DIARI: Saint Phalle, inseguretats i abraçades

aa3nikki3

 

 Sant Google ens diu que tal dia com avui de 1930 va néixer Nikki de Saint Phalle, nom que vinculo a les magnífiques escultures que hi ha a la vora del Centre Pompidou, i  que em remeten directament a la mirada infantil de la primera vegada a la ciutat de la llum, igual que els quadres impressionistes i les escultures de Rodin.

Surfejo una mica, no massa i em trobo amb aquesta exposició que va fer l’any 1966 al Moderna Museet, d’Estocolm,  “She -a Cathedral”,  a part de la imatge acolorida i divertida que m’esgarrifa una mica, no pel concepte, sinó pel record de la sortida al món de les “meves” altres tres vides, trobo que el missatge és brutal, entendre la dona com una catedral, amb la portalada per on entra i surt la vida. Dona, terra, vida…

Al cap de poques hores m’envien una foto d’una Berta acabada de néixer, ha anat tot bé, ara li comença la vida fora, la responsabilitat dels pares per ajudar-la a créixer, torno a casa, no ho puc evitar,  procurant no pensar en les inseguretats que com a mare em sorgeixen cada dia, la sensació de no fer-ho mai prou bé, ahir un d’ells em deia que jo era el contrari d’una mare sobreprotectora, les dents no van ser a temps de mossegar la llengua, ¿la voldríeu una mare sobreprotectora? Una no respon o fa un no tan tímid que no el sento, l’altre fa un sí categòric… però llavors no us ajudaria a créixer… ahhh, esclar em diuen… no sé si massa convençuts… continua una conversa sobre les avantatges i inconvenients d’una mare sobreprotectora. Valoro molt aquesta necessitat de confrontar per formar-se una opinió pròpia i  com també el fet que siguin capaços de verbalitzar pensaments i emocions.

Aquesta setmana he pogut posar nom a un rebombori interior que s’ha anat gestant durant anys, gràcies a tres amics diferents, un em recomana un llibre, l’altre em dóna una pista i l’altre la clau, o millor dit, la peça que em faltava del trencaclosques.

Amb la certesa que no parem mai de créixer i que sense amigues i amics no s’avança, amb la sensació que s’han d’alimentar perquè són autèntics tresors, cada ú a la seva manera…  sempre amb el pes de dedicar-los massa poc i amb la seguretat que sense ells la vida seria molt més complicada, menys divertida i difícil de portar sense les seves abraçades, tinguin la forma que tinguin.

Anuncis

NÚVOLS DE COLORS




Quan de bon matí sento crits que em diuen “Mamaaaaa, vineeee”, acostuma a ser per una baralla, un mitjó que s’ha perdut en la immensitat de la nostra llar, una samarreta que no vol entrar o qualsevol altra fotesa que, mal m’està dir-ho, acostumo a ignorar fins que considero el crit esdevé molest, més que res perquè la majoria de vegades els mitjons surten, les samarretes entren i les baralles s’acaben sense la meva intervenció.

Aquest matí però el “Mammaaa vineee, correeeee vineeee..” era en un altre to, no en el de “mama si m’estimes vine ara mateix”, sinó en el de “mama vine que això no t’ho pots perdre”…o sigui que m’esperava una dent caiguda, algú fent el pi o qualsevol altra originalitat que requeria sense excusa la meva presència.

Però no, el “Mamma vineee, correeeee vineeee..” d’aquest matí, era diferent…s’hi afegia “miraaaa núvols de l’arc de sant martí….” i jo que de bon matí, tinc poc vocabulari…”què?”, “sí, mira’ls, i no plou ehhh!”

I tenia raó, tota la raó, els núvols eren de l’arc de sant martí, i jo veloç com una daina (els que em coneixeu us en podeu fer una idea…) he agafat la càmera de fer fotos (sempre a punt) i he sortit al balcó….la càmera no tenia la tarja de memòria, he tornat a entrar, l’he agafat de l’ordinador l’he col.locat…he tornat a sortir…la càmera no feia clic… no tenia prou bateria…he grunyit al meu fill gran, no per la fal·lera fotogràfica que li ha agafat darrerament, de la que n’estic molt orgullosa,  sinó per no posar la bateria a recarregar-se, he agafat el mòbil i el resultat és el que podeu observar a la foto, o sigui poca cosa.

Però la realitat és que el meu observador del cel tenia tota la raó i els núvols aquest matí eren de tots colors. Després ha vingut tota la bateria de preguntes del perquè eren així i jo m’he hagut d’empescar una teoria sobre la llum i l’aigua i els prismes .

Tant de bo tots els matins els núvols fossin de l’arc de sant martí.

TEACH THE CHILDREN WELL – CROSBY, STILLS AND NASH


Cada any quan acaba el curs escolar, a casa (suposo que com a quasi totes les cases amb canalla) fem un gran sospir, sospir que inclou la fi d’uns horaris i una obligacions que han durat 9 mesos, la fi de correr amunt i avall per intentar arribar puntual als llocs, la fi d’un curs i la vista posada a l’horitzó de les vacances, cada dia una mica més properes.

 El sospir, però, també inclou, l’estrena d’un mes més complicat, amb motxilles també per fer, amb esmorzars també per preparar, d’horaris diferents i que mai concilien amb els dels pares, d’entrar i sortir, d’anar a dormir més tard, de platja i piscina, de mosquits i abelles (la pitjor part de l’estiu em deia ahir el més menut de tots), i evidentment també de deures…(calen els deures d’estiu?? no valdria més la pena que lleigissin i pintessin i dibuixessin i cantessin i fessin el que realment els vingués de gust…) 



La lletra de la cançó
You, who are on the road, must have a code, that you can live by.

And so, become yourself, because the past, is just a good bye.
Teach, your children well, their father’s hell, did slowly go by,
And feed, them on your dreams, the one they picked, the one you’re known by.
Don’t you ever ask them why, if they told you you would cry,
So just look at them and sigh, and know they love you.

And you, of the tender years, can’t know the fears, that your elders grew by.
And so please help, them with your years, they seek the truth before they can die.
Teach, your parents well, their children’s hell, will slowly go by.
And feed, them on your dreams, the one they picked, the one you’re known by.
Don’t you ever ask them why, if they told you you would cry,
So just look at them and sigh, and know they love you.

La traducció casolana (agraïria millores)
Tu, que estàs caminant, has de tenir un codi  per seguir,
Per tant, sigues tu mateix, perquè el passat  és només un adéu.
Ensenya bé als teus fills  que el teu infern poc a poc  se’n va anar.
I alimenta’ls dels teus somnis,  n’escolliran un, pel qual seràs recordat.
No els preguntis mai  el perquè, si te’l diguessin ploraries,
Per tant, només mira-te’ls i sàpigues que ells t’estimen.
I tu, amb la teva joventut, no pot saber les pors amb les que van créixer els teus pares.
Per tant, ajuda’ls amb la teva edat, busquen la veritat abans de morir.
Ensenya bé als teus pares i l’infern dels nens anirà desapareixent.
I alimenta’ls dels teus somnis,  n’escolliran un, pel qual seràs recordat.
No els preguntis mai  el perquè, si te’l diguessin ploraries,
Per tant, només mira-te’ls i sàpigues que ells t’estimen.

CASCOS BLAUS

Si algun dia em trobeu passejant o corrent d’un costat a l’altre amb aquesta boina o encara pitjor amb un casc blau, no us espanteu, estic en una missió de pau.
Darrerament, suposo que a causa de l’estiu o pel motiu que sigui, dos dels cinc països del meu planeta particular, entren en guerra, i a vegades fins i tot hi ha incursions d’un tercer país que, tot i pretendre la neutralitat, sovint en recolza a un o altre pel simple plaer de fer-ho.
A vegades les esbatussades són escadusseres, ràpides… no tinc temps ni necessitat de posar-me el barret perquè de seguida arriben a un tractat de pau.
D’altres en canvi, les podríem qualificar de grans guerres, no tant per la durada, aquí m’emporto el mèrit jo, sinó per la intensitat de les batalles, que pràcticament sempre són exclusivament verbals amb moviments amenaçadors o de marcatge de territori.
El que com a casc blau em costa més d’entendre, i així els ho pretenc transmetre, és la manca de respecte mutu, i sota la màxima “dos no es barallen si un dels dos no ho vol” els vaig inculcant la cultura de la pau. Tot i que sóc conscient de la dificultat de la missió, no defalleixo i dia rere dia vaig repetint-me com un disc ratllat.
Ara bé, sempre hi ha el dia que el casc blau està més sensible de l’habitual,  en aquest cas al mínim moviment ofensiu, elevo la veu per sobre del desitjable i els faig saber que aquell dia no toca, perquè no hi haurà ni mediació ni tractat ni armistici, només  hi haurà penes per les dues o tres parts. Penes irremeiables com poden ser uns dies sense pantalla (no falla mai!), i  el dia que això passa, curiosament, com si els països fossin conscients de la fragilitat de la situació, hi ha una pau plàcida…

VACANCES D’ESTIU?

         Que bé, ja esteu de vacances, eh!!!
         La mare deu estar molt contenta, oi? (aquesta dita amb sarcasme)
         I ara què, tres mesos de rascar-se la panxa?
Aquestes són algunes de les frases que els meus fills, igual que la resta de criatures han escoltat diverses vegades des del 23 de juny.
Jo, que intento ser educada, sempre responc:
    Sí, estic molt contenta (aquí ja et llencen una mirada de complicitat), ja els hi tocava fer vacances de l’escola, i a més pobrets, això de vacances és relatiu, hi continuen anant cada dia, als tallers d’estiu.
De la mirada de complicitat passen a la mirada de perplexitat  i ben segur deuen pensar que responc així perquè tinc a la canalla al davant, perquè en realitat segons el seu parer hauria d’estar angoixada o enfadada per tenir tres criaturetes tot l’estiu a casa, on s’és vist que facin tantes vacances com aquí? 
Però responc que estic contenta perquè és el que penso, ja han fet la seva feina durant quasi deu mesos, amb horaris llargs, amb deures, amb tensions, amb controls i exàmens… si als adults quatre setmanetes ens semblen poca cosa, que els ha de semblar deu setmanes a la mainada?
Però afegeixo pobrets, perquè no tenen la sort de rascar-se la panxa durant deu setmanes, perquè el dilluns següent a la finalització de l’escola ja van començar  els tallers d’estiu, perquè hi estaran cinc setmanes, de les 9 del matí fins a les 3 de la tarda, i perquè desenganyem-nos, per molt divertits que siguin i molt bé que s’ho passin, no són vacances. Haurien de passar-se bona part de l’estiu campant pel camp o la muntanya o la platja…sense fer res especial, avorrint-se, fent migdiades i partides de parxís.
A part dels horaris, pràcticament laborals, tenim els fabulosos, inigualables, increïbles deures d’estiu… ja em sembla bé que durant l’estiu, si ho necessiten, facin alguna coseta, repassin alguna operació aritmètica, algun problema de lògica, reforcin el traç, agilitzin la lectura… però és que se suposa que també  han de tenir temps per descansar… o sigui que des d’aquí reclamo que no hi hagi deures d’estiu, sobretot  tenint en compte  que molts es passen tot els juliol i la primera setmana de setembre col·locats, fent activitats alternatives que permetin continuar treballant als pares. I així com a mínim,  la tarda la puguem passar de la manera més relaxada possible o senzillament com ens vingui de gust.
I ves,tampoc em queixo perquè comparat amb quan eren nadons la cosa ha millorat molt, és molt més fàcil l’organització estival quan ja poden anar als casals d’estiu.
O sigui que paciència, sobretot ells i elles! la nostra ve per contracte, encara que massa sovint ho oblidem!

FINAL DE CURS

Després d’assistir a 3 cantates i els respectius acompanyaments als assajos  i les llàgrimes vessades (les cantates m’emocionen)
Després d’assistir  a una obra de teatre, amb acompanyament als respectius assajos  i pintar les samarretes de les 7 cabretes esportistes. 
Després d’una festa de final de curs, amb comiat dels de 6è inclòs, amb les oportunes col.laboracions: vigilància d’un inflable on hi van pujar molts i molts nens i cap em feia cas, preparar l’adaptació de llença’t pel comiat dels de 6è, ballar un vals amb el meu fill…
Després d’assistir a 2 concerts instrumentals amb els corresponents assajos, i caure’m la baba 
Després d’assistir a dues sessions d’un festival de dansa, amb els corresponents i esgotadors assajos.
Després d’un mes ple de comandes d’argila polimèrica que m’han fet molt i molt  feliç 
Després d’un mes en el que pràcticament no he pogut llegir ni fer front als compromisos amb els meus amics orfes (ho sento amics, prometo rescabalar-vos)
Després d’uns mesos plens de reunions i il·lusió per organitzar un moviment


ESTIC FELIÇ I ESGOTADA




(gràcies al Jordi Llavina per l’enllaç de la cançó)

PICNIC






A mig camí  entre la Vall d’Àneu i la  Vall d’Aran, passant per la pista de Bonabé, hi ha un a cruïlla on conflueixen diferents rutes, són les Bordes de Perosa, des d’on surten els anomenats camins de la llibertat, que porten a França a través dels Ports de Clavera, Salau i Aulà. Des d’aquest mateix indret surt una pista que voreja el Noguera Pallaresa per la dreta, (per l’esquerra aniríem a Montgarri).


La pista poc a poc va convertint-se en un camí deliciós, verd i ple de flors on has de conviure amb unes quantes vaques i alguna zona de ruscs d’abelles, ha de ser divertidíssim veure’ns passar sense fer fressa, diria que deu ser l’únic lloc on la canalla fa un silenci absolut per por a què les seves veus despertin les abelles reines i ordenin la nostra captura.

El camí segueix, un altre lloc preciós és un petit salt d’aigua d’aquests que van enganxats a la paret que en dies d’estiu alleugen la calor, és el lloc ideal per fer una paradeta i remullar-se al riu.

Més enllà, hi ha un petit prat florit on acostumem a dinar, on encara està ple de papallones, (us heu parat mai a pensar com costa veure papallones a casa nostra? recordo que de petita les papallones formaven part del nostre dia, ara cal anar fins al camp o la muntanya per gaudir-ne). Hi ha papallones de tots colors, i una mica desvergonyides, si pares la mà fins i tot s’hi instal·len a sobre una bona estona.

Dec necessitar una visita urgent al Pirineu perquè la darrera col.lecció que he fet amb argila polimèrica, està  inspirada en les estovalles dels picnics….i en la primavera i en l’estiu i en l’aire lliure i en els colors de les papallones…

els anells

els penjolls
les arracades
Ah, el camí continua fins un pontet que travessa el Noguera Pallaresa i et permet tornar per la pista de Montgarri o desfer el camí seguit. És ideal per fer amb infants perquè té molt poc desnivell, però cal anar preparat amb aigua i menjar i estovalles de picnic!!

Me n’oblidava, aquestes peces es poden fer amb els colors que desitgeu!

COMENTA LA JUGADA

Dinant el dissabte amb la família, vaig comentar que finalment havia “obert” el bloc (no sé que es fa amb els blocs: s’inicien, es comencen, s’obren, s’enceten…) de sobte el meu fill gran (els dels Kojaks), va dir jo també en faré un, i jo me’l vaig mirar amb aquella mirada maternal que vol dir,  “ai que és mono ell” i alhora “angelet, si tu sabessis el que costa”.
El mateix vespre, el senyor ja tenia el seu bloc en funcionament, sense cap tipus d’assistència paternal o maternal (més que res perquè ens sap molt més ell que nosaltres, tot i que era la primera vegada que entrava al blogger) menteixo, avui l’he ajudat a corregir aquelles faltes que feien més mal als ulls, tot i que ja hem quedat que a partir d’ara autocorrecció.
No cal que us digui que als pares ens cau la baba! tenim un preadolescent blocaire!
foto de VilaBàsquet

el cost de la vida -Kojak

Me’n recordo (al més pur estil Perec), de quan els Kojak suposaven el pas al món dels nens grans…, la cronologia més dolça començava amb els sugus,  per passar a les piruletes, després als chupa-chups -els autèntics-, aquí faría una peça separada pel sidral amb pegadolça de Ca la Pauleta de Sant Pau d’Ordal, per un duro teníem 2 sidrals i una pegadolça-. Els Kojak, però, ja era una altra cosa, tenien xiclet a dintre, no recordo a quin curs vam començar a repartir Kojaks pels aniversaris, però sí recordo la llengua vermella de tota la classe i el nyac-nyac del xiclet una vegada llepat tot el sucre. No portar, el dia de l’aniversari, la coca amb xocolata i els Kojac  era ser un poca cosa.
Cada curs, quan els meus fills fan l’aniversari, els pregunto quina llaminadura volen portar – sí ja ho sé haurien de portar alguna cosa de profit: una peça de fruita, una joguina,  lectura per la classe o un record que no ataqués directament a les dentetes … però ho sento, per l’aniversari a casa nostra som molt incorrectes i portem una llaminadura per nen o nena,  i això també,  una coca o brownie o galetes fetes a casa…-. I tot i que sempre espero que vulguin portar Kojaks, no sempre és així … (a infantil ho sento però toquen piruletes, no fos cas que s’ennueguin amb el xiclet)
La setmana passada el meu gran va fer l’aniversari, el darrer que celebrarà a l’escola on ha fet la primària i va decidir obsequiar als companys amb un Kojak dels de maduixa (biénnnn!), a darrera hora també va decidir portar-ne pels d’anglès i pels de  l’equip de bàsquet i en aquell moment em vaig quedar igual que em quedo cada quinze dies quan poso benzina:  amb la boca amb forma de O -per un euro només et donen quatre tristos Kojaks… si és que ja  sabia el què costaven però en aquell moment vaig interioritzar la situació, el cost de la vida també puja pels Kojaks… (ara ja estic fent estalvis pel curs vinent, no fos cas que amb tot això de les retallades i l’increment de les ratios haguem de tornar als sugus…)