, però es coneixen bé i es confessen petites intimitats referents a fills i parents, en aquest punt la seva conversa comença a incomodar-me, però allà on sóc no tinc escapatòria, per molt que em concentri amb trobar el número correcte, el Sudoku se’m resisteix. Decideixo anar a passejar carrer amunt i avall…més amunt hi ha una floristeria, fora al carrer hi tenen un carro carregat de flors, roses que fa olor de rosa, gira-sols que busquen el sol, hortènsies, tomaqueres carregades de tomàquets, maduixeres amb uns maduixots enormes a punt per menjar, menta, alfàbrega, espígol…ara trobo a faltar el mòbil per fer-hi una foto, passejo els dits per la menta i els oloro, em  miro els maduixots, llàstima que avui ningú faci l’aniversari seria un bon regal. Continuo passejant de tornada a l’oficina, una paret de buguenvíl·lies m’atura els pensaments m’hi atanso, de sobte un gos que no veig comença a bordar intuint que la meva voluntat no és només la de passar per continuar endavant, intuint que necessito parar i contemplar la màgia del fúcsia, part de la paret rep el sol matiner, l’altra queda més ombrívola, la part de la solana és molt més ufanosa, les flors estan totes a tocar a l’espera que una mà les acaroni al passar, que una abella s’hi entretingui o una tempesta d’estiu s’emporti les més febles, i retorno al fil del pensament que sembla voler fugir, al plaer de no poder fer absolutament res més que contemplar i esperar.

CAMINANTS

camí ral

Caminen a bon pas, ella fa cara d’adormida, els ulls botits, la cara lleugerament inflamada, el cabell moll, no s’ha dutxat, això ho farà a la tornada, només s’ha mullat els rínxols perquè només fos la cara la que delatés que s’acaba d’alçar. Duu unes malles negres que li premen les cuixes i posen en evidència que el pas del temps no és gratuït, una samarreta de fibra de color fúcsia i una dessuadora de cremallera també negra, ben bé com qualsevol anunci de la marca líder en roba esportiva, als peus calçat esportiu per caminar. Ell fa cara d’acabat de prejubilar, fa hores que és despert, vigorós, dur l’equipament equivalent masculí, tot color beix clar i un sol bastó, els esperen més avall.

Faran una excursió caminant, a bon pas, ells exultants de la seva nova condició, val més prendre-s’ho així diuen algunes veus, amb la necessitat imperiosa d’omplir cada segon de cada dia de l’any, dividint el dia entre l’esforç físic i el mental, procurant acomplir amb la màxima “mens sana in corpore sano”, tot i que sovint l’experiència els hi diu que és a l’inrevés. Han d’aprofitar els anys que els hi queda abans no tinguin néts, sort que la cosa està complicada i ara per ara és inversemblant.

Ell tornarà a estudiar, allò que sempre va desitjar i que mai va fer, també farà francès i anglès i potser fins i tot agafarà la guitarra que dorm al traster. Ella continuarà pensant el dinar, el sopar, el berenar i l’esmorzar, fent la llista del què cal comprar, anirà al súper o potser o farà ell, i a la carnisseria, a la fruiteria i al forn de pa, de tant en tant a la perruqueria. Continuarà netejant, rentant i planxant, tot i que cada matí caminaran.

Cada vespre es vestiran, presentacions de llibres, pel•lícules interessants, xerrades i trobades, que si una oenagé o el banc d’aliments, la qüestió quedar bé. Els caps de setmana aniran a sopar amb amics, a riure per no semblar avorrits. Ell feliç de tanta llibertat, ella atrapada dins la mateixa realitat.

Així passaran un temps, ella es cansarà de tan caminar i fins i tot de sortir a sopar, es cansaran de ser tot el dia tant prop, ell rondinarà ella s’hi tornarà, ell marxarà uns quants dies a caminar, ella respirarà. Procuraran fer cada ú la seva, ell al carrer ella a casa que té molta feina a fer.

Ella es posarà malalta i ell la cuidarà, però un dia morirà, ell la trobarà molt a faltar. I descobrirà tot el què la feia rondinar i potser amb una mica de sort ho valorarà, la plorarà, sobretot per no poder-li explicar. Passaran dies, ell tornarà a caminar, a estudiar, però també haurà de comprar i cuinar i netejar i planxar…per sempre l’enyorarà.

INCAPAÇ

DSC_9456

No es va poder mirar al mirall. No li hauria agradat el que hi hauria vist. Incapaç de resoldre, incapaç de confrontar. El respecte s’havia convertit en un llast que l’ancorava al desassossec. Incapaç de moure’s, es col·locà el mig somriure que li ompli el pit d’una broma espessa. Obrí la finestra. Una alenada d’aire va entrar. Es posà les ales. Si sabés volar, pensà. Se les tragué, i les va tornar a plegar i a endreçar dins la capsa de flors. Tancà la finestra. S’assegué al llit. Clogué els ulls. Una melodia se li insinuà en una orella, delicadament, li començà a fer tombs pel cap, pessigolles que la duien prats enllà fins a les muntanyes, camps enllà fins al mar. Fins que fugí per l’altra, emportant-se la boira espessa. Agraïda, obrí la vista, la resta del somriure li vingué sol i l’il·luminà la cara.