diari: meandres

PicsArt_09-27-04.26.05.jpg

Ara que ja tinc certa perspectiva, puc dir que a la vida es tenen amics, molts o pocs, més propers o més superficials, amics per sempre, per una època o circumstancials. Que tenir una gran connexió no té relació amb el temps que dura l’amistat sinó amb un conjunt d’elements sovint indesxifrables.  Que els  amics, els de debò, són una xarxa  molt difícil de trencar i és la que et permet explorar, amb confiança, el món.

Però també hi ha persones que ens toquen la vida d’una manera tan efímera que difícilment els podríem anomenar amics, amb les que en canvi hem intercanviat quatre paraules, un gest o una mirada,  que acabarà sent essencial a les nostres vides. Les circumstàncies, el moment, o qui sap lo què, els acabarà gravant a la memòria emocional.

Avui, un petit gest, natural i tendre, m’ha portat del pensament  a la reflexió sobre els vincles que fem amb les altres persones, sobre el què sabem dels altres, sovint més del què imaginem, sobre accions no racionals, sobre reaccions, sobre el què callem i potser diríem, en un altre lloc, un altre moment, una altra vida.

Després he transformat la reflexió en un riu que passava vora de casa meva, i estalviaré els meandres i aniré directe a la desembocadura. Aquest petit gest, tendre i natural i la seva acceptació tendra i natural, m’ha fet veure que amb aquesta persona,  sense cap més vincle que la paraula cordial i ocasional,  ens hauríem  abraçat molt fort, còmplices, segurament, d’aguantar el tipus i altres fenòmens meteorològics.

Baixar la guàrdia, caldria.
Com a mínim.
De tant en tant.

Estic enfadada

charlotte Salomon.jpg
Charlotte Salomon

Ja fa cert temps que alguna cosa dins meu va decidir que la ràbia no em convenia massa i vaig aprendre, inconscientment, a transformar-la en tristesa, que té una forma menys lesiva, pels altres, de sortir. No cal dir que des de llavors ploro més, però ja està bé, també ric sovint. Però això no vol dir que no m’enfadi, no, m’enfado i darrerament molt. Estic enfadada perquè hi ha deu persones empresonades injustament, estic enfadada perquè s’ha forçat al codi penal per empresonar-les, estic enfadada perquè també s’ha forçat la Constitució per aplicar un 155 que deu haver sigut el somni pornogràfic d’alguns i algunes que la ràbia els hi supura. Estic enfadada per certs silencis, estic enfadada perquè tinc la sensació que la violència es fa cada vegada més evident, més propera, més enganxosa. La física, la psicològica, la cultural, l’estructural. Estic enfadada perquè 4 energúmens van violar a una dona, la van deixar nua i abandonada, a més a més dos d’ells formen part d’estaments que tenen com objectiu vetllar per les persones. Estic indignada amb un jutge que admet a tràmit com a prova un informe de vigilància de la víctima per part d’un detectiu privat, perquè això implica, indirectament, jutjar la conducta de la víctima. Estic enfada perquè la lluita contra la violència contra les dones, 900 assassinades a Espanya els darrers 14 anys, més totes les que pateixen agressions físiquesi psicològiques, més les víctimes colaterals, sobretot infants i joves que es queden sense mare o amb mares psicològicament afectades, no només no és una prioritat per l’administració pública sinó que els recursos econòmics que s’hi dedicaven han sofert una davallada molt important. Estic agraïda perquè la campanya #metoo està normalitzant que les dones expliquin les agressions, vexacions i humiliacions que totes hem rebut amb més o menys intensitat. Estic enfadada perquè el ministeri de sanitat fa una campanya culpant a les mares de desconèixer el consum d’alcohol per part de les seves filles i fills, enfadada perquè diu que si són noies les poden violar i si són nois poden patir seqüeles. Estic enfadada perquè qui deu haver dissenyat la campanya segur que no té fills adolescents i segur que no és una dona i podria dir quin tipus d’educació ha rebut. Estic enfadada perquè el consum d’alcohol i drogues per part dels joves és ben conegut per totes les institucions i no es fan polítiques preventives ni alternatives i a sobre ens tracten d’idiotes i d’espectadores de pedra a les mares, oblidant-se expressament dels pares. Estic enfadada. Enfadada perquè han tardat 25 anys a condemnar a Rotko Mladic per genocidi i crims contra la humanitat. Estic enfadada perquè no han arribat ni el 14% dels refugiats de la guerra de Síria que el govern espanyol es va comprometre a acollir. Estic enfada perquè he llegit “Charlotte” de David Foenkinos , que és preciós, en el que retrata la breu vida de l’artista Charlotte Salomon, i els seu assassinat en un camp de la mort. Estic enfadada perquè continuem vivint en un món on uns es consideren millor que uns altres, a gran escala, i a petita escala. Enfadada veient com d’un petit problema, sovint per manca de comunicació, es fa un gran conflicte que acaba afectant a persones que no hi tenen res a veure. Estic enfadada perquè hi ha una tendència general a culpar als altres del què ens passa, a no reconèixer mai un error i a no demanar disculpes sinó al contrari. Estic enfadada perquè tot és molt més senzill de com ens volen fer creure. Estic enfadada, per moltes més coses, de les que he tret aquí, naturalment, com tothom. I malgrat tot continuarem somrient i vivint-la tant coherentment com puguem. La vida.

xarxes…

9166f980d14077310e9e1485737ae3f8

Les xarxes ens les construïm nosaltres mateixos, som les nostres pròpies aranyes que anem filant i construint una teranyina que ens protegirà de les caigudes que ben segur patirem. Són els fils amb els que ens anem envoltant els uns als altres, fils multicolor, cada un amb un significat, cada un amb un sentit. Fils que resseguirem per mil i un motius, curiositat, afecte, feina, interessos comuns, plaer. Fils que neixen amb nosaltres, com els familiars, i fils que anem generant durant la vida, els fraternals, els professionals, els reals, els virtuals. Dependrà de les habilitats i caràcter de cada ú, que els fils siguin més o menys, més gruixuts o més prims, de més durada o de menys, n’hi ha d’efímers i n’hi ha que acaben essent de ferro de tanta solidesa, essent important que no perdin mai la mal·leabilitat. Ai, però, no hem de perdre mai la nostra consciència d’aranya, perquè si ho fem ens acabem convertint en un insecte atrapat en la nostra pròpia teranyina, i serà la mateixa xarxa que hem construït la que ens ofegarà. Els fils els teixim a voluntat, i quan comencem a notar que ens premen massa fort, hem de ser capaços d’allargar-los, i en casos extrems de treure les dents i serrar-los, deixar que es desfaci un vincle que ens immobilitza, que ens impedeix seguir teixint o ens provoca que utilitzem un color que no és el nostre. També pot passar a la inversa, notar que algun fil teixit de cop el trobem trencat per algú altre, no passa res, tota aranya és lliure de fer i desfer els seus fils, l’important és fer saber per què ens ofega cada fil, per què en molts casos només utilitzant un altre patró el lligam pot continuar existint. En alguns casos, molt pocs, ens poden voler com a simples insectes amb els que alimentar-se, i no, aquí cal treure l’aranya que duem dintre i alliberar-nos. L’important, és no defallir, no deixar mai de filar i de teixir i de reconèixer i saber que tota xarxa pot ser trampa i alhora tot un univers per recórrer i ser.

IMG_20170912_110240_718

voles?

avions

Quan podem volar, la majoria ho intentem fer en low cost, però de fet el què ens agradaria es fer-ho amb tranquil·litat. Sense que els luxes siguin necessaris, ens agrada i convé poder estirar bé els cames, que el seient sigui prou ample i abatible per poder descansar bé, que ens deixin una manteta per si tenim fred, per no esmentar la seguretat, que porti el suficient combustible… per tant si poguéssim pagaríem un bitllet a cost més alt, que ens garantís aquest confort i seguretat.

I amb la vida? Què fem amb la vida? Ens conformem amb vols low cost? imagino que deu dependre de cada persona. Els inconscients ho arrisquem tot, paguem el preu més alt per volar a prop del cor dels altres, amb la esperança de què ens volin a tocar del nostre, tot i que mai hi ha garanties de què sigui així.

Ens arrisquem a estimar, sabent que pot ser un amor unilateral, per tant l’estimbada és segura, però haurem gaudit d’un camí de loopings que ens haurà permès conèixer-nos més a fons, i millorar la tècnica per a propers vols, sobretot la d’aterratge forçós. Reconstruirem la carcassa i ens tornarem a enlairar.

Pot tractar-se d’un vol intens i curt, un amor efímer, que ens deixarà les reserves de fuel ben plenes i amb ganes de tornar a emprendre el vol, perdent-hi ben segur el tren d’aterratge, però ben aviat ens en tornarà a créixer un altre.

També podem tenir la sort de fer un vol biplaça, de dos cors, un enlairament lent, les bodegues massa plenes de passat, de present, de somnis malmesos… però la il·lusió, el millor dels combustibles, ho pot tot, fins i tot enlairar pors. Ignorarem el destí, i la durada, perquè l’únic propòsit d’aquest vol és el vol en si, a quatre mans, compartint ales, travessant els núvols.

in somnis – dos.

marta-orlowska
Marta Orlowska

Abrusa’m els líquens que m’encrosten la pell, alça’ls, que brolli la sang que no va córrer quan tocava i s’emporti totes i cada una de les restes del naufragi, deixant la platja neta a punt per una nova llevantada que renovi petxines i pedres on punxar-me altra vegada. Demana al déu del vent que s’endugui l’hivern aigua endins, que la blancor cobreixi les ferides i la pell em retorni al jo perdut entre l’oratge que fa dringar la campana de l’església en la que no crec. Nua’m esquena amb cap, que pel coll no hi circuli l’aire ni la vida, idees pansides que ja no em són mereixedores. Dringuen els dits com picarols de glaç, buscant el camí entre la neu perduda en aquest desert de sorra intrèpida que s’escola entre els nusos del meu cervell, buscant on recollir-me i fer-me duna.

pèrdues

wpid-img_20150312_154950.jpg

Busco dins la bossa plena de papers i paperets, sé que hi ha de ser, aquell trosset de paper de color groc, allà on vaig escriure tot allò que sentia en aquell precís instant, en aquell moment. No el trobo i ara seria incapaç d’endreçar les idees i les paraules tal i com ho havia fet llavors, fou com si un aire dolç m’hagués agafat la mà, ho explicava tot en un espai tan petit. Ara seria incapaç, d’escriure-ho i em temo que de sentir-ho, esclar que fou un instant, un instant màgic on per un moment l’alegria m’omplia de dalt a baix, m’omplia tant que la tristesa, l’angoixa i la incertesa eren incapaces de treure el nas, s’amagaven covardes darrere meu. I la boca ho sabia, i somreia d’orella a orella, i els ulls brillaven i les neurones deurien ballar perquè foren capaces d’escriure allò tan tan precís. Ara s’ha esvaït, s’ha esvaït la sensació, la memòria, la imatge i fins i tot el paperet groc. Em dic a mi a mateixa que tampoc deuria ser tant important si no vaig tenir la cura d’endreçar bé el paper. Però aquest pensament em sulfura encara més que el fet d’haver-lo perdut. Fou important, va ser un moment idíl·lic, del que vaig ser capaç d’escriure’n la sensació, perquè les sensacions són el més difícil d’escriure, oi? Sí, d’això n’estic segura, les sensacions són difícils de traslladar lletra per lletra, i un moment de lucidesa que tens el deixes perdre en la immensitat de la teva bossa. Deixa’m buidar tota la bossa… a veure… papers i paperets, cap de color groc, i dins la llibreta? Per què no ho vas escriure a la llibreta com fas sempre? No la deuria dur a sobre… au va, sempre la portes al damunt, encara que vagis carregada com una mula, ho vas escriure al paper groc perquè és el primer que vas trobar, per evitar furgar a la bossa, el paper estava enganxat al llibre que estaves llegint, com a punt de llibre, perquè això també et fa molta mandra, buscar un punt de llibre cada vegada que comences un llibre i agafes el primer que trobes, li va tocar al paperet groc on després hi vas escriure allò. Deixa’m mirar la llibreta no fos cas que l’hagués endreçat a dins… no, res de res, tampoc deuria ser tant tan important, que sí que ho era, no, fou un pensament efímer fruit d’una casualitat, no havia passat res realment important, però el pensament, la sensació que se’n derivava era com ho diria… bé de fet és igual, perduda està la nota i el pensament. En tornaré a tenir de semblants, això segur, i quan això passi els anotaré a la llibreta i després me’ls tatuaré al front, figuradament esclar, els pensaments agradables no haurien de desaparèixer mai, potser sí que me l’hauria de tatuar de debò. No, els tatuatges no m’agraden, fan indefinides les sensacions d’un instant, és millor escriure-ho en un paperet groc i perdre’l que fer permanent un pensament.