El instante de peligro

NH554_El instante de peligro.indd

Tal como escribió la admirada Anaïs Nin “No vemos las cosas tal como son, sino tal como somos”, vivimos la vida desde el subjetivismo más genuino, faltaría más… aun así nos llenamos de teorías, de creencias, de dogmas, de lo que haga falta para hacerla más “fácil”, para no tener que escucharnos, pero siempre llega el día, el momento, el instante, el instante que lo quiebra todo.

Martín es profesor de historia del arte, como el autor, diez años atrás disfrutó de una beca en el Clark Art Institut de Williamstown, USA, y ahora lo invitan a colaborar en la obra de una artista italiana, Anna Morelli, per dotar de historias unas películas de las que no se sabe nada y en las que aparentemente no pasa nada, una sombra proyectada en una pared.

Martín podría ser el sucesor de Marcos, el protagonista de la primera novela de Miguel Ángel Hernández “Intento de escapada”, Marcos estudiante de último curso, entusiasta teórico del arte sufre una profunda decepción cuando tiene que confrontar teoría y realidad (no diré nada más, leedla, que bien lo merece, aquí el enlace a la reseña que hice en su momento), Martín tan hondamente decepcionado del mundo universitario, y de su propia vida, acepta la propuesta de Anna Morelli, sin pensárselo, la acepta como huida pero también como excusa para volver a instantes de felicidad vivida.

Escrita en segunda persona, un largo crescendo en forma de carta a una tal Sophie, iremos aprendiendo quien es a medida que la novela vaya avanzando, dónde va desgranando toda su decepción, la teoría engullida sobre arte, sobre amor, sobre vida, sus emociones, sus miedos, sus deseos, en definitiva, la colisión entre teoría y vida. La continuación del viaje iniciático empezado por Marcos en la primera novela, Martín, en ésta, comienza a abrir los ojos, a ilusionarse, a reconectar con la vida, consigo mismo, traza el camino hacia la esencia…

Las cinco partes del libro están precedidas de pequeños fragmentos de Walter Benjamín, que transmiten la idea que del pasado solo nos llega el recuerdo filtrado por la subjetividad del transmisor, por el paso de les circunstancias y el tiempo, la historia no es lo que pasó, es el recuerdo de lo que pasó, porqué si no hay un hilo que ate pasado y presente, el pasado deja de existir. Y eso es lo que Anna Morelli quiere de Martín, que construya hilos entre unas películas que ha encontrado sin recuerdos, sin explicaciones, quiere que él construya el relato, que les dé algún sentido en el presente. ¿Qué hay de nosotros en nuestra sombra? ¿Qué queda de nosotros en el espejo cuando dejamos de reflejarnos?

Mientras escribo esta reseña, el arquitecto, Miquel del Pozo, realiza un análisis de teoría artística a través de Twitter #MA140 (cómo cada domingo por la noche) en esta ocasión el artista escogido es Rembrandt, ¿Qué busca con sus autorretratos, nuestra mirada o su propio reflejo? Dice Miquel del Pozo “Pintar para Rembrandt es abrazarse a la vida” Hago algún “retwitt”, y el arquitecto y también artista, fotógrafo y amigo, Ton Salvadó, me envia un texto escrito hace algunos años sobre la arquitectura de la sombra, que encabezaba hablando, también, de la mirada de Rembrandt, nada es casual dicen, me quedo con este fragmento:

“No hay silencio sin tiempo, de la misma forma que no hay sombra sin sol. Somos conscientes de la presencia del sol por su ausencia… La sombra es una forma de silencio, la mínima expresión de la energía.

Si somos capaces de entrar en el interior de la sombra, del mismo modo que Alicia consigue entrar al interior del espejo, es cuando descubrimos la penumbra. Ese es el gran reto de la arquitectura de Javier Corvalán y Solano Benítez: construir la penumbra, construir sombras llenas de vida.”

Y ésta es, a mi entender, la clave del arte de Anna Morelli, buscar su propia penumbra, la sombra llena de vida, a través de fotografías antiguas de desconocidos, dónde se busca, se encuentra y borra todo lo que no es ella. Los hilos aquí no van de pasado a presente, van de presente a pasado, necesita anclar en algún lugar, seguramente emocional, desde donde volver al presente para ser capaz de vivirlo, necesita el arte, como Rembrandt, para abrazarse a la vida. Anna Morelli, por lo tanto, representa a la artista, a la artista de verdad, la que no se ha dejado pervertir por las leyes de la sociedad, la artista para quien el arte es vida, situada en un plano de sensibilidad superior, que mira, respira y ama a través del arte. El trabajo artístico de Anna Morelli está basado o inspirado en el de la artista Tatiana Abellán.

Una gran novela, pensada hasta el último detalle, llena de contenido, con una escritura estudiada y bien ben trabada, en la que va desmontando teorías y dogmas, y a la vez define la teoría del instante de peligro, aquellos instantes que todos hemos vivido y han sido determinantes en nuestras vidas, y otra, que me ha conmovido especialmente, la necesidad de ser mirados ligada a la necesidad de ser reconocidos, de ser amados, queridos. Me ha llegado a lo más hondo.

“… Morelli pretendía “buscarse en los otros”. Y lo que hacía, por resumirlo de algun modo, era viajar por el mundo tratando de encontrar fotografías y objetos en los que reconocerse. Bajo la ieda qe la identidad y la memoria no solo nos pertenecen a nosotros, quería componer una especie de álbum familiar e íntimo a través de las familias de los demás”

“Toda búsqueda es una destrucción. Sólo encuentras si destruyes… Borrar para ver… Sólo podemos ver aquello que hemos perdido. El resto, lo que creemos tener, es invisible. Incomprensible.”

“…las sombras en el fondo no dejan nunca de caminar con nosotros. Se quedan ahí. Nos cobijan. Son ecos del tiempo.”

“Ella necesitaba ser vista…. Lo que yo aún no sabia es que yo también necesitaba ser visto. Incluso más que mirar. Todos lo necesitamos. Aunque no siempre lo sepamos…

“…Ver lo que solo a veces puede ser visto”

“…hay un momento concreto en el que todo se quiebra, un punto de abismo. Y el amor también se destroza así. En ese punto de fisura en el que las costuras se sueltan, los hilos se rompen y el vestido se raja para siempre.”

Recomiendo mucho, también, el blog del autor No (ha) lugar

Aquesta és la versió en castellà de la ressenya publicada al blog “Els orfes del senyor Boix”

Anuncis

Familias de cereal

portadafamilias259x385

Familias de cereal
TOMÁS SÁNCHEZ BELLOCCHIO
Editorial Candaya, 2015

“Familias de cereal” es el relato que da título al primer libro del escritor argentino Tomás Sánchez Bellocchio,  le da título y a la vez sentido: las familias de cereal son aquellas familias perfectas que vemos en los anuncios  de cereales o de galletas o de leche… aquellas familias que raramente existen, pero que pueblan las conciencias y los deseos de muchos. El autor toma el nombre de un poema de Carla Pravisani, escritora y publicista como él,  con la que comparte la misma seducción por las imágenes,  por todo lo que puede llegar a esconder una imagen. Sánchez Bellocchio, sin embargo,  parte del negativo de la fotografía, de familias que no servirían para anunciar ni cereales ni seguramente nada: las protagonistas de  estos doce cuentos  son  familias poco amables y en crisis, desestructuradas o inmersas en algún drama. Y posiblemente  por ello, en cada historia encontramos un abanico enorme de sensaciones, emociones y sentimientos, susceptibles de provocar profundas reflexiones en el lector. Al fin y al cabo todos tenemos familia y a lo largo de nuestras vidas, deberemos enfrentar también crisis y dramas no tan diferentes a los que se cuentan en Familias de cereal.

No pasa desapercibida la voluntad, más o menos explícita, del autor por introducir tres grandes temas de mucha actualidad: la brecha tecnológica o digital, la generacional y la brecha social.  Los cuentos acaban resultando puentes para saltarlas.

Las nuevas tecnologías,  las  redes sociales o el nuevo concepto de “nube” forman parte intrínseca de algunos relatos, al igual que lo son en muchas de nuestras vidas. El autor no emite ningún juicio, en este tema ni en ninguno, sólo  fotografía realidades. Será el lector quien saque conclusiones, pero sí podemos leer que un padre empieza a conocer a su hijo muerto a través de su ordenador o como la “nube” que frecuentan unas ancianas puede hacerlas quizás inmortales.

La mayoría de cuentos se explican desde una voz joven o casi infantil que dota de ingenuidad y fuerza al relato. En todos se refleja,   desde distintos enfoques o perspectivas, el problema de la incomunicación intergeneracional, que a veces, como en “La nube y las muertas” se  resuelve con mucha ternura. Pero cuando no se resuelve,  tampoco hay crítica: sólo  otra fotografía de nuestro tiempo.  La comunicación siempre requiere voluntad por ambas partes.

La brecha social apunta a las diferencias económicas y sociales, desde una visión, como en la impactante historia de “Interrupción del servicio”, muy extrema e hiriente que en Europa nos queda tal vez algo lejana, pero que, aunque  en otra escala,  podemos reconocer perfectamente. Tomás Sánchez Bellocchio habla asimismo de la estigmatización de la diferencia, incidiendo especialmente en las enfermedades   mentales. Y es entonces -cuando se nos habla de obesidad, vigorexia, depresiones, suicidio, cáncer, miedos, obsesiones- cuando el autor me parece menos neutro.

En los doce cuentos de Familias de cereal el lector encontrará fantasía, animales,  finales redondos, finales abiertos, relatos que podrían llegar a ser grandes novelas y otros que son sencillamente perfectos. Hay sentido del humor, hay ironía, incluso algún punto un poco gore, hay perplejidad y ausencia absoluta de culpa (lo cual está muy bien en estos tiempos en que vamos cargando con tantas culpas innecesarias), y no hay nada superfluo ni nada que desencaje. La de Tomás Sánchez Bellocchio es una escritura armoniosa, con ritmo propio en cada cuento: todos son distintos y a la vez forman parte de un conjunto,  conforman una familia tal vez desestructurada, pero unida sutilmente por un hilo de ternura.

Tomás Sánchez Bellocchio extrema las situaciones complejas de las que parte hasta límites a veces tan fantásticos que parece imposible casarlas con la realidad (aunque todos sabemos que la realidad siempre acaba superando a la ficción) y  desdramatiza las duras historias que cuenta mediante un humor subcutáneo y muy inteligente, dándonos lecciones emocionales sin pretenderlo (en este aspecto, utilizar la fantasía para desdramatizar, Familias de cereal me ha recordado a los sorprendentes cuentos de Etgar Keret).

Lo más importante, una vez que finalizas Familias de cereal y te dices a ti misma lo que has disfrutado con los cuentos,  es lo segura que estás de que acabas de descubrir a  un  escritor  que  tiene un don al alcance de muy pocos: el de tener una voz absolutamente genuina, una voz tan natural que consigue hacer desaparecer al autor y abducirte como lector, una voz que me ha trasladado a gozosas lecturas de cuentos como los de Gianni Rodari o Italo Calvino, una voz que  fluye y te atrapa . Y eso, lograr una voz propia,  solo lo consiguen los buenos cuentistas, los buenos narradores,  los buenos escritores. Y  no hay duda,  Tomás Sánchez Bellocchio lo es, un escritor fantástico:

 “Solo quería que terminara de una vez, estar en uno u otro lado, y no en esa zona indefinible que significaba una casa partida en dos, ser mensajero en el silencio hostil, o custodio de secretos que no corresponden a un chico de trece años”

“A papá le gustaba leer y leernos. Lo de escribir era un hábito nocturno y privado, que no compartía con nadie. Pero en cualquier momento, en cualquier parte, sacaba un libro no sé de dónde y nos sentábamos en sus rodillas”

“Ves: catorce años pueden contener una vida”

“Desde que se fue papá, aprendí a recitar fórmulas de aliento”

“Contarse la vida como un libro hace menos terrible el final”

 

 Enlace a las primeras páginas del maravilloso cuento “La nube y las muertas”

 

Aquesta ressenya és la versió en castellà de la publicada al blog “Els orfes del Sr. Boix”

 

 

 

 

 

LA VIDA AL DAVANT – ROMAIN GARY

 

IMG_20140508_142630

L’elPac del blog dels orfes del Sr. Boix en feu una ressenya perfecta, però no em puc estar de sumar-hi les meves impressions… i aprofitant que l’autor avui faria 100 anys…

Coincideixo amb elPac que en Momo és un protagonista meravellós, d’aquells que no s’obliden mai, una criatura que malgrat créixer en un entorn complicadíssim es mira la vida amb el prisma de la innocència i la ingenuïtat, descobrint que potser el món no és només tal i com ell el viu, conscient que el respecte, la necessitat de tenir cura els uns dels altres i l’amor són l’oli que greixa els mecanismes de les relacions humanes.

En Momo és musulmà, criat per la Senyora Rosa, jueva que va sobreviure a un camp de la mort, amb totes les seqüeles que això implica, que es dedica a tenir cura dels fills de prostitutes. La relació entre el Momo i la Sra. Rosa és molt més estreta que amb la resta d’infants, ell no marxa mai i viu el declivi físic i psíquic de la seva protectora angoixat per la vida que li queda al davant.

Farcit de personatges entranyables que caminen pel marge estret que separa la vida dels que són dins i els que queden fora d’una societat hipòcrita que va de putes però que no en reconeix els seus fills. En Momo creix d’una manera agredolça, sense la rigidesa del pensaments dels adults, ningú li ha corregit el llenguatge ni l’ha guiat en la manera d’observar el món, i aquí la gràcia de l’autor, saber escriure un llibre des de la màgia dels ulls d’un infant que de seguida aprèn que a la vida no es pot fer marxa enrere.

Una novel•la molt bonica, no pel què s’hi explica que no ho és gens, sinó pel com s’explica, d’un llegir deliciós. (traduïda per en Jordi Martín Lloret)

“Jo devia tenir tres anys quan vaig veure la senyora Rosa per primer cop. Abans d’aquesta edat no es té memòria i es viu en la ignorància. Vaig deixar d’ignorar a tres o quatre anys i a vegades ho trobo a faltar.”

“El dia que la meva mare no va anar a avortar va ser un genocidi. La senyora Rosa sempre tenia aquesta paraula a la boca, perquè ella tenia cultura i havia anat a l’escola.”

“La gent s’aferra a la vida més que a qualsevol cosa, és ben curiós si pensem en la quantitat de coses boniques que hi ha al món”

Enllaç amb l‘Editorial Angle

Enllaç a primeres planes del llibre

Enllaç a l’article que Jordi Martin Lloret publicà a Núvol

abril…

*

Aquest abril ha sigut màgic….he fet tres coses que mai havia fet abans i provablement mai haguera pensat que les faria… res que no hagi anat anunciant als quatre vents…presentar un llibre…de fet vaig presentar un gran llibre d’un encara més gran autor d’una editorial enorme, l’experiència va ser extraordinària perquè em va permetre llegir el llibre més a consciència, rellegir-lo parcialment, treballar-lo des de l’òptica del presentador cosa mai feta i per tant un repte. Extraordinària perquè em va permetre conèixer a l’Eduardo, un gran intel•lectual del que en sentirem dir moltíssimes coses i sempre em quedarà la sensació d’haver-li fet una miqueta de padrina i el plaer d’haver-li presentat la seva primera novel•la, perquè he conegut més Mèxic en quinze dies que en quaranta-tres anys, perquè de retruc i gràcies a la confiança que em van dipositar la família Candaya, he pogut conèixer i admirar la seva gran tasca encara millor, sempre em trec el barret davant la seva tenacitat i encert en escampar, com una taca d’oli , la passió lectora i teixint xarxes humanes d’interessos lectors. Extraordinària des d’un punt de vista personal perquè vaig ser capaç de seure a l’altra banda i parlar tranquil•lament en públic, gràcies sobretot al sentir-me tan ben acompanyada i recolzada per la família i els millors amics i les millors amigues del món, n’hi ha alguns que fins i tot necessiten un paràgraf propi.

Alguns dels amics que em varen acompanyar eren Orfes en el sentit més bloggaire de la paraula, amics virtual que fa un temps que van esdevenir de carn i ossos i que vaig tenir el privilegi que vinguessin uns des del Túria i l’altra de més enllà del Llobregat, això amics meus és impagable i mai de la vida us ho agrairé prou!! El dia següent vaig tenir el privilegi de compartir el matí visitant expos a la ciutat…un privilegi.

Segona cosa….vaig llegir un poema de Vinyoli en públic, crec que hauré de tornar a agrair a l’Olga i al Paco que foragitessin la meva por escènica, així zaaaaas, fora pànic, cert és que era un poema curt i en un indret meravellós com la Masia d’en Cabanyes, que era una lectura conjunta que es celebra cada any per Sant Jordi i que aquest any s’ha inclòs dins la celebració de l’Any Vinyoli, aquí també un agraïment al comissari Llavina, sense el qual, seguramanent, la poesia de Vinyoli no formaria part de les meves lectures poètiques, i a més a més ho organitzava la meva germana i ja se sap que per una germana el què convingui…

Tercera…L’Exposició, així en majúscula… vuit vitrines al hall del Centre Cultural La Bóbila de l’Hospitalet, amb una mostra de peces d’argila polimèrica realitzades entre la Mònica i jo, aquí l’agraïment súper especial al Ricardo! Emocionant veure que l’afició nascuda fa tres anys ha anat creixent fins el punt de fer peces “exposables”, el feedback amb els que se les miren i opinen, l’estímul que suposa haver de pensar com omplir les vitrines, el procés creatiu, començant pel cap, escollint tècnica i forma de la peça, l’execució, la prova, l’error, la prova, l’adaptació del pensat amb el creat, el polit, el muntatge…el caos al menjador de casa, la paciència dels que t’envolten… tot plegat una experiència inimaginada, que produeix gran satisfacció.

Però l’abril no s’acaba aquí, just avui fa catorze anys vaig ser mare per primera vegada, un món nou, amb un resultat sempre positiu i d’alta sensibilitat. Des de que vaig ser mare em costa molt més contenir les emocions, vaja les llàgrimes…ho parlava fa poc amb la mare d’una criatura d’un any i una de les millors mestres que ha tingut el meu fill gran, que em deia que les emocions la desbordaven, tot el relacionat amb els nens l’emocionava fins al punt de plorar, i té tota la raó, des de fa catorze anys l’emoció em brolla pels ulls, va començar amb qualsevol estímul relacionat amb els menuts, pensant al principi que era hormonal, després que era de cansament, excés de feina…. però no, és tracta senzillament d’un excés emocional, devem tenir un dipòsit petit per tanta emoció, de fet ja fa un temps que la simple contemplació o gaudi de la bellesa, sigui en la forma que sigui: bona música, un bon poema, un bon llibre, un bon paisatge, els nens cantant, ballant, una peli…..m’omple d’emoció i aquesta ha de sortir per alguna banda, si no tens temps de canalitzar-la amb les mans, escrivint, cantant…acaba sortint pels ulls, és magnífic.

Ara toca continuar i renovar projectes, alguns de dolços, altres per cantaires, continuar aprenent, llegint, ressenyant i compartint…perquè el millor de la vida és poder compartir allò que ens agrada, que ens emociona, que ens fa feliços…

*peces d’argila polimèrica realitzades amb la tècnica de transferència d’una aquarel·la de la meva germana Núria Tomàs, inspirada en la forja de balcons i entrades de Vilafranca

L’ALTRA -MARTA ROJALS

laltra

Desitjava molt que sortís L’altra, i tot i tenir data establerta i el llibre reservat, la novel·la em va arribar com un regal de nadal gràcies al Quim de La Cultural, i jo conscient del tresor que tenia entre les mans la vaig llegir amb la voracitat de la  impaciència, procurant això sí, oblidar que era de la mateixa autora que Primavera, Estiu, Etcètera.

Podeu llegir la resta de la ressenya aquí, al blog dels orfes del senyor Boix 

 

LA SIGNATURA 400 -SOPHIE DIVRY


Una  bibliotecària,  relegada a la secció de geografia d’una biblioteca pública,  es troba de matinada a  una persona dormint a dins,  li ofereix una mica de cafè i una dissertació sobre història, biblioteconomia, amor als llibres,  moltíssims aspectes més de la seva vida i de la dels altres observats a través dels ulls de qui s’ha passat més anys entre llibres que entre persones, que fa que doti al seu monòleg amb un to cínic, divertit però també un pèl amarg. El final rodó.

Un bombonet!!

Tastets

“Jo necessito coses extraordinàries. Així que els homes s’han acabat per mi. L’amor el trobo als llibres. Llegeixo molt, això em consola. Una mai no s’està sola quan viu entre llibres…”

“… en el fons, un lector només ve a la biblioteca per desordenar-la.”

“Serveix per això un sofà: asseure’s, beure un te i parlar de literatura.”

“Funciona així: les guerres maten sempre els fills i mai als pares que les han decidit. “

“Cal dir que Morel no tenia miraments. Les seves reivindicacions eren clares: un servei de préstec, ampliació dels horaris, col·leccions actualitzades, una distribució confortable, seients reservats per a nens…I , fonamentant tot això, la idea, l’ideal, l’objectiu suprem: que el poble pogués llegir…”

“…La gent es disculpa més del compte, tothom té por de ser dolent i això produeix una literatura per a bebès. Una bestiesa. No és així com es creix…”

“…Cap pietat pels mals llibres. I, davant del dubte siguem dolents. Aquest és el meu lema. Però aquesta manera de veure-ho està acabada, extingida, sóc de la vella escola, jo.”

“…penetrar en una biblioteca no és ni més ni menys que tornar a les faldes de la mare…Sí, com la mare, la biblioteca fa un petó màgic i tot desapareix…”

També pdeu llegir aquesta ressenya al blog dels orfes del Sr. Boix

UN DIA D’ELECCIONS – ITALO CALVINO

ITALO CALVINO
Un dia d’eleccions
Traducció de Xavier Lloveras
labutxaca (Edicions 62), 2012
81 pàgines


La vaig comprar el passat mes de setembre, just abans de la convocatòria de les darreres eleccions catalanes, i ho vaig fer per diversos motius, per mi era un llibre Italo Calvino totalment desconegut, primet d’aquells que et permet entrellegir entre altres obres, en aquells moments em proposava començar el Jo Confesso, he fet un munt de vegades d’interventora d’un partit d’esquerres, i com el protagonista del llibre cada vegada em qüestiono més coses. Tot i ser un llibre curtet em va costar trobar temps per dedicar-l’hi.
 És un llibre dur, fosc i humit, però també destil·la  la ironia i el sentit de l’humor de Calvino; fa una crítica brutal  al sistema electoral. A l’Amerigo  li toca fer d’interventor al Cottolengo, que és com una ciutat emmurallada que dóna cabuda a una institució de l’Església on hi viu gent amb tot tipus de patologies psíquiques i físiques, persones de qui només  l’Església se’n faria càrrec, i especialment les monges (al llibre surten monges molt bones i monges molt dolentes de les que manipulen el vot).
Podeu llegir l’entrada completa al bloc dels Orfes del Sr. Boix al següent enllaç 

CITA A CEGUES




Un dissabte  a les 6 de la tarda al cafè d’una coneguda llibreria de Barcelona.

Va arribar 10 minuts abans, sempre li passava igual, la por a fer tard la feia ser impuntual, millor abans que després es deia a ella mateixa, era conscient que amb la confiança perdia aquest esperit de puntualitat.

No havien concretat la taula, però sí un objecte que els identifiqués, no va gosar pujar abans d’hora al cafè, no fos cas que fos la primera i hagués d’escollir ella la taula o fos la segona i avancés la trobada de les 6, no encara no estava del tot preparada, va decidir mirar alguns llibres, aprofitar aniversaris que s’apropaven com excuses per comprar-ne algun, sempre necessitava alguna excusa, com si no fos mereixedora del perquè sí.

Pagà els llibre i enfilà escales amunt, nervis a la panxa, mai s’hagués plantejat que tindria una cita a cegues, aquell any havia sigut curiós, ple de situacions especials i aquella semblava que havia de ser la cirereta, la que tancava l’any.

Entrà resoluda, dissimulant la timidesa inherent, les taules de fora eren massa petites i perquè no dir-ho, massa indiscretes o sigui que les descartà sense mirar-ne els ocupants, passà la barra i continuà passadís endins entrà al  bell mig de la sala, mitja volta i moment especial, s’aixeca un orfe i la mira amb un somriure, ella li torna, cap dubte, petons i alegria, situació especial, i apa conversa endavant, de seguida s’incorpora un altre orfe a la taula, que estava fora …fumant, abraçada i petons i somriures, més moments especials, i com un degoteig s’incorporen una altra òrfena i una altra i un que passeja buscant i que resulta ser-ne un altre, i finalment arriba la lluna que no és òrfena perquè no vol, però per la resta és com si ho fos.

I així comencen a posar cara i veu als noms que coneixen, incorporant la gesticulació i els moviments de cadascú a la memòria, de manera que en futures comunicacions s’imaginaran que a l’altra banda hi ha qui hi ha i no simplement un mot, cosa que de fet segur que ja feien.

I la conversa avança entre cafès, canyes, aigües, infusions, tòniques amb escapades per part dels viciats, i anècdotes i preguntes i lectures, i sincerament no sembla una cita a cegues, fa tot l’efecte de ser una trobada d’amics, amics ho són  dels virtuals dels que ho són amb potència, vaja ho eren perquè ara s’han tornat de “debò” de carn i ossos.

La conversa malgrat el temps que transcorre es fa curta,  els hagués agradat fer-la més llarga, una llàstima la distància real, la virtual no existeix.

I per la màgia no cal patir.

ALICE -MILENA AGUS

MILENA AGUS
ALICE
Alfaguara, 2012
traduït de l’italià al castellà per Celia Filipetto
176 pàgines

Hi ha connexions entre els llibres? els escollim perquè tenen alguna cosa que fan que es relacionin amb altres llegits? sempre anem a parar a llocs semblants? res no és casual, com diu una amiga meva? o és pura casualitat?

Alice, escrit per una escriptora italiana, jove, com la Chiara Gamberale (la Luz en casa de los demàs), i com Michela Murgia (L’acabadora), Alice transcorre a Sardenya igual que L’acabadora, i en un edifici com La Luz en casa de los demàs. 

Podeu llegir la resta de la recomanació aquí al bloc dels Orfes del Sr. Boix

VIRGINA WOOLF – UNA HABITACIÓN PROPIA

És la primera vegada que llegeixo a Virgina Woolf, era l’eterna candidata a futura lectura i quan vaig veure aquest exemplar a la biblioteca tot i que tenia una pila de llibres esperant-me a casa, vaig dir-me d’ara no passa.
I tot i les ganes inicials, l’he llegit lentament, me l’he pres amb calma, sembla mentida però ho he fet, intercalant cada capítol amb un altre llibre, perquè el què hi diu, que per altra banda era el que m’esperava i per tant no m’ha sorprès gens, costa d’empassar, perquè em costa entendre el motiu pel que la humanitat ha sigut tant dura amb les dones, i continua essent en molt llocs i a moltes cases.
La resta de l’entrada la podeu llegir als bloc dels Orfes del Sr. Boix, clicant aquí 

DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE -ANAÏS NIN


ANAÏS NIN
Dins d’una campana de vidre
Trad. Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions, 2012



Podeu llegir-ne la contraportada en aquest enllaç
El  títol ja ho anuncia, és un llibre d’una fragilitat extrema, sempre a punt de trencar-se en mil bocins. 
Es tracta de tretze contes d’una delicadesa excepcional, de seda i de vellut, dels que s’ha de llegir per un forat sense que ho sembli no fos cas que es trenqués la màgia. Entre el somni i la realitat, entre els desitjos i les pors, entre la follia i l’equilibri, entre l’opressió i la llibertat, des de dins i des de fora.
Cada conte sembla millor que l’anterior, però estic segura que d’una lectura a l’inrevés la sensació deu ser la mateixa, perquè a mesura que vas llegint vas entrant dins la campana i paulatinament n’absorbeixes la seva atmosfera mig onírica mig real.
“Treballava en teles petites amb una pinzellada suau com una teranyina i un color fet de miratges. Vivia aquí, al fons del mar, però en un fons del mar atapeït d’objectes de naufragis. Els  peixos nedaven entre torres d’un sol ull, àncores i les algues que creixien als cascs. Allà hi havia tot el que pogués caure de la bossa d’un drapaire i tot sospirava amb inquietud, enterrat per en Hans en un naufragi d’humors trencats, de fragments perduts de móns irrecuperables….” (inici del conte El viatge de l’Ull)

També podeu llegir aquesta recomanació al Bloc dels Orfes del Sr. Boix