xarxes…

9166f980d14077310e9e1485737ae3f8

Les xarxes ens les construïm nosaltres mateixos, som les nostres pròpies aranyes que anem filant i construint una teranyina que ens protegirà de les caigudes que ben segur patirem. Són els fils amb els que ens anem envoltant els uns als altres, fils multicolor, cada un amb un significat, cada un amb un sentit. Fils que resseguirem per mil i un motius, curiositat, afecte, feina, interessos comuns, plaer. Fils que neixen amb nosaltres, com els familiars, i fils que anem generant durant la vida, els fraternals, els professionals, els reals, els virtuals. Dependrà de les habilitats i caràcter de cada ú, que els fils siguin més o menys, més gruixuts o més prims, de més durada o de menys, n’hi ha d’efímers i n’hi ha que acaben essent de ferro de tanta solidesa, essent important que no perdin mai la mal·leabilitat. Ai, però, no hem de perdre mai la nostra consciència d’aranya, perquè si ho fem ens acabem convertint en un insecte atrapat en la nostra pròpia teranyina, i serà la mateixa xarxa que hem construït la que ens ofegarà. Els fils els teixim a voluntat, i quan comencem a notar que ens premen massa fort, hem de ser capaços d’allargar-los, i en casos extrems de treure les dents i serrar-los, deixar que es desfaci un vincle que ens immobilitza, que ens impedeix seguir teixint o ens provoca que utilitzem un color que no és el nostre. També pot passar a la inversa, notar que algun fil teixit de cop el trobem trencat per algú altre, no passa res, tota aranya és lliure de fer i desfer els seus fils, l’important és fer saber per què ens ofega cada fil, per què en molts casos només utilitzant un altre patró el lligam pot continuar existint. En alguns casos, molt pocs, ens poden voler com a simples insectes amb els que alimentar-se, i no, aquí cal treure l’aranya que duem dintre i alliberar-nos. L’important, és no defallir, no deixar mai de filar i de teixir i de reconèixer i saber que tota xarxa pot ser trampa i alhora tot un univers per recórrer i ser.

IMG_20170912_110240_718

Anuncis

voles?

avions

Quan podem volar, la majoria ho intentem fer en low cost, però de fet el què ens agradaria es fer-ho amb tranquil·litat. Sense que els luxes siguin necessaris, ens agrada i convé poder estirar bé els cames, que el seient sigui prou ample i abatible per poder descansar bé, que ens deixin una manteta per si tenim fred, per no esmentar la seguretat, que porti el suficient combustible… per tant si poguéssim pagaríem un bitllet a cost més alt, que ens garantís aquest confort i seguretat.

I amb la vida? Què fem amb la vida? Ens conformem amb vols low cost? imagino que deu dependre de cada persona. Els inconscients ho arrisquem tot, paguem el preu més alt per volar a prop del cor dels altres, amb la esperança de què ens volin a tocar del nostre, tot i que mai hi ha garanties de què sigui així.

Ens arrisquem a estimar, sabent que pot ser un amor unilateral, per tant l’estimbada és segura, però haurem gaudit d’un camí de loopings que ens haurà permès conèixer-nos més a fons, i millorar la tècnica per a propers vols, sobretot la d’aterratge forçós. Reconstruirem la carcassa i ens tornarem a enlairar.

Pot tractar-se d’un vol intens i curt, un amor efímer, que ens deixarà les reserves de fuel ben plenes i amb ganes de tornar a emprendre el vol, perdent-hi ben segur el tren d’aterratge, però ben aviat ens en tornarà a créixer un altre.

També podem tenir la sort de fer un vol biplaça, de dos cors, un enlairament lent, les bodegues massa plenes de passat, de present, de somnis malmesos… però la il·lusió, el millor dels combustibles, ho pot tot, fins i tot enlairar pors. Ignorarem el destí, i la durada, perquè l’únic propòsit d’aquest vol és el vol en si, a quatre mans, compartint ales, travessant els núvols.

NOTES: som el què som

arbre
Alguns dies tinc la sensació que algú mou els fils de la meva vida, en un sentit positiu, i no parlo de divinitats ni éssers superiors. Parlo de quan sense saber com t’arriba allò que necessites, mai tot, perquè el tot és impossible i inabastable. Petits detalls o paraules que acaben donant sentit a un núvol de pensament en espiral que fa dies que habiten en el cervell. A vegades són fins i tot diverses les fonts, cada una en el seu punt just.
Som això, oi? Éssers que ens ajudem els uns als altres, sobretot quan l’ajuda no és demanada d’una manera conscient i quan t’és oferta amb la mateixa inconsciència, quan això passa i me n’adono (estic segura que moltes vegades m’ha passat de manera inadvertida) ho celebro enormement, perquè sóc conscient que amb cada persona creixo i aprenc i amb cada connexió vital encara ho faig més.
Dec viure moments molt especials perquè darrerament tinc la sensació que aquestes coses em passen sovint, tan que sovint que no tinc temps d’endreçar-me.
Avui m’han tornar a dir que sóc transparent, que el meu estat d’ànim és fa palès en cada comentari, en cada fotografia que comparteixo… en sóc conscient i quan m’ho diuen penso que hi he de posar remei, que tanta paret de vidre no pot ser bona sense cortines, però també arribo a la conclusió que sense xarxes socials pel mig sóc així mateix i que tot i haver-ho intentat sóc incapaç de fingir qui no sóc o de mostrar només una part de mi.
Sóc un ser complex, segurament més que molts i menys que molts altres, i molt dispers, segurament molt més que molts altres, això també m’ho recorden i m’ho recordo sovint, però també sóc així i limitar-me seria tallar-me alguna ala i es tracta de volar sempre.
Avui mateix, dia intens, de recollida, carretera i xocolata, de rialles i de llàgrimes, m’arriben un parell de missatges que em col·loquen en posicions antagòniques però ambdues jo mateixa, o potser ben mirat, tampoc ho són tant, d’antagòniques, potser són les dues cares de la mateixa moneda.

Som el què som,
som com ens veuen,
som com ens llegeixen,
som com ens projecten,
som les alegries dels altres,
som les llàgrimes dels altres,
som les ales dels altres,
les abraçades dels altres,
les necessitats dels altres,
els buits dels altres,
l’esperança dels altres,
som, en definitiva, el mirall dels altres,
de la mateixa manera que mirem els altres per
emmirallar-nos,
conèixer-nos i
saber-nos.
Som soledat i companyia,
som record i pensament,
som ritme i melodia
som plors i rialles,
som arbre i niu
som mirada i abraçada
i carícia
i paraules, som paraules…