xxxxxx…

 

M’han trencat la campana de vidre, els cristalls que se’m claven toquen les ferides antigues  i el dolor xiscla desorientat. El silenci interior topa violent amb la necessitat de l’explicació, voldria suturar-me la boca i els dits per no poder respondre ni dir res, callar fins que…, no sé fins quan, perquè he de tornar a aprendre a viure i encara no havia assimilat el saber-ne des de la darrera vegada que em vaig trencar.  Hauríem de tenir el do de la invisibilitat o encara fóra millor disposar d’un botó per aturar el temps,  plorar innòcuament i tornar a saber riure o un gegant que bressolés les penes fins que es dipositessin ben al fons de la memòria i servissin  de fonaments per aquesta nova manera de viure.  Tanmateix no hi ha temps per a res, la construcció de la vida dels altres, i sobretot la d’ell, víctima innocent  i massa tendra, testimoni directe de la part més fosca, no permet ni acotar el cap o fer-ho només en horari nocturn. La reconstrucció  de la pròpia, per tant, s’anirà fent a base de línies escrites o infusions solitàries, i molta paciència dels altres.

Advertisements

2 thoughts on “xxxxxx…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s