“La edad media” tour: Penedès-València-Bullas

la edad media

Fa dies que l’Olga em va proposar d’acompanyar-los a un dels seus “tours” de presentacions, havien arribat entusiasmats de Múrcia i volia compartir-ho amb als seus amics. L’Olga i el Paco ja ho tenen això, s’entusiasmen i entusiasmen, són fabulosos. Xerrant, xerrant la cosa va quedar en ser una sortida femenina, l’Olga, la Conchi, també de la tribu penedesenca, escriptora infantil i juvenil i profe de matemàtiques i jo, baixaríem fins a València i d’allà cap Oriola i Múrcia. El llibre que es presenta és “La edad media” la opera prima de Leonardo Cano que a mi m’ha agradat moltíssim, no només pels recursos literaris que utilitza amb originalitat sinó pel fons, el moment vital, el sentit de l’humor que la impregna, el retrat d’una època, el retrat d’un sistema judicial, el retrat de l’amor, de la frustració, en definitiva del pas del temps viscut de manera molt diferent a com s’havia previst. Un retrat magistral i negatiu de la condició humana.

20160513_104924.jpg

La primera presentació és a La Casa del Libro de València, arribem just a temps, l’Alberto Torres Blandina és el presentador en una sala pleníssima, el Leonardo transmet serenitat, és una novel•la gestada amb molt de temps, molt treballada, sap molt bé que es va exprimir al màxim, que no ha deixat res a l’atzar. El presentador fa una introducció sobre la innovació en les maneres d’escriure, el fons sempre és el mateix, la condició humana no innova, el Leonardo ha experimentat en la forma, i n’ha sortit molt ben parat, tres personatges, tres veus, tres maneres d’explicar la seva historia per acabar confluint en un final comú. Personalment m’agraden les presentacions en les que s’interpel•la a l’autor i l’Alberto ho fa, el Leonardo es pot esplaiar, explica el procés d’escriptura, de creació dels personatges… Convenç al públic perquè a l’acabar signa llibres durant una bona estona. Entre els assistents hi ha un antic company seu de classe, des de que la vaig llegir m’he preguntat que deuen dir els seus companys i si molts es deuen sentir retratats d’alguna manera, és el que té l’autoficció, saber on es posa la ratlla entre la imaginació i la realitat, tot i que de fet , una vegada a les mans de nosaltres els lectors, és ben indiferent.

20160512_193504.jpg

A València retrobo als meus estimats orfes, el Paco i el Ramon, i desvirtualitzo a un bon amic del fb, el Manuel, amb el que coincidim, diria, en la manera d’observar la realitat i en procesar els sentiments, és un moment emocionant, llàstima que no tenim temps de seguir parlant, ell ha de tornar a casa seva. L’endemà passaré per l’autovia a prop d’on viu i me n’adonaré de la distància entre els seus fabulosos oliverars i la ciutat de València.

Sopem a Lalola, beníssim, sense gluten inclòs, serà el preludi de tres dies de menjar meravellosament bé i beure bons vins, amb la sensació que aquí a casa alguna cosa estem fent malament perquè està baixant la qualitat en picat alhora que els preus són molt més alts.

Ens acomiadem amb abraçades i m’enduc més portes literàries, contes encadenats de dones valencianes i paisatges de cels, terres i oliverars.

Divendres correm cap a Oriola, arribem just per dinar un arròs amb crosta que està boníssim, que ens fa la tieta de la María a La Posada, un luxe d’arròs, i després anem a visitar la casa de Miguel Hernández, respirem la vida que es deuria viure, l’Olga pensa en tot i ha vingut plena de poemes, al pati, sota les figueres i el llimoner en llegim un cada una, busquem la casa on va néixer, i se’ns escapa el temps per visitar l’escola.

20160513_181830.jpg

Anem corrent cap a Codex on en Ramón Bascuñana presenta “La edad media”, m’encanta la presentació, fins i tot fa una espècie de “trailer” barrejant les tres veus, remarca la valentia de l’autor al tractar-se d’una primera novel•la, la seva capacitat de trenar les tres veus, les tres històries per fer-ne al final un nus mariner, la seva tasca arquitectònica, l’habilitat d’explicar en els silencis, l’humor que impregna tota la novel•la i sobretot que cal ser un optimista radical per llegir-la… podeu llegir aquí la ressenya sencera perquè val molt la pena. La sala també plena, la Maria i la seva família, amics, lectors habituals, una altra presentació exitosa regada amb cava del Penedès i embotits de Cal Mallart. Jo m’enduc una mostra de la poesia del presentador, que diu que és gran d’edat però que no ho és, i el que sí que és és prolífic en versos i prosa, l’anirem seguint, perquè em va agradar moltíssim.

20160513_215559.jpg
A la presentació ve l’Ángel que feia 25 anys que no veia, 25 anys que semblen un sospir perquè ell està igual i les converses, malgrat els dos ben segur que tenim somnis frustrats com els dels personatges de la novel•la (tot i que crec que ens en hem sortit molt millor que ells), sembla que només hagin en estat en mode pausa. Una alegria de les bones que augura properes trobades.

Acabem sopant a la terrassa de l’As de oros (si no recordo malament) on el vent ens regala un vespre fred, que el cambrer, que és un tresor, el bon humor dels comensals i el menjar que està boníssim s’encarreguen de fer càlid.Arribem a Múrcia just per dormir, i dissabte anem cap a Bullas on ens espera la darrera presentació del tour.

20160514_000210.jpg

Als núvols se’m queden el cap i el cor. En las nubes de Bullas, perquè allà conflueixen literatura, música y amistat. Entrar a una casa de façana blau cel, plena de núvols, ocells, llibres, vins i cava. Entrar i conèixer a la Isa i l’Emilia, plenes de nervis i emoció. En las nubes celebra el seu primer any, i vint-i-cinc del primer disc de Iluminados, l’Isa és la iluminada major, tornaran a actuar després de molt de temps. Les cadires plenes, la llibreria plena, plena, també de persones dretes. L’Isa i l’Emilia incien l’acte, expressen la seva emoció, un any feliç, es percep, la llibreria està desborda bona gust. L’Olga explica l’emoció seva i del Paco quan van conèixer En las nubes, ara ja forma parte de sles seves rutes llegendàries, tambén explica la il•lusió de publicar “La edad media” de Leonardo Cano, transmet passió, com sempre, i aquesta admirable capacitat de fer coincidir persones meravelloses en llocs meravellosos. A Bullas la presentació de “La edad media” va a càrrec de Diego Sánchez Aguilar, al Diego la novel•la li ha encantat, fa una presentació intel•ligent i tranquil•la, elll transmet les mateixes qualitats, però a més a més l’omple d’emoció, es nota l’amistat que uneix a presentador i escriptor. En Leonardo es veu còmode, fins i tot somriu, diria que mira amb satisfacció i respecte la sala pleníssima de persones que desitgen endinsar-se en la vida dels seus personatges i de tornar a moure’s al ritme de Iluminados.

Destapem les ampolles de cava, las copes de vidre corren por la llibreria, els embotits Mallart ( La Llacuna) i Escámez (Bullas) fan de coixí del cava de Àngela Marqués, del Penedès i el vi de les bodegues Balcona de Bullas. Tot són somriures, petons i abraçades. Fins i tot podem conèixer personalment a la Tatiana Abellán, la gran artista que va inspirar a Miguel Ángel Hernández per al seu “Instante de peligro”, admiro la seva feina, ens explica el seu nou projecte, m’impacta, ella mateixa forma part d’ell, es a la vegada tela i consciència de la seva obra, no sé fins a quin punt és explicable només amb paraules, seguirem de ben aprop el seu impactant treball/vida, i tant de bo pogués exposar a prop.

Comença el concert, es un dejà vu, no coneixia als Iluminados però som de la mateixa generació, sona a aquella joventut que vam procurar viure a fons, les lletres són per ser llegides també, espero que la Isa les publiqui. El cos es mou encara que no vulguis, el vi vola, el cava s’ha acabat… La Isa i la resta de membres del grup emanen emoció veritable, el públic es lliura. Acabem als núvols de Júpiter, just a temps d’aterrar lentament i anar a dinar. Mengem a “Entretempos”, fantàstic el menjar i la companyia, converses que van pujant de to fins a les rialles, la Isa és una amfitriona fabulosa divertidíssima i l’amor veritable existeix, seguríssim.

No sumem les hores que portem menjant i bevent, fem una visita al museu del vi, construït sobre unes antigues bodegues que segueixen fen olor a vi. Ens abastem de vi de Bullas, i ens conviden a collir albercocs just quan es pon el sol. Bullas formarà part, per sempre, de la meva memòria. Tornaré.

*No es pot sortir d’una llibreria sense un llibre, m’acompanyen les “Nuevas teorías sobre el orgasmo femenino” de Diego Sánchez Águilar que promet, i la Conchi que és un sol i amb la que ens uneix el convenciment (igual que a la Isa) que sí que existeix l’amor veritable ( encara que l’Olga ens digui que som una mica (o un molt) cursis), a més a més d’una passió absoluta pels llibres il·lustrats, em regala “El amor” de la il·lustradora Raquel Díaz Reguera.

20160514_154442.jpg

Acabem el dia o la nit sopant amb uns altres amics de l’Olga, el Josep M. i la Bego que casualment també es troben de visita a Múrcia, i que són encantadors, menjant altra vegada de manera excel·lent , amb un vi boníssim a la copa.

I diumenge, esmorzem a la plaça Belluga i des d’allà refem el camí cap a casa, on la Conchi ens explicarà el seu proper projecte literari.

Tres dies rodons, plens de llibres, presentacions, llibreries, amics i persones encantadores, àpats i vins fabulosos, compartits amb un parell de dones brillants i amb el Leonardo que a més a més de ser un escriptor excel·lent és encara millor persona.

20160515_105249.jpg

Anuncis

Ondina

john everett milliais
John Everett Millais – Ofèlia

Llegeixo al diari que una nena de dos anys té la malaltia d’Ondina, quin nom tan bonic per una malaltia tan cruel, els qui la pateixen no es poden adormir perquè moririen immediatament, el seu cos no distingeix el son de la mort i així que Morfeu els atrapa el cor se’ls hi atura. Han de dormir connectats a una màquina que els permet seguir respirant mentre dormen i per tant els garanteix tornar-se a despertar. Les pors màximes dels pares d’aquesta criatura són que es quedi adormida de cop i volta o que durant la nit  es tregui el tub que la connecta a la vida.

Fa uns mesos un amic va morir, abans de fer-ho es va acomiadar, tant de manera implícita com explícita, només vaig ser capaç d’entendre-ho quan ja era massa tard. Quan algú mor repasses tot allò que t’hi ha vinculat, en aquest cas eren tantíssims els vincles que estaré la resta de la meva vida repassant-los. De fet ja estic decorant el forat obscur que m’ha quedat a l’ànima, el decoro de records i de tot allò que li explicaria, de fragments de lectures i poemes subratllats. Potser la seva era la malaltia d’Ondina, no va suportar més el cansament va tancar els ulls i tot es va aturar.

Aquesta mort, la del meu amic, m’ha transportat a d’altres que em poblen, les ha sacsejat de nou, i m’ha fet reflexionar, altra vegada, en com la mort ens configura tant com la vida, perquè de fet tot és el mateix. Ara els tubs que el connecten a la vida, a ell i a la resta de morts que ens habiten, són els records, les empremtes que ens van deixar, i és que de fet les persones som mal·leables ens modifiquem les unes a les altres, cada ú ens aporta un filtre diferent a partir del qual interpretar la vida i ens fem rics a mesura que anem creixent de vivències pròpies i dels que ens acompanyen. Seguirem vivint, llegint, subratllant, filtrant la vida…

Diari: la vida és bella, i a Roma més

received_966595280098945.jpeg
El Pantheon,  esbós d’en Quim Roy

Divendres al pujar la persiana de bon matí, amb un cel rosa de fons, un estol d’ocells volava a pocs metres de la meva finestra… bon averany per un dels caps de setmana més desitjats de l’any.

Ja fa sis anys que la colla de “tota la vida” ens reservem un cap de setmana plegats, des de que els 4 va començar a marcar-nos els dies, escollim cada any una comissió organitzadora que s’encarrega de tot i la resta ens convertim durant tres dies en un grup abnegat i dòcil… (quasi sempre).

Enguany el comitè organitzador estava format per tres homens, sabem per els seves parelles, que han necessitat moooooolts sopars per organitzar-nos el cap de setmana… i he de dir que han donat resultat (ho sento noies)!

Durant quinze dies ens han anat donant pistes per endevinar el lloc… confesso que a mi les pistes em despisten, i deuria ser de les poques que no sabia on anàvem… però de debò que no saber el destí és una delícia, omplir una maleta amb roba (ens diuen temperatures aproximades) i anar a buscar un bus que no saps on et porta, seguir instruccions, no haver de pensar, no haver de decidir res… uf… plaer absolut.

O sigui que pugem a un bus que ens porta a l’aeroport, això sí que havia quedat més o menys clar, agafàvem un avió… i just allà on t’has mig de despullar ens donen les targes d’embarcament i veus ROMA…. i flipes en colors… (val a dir que el pressupost és low cost) i un somriure se t’estampa a tota la cara, amics…Roma… Itàlia… felicità… els ocells tenien raó…

20151120_091346.jpg

Volem, Fiumicino, bus, Termini, caminem, comença a ploure (sempre plou o fa molt de fred en els nostres caps de setmana)… entrem en uns carrers preciosos, les llambordes humides rellisquen, les maletes fan música, arribem a un convent? Un convent? O una casa d’hostes poc ortodoxa turísticament i molt des del punt de vista religiós, Santa Sofia. L’entrada fa olor a “Vim” , la noia s’atabala, som molts… pugem a l’habitació, els passadissos fan olor a encens, senzilla, neta… descarreguem i comencem l’aventura…

roma
Fotografia d’en Pere Mongay

 

Ens volen tecnològics i ens han fet baixar l’instagram a tots, hem d’anar resolent uns petits enigmes que ens han facilitat en un sobre i fotografiar el lloc indicat, aquesta comissió ha treballat de valent!

Ens donen 30 minuts per descansar, fer un expresso o una birra, jo m’escapo a una llibreria que he vist venir, he tingut tan poc temps que només em faig amb la Patrizia Cavalli, prometo que hi tornaré però no tinc cap més ocasió… hauré de tornar a Roma, i ens mengem el primer gelatto, brutaaaal!

En ramat, amb tres pastors, sense gos, anem a pasturar per la ciutat, la bellesa emana de terra, puja per tot arreu, anem a veure el Moisès de Michelangelo a San Pietro in Vincole… abans però, i per no trencar la tradició, els membres de la Comissió són investits, aquesta vegada les dues sacerdotesses màximes, els abillen de romans, de patricis romans!!

20151120_170831.jpg

Moisès impressiona, tot i que no ens hi deixen apropar massa, les mides desproporcionades de cap i extremitats… la Cristina ens fa quasi una classe… Santa Maria la Maggiore, amb la gran escultura de Pius IX i els paperets, no poètics, que els feligresos i pregants deixen entre els plecs de la seva casulla, Santa Maria della Vittoria amb el famós èxtasi de Santa Teresa, impossible de fotografiar bé… Bernini sabia molt bé el què feia, i l’Anna ens desvetlla cap a on apunta la fletxa… oh mio dio… També anem a la preciosa església de Santa Maria degli angele et dei martiri, dissenyada per Michelangelo respectant la construcció preexistent d’origen romà antic, malauradament fan missa i no podem entrar a observar el rellotge solar, que confirma el calendari gregorià… també disseny de Michelangelo, ni la resta d’obres que guarda aquesta basílica com un tresor, veiem això sí el cap de Sant Joan Baptista d’Igor Mitoraj, i en delectem amb la fantàstica façana i les artístiques portes també de Mitoraj.

20151120_182727.jpg

En algun punt del passeig, se’ns afegeix la Raquel, una romana catalana o catalana romana que ens ajudarà a navegar per la ciutat i a descobrir racons, generosa, ens regala el seu cap de setmana i amb una paciència immensa…

Passem també per la piazza di Spagne, les escales són tancades, passem pel Tritone de Bernini, i acabem a la Fontanta di Trevi, meravellats… i on fan un dels imprescindibles pilar de 3… i entremig de visita i visita, ja no recordo l’ordre, anem a sopar una bona pizza… diuen… l’insalata caprese també està boníssima!

DSCN2785

Després continuem passejant… fa una temperatura boníssima… aquesta primavera d’hivern que diuen que és a punt d’acabar-se… i a dormire que el dissabte promet… sempre hi ha algú que es queda fent birres a la piazza… on abans he deixat un vers d’en Blai Bonet sense que ningú em veiés, i algú del grup l’ha trobat, el David, i ha servit per riure una estona, el mateix m’ajudarà a anar escampant poesia durant tot el cap de setmana, #aquíhodeixo.

Dissabte, esmorzar religiosament abans de les nou, austerament, que això ja ho tenen les monges… sortim tutti quanti equipats amb paraigües i una mica més abrigats… comença a ploure de seguida, anirà fent tot lo dia, comencem passejant pel Coliseum, no tocava però el tenim tan a prop que no podem resistir-nos… continuem cap a la barroca Chiesa de Sant’Ignazio de Loyola, i la seva cúpula mentidera, on observem les pintures a la bòveda… i decidim que hi hauria d’haver miralls per poder observar sense marejar-nos la bellesa dels sostres… que ens fem grans no només ho demostren les cervicals, sinó també la necessitat que tots tenim de treure’ns o posar-nos les ulleres per llegir… excepte els que ja van progressius… us asseguro que fa 6 anys això no ens passava…

20151120_220403.jpg

Després directes al Pantheon, la nit abans l’havíem observat a les fosques, ara de dia encara és més impressionant, i de dins… buf… a fora cau pluja fina, i després de molt observar comprovem que l’òcul de la cúpula és a cel ras, per tant a dins també hi cau l’aigua com una pluja màgica, només observable pels més aguts… (ho sento Pere), la pregunta que ens genera el Pantheon és indiscutible, com va poder ser tan ben construït que a hores d’ara encara hi podem entrar i meravellar-nos-hi… ?

20151121_105620.jpg

Anem fins a la piazza Navona, a descobrir els quatre rius de Bernini… i continuem cap a la piazza Campo de’Fiori, preciós mercat on cau un diluvi… aprofitem per fer avituallament, Spritz i Crodino… i després a comprar tomàquets secs i herbetes… la idea era fer un tros de pizza pel carrer però la pluja obliga a entrar a un local, pizza a taula… continuen tenint bona pinta!

2015-11-28-23.11.24-1.jpg.jpeg

Passem pel pont de Sant’Angelo i passem per davant del Castell i ens dirigim cap al Vaticà, abans d’entrar-hi veiem la cua per entrar a la basílica Sant Pere i decidim fer un gelatto, ohh dio… boníssims… fins i tot sota la pluja… Ens decidim per visitar el museu on quasi no hi ha cua, de fet no n’hem de fer, per entrar a la basílica calculem dues hores sota la pluja, massa romàntic per a 21 persones… 3 es despisten es veu que els nervis pel Barça-Madrid els impediria gaudir de la capella Sixtina… aix… pel què després ens expliquen arriben al convent amb l’aigua al coll… mentre nosaltres anem passant entremig de la multitud per les diverses sales… Raffael, Michelangelo, les estatuetes de fang que utilitzava en Bernini com a model per fer les seves escultures… sostres pintadíssims, terres espectaculars… les sales d’art contemporani… benne, benne, quin poder els dels papes, eh? La Sixtina meravella, fins i tot atapeïda de gent i amb un porter de discoteca demanant silenzio per megafonia, tot molt italià, com ha de ser…

IMG_6357

Ritorniamo a Santa Sofia… descansem els que ho necessitem, els calculadors diuen que durant el dia haurem 20 quilòmetres… i marxem cap al Trastevere a sopar i passejar… després intentem fer una copa en un local a la vora de Santa Sofia, i acabem mirant com alguns fan una birra a la “nostra” piazza…

20151121_183028.jpg

Diumenge tornem a esmorzar religiosament… i deixem maletes a punt dins les habitacions, es veu que el dia del senyor no hi ha arribades a la casa convent i podem deixar-les fins que haguem de marxar.

20151121_095902.jpg

Ens en anem a fer el tomb al Coliseum, i ens apropem a l’arc de Constantí, continuem caminant pels mercats de Trajà, intentant fer la pel·lícula de com deuria ser fa més de 2000 anys… caminem fins a la Bocca de la Verità, i a part de deixar-hi la mà, quedem bocabadats amb la litúrgia que veiem a dins l’església, es tracta d’una església greco-católica melquita (la meva ignorància religiosa és tan gran….)

IMG_6431

Continuem el passeig a bon ritme, la Raquel ens porta fins segurament al lloc més màgic de tots, a observar la bellesa a través del forat del pany de la porta del Priorat de l’Ordre de Malta, la vista és d’aquelles que tomba directament, un passadís verd, i la cúpula del Vaticà al fons, la curiositat és que la mirada passa per tres estats, l’italià, Malta i el Vaticà. Però em quedo amb la visió més lírica… amb la curiositat final de la monja que baixa del cotxe i a tots ens genera la il·lusió que potser porta la clau de la porta…, però no la monja només vol observar pel forat del pany, com tots… i de fet qui té la clau és l’Stefano, tal i com el Sorrentino ens explica a La grande bellezza…

img-20151122-wa0032.jpg
fotografia de l’Olga Domènech

A la vora hi ha “il giardino degli aranci” un mirador fabulós a la ciutat on els nostres castellers, ens tornen a fer un pilar! Ahh i per allà també, nomenem a la comissió de l’any vinent, que tindrà força feina… els han deixat el llistó molt ben col·locat…

20151122_102819.jpg
fotografria de l’Emili Giralt

Continuem la carrera, cada vegada correm més perquè el temps s’esfuma, fins al mercat de Porta portese, malauradament la visita és molt curta, i correm cap al metro, veiem una Piràmide (aquestes penyores d’amor egipci són una meravella) i anem fins a Santa Sofia a recollir maletes, i Termini, i Fiumicino, i dinar a l’aeroporto, i avió, bus, abraçades i casa, quotidianitat, agulletes, llàgrimes d’enyorança…

img-20151123-wa0002.jpg
selfie del Pere Mongay

Cada comissió té el seu tarannà, és especial i màgica, com ho han sigut tots els viatges que hem fet i com ho seran els que ens esperen, els membres de la comissió d’aquest any ens han organitzat un viatge fabulós,  moure 21 persones no és fàcil, i el més bonic de tot, és que sempre preval l’amistat i la complicitat!

Felicitats comissió 2015!! Us estimo molt als tres i a tota la resta!!

Comissió 2016, feu el què feu, serà també una meravella!!!

 

Arriverderci Roma!!!
#resnosón40

us estimo

image
Il·lustració de Francesc Rovira

No us estranyi gens si un dia d’aquests comenceu a sentir que us dic que us estimo, sí, és cert que en afers emocionals les paraules a vegades són innecessàries i sobreres, perquè donem per fet que l’altra persona ja ho percep, però no sempre és així… potser ho percep però no en la intensitat exacte, o potser té el lector de percepcions espatllat o fora de cobertura i fa que els missatges no li arribin com li haurien d’arribar. Em faré el favor de dir-vos que us estimo, no pas a tothora, seria massa ensucrat i acabaria perdent valor el sentit de la paraula, però ho faré de tant en tant, quan en tingui necessitat, segurament per pur egoisme, acabaré d’eliminar les rigideses amb les que em van ensenyar a utilitzar el mot, en català fem servir l’estimar per tot, amor inclòs, el verb amar el deixem per la poesia i poca cosa més, i això diria que ens presta a confusió, podria ser que no diguem massa sovint “t’estimo” als amics per evitar confusions? o perquè ens fa por que algú pugui pensar que perdem el control sobre les nostres emocions? Els joves ho porten més bé tot plegat, s’estimen i s’ho diuen, s’abracen i es besen… sí d’acord, hem de respectar a aquells a qui els violenta que els manifestin massa sovint mostres d’afecte, encara pesa massa en la nostra generació l’educació rebuda, només cal saber observar el punt exacte fins on es deixa cada ú, i respectar, respectar. Per tant, poseu-vos a punt, qualsevol dia, a qualsevol hora podeu rebre un missatge meu o una abraçada.

Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)

Alè de cel

CIMG9125

Un alè de cel és una planta de flors minúscules i precioses
Un alè de cel és una ciutat de llum mediterrània
Un alè de cel és una casa rosa
Un alè de cel és una llibreta amb rutes i pàgines en blanc
Un alè de cel és un llibre de murmuris i una incial
Un alè de cel és un llarg passeig
Un alè de cel és Mahler, Madeleine Peyroux i Dhafer Youssef
Un alè de cel són parets pintades de colors, són antigues mitgeres, són fonts i esglésies
Un alè de cel és un taula parada i una cuina il·luminada.
Un alè de cel són museus, quadres, galleres, octubres…
Un alè de cel és espigolar uns dies a la virtualitat
Un alè de cel és una posta damunt l’albufera
Un alè de cel són llibres, llibretes i poesia
Un alè de cel són cametes, d’aquelles i de les altres.
Un alè de cel és una ciutat que clama
Un alè de cel és un riu que ja no passa
Un alè de cel és un jardí botànic on les portes mai no es tanquen
Un alè de cel sou vosaltres, els tres.
Gràcies, de debò, milers de gràcies, com milers de floretes que alenen al cel.

MANIPULANT… ARGILA

wpid-img_20150105_235325.jpg

Hi he tornat, després de setmanes amb el taller colgat de trastos i gràcies a bones amigues, he tornat a agafar l’argila, la laminadora i els estris per tornar a crear. Sovint rumio que tinc massa fronts oberts i que mai acabo d’aprofundir correctament amb res, que potser valdria la pena centrar-me una mica, tancar-ne alguns encara que sigui temporalment, i intentar viure amb la sensació de fer les coses millor.

És un pensament circular, que inclou l’argila, el blog, l’escriptura, la política… el pensament sempre arriba al mateix punt, Anna, ets així, continua amb la teva caòtica i diversificada vida, perquè en cas contrari no series tu mateixa… la resta del cercle, però, és la pregunta contínua… deixo, no deixo? faig, no faig? m’aturo o continuo…?

El cas és que em van fer unes comandes per Nadal i com que sé que són l’excusa perfecte per reactivar-me les vaig acceptar i així de passada fer el cercle més gran i de moment no haver de prendre decisions…

Aquí en teniu el resultat:

wpid-img_20150107_164048.jpg

Agulles de pit realitzades amb una tècnica que m’agrada moltíssim apresa de la Nikolina Otrzan.

wpid-img_20150105_235354.jpg

wpid-img_20150105_235339.jpg

Aquestes dos conjunts i el de la fotografia de dalt de tot estan fets amb la tècnica de murrina calidoscòpica que l’amabilíssima Maria Teresa Garcia Montes va compartir al fb, i de la que us deixo el vídeo per si algú s’hi anima.

DIARI: calaixos, Salgado i una altra expo

 

wpid-dsc_0157.jpg

Mig cap de setmana a la ciutat, en tren, per llegir, començo finalment “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” fa temps que la tinc a la tauleta de nit, em fa riure i és intel·ligent, però tanta platja, ara com ara, no em ve massa de gust i potser faré com el protagonista i la deixaré a mitges, amb la intenció de continuar-la en un altre moment, tinc massa teca… i ara fa massa fred per passar el dia a la platja rumiant.

over-the-town

Després d’un sopar fantàstic i boníssim i amb una companyia encara millor, passeig en moto per la ciutat adormida, amb aquella sensació del quadre del Chagall, “over the town”, m’agrada la sensació, feia molts anys que no la tenia, des de que vaig deixar de treballar a Barcelona, 18 anys… s’obre un calaix, els viatges Balmes avall amb l’advocat damunt la vespa vermella, cap als jutjats, en aquell despatx on després d’una llarga passantia vaig decidir que no volia exercir.

Un altre calaix, vaig aprendre a anar amb moto pel barri de Gràcia, el mateix on anem dissabte a la nit, aquella moto de coloraines de la meva cosina, que em permetia recórrer la ciutat de punta a punta, dels jutjats a la facultat… tanco el calaix amb un somriure, les eternitats, a vegades, fan somriure. Atrapo el bon record de la nit i el guardo en un calaix encara més antic, amb aquella carona de nen que tenia, embolcalla amb les paraules i sap escoltar, que bé ser aquí, penso.

M’espera un llum de sal i una habitació calentona, en aquella escala tan familiar que encara fa la mateixa olor de sempre. Al matí, el sol entra pel cel obert de la cuina, faig un te llegint Salvat Papasseit, no puc evitar tafanejar les prestatgeries dels altres, i quan baixo pel vell ascensor, d’aquells amb les portes de fusta i vidre i passo pel 2n pis, obro el calaix immens de l’àvia.

wpid-img_20141228_095511.jpg

Me’n vaig a veure al Sebastiao Salgado, fa dies que la tinc pendent, tanta bellesa m’esborrona, què li hem fet al món, que només queden verges els llocs complicats o inaccessibles? Aigua, arbres, fulles, gel, cel, sol, bèsties, persones… l’equilibri perfecte, condicions extremes, bellesa extrema, crítica, hi viuríem nosaltres així… no sobreviuríem, més aviat… cada foto mereix un ohhh, un extremir-se de plaer visual, sensorial… aquest home és un geni… Surto quan comença a omplir-se massa, corrues de persones esperen a fora per endinsar-se a la gènesi.

seabastiao-salgado-26
Sebastiao Salgado

Aprofito per veure “Una expo més”,  d’entrada ja t’anuncien que no et diran qui són els autors de les obres que s’hi exposen perquè no les valoris de manera diferent a com ho faries sabent-ne l’autoria, s’intueix de seguida que són artistes amateurs, dibuixos, fotografia, collages, pel·lícules, llibres… s’hi exposen les obres de diverses experiències artístiques, totes fetes per col·lectius vulnerables i al final et pregunten: Pot l’art canviar la societat? La vaig trobar una exposició fabulosa, perquè demostra que tots som/podem ser artistes, després es podrà discutir sobre la vàlua de l’obra, però d’entrada tots tenim un potencial creatiu que, com ja he escrit altres vegades, molts vam tancar amb forrellat quan érem joves, d’altres potser no l’han conegut mai.

Segurament aquests projectes no van canviar la seva vida, però estic segura que sí els va fer pujar l’autoestima i els va permetre descobrir-se més a si mateixos. Si hi aneu, és importantíssim que mireu els vídeos de tots els projectes al final de l’exposició per entendre’ls bé i després torneu a fer-hi una mirada, els veureu amb uns altres ulls.

wpid-dsc_0154.jpg

I el que sempre em resulta curiós és com en aquesta nostra vida tot es relaciona i s’interrelaciona i si la filosofia inical d’aquesta exposició és la de no jutjar l’obra per qui la fa sinó per si mateixa, la del darrer llibre que he llegit i ressenyava abans d’ahir, “Un món resplandent” de la Siri Hustvedt es basa sobretot en això, tot i que des de la perspectiva de gènere, que al cap i a la fi no deixa de ser un altre tipus vulnerabilitat, i davant d’aquestes casualitats em quedo tan bocabadada com davant d’una fotografia d’en Salgado.

Bon final d’any, doncs.

QUARANTE ANS, EN ROUTE

wpid-img_20141202_230320.jpg

Cada any fem 40 anys, cada any ho celebrem marxant un cap de setmana “children free”,  com cada any hi ha una comissió organitzadora que s’encarrega de tot  i com ja fa tres anys amb destí sorpresa…

Deixar-se portar, amb la ment oberta, no haver de pensar pràcticament en res, és una experiència a la que no estem habituats, les incerteses sempre ens fan trontollar i només la confiança cega en la comissió fa que gaudim moment a moment de tot el viatge… i el gaudim, i tant si el gaudim!

Enguany un element atmosfèric ha condicionat els tres dies, ens ha deixat mullats, humits i encongits, però no per això ha faltat l’alegria, potser fins i tot, en algun moment, l’ha fet incrementar.

Divendres

Considerats com ells sols, la COMI 2014 va permetre que tothom acompanyés a la canalla a escola i per tant vam sortir a una hora prudentíssima, la pluja nocturna havia deixat pas a un matí humit i càlid, amb la gran incògnita i els mil intents d’endevinar el destí de l’aventura.

A la primera rotonda ja es feu evident que el súper xofer és una aliat més a la causa de  la Comi, després de quatre o més voltes a la rotonda decisiva, enfila cap a la C-15 direcció muntanya, deixem per tant, l’entrada cap a d’altres destins al sud, a Òdena descartem l’oest i continuem amunt… els que apostaven per França comencen a fregar-se les mans quan deixem el trencall cap Andorra… bé!!!

Com cada any, tenim alguns amenitzadors de sala o millor dit d’autocar, acudits, records, històries que fan que ningú acluqui l’ull, no fos cas que sigui la propera víctima. Aquest any, han innovat i s’han dedicat a fer corrandes

Estem ‘nant tots d’excursió
I està conduint l…. (bis)
a saber on ens portarà

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tenim una comissió de tres
dosjamones i un bon fuet  (bis)
de gana no en passarem

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Estem anant cap al Nord
descartem ja cap el sud  (bis)
je ne sé pas on nous allons

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Estem anant al Pirineu
diuen els esquiadors  (bis)
No hi aneu, si no hi ha neu

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Ara que ja hem esmorzat
ho veiem tot molt millor  (bis)
Que segueixi l’excursió

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Passem per davant de Montlluís, sense parar…, passem per davant de Vilafranca del Conflent sense parar… aquí les cares d’estranyesa es fan evidents… no… tornem enrere, parem a Vilafranca, la nostra no, l’altra, encara no plou, poblet bonic i mig mort… és  migdia… dinem un pícnic a la plaça de l’Església, passegem i tornem a l’autocar… les muralles estan tancades.

wpid-dsc_0436.jpg

I ara… Comi… on anirem.? a… Sant Miquel de Cuixà, on en Bernat,  ens il·lustra de manera exhaustiva sobre la construcció i importància del monestir, sempre és un plaer quan algú t’explica les coses amb entusiasme i amb català del nord.

Tornem a l’autocar i a les juguesques d’on dormirem… et voilà … Perpinyà!! en un MercurEEEE, deu minuts per descarregar i a baix, a fer un tour i a provar Muscats i Banyuls… Desfilem cap al restaurant, llampega, trona, cauen una, dues, tres i quatre gotes i de sobte, un diluvi, correm, hem de saltar per damunt d’un cotxet, suposem que algú ha agafat el què realment importava, la criatura, ens despistem, arribem. Una crêperie, ens espolsem l’aigua, seiem, de primer une galette, de segon amanida, de postres un crêpe… tot biològic, ecològic i fins i tot sans gluten (la comi ha fet una gran tasca de conscienciació)

wpid-img_20141202_225754.jpg

Ja no pararà de ploure fins diumenge al matí, a bots i barrals, ens diuen que a les 8 del matí hem de ser a dalt de l’autocar… les 8… dissabte… mon dieu…

Dissabte

Som obedients, a les 8 a l’autocar,  nets, esmorzats i ben equipats… a les 9 comencem a pujar cap a St. Martí del Canigó, plovent, plovent, plovent… un paisatge immens, groc, vermell, boira… arribem sota una tromba d’aigua, no tenim visita concertada fins a les 10, i es veu que la caritat cristiana no funciona amb la pluja, ens fan esperar, religiosament, sense lloc on aixoplugar-nos,  molls de peus i cames i amarats de suor per la pujada… els núvols baixos fan encara més poètic el paisatge, però tenim ganes d’entrar i escalfar-nos.

wpid-img-20141129-wa0029.jpg

A les 10 surt la germana Cecília, sembla sortida d’una pel·lícula, jove, rossa, ulls blaus, amb una espècie d’abric-manta, una monja fashion, que no ens deixa passar fins que els comptes estan saldats, continua plovent i nosaltres mullant-nos, finalment entrem, ens explica que a St. Martí hi ha tres branques, una de monges, una de monjos i una de laics… que conviuen en l’espiritualitat i la pregària… aixx diuen alguns, ens fa una explicació de tres quarts d’hora sobre els capitells, l’aire corrent al claustre és fred, nosaltres estem molls, ella parla molt lentament i amb un castellà justet, li hem d’acabar les frases i ens ho agraeix reiteradament, ens fa preguntes i ens dóna punts, sobretot als cantants que l’obsequien amb “Muntanyes del Canigó”, els laics que passen per darrere no poden evitar el somriure …

Estem glaçats… en fa passar a la cripta, quina bellesa… i s’hi està tan calentó, continua l’explicació, el concurs de punts i els càntics… finalment pugem a l’església on ens diuen que permanentment hi ha algun vetllant el cos de crist i no es pot parlar, sortim, no ens han ofert ni un te ni una tassa de brou…una llàstima, tant bé que ens hauria anat, i tant que ens ho mereixíem, continua plovent a bots i barrals, iniciem la baixada.

Xops, ens canviem a dalt de l’autocar… anem a les grutes de Caneletes,  intentem prendre alguna cosa calenta per recuperar-nos… i  a dinar. Dinem, nens i nenes separats, els temes de conversa es van animant, ens queda molt clar, perquè ho va dir un expert, que les abraçades perquè siguin efectives i per tant aportin tots els beneficis que diu aquí,  han de durar com a mínim sis segons, per comptar-los no es pot fer 1, 2, 3… sinó 101, 102, 103… cada dia aprenent… discutim sobre les abraçades i la seva durada i sobre moltes altres coses… el lloc és curiós sobretot per la decoració de parets i plats…

wpid-img_20141201_005637.jpg

És ben sabut que tothom té un talent o altre, hi ha persones que de ben menudes ja destaquen per els seus i que els exploten reiteradament, d’altres els van traient de l’armari amb el transcurs dels anys, i hi ha qui cada any treu un talent que no coneixíem,  aquest any la que ens va sorprendre fa un parell d’anys per la seva afició al micròfon, s’ha destapat com a cantant, i és que la confiança ja ho té això, una cantant fantàstica, una cançó d’amor tremenda… que atura la pluja. Esperem molt més repertori per l’any vinent.

I continuen les corrandes:

Hem arribat al monestir
I ningú ens volia obrir  (bis)
La mare que els va parir

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Una monja rossa hem vist
de Jesús enamorada  (bis)
Segur que va mal …

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Una cançó li hem cantat
I molt li ha agradat  (bis)
30 punts ens ha donat

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Aquest coi de monestir
Sant Martí de Canigó  (bis)
Ens hem mullat que déu n’hi dó

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tots hem vist a Sant Galderich
El cabrón portava abric  (bis)
I de l’… n’era amic

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Hem estat al Conflent
A Sant Miquel de Cuixà (bis)
Vule vú cuixé avec mua

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

… ets un trempat
Elles t’estan esperant  (bis)
Però tu mira endavant

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tornem a Perpinyà i anem al Castell del rei de Mallorca, allà ens esperen entre merlet i merlet els que, per culpa d’un examen,  encara no s’havien pogut incorporar. Degut a les inundacions, el Castell tanca abans d’hora i no tenim guia… fem una visita autoguiada, curta i intensa, però suficient.

wpid-img-20141129-wa0095.jpg

Acabem la tarda Chez Olivier Bajard, mestre pastisser, provant torrons i  comprant xocolata…

Abans d’anar a sopar, els Folking cats (Paqui y sus cachorros) ens fan un súper concert,  toquen L’Irlandesa, Ball pla i Jan del riu, Zorzico, el Rengle i Sardana curta (Marieta cistellera), fins i tot ens en fan ballar algunes i tornem a quedar xops, aquesta vegada de suor… Aquest famós grup, format pels millors músics de la colla (n’hi ha més però el món de la faràndula no els hi acaba de fer el pes) inclou un flabiol, una guitarra, i un violí.

wpid-img_20141202_225446.jpg

I acabem amb el súper i esperat concert del nostre cantautor/guitarrista preferit… aquí la llista a l’spotify de les cançons que ens va tocar i cantar… ahhh hi havia coristes també! (a la llista hi ha altres cançons que han anat sortint durant el cap de setmana, no cal ni dir que és ampliable… les dels Folking cats no les he trobat …)

I a sopar, plovent encara, aquesta vegada cuina argentina-francesa… boníssim, sobretot l’ambient… dues hores i mitja de riure continuat, seguit, sense parar… anar treien tot allò que només es pot treure en situacions de distensió absoluta, com aquesta. Mandíbules desencaixades, panxes adolorides… al showman habitual s’hi sumen uns quants… tothom hi col·labora… sobretot a riure.

Al sortir del restaurant el diluvi ha fet estralls, els carrers són canals, els més valents se’n van de farra, els menys anem al MercurEEE a continuar els riures…

Diumenge

Ens donen una mica més de marge, però a ¼ de 10 dalt de l’autobús a punt de partida, anem cap a la costa, ho endevinem, continua plovent, a bots i barrals, ens dirigim a Port Vendres, però la carretera està tallada, ens fan recular fins a Perpinyà i agafar l’autopista fins a Cotlliure, allà el temporal també ha fet estralls però s’hi pot arribar bé, anem directes al cementiri, a saludar en Machado, hi ha un ambient de pel·lícula de zombies, algunes tombes estan enfonsades, però tornant a en Machado, la setmana anterior havia sigut el 75è aniversari de la seva mort, la tomba encara està guarnida de flors, sempre impressiona veure la data de la mort de la seva mare només tres dies després…  llegim “Caminante no hay camino” i per art de màgia para de ploure… podem, a la fi, fer una visita sense aigua!

wpid-img_20141202_232446.jpg

El mar brau ens hipnotitza i allà davant, els experts fan el primer i únic pilar del viatge…  continuem la visita pel poble, preciós, acolorit  i tranquil… cerveseta i autocar

wpid-img-20141130-wa0028.jpg

Dinem a La Junquera, i de baixada un nou diluvi, arribem a casa plovent a bots i barrals.. i acabem el viatge, amb abraçades de 2,3 o 6 segons a gust de cada ú…

Ja tenim Comisió nova
E…, J… i J….  (bis)
Haureu de currar un montón

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tots 3 són molt eixerits
I simpàtics i trempats  (bis)
Per això són els escollits

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

A Cotlliure avui hem anat
La mar estava arrissada  (bis)
I un pilar hem plantat

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

A la tomba de Machado
L’… poema ha llegit  (bis)
I la Lluvia ha marchado

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Finalment per acabar
farem un de picantillu  (bis)
Avui tothom a …

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

wpid-img-20141130-wa0022.jpg

Han tornat a ser tres dies d’amistat profunda, de sumar anècdotes per a futures trobades, de recordar-ne de tants i tants anys, tres dies de riure intens, de descobrir nous talents, de confirmar els que ja sabem, de gaudir de cada ú del grup, d’abraçades, de moltes abraçades, i de cançons, moltes cançons. Amb una súper comi que ho ha fet tot meravellosament bé, i un crack de xofer que ho ha fet tot molt més fàcil!

Au, gent, que us estimo molt!!!

Avís: la propietat intel·lectual de les corrandes i de les fotografies és dels seus autors…

DIARI: Saint Phalle, inseguretats i abraçades

aa3nikki3

 

 Sant Google ens diu que tal dia com avui de 1930 va néixer Nikki de Saint Phalle, nom que vinculo a les magnífiques escultures que hi ha a la vora del Centre Pompidou, i  que em remeten directament a la mirada infantil de la primera vegada a la ciutat de la llum, igual que els quadres impressionistes i les escultures de Rodin.

Surfejo una mica, no massa i em trobo amb aquesta exposició que va fer l’any 1966 al Moderna Museet, d’Estocolm,  “She -a Cathedral”,  a part de la imatge acolorida i divertida que m’esgarrifa una mica, no pel concepte, sinó pel record de la sortida al món de les “meves” altres tres vides, trobo que el missatge és brutal, entendre la dona com una catedral, amb la portalada per on entra i surt la vida. Dona, terra, vida…

Al cap de poques hores m’envien una foto d’una Berta acabada de néixer, ha anat tot bé, ara li comença la vida fora, la responsabilitat dels pares per ajudar-la a créixer, torno a casa, no ho puc evitar,  procurant no pensar en les inseguretats que com a mare em sorgeixen cada dia, la sensació de no fer-ho mai prou bé, ahir un d’ells em deia que jo era el contrari d’una mare sobreprotectora, les dents no van ser a temps de mossegar la llengua, ¿la voldríeu una mare sobreprotectora? Una no respon o fa un no tan tímid que no el sento, l’altre fa un sí categòric… però llavors no us ajudaria a créixer… ahhh, esclar em diuen… no sé si massa convençuts… continua una conversa sobre les avantatges i inconvenients d’una mare sobreprotectora. Valoro molt aquesta necessitat de confrontar per formar-se una opinió pròpia i  com també el fet que siguin capaços de verbalitzar pensaments i emocions.

Aquesta setmana he pogut posar nom a un rebombori interior que s’ha anat gestant durant anys, gràcies a tres amics diferents, un em recomana un llibre, l’altre em dóna una pista i l’altre la clau, o millor dit, la peça que em faltava del trencaclosques.

Amb la certesa que no parem mai de créixer i que sense amigues i amics no s’avança, amb la sensació que s’han d’alimentar perquè són autèntics tresors, cada ú a la seva manera…  sempre amb el pes de dedicar-los massa poc i amb la seguretat que sense ells la vida seria molt més complicada, menys divertida i difícil de portar sense les seves abraçades, tinguin la forma que tinguin.

DIARI: d’argila, guerres, quadres, llibres… i platja…

platja

Ja fa uns dies que no tinc temps, temps per pràcticament res…ni per explicar que vaig anar a Madrid a aprendre moltíssim , de grans professionals, argila polimèrica que tinc un pèl abandonada, però no deixa de ser normal, em falta l’ingredient principal… el temps….

Va ser fantàstic, les mestres, les companyes, el lloc, la companya de viatge i habitació… fins i tot vaig tenir temps, aprofitant que “Vinyoli” era a Madrid, d’anar a gaudir d’una taula rodona… veus a Madrid… vas tenir temps… fins i tot d’anar a una llibreria.. i de llegir a l’ave de tornada, “Quanta, quanta guerra” que no vaig poder acabar fins ahir, amb el cor una mica encongit i amb la sensació d’haver-me perdut alguna cosa i la necessitat de tornar-lo a començar, i amb la curiositat de veure la pel·lícula que va inspirar a la Rodoreda “El Manuscrit de Saragossa” del polonès  Has.

I de guerra en guerra, acabo davant la batalla/Victòria d’Enric V al Lliure, magnífica al meu (segurament poc) entendre… els actors, les actrius fent d’actors, el vestuari, el calçat, oh oh quines botes tan ben escollides, i la música…la música en directe…magnífic, magnífic.. . remarcant la feina del Pol López, amb un agraïment immens a la persona que m’ha dut a les dues “guerres”.

I després de tanta batalla cal un bàlsam, millor  ple de colors, com el de la nova presentació d’art modern del MNAC, oh mareta meva (per què vaig deixar d’anar a visitar museus amb ella…?) quin bé de déu de bellesa comprimida…ohhhh , i tant ben col·locada, aneu-hi sense pressa…

Ah, abans casualment topo amb la Caníbal, llibreria aconsellada per l’Olga i el Paco i que per sorpresa meva està al costat d’on vivia de petitona… reivindicació social i feminista en format d’assaig, de novel·la, de poesia i de molts contes infantils… em recomanen la revista Pikara, però encara no he tingut temps…

Temps també de (re)presentar la gran novel·la de l’Eduardo, aquesta vegada al costat d’un amic d’aquells com n’hi ha pocs ..com la pròpia novel·la… i acabem sopant amb tota la tribu Candaya (que dirien alguns)…llibres, rialles i promeses de dinars… S’esgota el temps de ser a prop de l’Eduardo i la María, sort de la virtualitat…

I finalitzo el cap de setmana amb una galipàndria monumental, un esgotament encara més gran, misèries que no cal explicar i un mar preciós per observar, ara sí, sense pràcticament ningú prenent un bany i és que la pluja ja ho té això, fa neteja.. infal·lible per fer buidar el dipòsit de tristeses acumulades…i a punt per continuar sense temps i afrontar una setmana plena de coses…apassionants…
 

POSTALS DES DE L’ÍNDIA: MERCAT DE VIDA -GIORDANO BRUNO

mercat 001

 

 

I MÚSICA

El bell so d’una música constant.

D’homes, de dones, de nens,

D’esperances, de presses.

Música de llum, d’olors.

D’ahir, de sempre.

Música de vida.

 

II LLUM

I mentre jau a terra la vella Idirasi

Bellament vestida amb un sari rònec pel pas de massa vida.

Prima i menuda. Pansida pels anys i l’enyorança de tot allò que mai va passar.

Amb la mirada eterna del que res no espera i el gest sempre precís, ofereix discretament, un manat de plàtans que l’ajudaran a seguir dreta. Com fa seixanta anys.

Com ja feu la mare.

Sempre amb la bellesa del qui mai ningú no l’observa, més que els savis que saben llegir la força i la llum als ulls dels ignorats.

 

III HARMONIA

I de sobte de nou les búfales aturen el temps.

Tot es mou. Tot immòbil.

Al ritme serè de les belles dames.

Tot guarda harmonia.

Les olors, els colors, els crits, els somriures, les esperances, el desconsol, les disputes, les constants transaccions. Les presses i la calma.

El seu pas dóna sentit de totalitat.

I el so profund, constant i nascut de la terra de la Maraz.

Cinc cops al dia. Marcant la vida.

Tot és un.

I que ho sap, la bella Adirasi

somriu al cel del seu Mercat.

Com ahir. Com sempre.

 

GIORDANO BRUNO

 

Una nova col·laboració de l’amic Giordano.

DIARI: males nits, bona música i bons amics

Una altra nit de son discontinua, de sorolls nocturns, de somnis esqueixats…un matí de tràmits, deconstruir per continuar construint, sempre endavant, sempre procurant avançar, com l’Anna Roig i l’Ombre i el seu magnífic nou treball, Un pas i neu i un pas, no deixant mai de caminar, malgrat els entrebancs, avançant sempre cap a la felicitat *

I que bé, ser aquí!

(Obro parèntesi : L’Anna Roig i l’Ombre de ton chien, van fer un tast del seu nous disc ahir a l’Auditori de Vilafranca, un disc més intimista, més reflexiu, una posada en escena diferent, més silenciosa, moviments harmònics i ben escollits, passos fixats que aniran agafant solera actuació darrere actuació, ahhh i amb sorpresa final, les actuacions del grup aniran maridades amb una copa de vi de la DO Penedès, una gran idea per promoure els productes de casa, vi i música…

wpid-dsc_0219_1.jpg

I el tanco)

I mentre retornes al matí, i prens un tè, intentant despertar els sentits, reps un vídeo, d’un bon amic*, res, uns segons d’una vella/bella pel·lícula, uns segons de felicitat comprimida, segons d’alegria que faran girar el dia.

I després recordes que has de passar per la llibreria a recollir un regal que un altre bon amic t’ha “deixat” allà, des de la distància, sempre present, i el dia s’il·lumina del tot.

wpid-img_20140918_140230.jpg

Us estimo nois, gràcies per ser-hi!!

 

 

 

 

 

*Aquesta frase tan magnífica que sempre faig meva i utilitzo tan sovint, no ho és gens de meva, l’he manllevat al bon amic que ha enviat el vídeo.

DIARI: D’ÀNIMA, GYOTAKUS, VIKINGS I SOROLLA

wpid-dsc_0038.jpg

Ahir va ser un dia intens, molt intens, la nit abans havia anat a dormir tard amb el cor encongit i la cara plena de llàgrimes, enganxada a les pàgines d’Ànima de Wajdi Mouawad i em vaig despertar molt d’hora perquè no podia suportar no saber com continuava, vaig continuar plorant i amb el cor petit, havia quedat per dinar i veure la exposició de Sorolla, però també tenia pendent una visita al Museu Marítim que sense tenir prevista per ahir un impuls em va fer entendre que era el dia indicat, per tant vaig decidir deixar les darrers pàgines pel tren, em vaig llevar amb el cap molt embotit però amb determinació.

Vaig acabar Ànima a mig camí, el trajecte fins a Martorell em va passar sense ser-ne conscient, i l’altra meitat intentant païr el dolor que m’havia empassat els dos dies anteriors, digerint la immensitat de la novel·la, procurant destriar els aspectes menys evidents, que queden soterrats per la brutalitat de la història, no en vaig ser capaç, encara estava massa impressionada.

Un dels motius per visitar el Museu Marítim (a part de la Mireia), era veure l’exposició dels Gyotakus de la Victòria Rabal, que utilitzant una tècnica antiga japonesa, que encara s’utilitza molt, impremta qualsevol tipus de peix o animal marí en paper d’arròs, amb uns resultats fabulosos, que han instal·lat al Museu amb un muntatge extraordinari. La part més poètica d’aquesta tècnica diu que serveix per capturar l’ànima dels peixos, i així a més d’alimentar-nos fisiològicament també ho fem espiritualment.

wpid-dsc_0023.jpg

Veure l’exposició i per tant totes les ànimes capturades, immediatament després d’acabar Ànima és tota una experiència, precisament perquè en el llibre entens que les ànimes no s’haurien de capturar ni amagar ni negar mai, sinó les conseqüències poden ser terribles.

wpid-dsc_0022.jpg

Al Marítim també hi ha l’exposició Vikings, que desmitifica força de les idees preconcebudes que tenim i demostra, igual que al llibre, que el món és molt petit i anem reproduint les mateixes conductes a tot arreu, les bones i les dolentes. I a més a més que les dones portaven uns collarets preciosos de boletes de colors que poc es distingeixen dels que porto o fins i tot dels que faig .

 

wpid-dsc_0024.jpg

 

Sortint del Marítim els peus em porten al brollador de fora i el fotografio a les carpes i a les tortugues, a aquests encara ningú els hi ha atrapat la seva ànima…el cor poc a poc s’ha anat eixamplant i el dolor tirant avall.

I a vegades no saps si les casualitats existeixen o és que hi ha llocs que ens uneixen, em trobo amb la Sícoris, en el mateix indret que vam estar quatre mesos enrere, l’alegria és mútua, i l’ànima continua eixamplant-se.

Dino ben acompanyada i després d’una llarga i sempre interessant conversa anem a veure el mar de Sorolla, el vaivé de les ones acaba tornant-me la pau trasbalsada. Sorolla i els seus blaus, Sorolla i la seva llum,  la transparència de les aigües, els gestos de les dones i els nens, els núvols, el cel…. crec que podria viure dins d’un dels seus quadres, dels mediterranis…

sorolla nen

Al vespre vaig fer  la ressenya pels orfes que podeu llegir aquí.

Conclusió: dia farcit de meravelles.
Recomanacions: llegiu Ànima, és una lectura dolorosa, colpidora i dura, però val la pena, aneu a visitar els Gyotakus i els Vikings al MMB  i el mar de Sorolla al CaixaForum.

Gràcies Martí per animar-me a llegir Ànima i aguantar els meus comentaris, Mireia per la visita al MMB i Èric pel Sorolla i la conversa.

CANDAYA – 10 ANYS

IMG_20140513_143803

Feia temps que els hi volia dedicar una entrada i els 10 anys em semblen l’excusa perfecte, la tribu Candaya com els anomenen afectuosament, aquesta família dedicada al món de l’edició, professors de secundària vocacionals que no en tenen prou amb transmetre la passió pels llibres als seus alumnes sinó que la fan extensiva a la resta de la humanitat. Amb la idea inicial de publicar autors iberoamericans inèdits a aquest costat de l’Atlàntic i de donar les primeres oportunitats a autors novells que publiquen en castellà, Candaya ha anat creixent i consolidant-se, amb un fons bibliogràfic que quan el veus tot junt et fa sortir un “UAUUUU” impossible de dissimular.

Entusiastes, que van a buscar els seus autors on faci falta, passant la seva obra pel sedàs de l’exigència i amb un criteri molt ben definit, que adopten als seus escriptors, en el sentit més familiar del mot, només cal veure com parlen els uns dels altres, n’hi havia prou amb anar a la festa dels seus deu anys per confirmar-ho, deu anys de vida, deu anys de llibres, deu anys d’escriptors, deu anys de passions lectores.

De seguida es veu que al seu entorn es genera un núvol de bonhomia, de bones vibracions, de senzillesa, de caliu, d’anècdotes farcides de literatura i d’amistat. Aquest fou el “trending topic” de la festa, de totes les boques entre copa de cava i “delicatessen” casolanes, sortien les mateixes impressions, totes entranyables.

I és que saben trobar l’equilibri entre l’obra i l’autor, abans i després de la separació definitiva, quan l’obra passarà de les darreres llambregades del seu autor a ser nostra, dels lectors, i ens la farem a mida, la transformarem tant com ens convingui amb la plaent empenta inicial que suposarà la presentació, sigui on sigui, Barcelona, València, Madrid, Sabadell, Cuenca o Vilafranca del Penedès….els hi ho agrairem mai prou?

Moltes felicitats Olga, Paco i Miquel, fou un plaer assistir als 10 anys de Candaya, és un plaer tenir-vos tan a prop i poder gaudir de les vostres aventures literàries.

Enllaç a la web de l’Editorial Candaya

abril…

*

Aquest abril ha sigut màgic….he fet tres coses que mai havia fet abans i provablement mai haguera pensat que les faria… res que no hagi anat anunciant als quatre vents…presentar un llibre…de fet vaig presentar un gran llibre d’un encara més gran autor d’una editorial enorme, l’experiència va ser extraordinària perquè em va permetre llegir el llibre més a consciència, rellegir-lo parcialment, treballar-lo des de l’òptica del presentador cosa mai feta i per tant un repte. Extraordinària perquè em va permetre conèixer a l’Eduardo, un gran intel•lectual del que en sentirem dir moltíssimes coses i sempre em quedarà la sensació d’haver-li fet una miqueta de padrina i el plaer d’haver-li presentat la seva primera novel•la, perquè he conegut més Mèxic en quinze dies que en quaranta-tres anys, perquè de retruc i gràcies a la confiança que em van dipositar la família Candaya, he pogut conèixer i admirar la seva gran tasca encara millor, sempre em trec el barret davant la seva tenacitat i encert en escampar, com una taca d’oli , la passió lectora i teixint xarxes humanes d’interessos lectors. Extraordinària des d’un punt de vista personal perquè vaig ser capaç de seure a l’altra banda i parlar tranquil•lament en públic, gràcies sobretot al sentir-me tan ben acompanyada i recolzada per la família i els millors amics i les millors amigues del món, n’hi ha alguns que fins i tot necessiten un paràgraf propi.

Alguns dels amics que em varen acompanyar eren Orfes en el sentit més bloggaire de la paraula, amics virtual que fa un temps que van esdevenir de carn i ossos i que vaig tenir el privilegi que vinguessin uns des del Túria i l’altra de més enllà del Llobregat, això amics meus és impagable i mai de la vida us ho agrairé prou!! El dia següent vaig tenir el privilegi de compartir el matí visitant expos a la ciutat…un privilegi.

Segona cosa….vaig llegir un poema de Vinyoli en públic, crec que hauré de tornar a agrair a l’Olga i al Paco que foragitessin la meva por escènica, així zaaaaas, fora pànic, cert és que era un poema curt i en un indret meravellós com la Masia d’en Cabanyes, que era una lectura conjunta que es celebra cada any per Sant Jordi i que aquest any s’ha inclòs dins la celebració de l’Any Vinyoli, aquí també un agraïment al comissari Llavina, sense el qual, seguramanent, la poesia de Vinyoli no formaria part de les meves lectures poètiques, i a més a més ho organitzava la meva germana i ja se sap que per una germana el què convingui…

Tercera…L’Exposició, així en majúscula… vuit vitrines al hall del Centre Cultural La Bóbila de l’Hospitalet, amb una mostra de peces d’argila polimèrica realitzades entre la Mònica i jo, aquí l’agraïment súper especial al Ricardo! Emocionant veure que l’afició nascuda fa tres anys ha anat creixent fins el punt de fer peces “exposables”, el feedback amb els que se les miren i opinen, l’estímul que suposa haver de pensar com omplir les vitrines, el procés creatiu, començant pel cap, escollint tècnica i forma de la peça, l’execució, la prova, l’error, la prova, l’adaptació del pensat amb el creat, el polit, el muntatge…el caos al menjador de casa, la paciència dels que t’envolten… tot plegat una experiència inimaginada, que produeix gran satisfacció.

Però l’abril no s’acaba aquí, just avui fa catorze anys vaig ser mare per primera vegada, un món nou, amb un resultat sempre positiu i d’alta sensibilitat. Des de que vaig ser mare em costa molt més contenir les emocions, vaja les llàgrimes…ho parlava fa poc amb la mare d’una criatura d’un any i una de les millors mestres que ha tingut el meu fill gran, que em deia que les emocions la desbordaven, tot el relacionat amb els nens l’emocionava fins al punt de plorar, i té tota la raó, des de fa catorze anys l’emoció em brolla pels ulls, va començar amb qualsevol estímul relacionat amb els menuts, pensant al principi que era hormonal, després que era de cansament, excés de feina…. però no, és tracta senzillament d’un excés emocional, devem tenir un dipòsit petit per tanta emoció, de fet ja fa un temps que la simple contemplació o gaudi de la bellesa, sigui en la forma que sigui: bona música, un bon poema, un bon llibre, un bon paisatge, els nens cantant, ballant, una peli…..m’omple d’emoció i aquesta ha de sortir per alguna banda, si no tens temps de canalitzar-la amb les mans, escrivint, cantant…acaba sortint pels ulls, és magnífic.

Ara toca continuar i renovar projectes, alguns de dolços, altres per cantaires, continuar aprenent, llegint, ressenyant i compartint…perquè el millor de la vida és poder compartir allò que ens agrada, que ens emociona, que ens fa feliços…

*peces d’argila polimèrica realitzades amb la tècnica de transferència d’una aquarel·la de la meva germana Núria Tomàs, inspirada en la forja de balcons i entrades de Vilafranca

ENAMORAMENT – GIORDANO BRUNO

botticelli-002

 

Ulls vius de mirada neta,  somriure ample i dolç. Elegants moviments. Tendresa. Bellesa serena.

Complicitat d’infantesa, esclat de rialles. Amistat eterna. Admiració.

Què fa encendre l’espurna? Què el va seduir?  Un trajecte compartit. Un instant de vida, de llum.

Potser aquell escadusser contacte de les seves mans. La suavitat d’aquella mà va provocar-li un calfred que va remoure la més ardent de les passions.

 

Giordano Bruno

 

Una altra col·laboració de l’amic Giordano

 

La imatge és un fragment de La Primavera de Boticelli

ENYORAR-SE LLIURE – GIORDANO BRUNO

the_old_man-n

Trist.  Tristesa profunda. Angoixa. Fàstic. Sentia absurda la seva presència en aquell entorn sense sentit. Degradant. Incòmode davant tanta agresivitat i indigència intel·lectual.

Indignat per la indiferència còmplice, dels qui saben i neguen, dels qui saben i consenteixen.

Indiferència, sí. Un pes negatiu de la història, deia Gramsci.

Què el retenia? Compromís…lleialtat…convicció…o només orgull, por a l’abisme. Por a ell mateix.

Imagina un home vell, enyorat del què no ha viscut.

Calia decidir. Avui camina lluny d’aquell món. Lliure. Net. També trist

 

 

Una altra inestimable col·laboració de l’amic Giordano Bruno.