Abdellah Ahaddaf presenta els seus darrers treballs a l’Església Vella de Mont-roig del Camp, organtizada pel Centre d’Estudis Mont-rogencs, es podrà visitar fins el dia 31 d’octubre.
L’Abdellah Ahaddaf, va néixer al Marroc l’any 1968, i tenim la sort que viu i pinta a Sant Pere de Riudebitlles. Va començar els seus estudis artístics a Tetuan i els va acabar la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Forma part del col·lectiu Ras El Hanut, i és una de les ànimes de Riudebitlles Territori d’Art. Ha fet un tou d’exposicions en solitari i col·lectives a diversos llocs del Marroc, de Catalunya, Espanya, França, Holanda, Itàlia, etc.
Confessar, així d’entrada, que no soc cap experta en art, per tant us parlaré des de l’emoció que em provoca l’obra de l’Abdellah, una obra que em té captivada des del primer dia. Els quadres que pinta, m’emocionen i m’acullen, en ells m’hi sento com si fos a casa.
Per tant, deixada clara la meva subjectivitat, us proposo que m’escolteu com si us expliqués un viatge, un viatge pels sentits. Quan entreu a l’església, mireu a l’altar i lliureu-vos, sense reserves, al gran mural que us donarà la benvinguda a l’imaginari de l’artista, un món ple de figures simbòliques, terrenals i oníriques, que si us hi fixeu bé sembla que es moguin, que avancin i retrocedeixin, que parlin entre elles, que riguin. Un jardí de les delícies, que cal contemplar de lluny, i apropar-s’hi lentament, embadalir-s’hi i badar-hi. Resseguir-ne les rutes que porten d’una forma a una altra, d’un lloc a un altre, d’un món a un altre.
I tot i que no cal buscar-los-hi un significat, estem programats per fer-ho, i de seguida ens trobarem traduint el gran mural al nostre propi llenguatge i hi veurem ocells, bitxos, fruits carnosos i fruits secs, llavors, bolets, avions, flors, fulles… i si li comenteu a ell, us dirà… “ah sí? si tu ho veus així…” i somriurà amb picardia, perquè en aquell moment ell ja sap que l’obra seva ens ha captivat.
Divendres passat, intentàvem resumir l’exposició en una sola paraula, amb el Martí Ribas, i el Ko Aarts, i no ens vam sortir, o al contrar,i ens en van sortir moltes, impossible de reduir a un sol mot tant matisos, i tantes maneres d’observar-los. Si l’exercici l’haguéssim fet avui, hauria dit sinestèsia entesa com la unió de sensacions, aquella facultat que tenen certes persones, privilegiades, d’entrellaçar els sentits, a veure colors a les lletres, o sentir música al tastar un aliment, o sentir olor quan es mira un quadre.
Us recomano mirar-la amb tots els sentits, perquè l’obra de l’Abdellah és sinestèsica, observeu-la amb els ulls nets, el pensament verge, amb el nas, amb la boca, amb les orelles, amb la pell. Mireu-la amb els ulls per entendre tot el seu bagatge, els seus paisatges, tota la vida acumulada a les filigranes que surten de les mans de l’artista.
Mireu-la amb el nas i hi reconeixereu moltes espècies, comí, en el seu punt just, gingebre, pebre, nou moscada, canyella, anís estrellat… i l’olor de plantes aromàtiques, menta, sàlvia, marialluïsa… i l’olor dolça de la fruita madura, del sèsam, i la de la garrofa.
Mireu-la amb la boca i tasteu tot el què contenen els plats, els bols, i els cistells plens. Proveu-ne les flors, i els fruits misteriosos. Tasteu-ne els colors, d’estiu i tardor. Mireu-la amb les orelles, i sentireu la música del vent que entra per la porta del taller de l’Abdellah, les fulles de la perera que dansen, i el cloqueig de les gallines, i l’ud que toca el seu germà, i les veus del carrer que es sumen al traç del pinzell.
I una vegada hagueu copsat la immensitat del mural, o del mirall perquè és possible que us hi hagueu vist reflectits, busqueu les llavors i observeu com volen del mural fins als quadres penjats a les parets, i com es nodreixen i creixen i es transformen en formes i figures meravelloses. Guaiteu els marges de les teles, i comproveu que les pintures de l’Abdellah no tenen fi, s’escapen marc enllà, mar enllà, món enllà…
El viatge segueix i es fixa en dos altres grans protagonistes de la seva obra, més enllà de les figures i de les formes, el color: ocres, vermells, marrons, negres, grocs, carbasses… pura calidesa, “M’han faltat dies de sol” em deia l’Abdellah ahir mateix, mentre jo anava pensant que precisament el què té la seva pintura és sol, llum càlida, el foc que aglutina, que provoca la música, els contes i les històries. El seus quadres sempre tenen la porta oberta, un somriure a punt, i la taula parada.
L’altre protagonista és el joc de profunditats que ens ofereix, el joc que fa ell de volums reals i volums que ens fa percebre, textures i poliments, i les capes que dia a dia va afegint. Mireu-los amb atenció, us semblarà que la mirada patina per una superfície plana, i de sobte rodoles fins al fons, i has de tornar a mirar el quadre sencer i entendre que has tornat a caure a la trampa hipnòtica de la seva obra.
Us animo, doncs, a entrar a l’Església Vella, fins el dia 31 d’octubre, i a iniciar aquest viatge meravellós per tots els sentits, obriu bé el cor, que és per on realment entra. I recordar-vos que la cultura és segura, i que no podem permetre’ns el luxe d’amagar-la, de tancar-la o d’ofegar-la, ni tant sols per una pandèmia.
Mont-roig del Camp, 3 d’octubre de 2020
L'anna al país de les meravelles 
Deixa un comentari