HURACÀ

hurricane

 

Com un huracà, el veia enamorar-se amb la força d’un huracà, amb la impossibilitat de dissimular absolutament res, amb la voluntat certa de què tothom sabés que havia caigut a la xarxa d’afrodita sense oposar cap tipus de resistència.

Tothom ho percebia, fins i tot jo, espectadora involuntària, involuntària perquè ell m’havia instal·lat en un balcó imaginari que senyorejava casa seva, i no gosava, ignorava si era millor marxar dissimuladament o fer-ho per la porta gran, si verbalitzar la meva incomoditat o simplement desaparèixer, qualsevol de les dues opcions eren susceptibles d’una mala interpretació i alhora era molt conscient que jo en aquell moment era absolutament transparent, provablement per això m’havia oblidat allà.

Li havia obert la porta de casa, just un instant, i ell hi havia posat un peu, però encara no havia fer la passa del tot que l’huracà se l’havia emportat, deixant la seva petja allà, a casa meva, i jo me’n volia desfer, els huracans m’espanten i els desconeguts m’haurien de fer basarda.

En aquest món on sembla que la soledat dormi en molts llits, qualsevol alegria comunitària és més que benvinguda, per tant des d’aquest punt de vista em sentia feliç per ells, dos éssers a qui no coneixia de res, respecte els que no m’hauria d’afectar què fessin o desfessin, conjuntament o en solitari, però m’afectava, sí, jo estava allà mig instal·lada en la vergonya del què veu alguna cosa que no li caldria, del que és testimoni de quelcom massa íntim, del que sembla que miri per un forat sense cap intencionalitat de fer-ho, del que entreveu l’expansionisme d’un i la timidesa de l’altra, em sentia una voyeur de sentiments, una lladre d’emocions … i no en tenia cap intenció.

No volia saber on se’ls emportà el vent, desitjant que fos cap a la felicitat però amb la voluntat d’ignorar un destí diferent, podia tancar els ulls i deixar passar, però no era la mirada la que copsava la seva força, i molt menys el tacte, perquè cap dels dos estava al meu abast, era un vendaval intern, seu, que m’apartava els cabells de la cara, potser sí que el què teníem eren universos paral·lels, d’aquells que és impossible que es creuin mai de la vida, potser sí,  i desitjava més que mai disposar d’un paravent, d’una cortina, de qualsevol element que m’impedís sentir-lo. Era tan senzill com fer un simple clic, i en canvi era incapaç de fer-lo, com si estigués atrapada dins la mateixa força centrífuga de l’huracà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s