diari: meandres

PicsArt_09-27-04.26.05.jpg

Ara que ja tinc certa perspectiva, puc dir que a la vida es tenen amics, molts o pocs, més propers o més superficials, amics per sempre, per una època o circumstancials. Que tenir una gran connexió no té relació amb el temps que dura l’amistat sinó amb un conjunt d’elements sovint indesxifrables.  Que els  amics, els de debò, són una xarxa  molt difícil de trencar i és la que et permet explorar, amb confiança, el món.

Però també hi ha persones que ens toquen la vida d’una manera tan efímera que difícilment els podríem anomenar amics, amb les que en canvi hem intercanviat quatre paraules, un gest o una mirada,  que acabarà sent essencial a les nostres vides. Les circumstàncies, el moment, o qui sap lo què, els acabarà gravant a la memòria emocional.

Avui, un petit gest, natural i tendre, m’ha portat del pensament  a la reflexió sobre els vincles que fem amb les altres persones, sobre el què sabem dels altres, sovint més del què imaginem, sobre accions no racionals, sobre reaccions, sobre el què callem i potser diríem, en un altre lloc, un altre moment, una altra vida.

Després he transformat la reflexió en un riu que passava vora de casa meva, i estalviaré els meandres i aniré directe a la desembocadura. Aquest petit gest, tendre i natural i la seva acceptació tendra i natural, m’ha fet veure que amb aquesta persona,  sense cap més vincle que la paraula cordial i ocasional,  ens hauríem  abraçat molt fort, còmplices, segurament, d’aguantar el tipus i altres fenòmens meteorològics.

Baixar la guàrdia, caldria.
Com a mínim.
De tant en tant.

Anuncis

in somnis – deu.

Desig delerós, florit d’hivern, de cel ventós i terra eixuta. M’atrapa la teranyina, la moneda que cau, el pou clos, la cuereta que lluita. El so dolç de l’aigua damunt la molsa, l’esqueix irreflexiu del romaní, la passa compassada. Aturar-se. Morir un instant. Renéixer amb la ràfega que s’escola entre l’arbrat i que et porta novament a la contemplació de l’espai que ha deixat el buit: el blau, els blaus, el verd. Sentir com les pedres es fan, on abans érem balma, ara som aire, on abans érem sostre ara som llit. Sentir la veu dels arbres, el cruixit interior de fer-se anelles mútues. Reflexionar, sense paraules, sobre el no temps. Sentir la fatiga d’un cos assedegat de calma. Aturar-se. Mirar, mirar-se.

xarxes…

9166f980d14077310e9e1485737ae3f8

Les xarxes ens les construïm nosaltres mateixos, som les nostres pròpies aranyes que anem filant i construint una teranyina que ens protegirà de les caigudes que ben segur patirem. Són els fils amb els que ens anem envoltant els uns als altres, fils multicolor, cada un amb un significat, cada un amb un sentit. Fils que resseguirem per mil i un motius, curiositat, afecte, feina, interessos comuns, plaer. Fils que neixen amb nosaltres, com els familiars, i fils que anem generant durant la vida, els fraternals, els professionals, els reals, els virtuals. Dependrà de les habilitats i caràcter de cada ú, que els fils siguin més o menys, més gruixuts o més prims, de més durada o de menys, n’hi ha d’efímers i n’hi ha que acaben essent de ferro de tanta solidesa, essent important que no perdin mai la mal·leabilitat. Ai, però, no hem de perdre mai la nostra consciència d’aranya, perquè si ho fem ens acabem convertint en un insecte atrapat en la nostra pròpia teranyina, i serà la mateixa xarxa que hem construït la que ens ofegarà. Els fils els teixim a voluntat, i quan comencem a notar que ens premen massa fort, hem de ser capaços d’allargar-los, i en casos extrems de treure les dents i serrar-los, deixar que es desfaci un vincle que ens immobilitza, que ens impedeix seguir teixint o ens provoca que utilitzem un color que no és el nostre. També pot passar a la inversa, notar que algun fil teixit de cop el trobem trencat per algú altre, no passa res, tota aranya és lliure de fer i desfer els seus fils, l’important és fer saber per què ens ofega cada fil, per què en molts casos només utilitzant un altre patró el lligam pot continuar existint. En alguns casos, molt pocs, ens poden voler com a simples insectes amb els que alimentar-se, i no, aquí cal treure l’aranya que duem dintre i alliberar-nos. L’important, és no defallir, no deixar mai de filar i de teixir i de reconèixer i saber que tota xarxa pot ser trampa i alhora tot un univers per recórrer i ser.

IMG_20170912_110240_718

voles?

avions

Quan podem volar, la majoria ho intentem fer en low cost, però de fet el què ens agradaria es fer-ho amb tranquil·litat. Sense que els luxes siguin necessaris, ens agrada i convé poder estirar bé els cames, que el seient sigui prou ample i abatible per poder descansar bé, que ens deixin una manteta per si tenim fred, per no esmentar la seguretat, que porti el suficient combustible… per tant si poguéssim pagaríem un bitllet a cost més alt, que ens garantís aquest confort i seguretat.

I amb la vida? Què fem amb la vida? Ens conformem amb vols low cost? imagino que deu dependre de cada persona. Els inconscients ho arrisquem tot, paguem el preu més alt per volar a prop del cor dels altres, amb la esperança de què ens volin a tocar del nostre, tot i que mai hi ha garanties de què sigui així.

Ens arrisquem a estimar, sabent que pot ser un amor unilateral, per tant l’estimbada és segura, però haurem gaudit d’un camí de loopings que ens haurà permès conèixer-nos més a fons, i millorar la tècnica per a propers vols, sobretot la d’aterratge forçós. Reconstruirem la carcassa i ens tornarem a enlairar.

Pot tractar-se d’un vol intens i curt, un amor efímer, que ens deixarà les reserves de fuel ben plenes i amb ganes de tornar a emprendre el vol, perdent-hi ben segur el tren d’aterratge, però ben aviat ens en tornarà a créixer un altre.

També podem tenir la sort de fer un vol biplaça, de dos cors, un enlairament lent, les bodegues massa plenes de passat, de present, de somnis malmesos… però la il·lusió, el millor dels combustibles, ho pot tot, fins i tot enlairar pors. Ignorarem el destí, i la durada, perquè l’únic propòsit d’aquest vol és el vol en si, a quatre mans, compartint ales, travessant els núvols.

Avui no sortiré del llit

wp-1452682511200.jpeg

Avui no sortiré del llit, ni demà, potser mai més.
Deixaré que el meu cos s’alci, que prepari els sucs de taronja pels nens, que recorri llit per llit, au va, és l’hora.
Mentrestant jo seguiré dormint
Prepararé el cafè amb la italiana i mentre espero el clapoteig, iniciaré un somni d’aquells que no recordaré.
Acomiadaré, amb els entrepans a les mans, als grans, que van a l’institut i m’aproparé a la galta del menut per dir-li que s’aixequi i esmorzi mentre el meu cos es dutxa i pensa en aquelles altres dutxes  i estirarà braços i esquena entretenint-se en l’escalfor de l’aigua.
Mentrestant jo dormiré i vindrà la gata a arraulir-se el meu costat.
Fill i cos es vestiran i es pentinaran, les arracades no oblidis les arracades, i la bossa amb llibres, mai se sap quan el temps regalarà una estona per llegir i tancaran la porta mentre la gata dorm al meu costat.
Passarà tot el dia i arribarà el vespre, les corregudes, ara no tant, per tenir el sopar i els deures a punt, la lectura infantil, la cançó, encara, i endreçar la cuina i fer els entrepans de l’endemà, el meu cos al matí no sap fer res, i el dinar dels grans, mentrestant jo des del llit començaré a intuir que el sol s’ha post.
Els avisos de rigor als adolescents sense orelles, el silenci. El meu cos encara es connectarà
per darrera vegada a no se sap quina societat digital i s’estirarà al llit i agafarà un llibre entre les dues mans i s’endinsarà, ves a saber a on, fins a caure rendit, apagarà el llum i com sempre, oblidarà que té les mans tallades i s’hauria de posar crema, a les mans i als peus i al genoll que sempre es queixa.
I en aquell punt que es fa difícil determinar si el cos dorm o és mort, decidiré llevar-me, m’untaré l’ànima de cremes i ungüents, obriré l’armari de les xocolates,  ompliré la copa del millor penedès i encetaré el dia.