in somnis – deu.

Desig delerós, florit d’hivern, de cel ventós i terra eixuta. M’atrapa la teranyina, la moneda que cau, el pou clos, la cuereta que lluita. El so dolç de l’aigua damunt la molsa, l’esqueix irreflexiu del romaní, la passa compassada. Aturar-se. Morir un instant. Renéixer amb la ràfega que s’escola entre l’arbrat i que et porta novament a la contemplació de l’espai que ha deixat el buit: el blau, els blaus, el verd. Sentir com les pedres es fan, on abans érem balma, ara som aire, on abans érem sostre ara som llit. Sentir la veu dels arbres, el cruixit interior de fer-se anelles mútues. Reflexionar, sense paraules, sobre el no temps. Sentir la fatiga d’un cos assedegat de calma. Aturar-se. Mirar, mirar-se.

Anuncis

Faré el mort

Jesús Cisneros

Faré el mort, cara amunt, en una piscina deserta. Necessito el silenci sorollós dessota l’aigua, el cel de sostre,  l’ull que només aclucaran  els núvols esfilagarsats de finals d’agost. El dibuix  del vol de l’avió, els pardals que escamparan pinassa, la pluja de fulles de pollancre. El silenci serà meu, el moviment inconscient em bressolarà com a un arbre. Deixaré enfonsar l’ahir i  atraparé el present, l’illa solitària. La fortuna em taparà els ulls, no permetrà que pugui intuir el dolor d’un nou esqueix a la meva branca.

 Això era abans, ara  que ja han empeltat l’esqueix i  tinc els peus congelats, resolc que  he de fer  més sovint el mort, buscar  núvols,  avions i arbres imaginaris. M’hauran d’acompanyar ocells en aquests vols extemporanis. Necessito un piano de fons, gronxar les hores amargues, treure l’horror  que martelleja dins de l’aigua. I tot va bé.

 

nusos

img_20160510_154208.jpg

A vegades se m’omple massa el cor, no sé administrar tot l’amor que duc dintre, les paraules se’m fan un nus i no recordo l’ordre de les lletres, escriuria plor en lloc de bes, escriuria pena en lloc de somni, escriuria oblit en lloc de record… quan això em passa intento desfer el nus de lletres atrapades dins del pit, però hi ha dies que sóc poc destra, i el nus enlloc de desfer-se es fa més gran, quan això em passa, m’assec on sóc, tanco els ulls, els repasso tots, un per un, i els explico que el meu cor és el que és, que si salten tots alhora em maregen i els acabaré vomitant un darrere l’altre fins que em quedi buida, els demano que es recol·loquin, cadascun sap perfectament el lloc i l’espai que ocupa. Es calmen, sempre s’acaben calmant, es desfan els nusos, i les lletres recuperen al seu lloc, les paraules tornen a brollar i els meus ulls tornen a somriure.

Avui no sortiré del llit

wp-1452682511200.jpeg

Avui no sortiré del llit, ni demà, potser mai més.
Deixaré que el meu cos s’alci, que prepari els sucs de taronja pels nens, que recorri llit per llit, au va, és l’hora.
Mentrestant jo seguiré dormint
Prepararé el cafè amb la italiana i mentre espero el clapoteig, iniciaré un somni d’aquells que no recordaré.
Acomiadaré, amb els entrepans a les mans, als grans, que van a l’institut i m’aproparé a la galta del menut per dir-li que s’aixequi i esmorzi mentre el meu cos es dutxa i pensa en aquelles altres dutxes  i estirarà braços i esquena entretenint-se en l’escalfor de l’aigua.
Mentrestant jo dormiré i vindrà la gata a arraulir-se el meu costat.
Fill i cos es vestiran i es pentinaran, les arracades no oblidis les arracades, i la bossa amb llibres, mai se sap quan el temps regalarà una estona per llegir i tancaran la porta mentre la gata dorm al meu costat.
Passarà tot el dia i arribarà el vespre, les corregudes, ara no tant, per tenir el sopar i els deures a punt, la lectura infantil, la cançó, encara, i endreçar la cuina i fer els entrepans de l’endemà, el meu cos al matí no sap fer res, i el dinar dels grans, mentrestant jo des del llit començaré a intuir que el sol s’ha post.
Els avisos de rigor als adolescents sense orelles, el silenci. El meu cos encara es connectarà
per darrera vegada a no se sap quina societat digital i s’estirarà al llit i agafarà un llibre entre les dues mans i s’endinsarà, ves a saber a on, fins a caure rendit, apagarà el llum i com sempre, oblidarà que té les mans tallades i s’hauria de posar crema, a les mans i als peus i al genoll que sempre es queixa.
I en aquell punt que es fa difícil determinar si el cos dorm o és mort, decidiré llevar-me, m’untaré l’ànima de cremes i ungüents, obriré l’armari de les xocolates,  ompliré la copa del millor penedès i encetaré el dia.

A TOCAR…

Aoki Tetsuo
Aoki Tetsuo

Teníem la felicitat a tocar,
ens posàvem de puntetes per pessigar-la
però s’escolava dits avall,
indefectiblement,
a terra quedaven muntanyes d’efes, eles, is, ces, tes, es i as…
i nosaltres, també nosaltres.

ALES

Katrine Kalleklev
Katrine Kalleklev

Li van rebrotar,
els hi va costar temps perquè les havia tallat ella mateixa.
Un pessigolleig a l’esquena,
un dolor lleuger,
saltar la barrera de la pell.

Normalment les duu plegades.

Va convertir la presó,
modelada amb les seves pròpies mans,
en un univers sencer.

Recuperant  la il·lusió,
únic combustible que l’alimenta,
s’esperen pacients,
amb tota aquella paciència que li manca a ella.

És possible que un dia voli tan alt que quan caigui no en quedi res,
tan sols el record de les hores converses,
de moment es conforma amb un vol baix,
des del que contemplar els somriures.

Escampar la vida a vegades també cou.
No les podrà replegar  mai més del tot, no.