Estic enfadada

charlotte Salomon.jpg
Charlotte Salomon

Ja fa cert temps que alguna cosa dins meu va decidir que la ràbia no em convenia massa i vaig aprendre, inconscientment, a transformar-la en tristesa, que té una forma menys lesiva, pels altres, de sortir. No cal dir que des de llavors ploro més, però ja està bé, també ric sovint. Però això no vol dir que no m’enfadi, no, m’enfado i darrerament molt. Estic enfadada perquè hi ha deu persones empresonades injustament, estic enfadada perquè s’ha forçat al codi penal per empresonar-les, estic enfadada perquè també s’ha forçat la Constitució per aplicar un 155 que deu haver sigut el somni pornogràfic d’alguns i algunes que la ràbia els hi supura. Estic enfadada per certs silencis, estic enfadada perquè tinc la sensació que la violència es fa cada vegada més evident, més propera, més enganxosa. La física, la psicològica, la cultural, l’estructural. Estic enfadada perquè 4 energúmens van violar a una dona, la van deixar nua i abandonada, a més a més dos d’ells formen part d’estaments que tenen com objectiu vetllar per les persones. Estic indignada amb un jutge que admet a tràmit com a prova un informe de vigilància de la víctima per part d’un detectiu privat, perquè això implica, indirectament, jutjar la conducta de la víctima. Estic enfada perquè la lluita contra la violència contra les dones, 900 assassinades a Espanya els darrers 14 anys, més totes les que pateixen agressions físiquesi psicològiques, més les víctimes colaterals, sobretot infants i joves que es queden sense mare o amb mares psicològicament afectades, no només no és una prioritat per l’administració pública sinó que els recursos econòmics que s’hi dedicaven han sofert una davallada molt important. Estic agraïda perquè la campanya #metoo està normalitzant que les dones expliquin les agressions, vexacions i humiliacions que totes hem rebut amb més o menys intensitat. Estic enfadada perquè el ministeri de sanitat fa una campanya culpant a les mares de desconèixer el consum d’alcohol per part de les seves filles i fills, enfadada perquè diu que si són noies les poden violar i si són nois poden patir seqüeles. Estic enfadada perquè qui deu haver dissenyat la campanya segur que no té fills adolescents i segur que no és una dona i podria dir quin tipus d’educació ha rebut. Estic enfadada perquè el consum d’alcohol i drogues per part dels joves és ben conegut per totes les institucions i no es fan polítiques preventives ni alternatives i a sobre ens tracten d’idiotes i d’espectadores de pedra a les mares, oblidant-se expressament dels pares. Estic enfadada. Enfadada perquè han tardat 25 anys a condemnar a Rotko Mladic per genocidi i crims contra la humanitat. Estic enfadada perquè no han arribat ni el 14% dels refugiats de la guerra de Síria que el govern espanyol es va comprometre a acollir. Estic enfada perquè he llegit “Charlotte” de David Foenkinos , que és preciós, en el que retrata la breu vida de l’artista Charlotte Salomon, i els seu assassinat en un camp de la mort. Estic enfadada perquè continuem vivint en un món on uns es consideren millor que uns altres, a gran escala, i a petita escala. Enfadada veient com d’un petit problema, sovint per manca de comunicació, es fa un gran conflicte que acaba afectant a persones que no hi tenen res a veure. Estic enfadada perquè hi ha una tendència general a culpar als altres del què ens passa, a no reconèixer mai un error i a no demanar disculpes sinó al contrari. Estic enfadada perquè tot és molt més senzill de com ens volen fer creure. Estic enfadada, per moltes més coses, de les que he tret aquí, naturalment, com tothom. I malgrat tot continuarem somrient i vivint-la tant coherentment com puguem. La vida.

Anuncis

oh nena! (oda a una princesa)

image

Deixa’m el peu nena,
la sabata et podria encaixar,
oh nena,
sembla feta a mida,
quina alegria més gran!
Serem parella uns dies,
després passarem per l’altar,
viurem en una caseta,
arribaré cada dia tard a sopar .
Oh nena,
l’amor és això,
princesa dels meus somnis,
un home que t’adori
i et porti a ballar.
Oh nena,
tindràs el menjar a punt
i jo et diré que bo que està,
t’abraçaré i et duré fins al llit,
i farem l’amor sense parar,
et faré dues criatures
que amb la feina podràs combinar,
somriuran al seu pare
quan estiguin esmorzant.
Oh nena,
ets la mare perfecta,
pugen nets i sans,
anirem de vacances
allà on tu voldràs.
Oh nena,
que bé que ho fas,
m’agrada aquest somriure
quan arribo tan cansat
i t’explico fil per randa
tot el que m’ha passat.
Oh nena,
fa dies que estàs seria
dius que no et sé escoltar
perdona’m és cansament de la feina,
massa responsabilitat,
deixa’m besar-te la cara i
abraçar-te mentre fas el dinar.
Oh nena,
avui estic esgotat,
porta’m una cerveseta
que miro el
futbol des del sofà.
Oh nena,
avui no vindré a sopar
i potser tampoc demà,
tens camises per planxar,
el pati està malendreçat,
els nens són maleducats,
i ja no et deixes ni tocar.
Oh nena,
no sé pas que t’ha passat,
tens arrugues i estàs vella
i somriure has oblidat.
Oh nena,
ningú et truca
ni l’amistat has sabut cuidar,
ara estàs ben sola,
no sé pas que t’ha passat.
Oh nena,
no et puc suportar,
la sabata ja no t’encaixa,
potser hauria de marxar.

Oh nen,
Sí, vés, encaixa-la
a alguna altra,
a veure si et sap parlar
més clar,
que a mi m’han sortit ales
i ja començo a volar.

TRENCANT EL SILENCI

 

wpid-img_20141125_122559.jpg

Ha decidit que serà la darrera vegada, fa temps que no pot més,  les llàgrimes es van acabar fa dies, té la mirada morta, fa temps que no s’agrada, fa temps que no s’estima, menja per aplacar l’angoixa, sense gana, beu per amagar la por, sense set, ja no crida, se li ha fos la veu. Per sortir al carrer s’ha de pintar, la transparència que ha adquirit amb els anys delaten encara més els cops rebuts, no només els físics, aquests  rai  acostumen a curar-se, els cops que li fan més mal són els altres, els blaus interiors, els que li van començar a llimar l’autoestima fins a fer-la desaparèixer, els que la tenen sotmesa al control més absolut, els que li diuen com ha de vestir, com s’ha de comportar, els que l’obliguen a somriure, els produïts per la ignorància, pel parlar  sense mirar-la, per l’absència d’una orella que se l’escolti, per la mirada a terra dels veïns quan surt cada matí,  pels que li diuen que aguanti,    pels que li diuen que no pot ser  sense oferir-li una nansa on agafar-se. Ha decidit que serà la darrera vegada, per protegir-les a elles, el fruit de la seva tortura,  per evitar futures víctimes per  no conèixer altre model.

Les vesteix, es vesteix, no es pinta, les abriga, s’abriga, surten de casa, les claus a dintre, baixen, caminen, caminen sense tombar, mai més, el cap enrere, caminen sense baixar, mai més, la mirada. Finalment una mà amiga la va agafar fort, la va assessorar, li va dir on havia d’anar, va començar a viure, amb moltes dificultats, va començar a respirar, amb molta ajuda, va començar a ser lliure.

Dedicat a totes les dones, de tot el món, que d’una manera o altra viuen sotmeses a qualsevol tipus de violència de gènere, sigui a casa, a la feina o al carrer. Als  milers i milers de dones que no poden ser elles mateixes  ni decidir el seu recorregut vital, a les que reben maltractaments psicològics esporàdics o continuats, a les que reben maltractaments físics, a les que pel camí  han perdut la vida,  per totes elles… TRENQUEM EL SILENCI, ajudem-les a què el trenquin.

La fotografia és de la Cristina Biosca

EL CAMÍ DELS SOMNIS



Emocionada i admirada és com he quedat després de veure aquest documental de Joan Soler que relata el segon viatge de l’Alba i la Núria, la primera invident i la segona pràcticament, a la Índia per ensenyar l’ús d’ordinadors a infants i joves amb dificultats visuals o també invidents que estudien en un centre de la Fundació Vicenç Ferrer. Emocionada i admirada per la força d’aquestes dues noies, per la capacitat de lluita, per l’energia que transmeten, per la lliçó que ens donen, per tan petita com m’he sentit per tan grans que són elles, perquè del què a la majoria ens semblaria una lluita elles en fan la cosa més natural del món i sobretot perquè res no les atura.

Gràcies Nàtius, Mireia i sobretot Dina per compartir aquesta meravella!! (sé que l’Alba del Toro ha publicat un llibre que espero llegir ben aviat!)



EL PUNT – PETER H. REYNOLDS


Dedico aquesta entrada a totes aquelles persones que alguna vegada a la vida han sigut capaces de dir a qualsevol altra persona i sobretot a qualsevol infant, que no sortís de la ratlla, que no sabia combinar els colors, que no tenia creativitat, que tenia poca imaginació, que tenia un traç poc precís, que mai de la vida seria un artista…. per tal que es facin una idea de com aquesta mena d’actituds ens limiten i ens inhabiliten. Tots tenim un artista dins i tots tenim la necessitat de treure’l fora, no us deixeu convèncer pels que alguna vegada us han dit que no.

Però sobretot el dedico a totes aquelles persones que durant la vida m’han animat a no deixar-me intimidar ni condicionar  per les actituds negatives imposades pels altres o per mi mateixa,

Vaig comprar aquest conte fa uns anys pels meus fills, quan avui l’he vist penjat al fb no m’he pogut estar de compartir-lo. 

DONA TREBALLADORA



És negra nit, tothom dorm, s’ha alçat intentant no fer soroll. La casa és glaçada, s’abriga com pot amb la flassada, posa llenya a la cuina econòmica, l’olla amb aigua al damunt. Pela les patates, a cada volta pensa tot el què li queda per fer avui,  el dinar, preparar l’esmorzar per l’home i el  vailet que han de marxar a treballar d’aquí mitja hora, despertar-los, preparar l’esmorzar de les nenes, despertar-les, vestir-les, rentar-les, pentinar-les i quan estiguin llestes, esmorzar i cap a l’escola, sort en tenen de l’escola, què farien sense ella, on els deixarien? D’altra banda, pensa que  saber lletra per acabar treballant com ella tampoc és massa necessari, tot i que  han començat amb la costura, sempre els anirà bé saber-ne, tant de bo alguna fos prodigiosa i acabés fent de modista.

El seu torn comença després de l’entrada de les nenes a l’escola, hi ha un torn especial, el de les mares, fan la seva jornada mentre la canalla és allà, o la canalla és allà mentre elles fan la seva jornada. Dissabtes inclosos. Fins els 14, llavors els tocarà canviar el llapis per la llançadora.

El dia es fa llarg, té els dits plens de penellons, li sagnen, l’aigua glaçada, el fred…li costa passar la llançadora per on toca, i  el  capatàs no està per orgues.

La jornada laboral acaba, amb prou feines ha tingut temps per fer un dinar frugal al migdia, surt corrent a buscar les nenes, és fosc i negre, a casa l’espera el sopar per fer,  la galleda i l’aigua.

És negra nit tothom dorm, és a la vora el braser sargint mitjons i la roba que  ha arribat estripada i que l’endemà caldrà tornar a fer servir, els ulls li pesen, les mans  inflades. S’aixeca amb dificultat de la cadira, es frega la ronyonada, li fa mal, molt. Se’n va a dormir, demà serà un altre dia.

LA PICONADORA

L’he vist creuar els quatre carrils d’entrada de la ciutat,  mirant pel retrovisor l’he vist córrer, corria fugint, no només d’aquella manera que es corre quan travesses imprudentment una carretera, corria fugint, com deu haver après a fer des de petita.
M’hagués agradat parar i dir-li que no cal que fugi que pot corre i prou, que ningú la persegueix, ningú l’aixafarà, ningú l’engraparà…però no he parat ni he anat al seu darrere, m’he quedat impassible rumiant si no arribarà un dia en què la societat en la que hem tingut la sort de néixer acabarà obligant-nos a córrer fugint, esdevindrà una piconadora no ja dels nostres anhels sinó del que ja teníem per segur.
Sanitat, educació, polítiques d’equilibri de les desigualtats socials, tot plegat és tan fràgil i el martelleig constant va esquerdant-ne no només el que percebem i  rebem sinó els seus fonaments, dificultant així la seva reconstrucció. Potser enlloc de córrer fugint haurem d’empènyer enrere la piconadora i enfortir els fonaments i  plantar-hi flors al costat.

LLETRA ANNA – SUMANT CAPACITATS

A principis de setmana vaig veure un tuit que esmentava la lletra Anna, una nova tipografia,  em va semblar una meravella i evidentment meravella cap al bloc!!
La lletra Anna crida latenció per divertida i alegre, per combinar minúscules i majúscules però sobretot perquè està creada per lAnna Vives, una noia amb síndrome de Down i un equip de persones que han fet possible la seva digitalització alfabètica apta per escriure en qualsevol ordinador.
Lobjectiu del projecte és difondre i potenciar els valors associats de la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip sumant capacitats.
És es pot descarregar gratuïtament des de la web Anna Vives, sempre i quan el seu ús sigui educatiu, social o de sensibilització (per usos comercials o publicitaris cal posar-se en contacte amb la fundació Itinerarium)
Per tal de donar més difusió al projecte han creat la marca de roba Anna, que es pot trobar a la mateixa web.
Ahhh, i tots els beneficis que obtinguin aniran a projectes socials, la primera donació es farà a la Fundació Ana Bella, entitat en defensa de les dones que pateixen maltractaments.
Per seguir-la al twitter: @annetavives #lletraanna