Estic enfadada

charlotte Salomon.jpg
Charlotte Salomon

Ja fa cert temps que alguna cosa dins meu va decidir que la ràbia no em convenia massa i vaig aprendre, inconscientment, a transformar-la en tristesa, que té una forma menys lesiva, pels altres, de sortir. No cal dir que des de llavors ploro més, però ja està bé, també ric sovint. Però això no vol dir que no m’enfadi, no, m’enfado i darrerament molt. Estic enfadada perquè hi ha deu persones empresonades injustament, estic enfadada perquè s’ha forçat al codi penal per empresonar-les, estic enfadada perquè també s’ha forçat la Constitució per aplicar un 155 que deu haver sigut el somni pornogràfic d’alguns i algunes que la ràbia els hi supura. Estic enfadada per certs silencis, estic enfadada perquè tinc la sensació que la violència es fa cada vegada més evident, més propera, més enganxosa. La física, la psicològica, la cultural, l’estructural. Estic enfadada perquè 4 energúmens van violar a una dona, la van deixar nua i abandonada, a més a més dos d’ells formen part d’estaments que tenen com objectiu vetllar per les persones. Estic indignada amb un jutge que admet a tràmit com a prova un informe de vigilància de la víctima per part d’un detectiu privat, perquè això implica, indirectament, jutjar la conducta de la víctima. Estic enfada perquè la lluita contra la violència contra les dones, 900 assassinades a Espanya els darrers 14 anys, més totes les que pateixen agressions físiquesi psicològiques, més les víctimes colaterals, sobretot infants i joves que es queden sense mare o amb mares psicològicament afectades, no només no és una prioritat per l’administració pública sinó que els recursos econòmics que s’hi dedicaven han sofert una davallada molt important. Estic agraïda perquè la campanya #metoo està normalitzant que les dones expliquin les agressions, vexacions i humiliacions que totes hem rebut amb més o menys intensitat. Estic enfadada perquè el ministeri de sanitat fa una campanya culpant a les mares de desconèixer el consum d’alcohol per part de les seves filles i fills, enfadada perquè diu que si són noies les poden violar i si són nois poden patir seqüeles. Estic enfadada perquè qui deu haver dissenyat la campanya segur que no té fills adolescents i segur que no és una dona i podria dir quin tipus d’educació ha rebut. Estic enfadada perquè el consum d’alcohol i drogues per part dels joves és ben conegut per totes les institucions i no es fan polítiques preventives ni alternatives i a sobre ens tracten d’idiotes i d’espectadores de pedra a les mares, oblidant-se expressament dels pares. Estic enfadada. Enfadada perquè han tardat 25 anys a condemnar a Rotko Mladic per genocidi i crims contra la humanitat. Estic enfadada perquè no han arribat ni el 14% dels refugiats de la guerra de Síria que el govern espanyol es va comprometre a acollir. Estic enfada perquè he llegit “Charlotte” de David Foenkinos , que és preciós, en el que retrata la breu vida de l’artista Charlotte Salomon, i els seu assassinat en un camp de la mort. Estic enfadada perquè continuem vivint en un món on uns es consideren millor que uns altres, a gran escala, i a petita escala. Enfadada veient com d’un petit problema, sovint per manca de comunicació, es fa un gran conflicte que acaba afectant a persones que no hi tenen res a veure. Estic enfadada perquè hi ha una tendència general a culpar als altres del què ens passa, a no reconèixer mai un error i a no demanar disculpes sinó al contrari. Estic enfadada perquè tot és molt més senzill de com ens volen fer creure. Estic enfadada, per moltes més coses, de les que he tret aquí, naturalment, com tothom. I malgrat tot continuarem somrient i vivint-la tant coherentment com puguem. La vida.

Anuncis

xxxxxx…

fouad-bechwati
Fouad Bechwati

 

M’han trencat la campana de vidre, els cristalls que se’m claven toquen les ferides antigues  i el dolor xiscla desorientat. El silenci interior topa violent amb la necessitat de l’explicació, voldria suturar-me la boca i els dits per no poder respondre ni dir res, callar fins que…, no sé fins quan, perquè he de tornar a aprendre a viure i encara no havia assimilat el saber-ne des de la darrera vegada que em vaig trencar.  Hauríem de tenir el do de la invisibilitat o encara fóra millor disposar d’un botó per aturar el temps,  plorar innòcuament i tornar a saber riure o un gegant que bressolés les penes fins que es dipositessin ben al fons de la memòria i servissin  de fonaments per aquesta nova manera de viure.  Tanmateix no hi ha temps per a res, la construcció de la vida dels altres, i sobretot la d’ell, víctima innocent  i massa tendra, testimoni directe de la part més fosca, no permet ni acotar el cap o fer-ho només en horari nocturn. La reconstrucció  de la pròpia, per tant, s’anirà fent a base de línies escrites o infusions solitàries, i molta paciència dels altres.

vella europa

TOPSHOT-MACEDONIA-GREECE-EUROPE-MIGRANTS
 DIMITAR DILKOFF

 

Vella europa ¿què t’han fet?
Creus de filferro t’envolten l’ànima
¿on és la teva panxa acollidora?
¿com has alletat als teus fills que es creuen hereus d’un destí suprem?
vella europa,
platges negres,
portes cegues,
podries ser qualsevol de les dones que corren amb les criatures a les mans,
vella europa,
¿i el nens?
¿i els joves?
¿i els vells?
¿no has viscut prou per saber que els murs mai han sigut cap solució?
¿no recordes que els èxodes t’han foradat les entranyes?
¿no recordes que les mares acollim, sigui quin sigui el país on han alenat per primera vegada els nostres fills?
vella europa, sacseja les consciències d’aquells que parlen en el teu nom, recorda’ls-hi que un dia fores raptada.

UMA!!! QUÈ HAS FET?

uma

Uma!!! Però què has fet? que tens la meva edat! que és normal tenir arrugues i que les coses comencin a caure, no passa res. Què t’hi ha portat? El pensar que tindràs més papers ? no siguis ingènua, ni que tinguis la cara tibada com la tela d’un quadre, tens l’edat que tens, i ja no faràs els papers de joveneta, a tot estirar algun més i prou… a canvi de què? de no reconèixer-te al mirall? És que reina, ens fas un mal favor, saps? Sí, t’ho explico, les que som de la teva edat, ens esforcem per agafar consciència de què ens fem grans, de què no hi ha res a fer, de què l’arruga també és bella, perquè cada arruga és el resultat de mil somriures o de mil llàgrimes, que la vida ens configura, i intentar allisar els solcs de la vida, és intentar llimar la vida en si…

Quan estem a la porta de l’escola, al gimnàs, al metro, passejant, ja veiem ja que la joventut puja forta i guapa, però ens anem repetint que nosaltres també ho érem, també ho som… Sí, és cert que cada ú pot fer amb el seu cos el què li plagui, però sisplau, no us canvieu la fesomia… és que no em puc treure del cap aquella sèrie dels cirurgians plàstics, de la que no en recordo ni el nom, ni crec que el vulgui recordar.

I em pregunto Uma, què li deus dir al teu fill de 15 anys quan et diu que no li agrada el seu cos o la seva cara? perquè jo al meu, li dic que cada ú és com és i s’ha d’acceptar tal com és, que per molt que vagi al gimnàs a torturar-se mai tindrà les espatlles amples, i que la xocolatina de la panxa no cal que sigui tan marcada, que l’important és que la xocolata sigui del gust que li agradi, i ja sabem s’educa sobretot amb l’exemple.

Uma, què t’ha passat?, on és aquella noia de Pulp Fiction que admiràvem precisament perquè no eres una barbie, perquè no eres de plàstic i precisament per això eres de les actrius més guapes de la nostra generació.. Uma per què has seguit les passes de la Renée o de la Nikole? Noies, que se suposa que la resta de les mortals ens emmirallem amb vosaltres…

Uma, mira’t l’Isabella Rossellini o l’Andi McDowell, dones de debò amb arrugues i bellíssimes, que no han sucumbit als encants del bisturí.

No sé noia, suposo que sempre podràs dir com la Renée, que ets més feliç així, potser sí.

uma2

DIARI: mutilació genital femenina

IMG_1479-0.JPG

Llegeixo amb absoluta perplexitat, tristesa i impotència, que l’anomenat Estat Islàmic obligarà a 4 milions de dones, d’entre 11 i 46 anys a ser sotmeses a una ablació del clítoris per tal d’evitar la immoralitat i promoure actituds islàmiques, mesura aquesta que s’entén com un regal d’ Al Bagdadi a la gent de Mossul…
No sé què dir, de debò que no s’hi pot fer res? No pot rebutjar, la ciutat de Mossul, aquest “regal”? L’ONU que denuncia aquests fets no té la suficient influència per evitar-ho? Per què no la té? bé la té en d’altres circumstàncies, oi? No es revolucionaran els iraquians davant aquest tipus d’atacs als drets humans, potser no, oi? Si només afecta a les dones que total ja han de sortir tapades de dalt a baix no fos cas que Al·là s’enfadés al veure el seus cabells o els seus ulls o provoquessin pensaments poc islàmics… perquè el plaer deu ser molt poc islàmic, oi? Vaja molt poc religiós, i tothom sap que la clau del plaer rau, única i exclusivament en les dones, oi? Que la lascívia i la provocació són qualitats femenines… no he entès mai les religions, ni l’obsessió que tenen o han tingut pràcticament totes en algun moment de la història, en culpabilitzar a la dona i martiritzar-la per expiar les culpes, dels homes… les d’elles tampoc cal, total, cremaran igualment a l’infern…
És curiós que aquesta pràctica que no s’esmenta a l’Alcorà, ara sembla que hagi de salvaguardar la puresa de l’islamisme, només desitjo que algú sigui capaç d’aturar-ho, per aquests 4 milions de dones i nenes, i que no faci incrementar l’actual estimació de 135 milions de dones, arreu del món, víctimes de la mutilació genital femenina.
La UNICEF està convençuda que amb una generació es podria donar la volta a aquestes pràctiques perilloses i denigrants, que posen en perill la vida de tantes nenes i condemna a la manca de plaer de per vida a tantíssimes dones. Sisplau, que algú s’hi posi seriosament.
I no puc parar de pensar que si visqués a Mossul, la meva filla i jo seríem les dues mutilades… i ho serien totes les nenes de la seva classe, i de tot cicle superior i de tots els instituts, i totes les mares que les acompanyen, i totes les tietes que encara no tenen fills, i les que sí en tenen, i totes les joves que cada dia van a estudiar a qualsevol de les Universitats, o les que treballen, o les que fan cicles formatius, o les que no troben feina… totes. 4 milions de dones i nenes, 135 milions de dones i nenes que ja ho han patit, que ho pateixen cada dia…
I no passa res… alguns, allà dalt, continuaran discutint sobre el preu del petroli, del blat, del gas i d’accions, i els d’aquí baix després d’esgarrifar-nos al llegir la notícia, continuarem vivint en la nostra comoditat, congratulant-nos de la sort d’haver nascut on hem nascut, i potser, només potser, abans d’aclucar els ulls aquesta nit, ens vindrà al cap aquella mare i aquelles filles que també estan al seu llit, ben tapadetes, pensant quin serà el dia que els hi diran que s’han d’acomiadar d’allò tan petit i alhora tan poderós, i amb una mica de sort no agafaran una infecció ni es moriran. Potser sí que ho faran de tristesa, això sí.
I és una entrada del Diari i tocaria parlar de més temes, però en sóc incapaç…

La foto és de Kareem Raheem i l’he tret d’ aquí on també podreu llegir la notícia

TRENCANT EL SILENCI

 

wpid-img_20141125_122559.jpg

Ha decidit que serà la darrera vegada, fa temps que no pot més,  les llàgrimes es van acabar fa dies, té la mirada morta, fa temps que no s’agrada, fa temps que no s’estima, menja per aplacar l’angoixa, sense gana, beu per amagar la por, sense set, ja no crida, se li ha fos la veu. Per sortir al carrer s’ha de pintar, la transparència que ha adquirit amb els anys delaten encara més els cops rebuts, no només els físics, aquests  rai  acostumen a curar-se, els cops que li fan més mal són els altres, els blaus interiors, els que li van començar a llimar l’autoestima fins a fer-la desaparèixer, els que la tenen sotmesa al control més absolut, els que li diuen com ha de vestir, com s’ha de comportar, els que l’obliguen a somriure, els produïts per la ignorància, pel parlar  sense mirar-la, per l’absència d’una orella que se l’escolti, per la mirada a terra dels veïns quan surt cada matí,  pels que li diuen que aguanti,    pels que li diuen que no pot ser  sense oferir-li una nansa on agafar-se. Ha decidit que serà la darrera vegada, per protegir-les a elles, el fruit de la seva tortura,  per evitar futures víctimes per  no conèixer altre model.

Les vesteix, es vesteix, no es pinta, les abriga, s’abriga, surten de casa, les claus a dintre, baixen, caminen, caminen sense tombar, mai més, el cap enrere, caminen sense baixar, mai més, la mirada. Finalment una mà amiga la va agafar fort, la va assessorar, li va dir on havia d’anar, va començar a viure, amb moltes dificultats, va començar a respirar, amb molta ajuda, va començar a ser lliure.

Dedicat a totes les dones, de tot el món, que d’una manera o altra viuen sotmeses a qualsevol tipus de violència de gènere, sigui a casa, a la feina o al carrer. Als  milers i milers de dones que no poden ser elles mateixes  ni decidir el seu recorregut vital, a les que reben maltractaments psicològics esporàdics o continuats, a les que reben maltractaments físics, a les que pel camí  han perdut la vida,  per totes elles… TRENQUEM EL SILENCI, ajudem-les a què el trenquin.

La fotografia és de la Cristina Biosca

VIRGI, amb V de valenta

unnamed

 

 

Quan la gent desapareix la tristesa ens colpeix, sigui una mort temuda o inesperada. La teva era temuda, la malaltia t’ha anat mossegant, a vegades molt a vegades poc, no li has posat gens fàcil li ha calgut molt de temps per vèncer al teu coratge, la teva força, la teva energia, el teu optimisme. Avui em deien que mai has tirat la tovallola, mai, ni ahir. Imagino que com a bona jugadora de tennis la paraula rendició no formava part del teu llenguatge. Ha sigut un llarg partit, has guanyat molts sets, uns quants “tie-breaks”, però finalment se t’ha trencat la raqueta, el teu cos no t’ha seguit, tenies força per molta més vida. I aquesta és part de l’herència que deixes, aquesta força, aquesta capacitat de lluita, aquesta manera d’enfocar la vida i per tant també la malaltia, i aquí és on sí has guanyat, en l’actitud, en la constància, en l’exemple que deixes. Virgi, diria que per molts sempre seràs una absència present, que quan la vida ens punxi o ens faci la punyeta et prendrem com exemple per seguir endavant. T’envio un petó fortíssim allà on continuïs jugant.

>

DE SUBMISSIONS, AVORTAMENTS I PALLES

unnamed

D’uns dies ençà la meva bossa de paciència d’urgència per llegir l’actualitat s’està esgotant… quan llegeixo quelcom que m’agrada, immediatament ho escampo per les xarxes socials, quan llegeixo alguna cosa que no m’agrada gens, també, però a vegades tinc una espècie de filtre que em demana cautela, quan crec que excés de tuits pot implicar una publicitat excessiva d’una informació que no m’agrada. Aquest fou el cas de la publicació del llibre “Cásate y sé sumisa” de la italiana Constanza Miriano, pel títol bé podria ser un llibre d’humor, però no, és un llibre seriós, però podem estar tranquil·les, en cap cas promou la violència de gènere (veure entrevista a l’autora aquí), només promou una cultura basada en la desigualtat i en la jerarquia entre gèneres, la igualtat, allò que només s’ha assolit sobre paper,  on cada dia compta per avançar, allò que diverses generacions han hagut d’anar treballant, poc a poc, vinclant una dura barra de ferro endurida a base de tradicions, creences, dependència  i sobretot incultura. Evidentment cada ú ha de ser lliure de ser com vulgui, i si es vol ser submís o submisa allà ell o ella, però hi ha d’haver l’opció d’escollir, i aquest tipus de discursos quan encara no s’ha assolit la igualtat plena, la dificulten i fins i tot la impossibiliten, la igualtat i de retruc la llibertat.

Però continuem, després va venir la modificació de la llei de l’avortament, aquí sí que em vaig deixar anar, tuiterament parlant, tornem a situar la dona per sota el poder d’algú, tornem a dir-li què pot fer i què no pot fer, fins i tot ens diuen que econòmicament anirà molt bé per al país, perquè com que hi haurà més naixements en el futur hi haurà més treballadors que aguantin el sistema, si la limitació de les causes d’avortament ja em sembla una ingerència a la llibertat personal, la justificació econòmica de la llei em sembla un insult. Tornem a crear desigualtat entre dones amb recursos, que continuaran avortant, i dones sense recursos que hauran de tirar endavant uns embarassos no desitjats i per tant amb menys recursos, desigualtat entre homes i dones, perquè com sempre qui en surt més perjudicada i a qui desproveeixen de la seva capacitat de decisió és a la dona.

I avui, veig que un diari explica en el seu apartat d’educació sexual, com de dolent és masturbar-se, només desitjo que sigui cert que pocs adolescents llegeixen el diari, perquè si algun s’ho llegeix i s’ho creu li auguro uns quants anys de suport psicològic, articles farcits de frases com aquestes, que us recomano llegir perquè de debò que no tenen pèrdua:

  “En resumen: para evitar la masturbación o salir de su círculo vicioso hay que empezar por decidirse a hacerlo sabiendo que es posible y sano. Pero además, hay que poner medios concretos para fortalecer esa decisión: protegerte de la erotización, tener un estilo de vida saludable, ocupar constructivamente tu tiempo libre y elegir bien tus amistades. Así estarás preparándote para el amor sólido, que pasa por ser dueño de tu sexualidad, y no permitirás que la masturbación le quite calidad a esa capacidad de amar.”

En aquest cas les víctimes no són exclusivament les dones, també els homes,  però torna a ser un cas clar de coacció de la llibertat personal.

Està claríssim qui hi ha darrera dels tres exemples que he citat, i també està clar cap on els agradaria portar a la societat,  reconeixent  que vivint on vivim és difícil que aquesta  doctrina (no se m’acut  altra manera de dir-li) cali fons, però tinc clar que hi ha llocs, sectors, famílies…on és un discurs que amb prou feines havien deixat d’escoltar i ara els torna a caure per totes bandes.

Mentre creixia estava convençuda que la societat estava en contínua millora, que nosaltres estàvem molt millor que els nostres pares, i aquests respecte els seus també…però no, certament la humanitat va endavant i enrere, endavant i enrere,  el que no em pensava, és que el recorregut del pèndol fos tan curt.

Tingueu el tipus de relacions que vulgueu, però sempre partint de la igualtat, procureu no quedar-vos embarassades si no ho desitgeu però si us passa sempre hi ha solucions i si us plau feu-vos les palles o el que  us vingui de gust quan ho desitgeu….

PS- Afortunadament no tota la premsa és igual, article publicat a el País, sobre els beneficis de  “l’autosatisfacció”

CASTORS, TREMOLORS, OH EUROPA, MISSA, GROSSA, DOCENTS BALEARS


*

Aquesta entrada l’havia de fer la setmana passada, però crec que el tremolor em va desordenar les idees i amb el dubte de si ja s’han assentat o no, com a mínim sí que em veig amb la capacitat o necessitat d’abocar-les. A mi els castors sempre m’han semblat una animals simpàtics, simpàtics i treballadors, els enginyers del regne animal, capaços de crear ecosistemes, amb unes dents tan eficaces com unes destrals, uns animalons que l’església qualificà de peixos ara fa uns quants segles, suposo que per poder-se’ls menjar amb la consciència ben tranquil·la. Però no, no tots els castors són així, n’hi ha un, el #Castor que és un provocador, no en té prou amb desafiar les regles de la terra i del mar, l’ha d’omplir de gas, fent-la tremolar i fins i tot posant en perill l’ecosistema. Però hi reflexiono i veig que els castors no en tenen la culpa, tota la culpa és humana que han posat  el nom d’un animaló noble i simpàtic a una instal·lació que de per si no hauria de donar problemes però que ves per on, sembla que en dóna i que podrien ser-ne molts, tot això abans d’entrar en funcionament…i molt a  prop, com aquell qui no vol la cosa, de dues centrals nuclears que per tranquil·litzar-nos diuen que en cas de perill les pararan, però tontos tontos no ho som i sabem que el perill rau en el què hi  ha allà dintre, oi?  Un dia farem un pet que sortirem tots volant o carbonitzats o liofilitzats…

Més o menys al mateix temps que els tremolors,  un vaixell amb més de 500 PERSONES que tenen el somni i intenten que es faci realitat, de viure millor a l’”opulent” europa (no és mereix ni la majúscula de la seva inicial), crema i s’enfonsa o s’enfonsa i es crema, no m’ha acabat de quedar clar, davant la costa de Lampedusa i hi perden la vida unes 150  que de moment se sàpiga, ironies del destí, aquests seran nacionalitzats italians i per tant europeus, la resta, els que han sobreviscut els que han aconseguit arribar en vida a la terra promesa, aquests seran multats i deportats a casa seva, per tornar-ho a intentar. Esgarrifosa la legislació italiana que estableix que cap vaixell pot socórrer els immigrants a alta mar perquè si no seran acusats de tràfic il·legal de persones, i en canvi molt valent el capità del vaixell que va posar per davant el valor de la vida de centenars de persones en front de la denigrant i vergonyosa actuació dels guardacostes italians que van trigar més de dues hores a arribat al lloc de la desgràcia… 

Però podem estar tranquils, sobretot els que treballem a l’administració pública,  aviat tindrem permís retribuït  per anar a missa, pel camí s’hauran carregat la sanitat i l’educació pública, però podrem anar a encomanar-nos a déu en horari laboral, algun lloc ja han començat a fer-ho.

I la recomanació final, compreu la grossa de cap d’any, la catalana, aquella per anunciar-se fan servir una dona grassa que va fent el ridícul, farcit de tots els tòpics negatius possibles referents a la igualtat home i dona, denigrant, carrincló i folklòric (en un sentit pejoratiu) ..anunci pagat amb diners públics/nostres… i no puc estar de preguntar-me on la tenim aquella creativitat tant nostrada? Aquella originalitat que ens fa diferents? També la deuen haver retallat.

I acabo de vomitar tot això i llegint-ho comprovo que no aporto res que només faig una repodrucció totalment subjectiva del què diuen els diaris…i ja em perdonareu però és que si no ho escric rebento..

Ah i això sí, en positiu, una meravella, els docents de ses illes i els pares i mares de l’alumnat, defensant la no aplicació d’una llei que entre d’altres barbaritats implicaria que amb l’excusa d’afavorir l’aprenentatge de l’idioma de l’impèri (el britànic) quedés el català/baleà com anecdòtic…  tot el meu suport!



*la fotografia l’he manllevat d’aquí 

ARREVEURE PAU




A ningún otro niño le acertó sin querer la flecha de una diosa traviesa”
                                                                                 Mahmud Darwix



-He sigut valent, mare?
– Molt.
– Ho he fet bé, pare?
– Extraordinàriament bé, fill.
Has lluitat contra el monstre, t’has fet gran amb ell i ell amb tu, fins i tot quan ha arribat el moment que no era una lluita entre iguals. Has sigut un pirata, dels bons, dels que branden  l’espasa amb habilitat només davant dels monstres dolents, has sigut un gran cavaller, dels que cavalquen el cavall més ràpid, has sigut un drac ferotge que vas espantar al monstre amb el foc de la teva força, has sigut un judoka excel·lent, mantenint l’equilibri i cedint a l’espera de que les circumstàncies et fossin favorables per guanyar-lo, i l’has guanyat en moltes ocasions, malgrat ser un monstre tossut.
-I l’he guanyat al monstre tossut?
-Sí i tant!
-Com?
-Deixant-nos una miqueta de tu a cada un de nosaltres, a la mare, al pare, als avis, als cosins  als oncles i ties, als amics i amigues, a tothom.
– Pare, mare, recordeu  el què diu el petit príncep?
“Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin.”
Doncs això, quan mireu a les estrelles recordeu sempre que totes us estimaran, perquè jo us estimaré  des d’una d’elles.
A la Montse i al Felip

A UNA ESTRELLA QUE S’APAGA…

*



Hi ha dies que pesen més que d’altres, fins i tot hi ha dies que pesen molt, moltíssim.

Hi ha dies que una estrella s’apaga, així de cop i de cop et quedes sense alè, si l’estrella és molt propera et deixa un bon temps sense llum,  a vegades les estrelles sense ser  massa properes  també et deixen a les fosques, perquè hi ha estrelles amb capacitat d’il·luminar a la gent que té al voltant i quan s’apaguen s’apaga tota una miqueta, i tots estem fets de miquetes i de les miquetes dels que ens envolten.

Després ve aquella cosa que tant bona que tenim les persones, que en moments de màxima tragèdia no podem controlar, l’empatia,  i tots ens posem al lloc de l’estrella que compartia vida amb l’estrella caiguda, i tots ens posem al lloc de les criatures que havia de veure créixer i tots ens posem al lloc de tots els seus companys i amics que n’eren molts, i tots ens posem al  castell que ara anirà coix.

Hi ha dies que pesen molt, moltíssim…




*la fotografia és dels Castellers de Vilafranca, acolorida pel Rai

NO VULL, NO!



Ja fa uns dies que ho veig tot força gris, gris fosc,  gris i trist, i les paraules que em volten  pel cap i que van formant frases i que després si trobo el temps suficient es converteixen en entrades al bloc, són tristes i fosques i fins i tot amarguegen i no vull, no.  Fins i tot em plantejo obrir un bloc nou, aquest per les meravelles i l’altre per les tristeses, mesquineses, manca d’empatia, egos massa desenvolupats… però reflexiono i em dic que d’això el món n’és ple, i que el què cal  recordar que també hi ha bona gent, gent meravellosa, que fa grans coses, que escriu molt bé, que fa bona música, que fa volar estels, que té cura d’altres persones, que fan créixer infants, que eduquen més enllà de l’ensenyament, que participen de projectes il.lusionadors i amb llum al final, que continuaran llençant el vidre al contenidor del vidre encara que no tingui forma d’envàs, persones que posen ganes i gràcia en tot allò què fan, malgrat el ritme, malgrat el cansament i malgrat tot l’entorn que se’ns menja sense ni consultar-nos-ho.

Estic desolada, sembla que totes les organtizacions en les que participo hagin perdut (això les que el tenien) l’esperit democràctic, l’acceptació de la crítica constructiva, les ganes d’avançar, les ganes de millorar… i amb quin resultat? en el millor dels casos per fer les coses com sempre (cada vegada que sento aquesta frase em surt urticària) i en la resta per   seguir els dictats de no se sap ben bé quins interessos…mai generals…el resultat en cap de les dues  maneres mai pot resultar il·lusionador ni permetre la millora ni l’anar endavant.

Sembla que l’únic oasi sigui Pinterest, però no vivim penjats en una cartellera de coses boniques, vivim aquí i ara, i cal que prenguem consciència que tot això que tenim (que teníem) se’ns està escolant pels dits que ens vam deixar oberts temps enrere… les coses en trenta anys canvien  i molt, les persones, els llocs, les organitzacions…la comoditat que al principi sembla bona cosa, finalment ens porta a no entendre que passa, a comprovar que això ja no és allò que era i potser ja no ho és perquè nosaltres tampoc hi erem o si hi erem tampoc som iguals.

Bufff, massa pensaments barrejats, lligats, relacionats… per acabar i tornar amb les meravelles
L’adagio d’Albinoni improvitzat per la magnífica Gabriela Montero

Improvisation on Albinoni: Adagio

LA PICONADORA

L’he vist creuar els quatre carrils d’entrada de la ciutat,  mirant pel retrovisor l’he vist córrer, corria fugint, no només d’aquella manera que es corre quan travesses imprudentment una carretera, corria fugint, com deu haver après a fer des de petita.
M’hagués agradat parar i dir-li que no cal que fugi que pot corre i prou, que ningú la persegueix, ningú l’aixafarà, ningú l’engraparà…però no he parat ni he anat al seu darrere, m’he quedat impassible rumiant si no arribarà un dia en què la societat en la que hem tingut la sort de néixer acabarà obligant-nos a córrer fugint, esdevindrà una piconadora no ja dels nostres anhels sinó del que ja teníem per segur.
Sanitat, educació, polítiques d’equilibri de les desigualtats socials, tot plegat és tan fràgil i el martelleig constant va esquerdant-ne no només el que percebem i  rebem sinó els seus fonaments, dificultant així la seva reconstrucció. Potser enlloc de córrer fugint haurem d’empènyer enrere la piconadora i enfortir els fonaments i  plantar-hi flors al costat.