Diari: collages, poesia i entusiasme.

img_20190503_1151492377449763569672928.jpg

 

En aquests temps de discussions estèrils, de judicis impossibles, de llibertats empresonades, d’amenaces tangibles de retrogradació de drets, en aquests temps, també, de petites esperances. En aquests temps de gent disgustada, de gent enrabiada, de gent que odia, en aquests temps encara hi ha persones que utilitzen les xarxes per donar aire, llum i bellesa. Persones que pinten, persones que ballen, persones que canten, persones que versen, persones que fotografien, persones que expliquen, persones, al capdavall persones.

Ahir en vaig conèixer a una, un pintor que fa temps que segueixo a través de Facebook i Instagram, que combina a la perfecció la mirada artística, el color, el traç, el fragment i la paraula, i en fa un collage pictòric-poètic carregat de profunditat. M’explicava que la poesia, la lectura, li ha permès crear un relat, un sentit resseguible a la seva obra, les seves suites, on desenvolupa a través del collage l’obra seleccionada de l’artista escollit. La contemplació dels seus collages ja posen de manifest que és un lector voraç i profund de poesia, la conversa ho va confirmar. M’explicava que li agrada treballar en col·laboració amb poetes, que li agrada la paraula dita en la presentació de les seves exposicions, que li agrada compartir, crear conjuntament.

Vam quedar al seu taller, els tallers dels artistes són d’aquelles llocs d’atmosfera mig màgica o màgica del tot, és el que els diferencia de les altres disciplines artístiques, el color arreu, el paper i les seves olors, les parets farcides d’obra, els pinzells, els llapis, i en el cas del Jordi Pagès Morera, també llibres, arreu.

A més a més de collages i d’encomanar poesia i entusiasme, també fa llibres d’artista, on es conxorxa amb poetes per treure el bo i millor, caldrà estar atents, perquè aviat presentarà la seva nova criatura, multiparticipada, ganes de conèixer-la.

La d’ahir fou una conversa molt agradable, confirmadora del què transmet en la seva obra, creativitat, generositat i complicitat. La xarxa, les xarxes socials, també són un lloc ple de troballes, de bones persones i de bellesa, com la vida.

Moltíssimes gràcies, Jordi, per tot!

 

 

(Mostra d’alguns dels seus collages amb versos o fragments de T.S. Eliot, Emily Dickinson, Rober Walser, Borges, Vinyoli)

 

Anuncis

Diari: sis dies de tardor

wp-1478043133138.jpg

Fa dies que a les paraules que em brollen els hi manca l’element aglutinador, pensava que era a causa de l’aprenentatge iniciat sobre resolució de conflictes a que m’he aferrat per resoldre’m potser a mi mateixa, l’entusiasme d’obrir noves portes, aquestes corredisses, que m’han de permetre reconnectar aquelles neurones inhabituades, des de fa massa temps a l’estudi i al pensament productiu. Estava a punt de conformar-me amb aquesta explicació i a esperar fins el juny de l’any vinent, però el vòmit mai es pot preveure i just quan les lletres tornaven a fer loopings dins del meu cap, i començaven a fer el camí cap als dits, just llavors altra vegada la urgència del gran m’estronca la imaginació. Aquesta vegada res tan greu, de fet res greu, a una de cada dos persones els hi passa m’explicava un amic seu, una intervenció sense pràcticament riscos deia la cirurgiana, una anestesia d’adult per a un que només ha arribat a l’adultesa de cos, deia l’anestesista mentre jo li preguntava per possibles ingerències de l’altre ensurt i ell em mirava directament als ulls, cap risc addicional decretava. Tenien raó, 48 hores + les 12 d’urgències, res greu aquesta vegada. Respirar i aguantar llàgrimes mentre passeges pels passadissos d’urgències i mal recordes la pitjor nit de la teva vida, que diferent aquest no dormir, però,  i quasi de matinada una veu desconeguda et diu que has de llegir una novel·la. L’hospital és un parèntesi vital. I pràcticament alhora que l’alta tornes a classe, aquesta diferent, una introducció al coaching, penses que potser et servirà per resoldre millor els conflictes i a més la professora és l’Elena i ho fa molt bé. Esgotament, llarga nit de son profunda damunt d’un llit, mercat i biblioteca, has de fer cas a la veueta, llegeixes ràpidament la novel·la, deixant la retòrica i la comunicació per un altre dia, aix… les prioritats. Cinema, “La segona pell” bones interpretacions, però se’t fa llarga, li manca alguna cosa, a vegades creus que ets massa crítica, d’altres massa benvolent. Diumenge amasses la farina d’ametlla, amb l’ou i el sucre i la mica de moniato blanc, repòs a la nevera. I vas al Vinseum “Els llibres i els dies”, del Pep Puig, la feina ben feta et fa somriure i t’omple d’esperança, i a la tarda l’art (balsàmic) del paper a la meravellosa biennal riudebitllenca, amb bona i fraternal companyia. Dilluns de més lectura crítica, i confecció dels panellets, rialles i mans brutes, i sopar d’amistat i castanyes. Dimarts de morts (absurd, ens acompanyen cada dia) carregat de castells descarregats, més somriures, emocions i pell de gallina. I vespre de converses curioses o molt curioses. La imaginació continua resistint-se, tot i que de fet, la realitat sempre la supera.

Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)

europa

murs
portes miratge
bressols de faquir

l’oratge esborra el so
del silenci agressor

esmorzar amarg
llum de dia al fons de l’armari

wpid-20150918_205537.jpg

wpid-20150918_205641.jpg

wpid-20150918_205424.jpg

wpid-2015-09-25-17.57.22.jpg.jpeg

wpid-20150918_205136.jpg

wpid-20150918_211102.jpg

Les imatges són de l’exposició “Terra Nullius” que aquests dies es pot visitar a la Capella de Sant Joan de Vilafranca.

“Terra Nullius” és un mosaic d’obres de diferents integrants del col·lectiu Ras El Hanut que posen en evidència, a través de l’art,  la problemàtica i absurditat de les fronteres nord-sud, coincidint, precisament amb el drama dels refugiats de Síria i els murs artificials de la vella europa.

Malgrat tot el que es va patir al segle passat, malgrat el 10 de desembre de 1948 es signà a París la Declaració Universal de Drets Humans, malgrat tot… no aprenem.

Especialment emocionanant va ser l’explicació de l’artista palestina Rana Bishara, que denuncia a través de la seva pintura el genocidi lent al que viu sotmès la població palestina, ara fins i tot els hi prenen les oliveres, fins i tot…

DIARI: Alícia, Vanessa Tait, Sebald, Kosmopolis, papallones negres

Havia planificat assistir a un parell de “coses” al Kosmopolis, una era una xerrada-taller sobre el contracte entre escriptor i editor, no perquè tingui cap intenció de publicar cap llibre, abans hauria de fer la part complicada que deu ser escriure’l, ni tampoc tinc cap intenció de ser editora, també em manca la part complicada. Però un dia en una conversa amb una editora va sortir el tema dels contractes, i ves, tot i que tinc la carrera soterrada sempre hi ha aquella cosa que es remou dintre… i sí, ha estat molt bé, molt adaptada als escriptors novells, que no es deixin enredar per les grans editorials i enlloc de cedir els drets d’edició els hi cedeixen tota la seva vida. Pensava, mentre escoltava la distreta i participativa xerrada, que els editors que jo conec mai farien un contracte abusiu, ni ells ni imagino que cap dels editors de les petites editorials que es dediquen a fer-nos la vida més qualitativament literària, i que han de fer mans i mànigues i tots els papers de l’auca perquè cada llibre arribi a la llibreria.

wpid-wp-1426984825506.jpeg

Al sortir de la xerrada, he sentit que hi havia la besnéta de l’Alícia al País de les Meravelles que en motiu dels 150 anys de la publicació del llibre ,venia a explicar que ha escrit una novel•la sobre la vida de la seva besàvia i del Lewis Carroll “The looking glass house” que la podrem llegir el proper estiu. He entrat pensant el pes que deu suposar ser la besnéta de l’Alícia i efectivament, amb molt d’humor (britànic) i paciència ha explicat com ha viscut aquest fet des de la infància i en què consisteix la seva primera novel·la. I sí, crec que serà una lectura d’estiu.

wpid-wp-1426984344784.jpeg

La baixada al hall del CCCB està plena de papallones negres, núvols de papallones negres que et duen fins a l’entrada de l’exposició “Les variacions de Sebald”, 30.000 papallones negres, de 30 espècies diferents, col·locades seguint els moviments que fan les reals a la natura, obra de Carlos Amorales, artista mexicà. Instal·lació efímera preciosa, evocadora i que provoca l’impuls fotogràfic a tothom que hi passa per davant.

wpid-img_20150322_014005.jpg

A la tarda, he assistit a la visita comentada de l’exposició per part del seu comissari, en Jordi Carrión, que per tant és un profund coneixedor de tot el què s’hi exposa. Diuen de Sebald que és l’autor que més ha influït en l’art contemporani i així ho han volgut traslladar, peces i obres d’artistes que a través de la seva obra transmeten els conceptes sebaldians. Es pot visitar fins el 26 de juliol, molt recomanable i per visitar amb calma, la part audiovisual, imprescindible, necessita el seu temps.

Després un diàleg entre l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza i l’escriptor francès Camille de Toledo, que han intentat que fos un debat però estaven massa d’acord amb les anàlisis que fan de l’obra de Sebald, marcada per la reconstrucció europea de la segona meitat del S.XX, una Europa plena de vergonya per haver causat dues guerres mundials, l’holocaust, la mort de tantes persones, les seqüeles, etc. També, evidentment, s’ha parlat de la violència a Mèxic, i a altres llocs del món, la incapacitat de l’ésser humà d’aturar la barbàrie.

I ho lligo amb la pel·lícula que vaig veure divendres nit “Timbuktu”, que serveix per denunciar la imposició de determinada manera d’entendre la Gihad, suposo que per part de l’autoanomenat Estat Islàmic, un film amb una fotografia meravellosa, i on la bellesa es veu tacada de sang… horrorós, horrorós per tots i per les dones ja no cal ni dir-ho, però tampoc farem res més enllà de plorar i pensar en la pel·lícula, en la mort d’innocents, en la violència per creure’s en possessió de la raó i d’una superioritat moral, com en el Tercer Reich, la ideologia de la qual va fugir Sebald, instal•lant-se així que va poder a Anglaterra. I avui llegia a la contra de La Vanguardia, la entrevista a Luc Boltanski, que denuncia la progressiva interiorització de la societat francesa de la ideologia d’ultradreta, ara, avui, aquí al costat, sense oblidar tampoc que aquí també la tenim, només cal observar els canvis legislatius en matèria educativa o l’intent de modificar la llei de l’avortament… anem fent…

Sort que Barcelona és preciosa, que les papallones també ho són, que la literatura ens ajuda a créixer i que sempre ens queda l’altra banda del mirall per fugir-hi de tant en tant.

wpid-wp-1426984276360.jpeg

HERSTORY – Butxaques

herstory
*

A cada butxaca un silenci
A cada butxaca una llàgrima malversada
A cada butxaca una llengua mossegada
A cada butxaca un bocí de somni
A cada butxaca un crit ofegat
A cada butxaca un desig amagat
A cada butxaca un no mai esmentat
A cada butxaca un somriure estroncat
A cada butxaca una abraçada imaginada
A cada butxaca una  rialla esberlada
A cada butxaca un dibuix arrugat
A cada butxaca un vers inconclús
A cada butxaca una cançó sense veu
A cada butxaca una mica de temps esfumat

Al mig, al bell mig, hi van niar dos ocells,
anaren descosint butxaca rere butxaca,
silenci rere sileni.

Les llàgrimes, els crits, els desitjos, els nos, els somriures, les rialles, els dibuixos, els versos, les cançons, les veus, el temps, les abraçades… es van convertir en ales.

Ales que s’emportaren les butxaques lluny, molt lluny…

De tant en tant arriben a les mans d’algú que confeccionarà un nou niu perquè altres ocells tornin  a descosir els silencis.

 

* HERSTORY és obra de Cynthia Fusillo, una magnífica artista, amb aquesta peça va participar a la” VIII Biennal d’art Riudebitlles – obra sobre paper” i li van concedir una menció honorífica. Per saber més d’ella, us deixo aquí enllaç a la seva web.

A mi em va impressionar, penjat al mig del Palau del marquès de Llió… com per posar-se’l i sortir volant!

Thanks Cynthia!!