MANIPULANT… ARGILA

wpid-img_20150105_235325.jpg

Hi he tornat, després de setmanes amb el taller colgat de trastos i gràcies a bones amigues, he tornat a agafar l’argila, la laminadora i els estris per tornar a crear. Sovint rumio que tinc massa fronts oberts i que mai acabo d’aprofundir correctament amb res, que potser valdria la pena centrar-me una mica, tancar-ne alguns encara que sigui temporalment, i intentar viure amb la sensació de fer les coses millor.

És un pensament circular, que inclou l’argila, el blog, l’escriptura, la política… el pensament sempre arriba al mateix punt, Anna, ets així, continua amb la teva caòtica i diversificada vida, perquè en cas contrari no series tu mateixa… la resta del cercle, però, és la pregunta contínua… deixo, no deixo? faig, no faig? m’aturo o continuo…?

El cas és que em van fer unes comandes per Nadal i com que sé que són l’excusa perfecte per reactivar-me les vaig acceptar i així de passada fer el cercle més gran i de moment no haver de prendre decisions…

Aquí en teniu el resultat:

wpid-img_20150107_164048.jpg

Agulles de pit realitzades amb una tècnica que m’agrada moltíssim apresa de la Nikolina Otrzan.

wpid-img_20150105_235354.jpg

wpid-img_20150105_235339.jpg

Aquestes dos conjunts i el de la fotografia de dalt de tot estan fets amb la tècnica de murrina calidoscòpica que l’amabilíssima Maria Teresa Garcia Montes va compartir al fb, i de la que us deixo el vídeo per si algú s’hi anima.

Anuncis

DIARI: d’argila, guerres, quadres, llibres… i platja…

platja

Ja fa uns dies que no tinc temps, temps per pràcticament res…ni per explicar que vaig anar a Madrid a aprendre moltíssim , de grans professionals, argila polimèrica que tinc un pèl abandonada, però no deixa de ser normal, em falta l’ingredient principal… el temps….

Va ser fantàstic, les mestres, les companyes, el lloc, la companya de viatge i habitació… fins i tot vaig tenir temps, aprofitant que “Vinyoli” era a Madrid, d’anar a gaudir d’una taula rodona… veus a Madrid… vas tenir temps… fins i tot d’anar a una llibreria.. i de llegir a l’ave de tornada, “Quanta, quanta guerra” que no vaig poder acabar fins ahir, amb el cor una mica encongit i amb la sensació d’haver-me perdut alguna cosa i la necessitat de tornar-lo a començar, i amb la curiositat de veure la pel·lícula que va inspirar a la Rodoreda “El Manuscrit de Saragossa” del polonès  Has.

I de guerra en guerra, acabo davant la batalla/Victòria d’Enric V al Lliure, magnífica al meu (segurament poc) entendre… els actors, les actrius fent d’actors, el vestuari, el calçat, oh oh quines botes tan ben escollides, i la música…la música en directe…magnífic, magnífic.. . remarcant la feina del Pol López, amb un agraïment immens a la persona que m’ha dut a les dues “guerres”.

I després de tanta batalla cal un bàlsam, millor  ple de colors, com el de la nova presentació d’art modern del MNAC, oh mareta meva (per què vaig deixar d’anar a visitar museus amb ella…?) quin bé de déu de bellesa comprimida…ohhhh , i tant ben col·locada, aneu-hi sense pressa…

Ah, abans casualment topo amb la Caníbal, llibreria aconsellada per l’Olga i el Paco i que per sorpresa meva està al costat d’on vivia de petitona… reivindicació social i feminista en format d’assaig, de novel·la, de poesia i de molts contes infantils… em recomanen la revista Pikara, però encara no he tingut temps…

Temps també de (re)presentar la gran novel·la de l’Eduardo, aquesta vegada al costat d’un amic d’aquells com n’hi ha pocs ..com la pròpia novel·la… i acabem sopant amb tota la tribu Candaya (que dirien alguns)…llibres, rialles i promeses de dinars… S’esgota el temps de ser a prop de l’Eduardo i la María, sort de la virtualitat…

I finalitzo el cap de setmana amb una galipàndria monumental, un esgotament encara més gran, misèries que no cal explicar i un mar preciós per observar, ara sí, sense pràcticament ningú prenent un bany i és que la pluja ja ho té això, fa neteja.. infal·lible per fer buidar el dipòsit de tristeses acumulades…i a punt per continuar sense temps i afrontar una setmana plena de coses…apassionants…
 

abril…

*

Aquest abril ha sigut màgic….he fet tres coses que mai havia fet abans i provablement mai haguera pensat que les faria… res que no hagi anat anunciant als quatre vents…presentar un llibre…de fet vaig presentar un gran llibre d’un encara més gran autor d’una editorial enorme, l’experiència va ser extraordinària perquè em va permetre llegir el llibre més a consciència, rellegir-lo parcialment, treballar-lo des de l’òptica del presentador cosa mai feta i per tant un repte. Extraordinària perquè em va permetre conèixer a l’Eduardo, un gran intel•lectual del que en sentirem dir moltíssimes coses i sempre em quedarà la sensació d’haver-li fet una miqueta de padrina i el plaer d’haver-li presentat la seva primera novel•la, perquè he conegut més Mèxic en quinze dies que en quaranta-tres anys, perquè de retruc i gràcies a la confiança que em van dipositar la família Candaya, he pogut conèixer i admirar la seva gran tasca encara millor, sempre em trec el barret davant la seva tenacitat i encert en escampar, com una taca d’oli , la passió lectora i teixint xarxes humanes d’interessos lectors. Extraordinària des d’un punt de vista personal perquè vaig ser capaç de seure a l’altra banda i parlar tranquil•lament en públic, gràcies sobretot al sentir-me tan ben acompanyada i recolzada per la família i els millors amics i les millors amigues del món, n’hi ha alguns que fins i tot necessiten un paràgraf propi.

Alguns dels amics que em varen acompanyar eren Orfes en el sentit més bloggaire de la paraula, amics virtual que fa un temps que van esdevenir de carn i ossos i que vaig tenir el privilegi que vinguessin uns des del Túria i l’altra de més enllà del Llobregat, això amics meus és impagable i mai de la vida us ho agrairé prou!! El dia següent vaig tenir el privilegi de compartir el matí visitant expos a la ciutat…un privilegi.

Segona cosa….vaig llegir un poema de Vinyoli en públic, crec que hauré de tornar a agrair a l’Olga i al Paco que foragitessin la meva por escènica, així zaaaaas, fora pànic, cert és que era un poema curt i en un indret meravellós com la Masia d’en Cabanyes, que era una lectura conjunta que es celebra cada any per Sant Jordi i que aquest any s’ha inclòs dins la celebració de l’Any Vinyoli, aquí també un agraïment al comissari Llavina, sense el qual, seguramanent, la poesia de Vinyoli no formaria part de les meves lectures poètiques, i a més a més ho organitzava la meva germana i ja se sap que per una germana el què convingui…

Tercera…L’Exposició, així en majúscula… vuit vitrines al hall del Centre Cultural La Bóbila de l’Hospitalet, amb una mostra de peces d’argila polimèrica realitzades entre la Mònica i jo, aquí l’agraïment súper especial al Ricardo! Emocionant veure que l’afició nascuda fa tres anys ha anat creixent fins el punt de fer peces “exposables”, el feedback amb els que se les miren i opinen, l’estímul que suposa haver de pensar com omplir les vitrines, el procés creatiu, començant pel cap, escollint tècnica i forma de la peça, l’execució, la prova, l’error, la prova, l’adaptació del pensat amb el creat, el polit, el muntatge…el caos al menjador de casa, la paciència dels que t’envolten… tot plegat una experiència inimaginada, que produeix gran satisfacció.

Però l’abril no s’acaba aquí, just avui fa catorze anys vaig ser mare per primera vegada, un món nou, amb un resultat sempre positiu i d’alta sensibilitat. Des de que vaig ser mare em costa molt més contenir les emocions, vaja les llàgrimes…ho parlava fa poc amb la mare d’una criatura d’un any i una de les millors mestres que ha tingut el meu fill gran, que em deia que les emocions la desbordaven, tot el relacionat amb els nens l’emocionava fins al punt de plorar, i té tota la raó, des de fa catorze anys l’emoció em brolla pels ulls, va començar amb qualsevol estímul relacionat amb els menuts, pensant al principi que era hormonal, després que era de cansament, excés de feina…. però no, és tracta senzillament d’un excés emocional, devem tenir un dipòsit petit per tanta emoció, de fet ja fa un temps que la simple contemplació o gaudi de la bellesa, sigui en la forma que sigui: bona música, un bon poema, un bon llibre, un bon paisatge, els nens cantant, ballant, una peli…..m’omple d’emoció i aquesta ha de sortir per alguna banda, si no tens temps de canalitzar-la amb les mans, escrivint, cantant…acaba sortint pels ulls, és magnífic.

Ara toca continuar i renovar projectes, alguns de dolços, altres per cantaires, continuar aprenent, llegint, ressenyant i compartint…perquè el millor de la vida és poder compartir allò que ens agrada, que ens emociona, que ens fa feliços…

*peces d’argila polimèrica realitzades amb la tècnica de transferència d’una aquarel·la de la meva germana Núria Tomàs, inspirada en la forja de balcons i entrades de Vilafranca

L’EXPOSICIÓ III

DSC_0722

Tinc el blog una mica abandonat  però com que el temps no s’estira com un xiclet  o hi ha blog o hi ha exposició, per tant com que la programació de les festes de primavera de L’H ja està feta i en ella hi consta que la Mònica i jo farem una expo, doncs la farem!

el lloc: CENTRE CULTURAL LA BÒBILA  (atenció, és on hi ha l’única biblioteca de Catalunya especialitzada en novel·la negra….)  Carrer de la Bòbila, 1, 08906 L’Hospitalet de Llobregat 

 

els dies: del 22 d’abril al 30 de maig  (o sigui que cap excusa per perdre’s la nostra vessant més plàstica)

inauguració: EL DIJOUS 24 D’ABRIL A LES 19.30 h. (ja ens haurem menjat la mona i tindrem roses i llibres a cabassos)

Enllaç a la web de la Bòbila on s’expliquen més coses

Us deixo que tinc peces al forn!!!

 

L’EXPOSICIÓ

collaret anna 2

A finals d’abril exposarem amb la Mònica  algunes peces d’argila polimèrica al Centre Cívic La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat. L’objectiu de l’exposició és donar a conèixer la versatilitat d’aquest material i les possibilitats que ofereix. A les dues ens uneix la passió per la manipulació de l’argila i la creació de peces desenfadades i de línees simples.

M’he proposat anar penjant, cada setmana fotos de les peces per tal que us feu una idea del què fem i del que es podrà veure a la exposició.

Les creacions de la   Mònica  les podeu  contemplar a la seva web  

 

3r ANIVERSARI DE CON A DE ARTE

pastís de “tartasweet” amb els colors corporatius de Con A de Arte i dibuixos de la pròpia Noe!

Després d’un parell de sessions inicials que no podré agrair mai prou a la Teresa Benet i al Zig Zag, on realment he après a treballar l’argila polimèrica és a Con A de Arte. Con A de Arte, són la Noelia Contreras i l’Álex  Hernández, que han convertit el seu taller en un lloc de trobada d’argileres i argilers, que fan de pal de paller de tota una comunitat unida pel treball amb les mans, el color, la creativitat.

Con A de Arte, també és una botiga fantàstica, virtual i real, on a més d’argila es troba tot allò necessari per donar-li les mil formes possibles i impossibles, amb preus ajustats i productes que si convé recorren el món per ser-nos oferts.

A part de ser un parell d’artistes, us deixo enllaços de la seva web i del flickr de la Noe, són unes persones excepcionals, discretes, agradables, accessibles, pacients, sempre disposades a ajudar i a endinsar-nos més en el món polimèric.

A més acullen a casa seva a altres especialistes de la seva talla com l’Ana Belchi de València, la Fabiola Pérez de Madrid, l’Angie Scarr  de Gran Bretanya, la Sílvia Ortiz de la Torre també de Madrid…i molts més que em deixo… cosa que ens permet a qui no podem anar a les trobades internacionals a conèixer, en directe, altres maneres de treballar.

Diumenge passat van celebrar el 3r aniversari de Con A de Arte i ho van fer a Ripollet, en el local on normalment fan les “Quedades” d’argilers, aniversari que va durar tot el dia, amb classe inclosa (que jo em vaig saltar) per acabar amb un concurs, berenar i sorteig fantàstic. La celebració va ser un reflex del caràcter dels organitzadors, la gent estava contenta, distesa, amb ganes d’aprendre i de riure, provar les delícies de la seva amiga l’amiga respostera…tot plegat ple d’abraçades, rialles i ais i ois per les peces de cada ú.

Per molts anys Noe i Àlex!!! I molts molts anys d’argila, de cursos i de botiga!!!



PEIXOS I FLORS – NOVETATS POLIMÈRIQUES

Aquest peix globus que serà un penjoll i un parell d’arracades, estant fetes amb argila polimèrica i pintures acríliques, l’ull inflat està fet amb un degradat de colors grisos, blancs i vermells.


El peix lluna, fet amb la mateixa tècnica que la peça anterior, serà una agulla!


Aquesta flor verda, està feta amb una murrina de gargots!



i finalment els pètals transparents que encara estan en procés de producció i de decisió del què seran si es que mai arriben a ser res més del què són, estan fets amb argila translúcida barrejada amb una miqueta de colors diversos.

PRIMER SWAP II

   

I ja tenim la part bona del swap, rebre els què la resta del grup han fet per tu, i aquesta ha sigut la meva collita, el primer per l’esquerra és de la Yolanda P., el del mig de l’Isabel I., i el de la dreta de la Marisela R. Moltes gràcies a les tres!

Espero i desitjo que a elles els meus els hagin agradat! i jo a punt pel proper!!

PRIMER SWAP

Si fa dos anys algú m’hagués dit que faria un swap, me l’hagués quedat mirant amb cara de no sé de què em parles.

Si fa dos anys algú m’hagués dit que al cap de poc m’enganxaria a l’argila polimèrica també l’hagués mirat amb la boca torçada, però sí, fa poc més d’un any i mig, gràcies a la Mònica,  vaig començar el meu primer curs d’argila polimèrica al Zig Zag, amb la Teresa, com aquella qui no vol la cosa i des de llavors no he parat, menteixo des de l’estiu m’ho prenc d’una altra manera, racionalitzant tant l’assistència a tallers com la pràctica.

El swap o intercanvi és una pràctica habitual entre la gent que fa manualitats, una manera de donar a conèixer la teva feina i de relacionar-te entre la petita comunitat amb dèries similars a les teves. 

Fa aproximadament un mes vaig rebre la invitació a participar en un swap d’argila polimèrica, un intercanvi de clauers, i jo de cap no fos cas que no pugui dir mai que no he swapejat. Es tractava de fer tres clauers, fàcil, eh!!

Primera idea: vaig començar intentant aprofitar el curs de carvar segells de l’Ishtar Olivera, fent un segell d’una clau antiga per tal de fer una estampació en tintes…fracàs total.

Segon idea: aprofitant la tècnica de mokume deconstruït de l’Ana Belchí, vaig idear una lluna i uns planetes…em va quedar fatal.

Aquí ja començava a estar una mica desesperada perquè el termini s’acostava i jo sense idees i amb molta feina feta per res.

Tercera idea: vaig rebre el butlletí de l’APE, on sortia referenciada l’Isabelle Chatelain, i només veure les seves peces em vaig il·luminar, o sigui em vaig inspirar directament en un disseny seu, (eufemisme de copiar), i hi vaig aplicar tres tècniques diferents, en la primera i darrera arandela una làmina estampada amb silk screener, tècnica acabada d’aprendre a casa la Noelia i l’Àlex, en la segona i quarta vaig provar per primera vegada una murrina retro pixelated de la Bettina Welker que ha fet furor aquest estiu, i en la del mig una simple murrina de ratlles, el resultat em va agradar força tot i que els acabats són molt millorables, però és que encara sóc una begginer!!!


Espero que el resultat agradi a les tres persones del meu grup i jo estic impacient esperant les peces que han fet per mi! (prometo publicar-les… si em deixen)

PICNIC






A mig camí  entre la Vall d’Àneu i la  Vall d’Aran, passant per la pista de Bonabé, hi ha un a cruïlla on conflueixen diferents rutes, són les Bordes de Perosa, des d’on surten els anomenats camins de la llibertat, que porten a França a través dels Ports de Clavera, Salau i Aulà. Des d’aquest mateix indret surt una pista que voreja el Noguera Pallaresa per la dreta, (per l’esquerra aniríem a Montgarri).


La pista poc a poc va convertint-se en un camí deliciós, verd i ple de flors on has de conviure amb unes quantes vaques i alguna zona de ruscs d’abelles, ha de ser divertidíssim veure’ns passar sense fer fressa, diria que deu ser l’únic lloc on la canalla fa un silenci absolut per por a què les seves veus despertin les abelles reines i ordenin la nostra captura.

El camí segueix, un altre lloc preciós és un petit salt d’aigua d’aquests que van enganxats a la paret que en dies d’estiu alleugen la calor, és el lloc ideal per fer una paradeta i remullar-se al riu.

Més enllà, hi ha un petit prat florit on acostumem a dinar, on encara està ple de papallones, (us heu parat mai a pensar com costa veure papallones a casa nostra? recordo que de petita les papallones formaven part del nostre dia, ara cal anar fins al camp o la muntanya per gaudir-ne). Hi ha papallones de tots colors, i una mica desvergonyides, si pares la mà fins i tot s’hi instal·len a sobre una bona estona.

Dec necessitar una visita urgent al Pirineu perquè la darrera col.lecció que he fet amb argila polimèrica, està  inspirada en les estovalles dels picnics….i en la primavera i en l’estiu i en l’aire lliure i en els colors de les papallones…

els anells

els penjolls
les arracades
Ah, el camí continua fins un pontet que travessa el Noguera Pallaresa i et permet tornar per la pista de Montgarri o desfer el camí seguit. És ideal per fer amb infants perquè té molt poc desnivell, però cal anar preparat amb aigua i menjar i estovalles de picnic!!

Me n’oblidava, aquestes peces es poden fer amb els colors que desitgeu!

RECICLANT UNA CAIXA DE MADUIXOTS

La presència de maduixots a totes les fruiteries i mercats anuncien la primavera, els maduixots arriben en caixes de fusta, unes precioses caixes de fusta que només de veure-les ja em venen idees al cap…acabaré amb aquell síndrome dels que ho recullen tot i ho guarden no saben ben bé per a què, com Homer i Langley de Doctorow que encara tinc pendent de llegir, aiii el temps…

Doncs, a la botiga de sota casa vaig demanar-los algunes caixes … encantants ells i encara més encantada jo! N’he pintat una de color blanc, han calgut tres capes perquè les lletres no transparentessin. (pintura acrílica, de la que venen en aquella cooperativa de material escolar …)

Una vegada pintada i ben seca hi he afegit washi tape, imprescindible des de que el vaig descobrir gràcies a la Neus de All Washi Tape , el washi tape o masking tape és cinta adhesiva feta d’arròs que ve directa del  Japó i absolutament versàtil, s’enganxa, enganxa, es desenganxa, perfecte per penjar fotos i dibuixos a les parets, per decorar, per fer felicitacions de nadal, per decorar ampolles de vidre, per embolicar regals, per marcar pàgines de llibres…
a la base li he posat un retall de paper fet a mà
Finalment he embolicat el regal amb paper de seda l’he col·locat a dins la caixa i ho he lligat amb un cordó de cotó, a la manera de les pastisseries tradicionals, un nus a baix i un nus a dalt per poder-ho portar còmodament!

Ahhhhh,  i  hi he afegit una piruleta/iman feta de restes d’argila polimèrica (més reciclatge).